Els camps heretats
l’amor criden i canten
mentre serveixen
el vi dolç de la llengua
als arbres i a les roses.
Una tempesta
d’ulls apaga l’incendi
voraç de la pell.
Qui atendrà les cremades?
Qui fecundarà la carn?
La memòria
dels vilatans és magra:
no arriba als dies
en els que llur pobresa
no era gens miserable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!