La pandèmia és la guerra, diuen els de les medalles per molt que no hi valguin bales. Toc de queda i de l’asèpsia, els contagiats s’aïllen l’estadística s’imposa. El morent demana un bes de comiat de qui estima i el clam no retorna llavis. Els morts superen les fosses amuntegant-se en palaus de gel, de
… i la mirada fitera d’un ocell que desconeixes te treu l’ànima del dany que t’estaca a la intempèrie i t’aïlla i t’entotsola, l’estén als peus de la llum esclava d’aquest diumenge de Pasqua engrillonada sense vexil·les ni ciris i entens tot d’una per què no té resposta el bon dia que amb tanta rutina
Poc abans de l’alba ha passat la lluna gairebé sencera per la breu finestra que el son ens vigila. Amb la llum dansava com si cercàs l’aigua quan descansa i calla o el floc d’un bell somni. Muda, sols mirava evitant molèsties, la lluna feta òliba, i marxava lenta bressolant insomnis.
Després de la pluja hi ha gotes que es resisteixen a abandonar les fulles de les plantes i s’entretenen fent equilibris en les puntes que les aboquen al seu abisme. Saben que no hi val cap resistència, per mantenir-se lligades fràgilment a la fulla o a la tija de forma indefinida; que si no és
El millor de les converses que no miren el rellotge i se senten a plaer és que segueixen camins impensats que menen a indrets tan insospitats com esponerosos. Talment ha passat avui conversant amb Jaume Santandreu. De la prevalença de l’economia sobre la vida de les persones, que és el decret dictat pel poder que
Es queden les hores provocant el pànic de l’aire que es glaça. Les veus s’avaloten, s’estén la cridòria, callen les paraules. Clama el bleix i l’ànsia el crit enarbora en la llengua exhausta. En l’ermàs del dia sols hi neix la ràbia de qui fou absència.
Caseres de veus silenciades. Esbarts de morts travessen els camps d’ungles esqueixades pels terrossos de la misèria. El vent aquieta les ires i els clams de misericòrdia.
La mirada que grimpa pels penyals de l’angoixa, els dits humits als llavis ressecs de la luxúria. El pa que no assacia, l’aire que vol bandera, la mar que no plany l’alga… I si no vingués l’alba? Si no fugís la nit?
Els carrers d’ulls morts desatenen la urgència del bes que cerca amb desesper uns llavis i la set del camell que ha entrat al cos de l’agulla. Els que hi viuen sense sentir-se les necessitats d’afecte miren com passa el tren de les tres estibat de rellotges que ja no marquen les hores del silenci
La mirada trontolla i la llum dubta. Els sorolls titubegen el tacte es desficia s’estronca la veu. La mort no s’encanta.
Mesura i amassa tot el que deixa la pèrdua, aquella cosa que es posa damunt el desig quan es torna prec i escup la renúncia dins la boca que mai queda assaciada dels cossos oferidors que retarden la fuita.
Deixes que els ulls facin camí i carrer de diumenge en la part alta de la ciutat en cap i de sobte t’adones que han descobert un lloc que neteja la bellesa perquè passi per filla del prodigi. Un lloc que defuig les portes, que s’obre a l’hospitalitat extrema perquè pari la taula a la
El mestre de les ànimes nobles ho mira, ho acarona i ho besa tot allunyat de les obvietats i de la pols de llum comprada, i el silenci que deixa quan se’n va cau damunt les espatlles dels deixebles com la pluja fina que contempla la brostada de la veu dels qui sempre callen i
Les cames li ranquegen massacrades per la vellura i les vol enteres. Espera que li responguin quan calgui com esperà inútilment sa mare el retorn brut i amb tatxes de son pare que mai no sentí la crida del pròdig. Sent com l’empaita el dolor del vençut i tanmateix somriu amb puteria: mai no l’atraparà,
Si sents, ment endins, que la vida et confina als gulags de la malenconia; si et sents argollada la caminera per les mans emmorcades de la incertesa; si et sents un tros de quòniam hostatge de la pitjor de les misèries, això és, mancat de paraules clarents; si et sents poc menys que un zero