marginàlies

Deixes que els ulls facin camí i carrer de diumenge en la part alta de la ciutat en cap i de sobte t’adones que han descobert un lloc que neteja la bellesa perquè passi per filla del prodigi. Un lloc que defuig les portes, que s’obre a l’hospitalitat extrema perquè pari la taula a la placidesa que rebenta de les arrels de les ombres. Un lloc amb aigua dòcil que deleix per ser mirall vegetal. I en ser-hi, la llum més juganera, fent exaltar els colors, et fa caure en el compte que l’astre que ens permet la vida només té tres lletres perquè defuig l’ostentació que nosaltres no ens cansam de brandar. I en plena transformació en alè de fulla, el lloc que embelleix incontinentment et demana  amb insistència: si la terra nostra, illa continent d’inexistència, s’enformigona tota, on sembrarem la supervivència?