La pandèmia és la guerra,
diuen els de les medalles
per molt que no hi valguin bales.
Toc de queda i de l’asèpsia,
els contagiats s’aïllen
l’estadística s’imposa.
El morent demana un bes
de comiat de qui estima
i el clam no retorna llavis.
Els morts superen les fosses
amuntegant-se en palaus
de gel, de blasme i vergonya.
Enterraments clandestins,
crematoris a escarada.
Callen adéus i pregàries.
Mordassa i no mascareta
a qui discrepi i ho digui:
a caçar la dissidència.
La pandèmia demostra
que som tan fràgils com enzes
i espècie destructora.
Passats el dolor i el dany,
¿qui diu que no tornarem
al consum i a la follia?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!