marginàlies

Després de la pluja hi ha gotes que es resisteixen a abandonar les fulles de les plantes i s’entretenen fent equilibris en les puntes que les aboquen al seu abisme. Saben que no hi val cap resistència, per mantenir-se lligades fràgilment a la fulla o a la tija de forma indefinida; que si no és un cop d’aire serà el seu propi pes el que els farà caure per desaparèixer, o fins i tot l’alè de l’exclamació de l’infant que les observa com un fet prodigiós i dins cadascuna d’elles hi veu uns cavallets que no deixen de voltar lentament i amorosida, i que el criden, el criden, el criden… I tanmateix no temen la seva vida efímera ni ser les darreres a desafiar l’equilibri, que és tant com dir la seva pròpia existència. Hom diria que en el breu instant que poden ser plenament gotes d’aigua, convertides en quelcom semblant a càmeres de vigilància, en ulls transparents captadors de llum, sons i pensaments de qui es topa amb elles i s’embadaleix amb la seva naturalesa, elaboren tota mena de tractats sobre la bellesa constantment negligida i sobre la pell de les emocions cada cop més cuir o cuirassa. I en el temps que estan a tocar el sòl un cop despreses de la fulla –mesurable només per qui sent el frec de la ploma amb què escriuen sobre un pergamí  del segle IX- són a temps de recitar tots els poemes que s’han escrit i que fan el càntic general del desig fet persona.