Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Coses meves

La història del nàufrag (editor’s cut)

1

Durant uns dies, al meu microblogg (twitter) he anat desgranant la història d’un nàufrag. Aquí teniu el conte, versió completa:

  • Dia 1: M’aixeco en una llarga platja. Recordo la tempesta i aquella barca. Arreu, les restes del naufragi. Com a mínim estic sencer.
  • Dia 2: Ara ja sé que sóc en una illa. El verd de la selva i el blau del mar són els meus companys d’habitació. Per quant de temps?
  • Dia 3: La línia de l’horitzó em fereix impertorbable. Acceptar això és la primera lliçó del nàufrag.
  • Dia 4: He somiat que despertava en un manuscrit de Dafoe. He escoltat tambors llunyans enllà del turó.
  • Dia 5: No eren tambors. Era la teva veu. Començo a entendre què faig aquí.
  • Dia 6: He estat remenant entre els baguls llençats a les roques. Memòries esventrades. Reprenc el fil de la conversa en un tros de roba.
  • Dia 7: He trobat un gorg amb l’aigua més fresca i dos arbres amb fruita que em somreia. Avui és el dia del descans.
  • Dia 8: Miro enllà, enllà, esperant veure el vaixell que em tornarà a casa. La sorra de la platja alimenta un immens rellotge.
  • Dia 9: Si em pensava que era un nàufrag gaire original… la realitat m’ha desmentit amb un cansat sospir.
  • Dia 10: A l’illa, encara. He decidit fer una foguera a dalt del penyassegat. Serà un far, serà el teu far.
  • Dia 11: He començat a construir una embarcació: la vela l’he feta amb retalls de la roba trobada als baguls, retalls de la vida d’altres.
  • Dia 12: Sé que l’embarcació no superarà l’embat de la primera ona. Però segueixo, fatalment exaltat. Em lliuro a la derrota.
  • Dia 13: I sí, la tercera onada ja ha enfonsat la barca. El mar m’ha llençat de nou contra la sorra de la platja.
  • Dia 14: I de cap a la sorra em pregunto si el nàufrag és el que escriu o el que llegeix, o són els dos a la vegada. S’ha fet de nit…
  • Dia 15: … i la lluna m’encega, en aquest racó de món. Tanco els ulls. M’adormo, com si tornés al dia 1.

Sobre un poema de Carles Riba

0

Hem estat com la gent que mira el mar: la gran temptació que a poc a poc desferma les voluntats ardides per la silent i avara rutina. Hem estat com la gent que un dia diu prou i, com d’una revolada, inicia la cerca de les terres daurades, enllà de les tenerbres profundes i onejants, la infinita mar deserta. Davant del seu esguard, ells, amb els seus records, els seus déus i els seus cants. Hem estat, així, com la gent que mira el mar. Els aventurers errants que naveguen per trobar illes amb ports fidels, consol breu, aquest: cap dolçor de la terra iguala la seva ànsia. Sempre demanen una ruta nova als estels, la gent com nosaltres. I la nostra nau va avançant, empesa per la sonora lluita. És així la nostra vida, amor, un combat de destins.


* Versió lliure del poema de Carles Riba, ‘Hem estat com la gent…’, inclòs dins el Llibre primer d’estances (1913-1919), inclosa dins l’Antologia poètica, a cura d’Enric Sollà i publicada per Edicions 62 dins la col·lecció ‘Les millors obres de la literatura catalana’. Avui fa 50 anys que Riba va morir.

El turista dadaista

0

Postals des d’un lloc on no he estat mai, és una frase massa bona per no haver figurat ja en el títol d’una cançó, un llibre… o una pel·lícula. A qui li estranyaria que el nou guió amb el que està treballant la gent de Miss Wasabi, capitanejats per Isabel Coixet, dugués, precisament, aquest títol? Però és que la idea és suggerent. Em recorda una mica aquella genial cançó de Family (aquí hi ha un encantador ‘cover’  del tema a Youtube), ‘Viaje a los sueños polares’, quan diu allò que ‘dibujamos sobre un mapa imaginario autopistas de gran velocidad, nos invade una ilusión desconocida y nuestra única intención es avanzar’. El viatge és l’anticipació, aquella ‘ilusión desconocida’ de la cançó, l’estat mental amb el qual ens aproximem als nous llocs, aquell moment que tanquem els ulls i ens deixem portar. Perquè, de fet, ben sovint, el viatger és feliç quan tanca els ulls i s’abstreu de colors i olors; que a vegades un viatja per recordar després i que quasi sempre el lloc acaba sent el de menys. L’altre dia, al meu Facebook, es va produir un debat interessant a partir d’un estat meu: ¿Per què, si m’agrada viatjar tant, m’agrada tan poc estudiar-me les guies? En un moment determinat de la conversa vaig suggerir que si algú em volia recomanar llocs per visitar d’indrets inexistents… que ho fes lliurement. La Gina de Tera i l’Ester Tur van acceptar el repte del turista dadaista. El seu retrat és divertit i… sorprenent! Els seus paisatges idealitzats són inexistents, i a la vegada estan a tot arreu. Són absolutament únics, i a la vegada són clarament intercanviables. Formen part de la llibreta on tot bon viatger apunta les experiències viscudes, i estan en l’atles secret que aplega els nostres llocs pendents! El viatge de veritat, el fem dins nostre.

El cementiri de les lletres

1
Publicat el 29 de juny de 2009
El post d’avui el fan cinc amics que en les últimes hores han respost la pregunta: “On van els estatus del Facebook que un escriuria però que, finalment, ell mateix decideix escriure?”. Vaig penjar aquesta qüestió al mur del meu Facebook ahir a la nit. La primera a respondre va ser la periodista Gina de Tera: “al mateix lloc que els propòsits de principi d’any”, deia. Graciós, ocurrent. Però no, diria. Al meu entendre, els estatus no són exactament propòsits; són petites postals, versos solts, promeses, secrets, codis en clau. Els propòsits un se’ls queda per un mateix, no? En Jordi Jubany, blocaire interessat en ensenyament 2.0 potser s’hi acostava més. El seu apunt arribava uns pocs minuts després: “al mateix lloc que les fotos que no es fan”, deixava escrit. Un ‘estatus’ –aquella frase que respon a la pregunta ‘què et passa pel cap’ i que els usuaris de FB coneixen tan bé– és una mica com una foto: busca la immediatesa, està a pocs clics de distància, i és un paisatge -vital, personal, íntim- capturat per a tots els altres. D’acord, doncs. Tanmateix, la Maria Lladó, reconeguda ‘estatutaire’ i l’Oriol Galgo, productor, crec que arribaven a la clau del que volia dir. El pudor, el secret desvetllat, el joc privat, la complicada tensió entre el que es mostra i el que no: “Al mateix lloc que tot allò que vols dir i mai t’atreveixes” (la Maria); “I els que escrius i borres immediatament?” (l’Oriol). Finalment, i ja passades unes bones hores, la Lídia Hervàs, també periodista, recordava amb la seva ironia i un (cert) coneixement de causa: “¿a dónde irán los besos que guardamos, que no damos?”. I aquí acaba aquesta breu nota. Recordatori modest que una conversa és, a la vegada, indestriablement, tot allò que mostra i tot allò que amaga. I que això tan val si estem davant d’una cerveseta, o davant del teclat d’un ordinador.

És (i ja és prou)

0
Publicat el 27 de juny de 2009

Desafiem Plató i Magritte i diguem, ni que sigui per unes hores, que les coses són, i ja està, que ja és prou. Fa calor, és cap de setmana, tenim una cervesa fresca a les mans i hi ha una música que aleteja al nostre costat i que ens fa somriure… és estiu. He tingut una idea: donem-nos una treva.

Doris Day a l’estació de França

0
Publicat el 22 de juny de 2009

Hi ha una parella que s’abraça ben a prop de l’enorme volta ferrada de l’estació de França. Han anat caminant fins allà on comencen les vies: damunt els seus caps hi ha fils elèctrics, semàfors i senyals hermètiques. Aquí més que en cap altre lloc, la ciutat es revela com el que és, un mapa incomprensible. Els acompanya un vent insistent, que té el color del plom i  uns núvols gegantins, que prometen pluja. L’estiu no començava aquest cap de setmana? La parella ha buscat els raïls, potser cercant el consol de la metàfora (el viatge que comença?) i allà, entre un avís de perill i un llarg fanal, porten ja una bona estona. El vigilant de l’estació se’ls va mirant, andana amunt, andana avall. Té poca feina, a aquesta hora del capvespre. En un moment determinat, li sembla escoltar una música llunyana, sostinguda per uns violins tristos i una veu de dona, arribada en exclusiva a Barcelona en un avió de paper couché. Doncs sí: és la Doris Day i sona el seu etern Qué será, será. Torna a mirar la parella. Estan ballant descalços, molt junts. … I el vigilant continua la ronda. Quasi sense fixar-s’hi comença a xiular la melodia d’aquest gran himne a l’incertesa i prèn el relleu de la cançó: Que será, será… whatever will be, will be.

Quan les coses eren senzilles (tràvelings al bus)

0
Publicat el 18 de juny de 2009
Assegut al bus, mirant finestra enllà; seguia una parella que caminava agafada de la mà. El gran vehicle es movia al seu pas esbufegant, queixós. La ciutat em regalava un esplèndid tràveling (els meus ulls, ja t’ho vaig dir, són com una càmera). En pocs segons, retrobava a la parella. Ja a la parada, els estudiava més tranquil·lament, en pla americà. Parlaven, molt a prop, i la mà d’ella apartava un ble de cabells d’ell, i la d’ell posava bé la camisa a ella. I aleshores han fet una passa endavant, cap a l’autobús, on encara anava pujant la gent. I els he tingut en un quasi primer pla. S’han besat llargament i generosament, amb aquella barreja d’urgència i indiferència que un només pot tocar per uns segons (i encara sort!) en l’adolescència. Tot el seu món era aquell petó: com si la resta de coses es pogués escolar aigüera avall… Viatjaven al centre de la terra amb les seves llengües, defugint totes les paraules, en un vertiginós pla circular. Quan l’autobús anava per reprendre la marxa, ella ha picat la porta i el conductor ha frenat per deixar-la pujar a dins. Elegància felina, la d’ella, la sobèrbia de la joventut; els llavis mullats i vermells, un somriure desorientat. S’han dit adéu amb el seu codi ocult (the way young lovers do, hagués dit Van Morrisson) mentre el bus anava girant la cantonada. I jo he tancat els ulls buscant una fosa en negre i he pensat en els petons sense agenda ni ‘tic-tac’; els petons perquè sí.

Ja veus que, aquest matí, dalt de l’autobús, he recordat quan les coses eren més senzilles… 

* Diria que tot el joc aquest dels plans de cinema s’inspira una mica en un anunci de fa uns anys de l’Escola de Cine, que passaven a l’Icaria. 
* Vegeu la foto original, aquí.

Et regalen un cd i…

0
Publicat el 4 de juny de 2009

Et regalen un cd. Però no és un cd qualsevol. És un cd que ha tingut algú, un cd usat.

És l’objecte viu, el testimoni lliurat en la llarga carrera, record compartit, record transformat. És un regal bonic perquè, clar, és molt més que l’objecte: la música que conté, el moment capturat en unes notes, uns versos i unes fotos… el salconduït a un lloc millor (existeixi o no).

Però a la vegada és l’objecte en sí mateix: el petit estrip en la caràtula, la imatge gastada, el disc que balla a dins, de tan treure’l i posar-lo, tot allò que apunta a una quotidianitat anterior, que no passada, i molt menys encara, oblidada.

Em fascina la mutació implícita en allò que és (aparentment) inanimat: de l’objecte ‘fabricat’ en les grans línies de producció de la cultura de masses a tresor secretament i imperceptiblement únic.

El missatge en l’ampolla continua arribant a les platges de tot el món, cada dia. A mi, aquest matí m’ha arribat per correu postal. 

Els retalls més llegits aquest maig

0
Publicat el 1 de juny de 2009

Les dones que fan cocktails

0
Publicat el 22 de maig de 2009

“En la història de la humanitat sortosament les dones fa temps que ens ha agafat per fer allò que no era habitual de fer, amb la qual cosa no hi hem guanyat sols nosaltres, les dones, sinó també la humanitat en pes. Això és una cosa que el senyor Boadas pare va comprendre perfectament i, a punt de morir, demanant la coctelera i no tenint ja forces per acabar una de les seves combinacions li passà a la Maria Dolors. És una coctelera que ella encara té entre les mans avui dia i per sort nostra, des d’aquella primera vegada que va agafar-la als set anys”. Aquest text de Marta Pessarrodona forma part del llibret que la cocteleria Boadas de la Rambla va editar l’any 1983 per celebrar el seu mig segle de vida. És un llibre preciós, de tapa dura, amb il·lustracions exquisites, i altres textos d’interés, com els signats per Àngel Zúñiga (“Los barceloneses andamos siempre en busca del tiempo perdido”), Josep Maria Carandell, Josep Maria Lladó o Fanny Todd Mitchell, del Gourmet Magazine de Nova York. Aquests darrers reblen el clau en la seva aportació: “cities are like women: the years and our memories embellish them”.

Coses que els homes que viuen sols han de saber

7
Publicat el 6 de maig de 2009

Que els líliums són la millor flor per tenir a casa, i que només cal anar tallant uns centímetres de la tija de tant en tant i canviar-los l’aigua cada dos dies, i tindràs flors per dues setmanes. Que quan un va a comprar embotit, és útil demanar que l’envasin al buit… que és un valor segur i un ajut en cas d’urgència: qualsevol pa torrat pot ser passable, però el pernil salat és poc amic de les improvisacions. Que el gel s’ha de comprar en bosses, a la gasolinera; i no s’ha de fer en les cubiteres de sèrie de la nevera. Que quan un prepara un gintònic i deixa la llimona sobre el marbre queden unes taques que delaten i evoquen a la vegada. Que ni els texans, ni les samarretes, ni les tovalloles ni els llençols es planxen… que en tot cas, les camises; però que si s’estenen amb cura o en un penjador ni tan sols cal. Que és mentida que no es pugui tenir la roba al tambor de la rentadora vuit hores i que en acceptar això s’obre un horitzó ben tranquil·litzador: ¿qui t’impedeix posar la rentadora abans d’anar a treballar i estendre-la (sempre en un lloc ben ventilat, atenció) en arribar? Que els draps nets poden tenir alguna taca (i no passa res). Que el “la setmana que ve m’apunto al gimnàs” ha estat substituït per “a les nou de la nit tancaré l’ordinador”, amb el mateix penós percentatge de seguiment. Que una de cada quatre llistes que fas per anar a comprar te l’has de deixar a casa perquè així segur que et deixes coses, però en portes d’altres. Que és millor que et truquin al mòbil que a casa, que al final al fix sempre és gent que et vol vendre no sé què però que no sap si et dius Lladó Oriol, Esteller Lladó, o Oriol Lladó. Que les millors espelmes no són les de l’Ikea, bé que són les més barates i pràctiques. Que no cal amagar que el lavabo pot ser una útil hemeroteca. Que hi ha discos prohibits quan arriba la nit. I cançons que curen, un diumenge al matí. Que convé tenir sucre a casa i llet, encara que un no prengui ni una cosa ni l’altra amb el cafè. Que les receptes orienten, però que no decideixen. Que el blau i el negre a vegades lliguen (és a dir, que tot lliga, si tu vols que lligui!). Que les pinces d’arrencar pèls, contra el que un sempre havia pogut defensar, són, sí!, imprescindibles en una casa. Que com a mínim cal tenir una bona ampolla de vi negre al prestatge i una de blanc a la nevera. Que de tant en tant cal netejar el cubell d’escombraries i els prestatges a la nevera, però que per poc que puguis no t’ho pensis dues vegades a l’hora de contractar algú unes hores per fer aquestes feines. Que el moble sabater és per alguna cosa, però que és ben normal oblidar-se’n. I que, ergo, amb els problemes que ja tens, no deixis que les sabates llençades de qualsevol manera a l’entrada de casa et facin sentir culpable. Que a vegades les plantes es moren, fins i tot si les has regat com tocava. 

Mostrar-se

2
Publicat el 25 d'abril de 2009
… és, a vegades, una forma d’amagar-se. L’altre dia em deien en broma que el dia que algú vulgui fer-me una biografia (¿?), ho tindrà fàcil amb totes les actualitzacions que vaig fent als diferents canals 2.0 (flickr, facebook, twitter, blog…) que tinc en marxa. I això m’ha fet pensar en un comentari que en Marcel Riera va deixar al meu blog arran fa uns pocs mesos. Va passar desaparcebut, potser, i per això m’ha semblat apropiat recuperar-lo ara. “A mi també m’agradaria saber-ho, com descriure’m.” –deia Riera en el comentari– “Però la gràcia és justament que costi. La gent que es descriu fàcilment no sol tenir interés, oi? Sense anar gaire lluny, tu mateix no pares d’explicar-te (o de “descobrir-te”) als ulls de tothom i tanmateix, com més elements de suposat judici hi ha damunt la taula, més costa fer una descripció precisa de qui hi ha al darrera. Doncs imagina’t això amb algú que ha deixat la vida diguem-ne pública per dedicar-se a les coses que de veritat li agraden però que no mostra en públic. Algú que detesta el Facebook, els blogs i aquesta faramalla i prefereix refugiar-se en la poesia, el no-art de masses per excel·lència. Per exemple. L’aire és lleuger però això sempre és aparença. Per això potser John Martyn va fer aquella meravellosa cançó “Solid Air”.” 

El joc de l’atles

0
Publicat el 11 d'abril de 2009

Hi ha gent que mira els atles com la guia dels llocs on cal anar, l’estri on poder calcular les distàncies que cal recórrer, l’espai on clavar les banderetes de ‘jo he estat aquí’. Però també hi ha les persones per les quals un atles és el paisatge impossible, la finestra que convida a la fugida, la terra promesa, una mena d’Itaca de butxaca. No clava xinxetes als llocs on han estat, aquest segon tipus de persona. En tot cas, si n’hagués de clavar, les posaria als llocs on voldria anar i tot plegat esdevindria aviat un joc absurd, perquè els jocs han de tenir regles i un principi i un final. I aquest seria un joc sense regles, ni principi, ni final.