Durant uns dies, al meu microblogg (twitter) he anat desgranant la història d’un nàufrag. Aquí teniu el conte, versió completa:
Hem estat com la gent que mira el mar: la gran temptació que a poc a poc desferma les voluntats ardides per la silent i avara rutina. Hem estat com la gent que un dia diu prou i, com d’una revolada, inicia la cerca de les terres daurades, enllà de les tenerbres profundes i onejants, la infinita mar deserta. Davant del seu esguard, ells, amb els seus records, els seus déus i els seus cants. Hem estat, així, com la gent que mira el mar. Els aventurers errants que naveguen per trobar illes amb ports fidels, consol breu, aquest: cap dolçor de la terra iguala la seva ànsia. Sempre demanen una ruta nova als estels, la gent com nosaltres. I la nostra nau va avançant, empesa per la sonora lluita. És així la nostra vida, amor, un combat de destins.
* Versió lliure del poema de Carles Riba, ‘Hem estat com la gent…’, inclòs dins el Llibre primer d’estances (1913-1919), inclosa dins l’Antologia poètica, a cura d’Enric Sollà i publicada per Edicions 62 dins la col·lecció ‘Les millors obres de la literatura catalana’. Avui fa 50 anys que Riba va morir.
Postals des d’un lloc on no he estat mai, és una frase massa bona per no haver figurat ja en el títol d’una cançó, un llibre… o una pel·lícula. A qui li estranyaria que el nou guió amb el que està treballant la gent de Miss Wasabi, capitanejats per Isabel Coixet, dugués, precisament, aquest títol? Però és que la idea és suggerent. Em recorda una mica aquella genial cançó de Family (aquí hi ha un encantador ‘cover’ del tema a Youtube), ‘Viaje a los sueños polares’, quan diu allò que ‘dibujamos sobre un mapa imaginario autopistas de gran velocidad, nos invade una ilusión desconocida y nuestra única intención es avanzar’. El viatge és l’anticipació, aquella ‘ilusión desconocida’ de la cançó, l’estat mental amb el qual ens aproximem als nous llocs, aquell moment que tanquem els ulls i ens deixem portar. Perquè, de fet, ben sovint, el viatger és feliç quan tanca els ulls i s’abstreu de colors i olors; que a vegades un viatja per recordar després i que quasi sempre el lloc acaba sent el de menys. L’altre dia, al meu Facebook, es va produir un debat interessant a partir d’un estat meu: ¿Per què, si m’agrada viatjar tant, m’agrada tan poc estudiar-me les guies? En un moment determinat de la conversa vaig suggerir que si algú em volia recomanar llocs per visitar d’indrets inexistents… que ho fes lliurement. La Gina de Tera i l’Ester Tur van acceptar el repte del turista dadaista. El seu retrat és divertit i… sorprenent! Els seus paisatges idealitzats són inexistents, i a la vegada estan a tot arreu. Són absolutament únics, i a la vegada són clarament intercanviables. Formen part de la llibreta on tot bon viatger apunta les experiències viscudes, i estan en l’atles secret que aplega els nostres llocs pendents! El viatge de veritat, el fem dins nostre.
Desafiem Plató i Magritte i diguem, ni que sigui per unes hores, que les coses són, i ja està, que ja és prou. Fa calor, és cap de setmana, tenim una cervesa fresca a les mans i hi ha una música que aleteja al nostre costat i que ens fa somriure… és estiu. He tingut una idea: donem-nos una treva.
Hi ha una parella que s’abraça ben a prop de l’enorme volta ferrada de l’estació de França. Han anat caminant fins allà on comencen les vies: damunt els seus caps hi ha fils elèctrics, semàfors i senyals hermètiques. Aquí més que en cap altre lloc, la ciutat es revela com el que és, un mapa incomprensible. Els acompanya un vent insistent, que té el color del plom i uns núvols gegantins, que prometen pluja. L’estiu no començava aquest cap de setmana? La parella ha buscat els raïls, potser cercant el consol de la metàfora (el viatge que comença?) i allà, entre un avís de perill i un llarg fanal, porten ja una bona estona. El vigilant de l’estació se’ls va mirant, andana amunt, andana avall. Té poca feina, a aquesta hora del capvespre. En un moment determinat, li sembla escoltar una música llunyana, sostinguda per uns violins tristos i una veu de dona, arribada en exclusiva a Barcelona en un avió de paper couché. Doncs sí: és la Doris Day i sona el seu etern Qué será, será. Torna a mirar la parella. Estan ballant descalços, molt junts. … I el vigilant continua la ronda. Quasi sense fixar-s’hi comença a xiular la melodia d’aquest gran himne a l’incertesa i prèn el relleu de la cançó: Que será, será… whatever will be, will be.
Ja veus que, aquest matí, dalt de l’autobús, he recordat quan les coses eren més senzilles…
* Diria que tot el joc aquest dels plans de cinema s’inspira una mica en un anunci de fa uns anys de l’Escola de Cine, que passaven a l’Icaria.
* Vegeu la foto original, aquí.
Et regalen un cd. Però no és un cd qualsevol. És un cd que ha tingut algú, un cd usat.
És l’objecte viu, el testimoni lliurat en la llarga carrera, record compartit, record transformat. És un regal bonic perquè, clar, és molt més que l’objecte: la música que conté, el moment capturat en unes notes, uns versos i unes fotos… el salconduït a un lloc millor (existeixi o no).
Però a la vegada és l’objecte en sí mateix: el petit estrip en la caràtula, la imatge gastada, el disc que balla a dins, de tan treure’l i posar-lo, tot allò que apunta a una quotidianitat anterior, que no passada, i molt menys encara, oblidada.
Em fascina la mutació implícita en allò que és (aparentment) inanimat: de l’objecte ‘fabricat’ en les grans línies de producció de la cultura de masses a tresor secretament i imperceptiblement únic.
El missatge en l’ampolla continua arribant a les platges de tot el món, cada dia. A mi, aquest matí m’ha arribat per correu postal.
“En la història de la humanitat sortosament les dones fa temps que ens ha agafat per fer allò que no era habitual de fer, amb la qual cosa no hi hem guanyat sols nosaltres, les dones, sinó també la humanitat en pes. Això és una cosa que el senyor Boadas pare va comprendre perfectament i, a punt de morir, demanant la coctelera i no tenint ja forces per acabar una de les seves combinacions li passà a la Maria Dolors. És una coctelera que ella encara té entre les mans avui dia i per sort nostra, des d’aquella primera vegada que va agafar-la als set anys”. Aquest text de Marta Pessarrodona forma part del llibret que la cocteleria Boadas de la Rambla va editar l’any 1983 per celebrar el seu mig segle de vida. És un llibre preciós, de tapa dura, amb il·lustracions exquisites, i altres textos d’interés, com els signats per Àngel Zúñiga (“Los barceloneses andamos siempre en busca del tiempo perdido”), Josep Maria Carandell, Josep Maria Lladó o Fanny Todd Mitchell, del Gourmet Magazine de Nova York. Aquests darrers reblen el clau en la seva aportació: “cities are like women: the years and our memories embellish them”.
Que els líliums són la millor flor per tenir a casa, i que només cal anar tallant uns centímetres de la tija de tant en tant i canviar-los l’aigua cada dos dies, i tindràs flors per dues setmanes. Que quan un va a comprar embotit, és útil demanar que l’envasin al buit… que és un valor segur i un ajut en cas d’urgència: qualsevol pa torrat pot ser passable, però el pernil salat és poc amic de les improvisacions. Que el gel s’ha de comprar en bosses, a la gasolinera; i no s’ha de fer en les cubiteres de sèrie de la nevera. Que quan un prepara un gintònic i deixa la llimona sobre el marbre queden unes taques que delaten i evoquen a la vegada. Que ni els texans, ni les samarretes, ni les tovalloles ni els llençols es planxen… que en tot cas, les camises; però que si s’estenen amb cura o en un penjador ni tan sols cal. Que és mentida que no es pugui tenir la roba al tambor de la rentadora vuit hores i que en acceptar això s’obre un horitzó ben tranquil·litzador: ¿qui t’impedeix posar la rentadora abans d’anar a treballar i estendre-la (sempre en un lloc ben ventilat, atenció) en arribar? Que els draps nets poden tenir alguna taca (i no passa res). Que el “la setmana que ve m’apunto al gimnàs” ha estat substituït per “a les nou de la nit tancaré l’ordinador”, amb el mateix penós percentatge de seguiment. Que una de cada quatre llistes que fas per anar a comprar te l’has de deixar a casa perquè així segur que et deixes coses, però en portes d’altres. Que és millor que et truquin al mòbil que a casa, que al final al fix sempre és gent que et vol vendre no sé què però que no sap si et dius Lladó Oriol, Esteller Lladó, o Oriol Lladó. Que les millors espelmes no són les de l’Ikea, bé que són les més barates i pràctiques. Que no cal amagar que el lavabo pot ser una útil hemeroteca. Que hi ha discos prohibits quan arriba la nit. I cançons que curen, un diumenge al matí. Que convé tenir sucre a casa i llet, encara que un no prengui ni una cosa ni l’altra amb el cafè. Que les receptes orienten, però que no decideixen. Que el blau i el negre a vegades lliguen (és a dir, que tot lliga, si tu vols que lligui!). Que les pinces d’arrencar pèls, contra el que un sempre havia pogut defensar, són, sí!, imprescindibles en una casa. Que com a mínim cal tenir una bona ampolla de vi negre al prestatge i una de blanc a la nevera. Que de tant en tant cal netejar el cubell d’escombraries i els prestatges a la nevera, però que per poc que puguis no t’ho pensis dues vegades a l’hora de contractar algú unes hores per fer aquestes feines. Que el moble sabater és per alguna cosa, però que és ben normal oblidar-se’n. I que, ergo, amb els problemes que ja tens, no deixis que les sabates llençades de qualsevol manera a l’entrada de casa et facin sentir culpable. Que a vegades les plantes es moren, fins i tot si les has regat com tocava.
