Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Coses meves

Dins el cap de Batman

0
Una de les peces més preuades de la meva col·lecció de coses inútils és un cap articulat de Batman, una mena d’efígie que vaig comprar fa una colla d’anys en una fira de joguines de segona mà a Figueres. El superheroi hi mostra una mirada inquitant (per buida i inmòbil) i la seva faç es presenta amb unes faccions dures, de brillant elegància, l’aplom dels que saben guardar un secret. La gràcia de la petita joguina és que és articulada i mitjançant un gest senzill el cap s’obre com una porta i deixa entreveure la ‘batcova’, que és plena de trampes i perills. La ironia està servida. Un petit ‘click’ i podem arribar-nos a l’interior del misteriós home rat penat, dins mateix del seu cap… l’inaccessible i sorprenent lloc que mai hauríem imaginat poder visitar. I finalment descobrim una sala deserta on cal anar amb molt de compte, perquè hi ha parets que semblen segures (i no ho són), portes que ens tranquil·litzen (però de les quals hauríem de fugir) i un sòl ple d’artilugis que en ser pitjats, ai las!, ens desfarien en mil bocins. També hi una gran ‘metralleta’ (dic metralleta i potser, segur, és una cosa més terrorífica), que en girar fa caure un fragment del terra on ens trobem i ens llença a la planta inferior, on, donat el cas, podríem fer-nos fonedís amb una gran rapidesa. Això, és clar, si sabéssim servir-nos de la gran brúixola que presideix la ‘batcova’ i que amaga el mecanisme que desbloqueja la sortida. Només els superherois saben fer-ho amb èxit. Hem començat amb una ironia, i acabem amb una lliçó. 

Una càmera a la butxaca

1
Duc, quasi sempre, una càmera a la butxaca. És la meva manera d’anar pel món: m’agrada mirar-me el carrer per on passo cada dia i veure-hi coses noves cada vegada perquè l’observo a través d’un objectiu òptic, que és, d’alguna manera, el passaport més fàcil i barat a la mirada distanciada. He descobert que moltes de les meves fotos són sobre les mateixes coses –tot torna, tot ens acompanya, per lluny que viatgem– i al veure-les totes plegades –al meu flickr, per exemple– m’adono que potser conformen un dietari més sincer i valuós que aquest bloc, que tendeix a ser massa dispers i apresurat. Faig fotos amb una càmera petita (una Canon SD500, comprada ara farà quatre anys a centreamèrica) perquè em cap a la butxaca dels pantalons. La duc amb una funda primeta, més maca que pràctica; i a vegades a pèl, perquè així emprenya menys. És per això que està tan ratllada, la pobre. Suposo que també deu ser atribuïble a aquestes males pràctiques la misteriosa desaparició de dos petits cargolets que unien la carcassa. Des de fa uns mesos, pateixo perquè tot grinyola una mica i a la màquina li costa engegar-se. Fa temps que estudio renovar-la, clar, però no ho acabo de veure clar… una càmera de fotos no és un objecte qualsevol (hi ha objectes ‘qualsevol’?), és una eina per interpretar allò que ens envolta i versionar-ho en forma de fotografia. 

La seguretat mecànica

0
Faust i Kamman podrien ser dos personatges de novel·la de Thomas Mann, però no. Amb circumspecta gravetat conformen des de l’any 1909 el nom d’un inexpugnable establiment de suministres industrials del carrer de Provença, a Barcelona. És el lloc on va a comprar la gent que arregla coses de veritat, la gent que defuig tota pedagogia i a qui no cal cap gran estratègia de màrqueting. És com un temple (un dels últims temples) d’aquella masculinitat sense preguntes, la del ‘perquè si’ i la del ‘perquè no’. Als aparadors s’hi poden veure unes peces gegants i misterioses que serveixen per fer circular aigua, gas o ves a saber què. Algunes tenen uns colors molt vius: aquells colors vius que no acaben de ser de veritat, com de maqueta de tren Marklin. Hi ha una mena de seguretat imarscible al pas del temps, que emana, tan si ho vols com si no vols, de Faust i Kamman. 

Després de vint-i-cinc anys

0
Deien que el Facebook servia per això, per trobar amics i fer sopars d’exalumnes. Impressiona una mica pensar que fa un temps, potser només un any, jo també ho creia, això. Avui ja sabem que el Facebook és l’avançada d’una nova manera d’entendre les relacions, una manera difererent de relacionar-nos amb la xarxa. Però també és, sí!, l’instrument que ajuda aplegar, al voltant d’una taula, els vells amics de l’escola. Ahir vaig tenir el primer d’aquests sopars, amb la meva promoció, la del 84, de l’Artur Martorell de Badalona. I va estar bé, la veritat, molt bé. Hi ha converses que s’agafen en el mateix lloc on les vas deixar, fa vint-i-cinc anys. I això no és mèrit del Facebook. És mèrit nostre i està bé dir-ho.

La tristesa petita (i confessable)

2
Les coses que em posen trist, i que es poden dir: la música disco; una nevera buida; una casa amb tots els llums oberts (i, seguidament, una casa amb tots els llums tancats); la gent que fa llistes (i creu que amb això n’hi ha prou); els brindis mulitudinaris; la cara d’en Peter Sellers quan li explota el fort al principi de El guateque; el metro el diumenge a la tarda; la camamilla de sobre; quan la Deborah Kerr no pot arribar a la seva cita a l’Empire State; les corbates amb el nus ja preparat; l’últim paràgraf del Raïm de la Ira; arribar a una ciutat de nit; que els Beatles dediquessin una cançó a una Michelle que no existia (només perquè el nom els sonava bé); una tassa de cafè sense el seu platet; l’intrincable (i incomprensible) bosc tropical; les botigues a punt de tancar; els farmacèutics quan et miren a través de la ‘rejilla’; les sabates gastades; els passadissos llargs; quan l’Annie Hall surt de l’Annie Hall mentre fa l’amor, els gossos de la pluja que cantava en Tom Waits, els cinturons i els bolsos a joc, les ‘rancheras’, les marques blanques (tot i que això estic aprenent a superar-ho), quan la Rachel i en Ross es casen a las Vegas  amb un bigoti pintat a la cara (i després no val), els gots de plàstic, els cotxes massa nets, el claqué… o no saber claqué (no ho tinc clar), una platja sense petxines per recollir… i que de tots els balcons, només una persona, va veure la Flora marxar.

El xandall a joc

0
Tots hem rigut de la parella que, vestida amb un xandall a joc, passeja un diumenge al matí agafada de la mà. Però passa el temps i la seva caminada ritual va guanyant una dignitat inesperada. Absents als interrogants, als grans interrogants, la parelleta avança sense pensar-s’hi gaire, lleugera, amb una tranquil·la avidesa per fer el vermut de sempre, al bar de sempre. 

Dr. John i l’oportunitat

0
Publicat el 2 de gener de 2009

Cada vegada que Dr. John canta allò de Right Place, Wrong Time hi ha un noi i una noia a Nova Orleans que, mentre prenen un bourbon ben carregat es miren als ulls amb una mena de saviesa còsmica, animats irresistiblement per una cosa que costa molt d’expressar, perquè brilla com un somriure i torba com una llàgrima. Decideixen no dir res, perquè és massa difícil i perquè el moment té una dolcesa esquiva que seria una bogeria deixar escapar… o espatllar. I també perquè, sigui a Nova Orleans o al Raval de Barcelona, la nostra parella pot estar en ‘el lloc correcte’ però, certament, es troba en ‘el moment equivocat’.

El primer dia de l’any…

0
Publicat el 1 de gener de 2009
… hauria de ser el segon, o el tercer. L’1 de gener passa penosament, com un lament, una presència subtilment molesta, un mal de cap distant. L’alcohol ingerit la nit anterior, les emocions desfermades entre confetti i la cerca reeixida (o no) del tan anhelat midnight kiss converteixen aquest dia que la publicitat existencial ha definit com el dia per obrir la llibreta dels bons propòsits en el que, en realitat, és el pitjor dia per fer-ho. Per això el primer dia de l’any hauria de ser el dos o el tres de gener.  

Breu sobre els acudits

0
Em passa aquella cosa tan típica, amb els acudits. Sóc incapaç d’emmagatzemar-los al cap; que, d’altra banda, compleix ben eficaçment l’encàrrec de guardar una gran quantitat d’informació relacionada amb qüestions igualment ben poc pràctiques: rock’n’roll, cine i altres sublims intangibles. És com un bloqueig, un pervers acte reflex del meu cervell. Em passa una altra cosa, amb els acudits, i aquesta no sé si és tan típica, però si que és més positiva, d’això n’éstic ben segur. Puc haver escoltat un mateix acudit una vintena de vegades, que mai en recordo el final, ni tan sols quan me’l comencen a explicar, ni tan sols quan el desenllaç està a punt de produir-se. És com si l’escoltés de nou. Puc riure com la primera vegada. Sé que és una gran virtut, aquesta; però, per ara, només la puc aplicar en aquest àmbit tan modest i… volàtil! 

La noia del GPS

0

Dissabte tornava en cotxe de la Franja de Ponent. La noia del GPS m’anava indicant el camí, tot interrompent de forma imperdonable Billy Bragg i el seu últim disc. Però millor això que perdre’s, no? La senyoreta en qüestió, absent i glacial, s’equivocava un cop i un altre. La seva impertorbabilitat en l’error em deixava perplex… perquè durant una estona jo seguia els seus consells –‘gire a la derecha’ / ‘tome la salida 4’– malgrat veure clarament que la indicació cap a Barcelona era a l’esquerra i que la ‘salida 4’ em portava a un desolat polígon industrial dels voltants de Mollerussa. Si les màquines s’equivoquen, imagina les persones! I així anava fent quilòmetres, donant voltes a una ironia irresistible. Somreia pensant que, de nou, tornava a tenir dificultats a interpretar els camins marcats amb veu de dona. 8 de març, precisament, i jo perdut altra vegada… ‘continue adelante, hasta nueva indicación’, anava fent l’hostessa automàtica. Però en aquell moment jo escoltava més el cantautor punk, que no la noia del GPS. Mentre seguia el meu camí, –al capdavall anar de Lleida a Barcelona no deu ser pas tan difícil– pensava en un nou post. Va del que van últimament els meus posts: de les petites certeses, les conquestes quotidianes. [No sé perquè –o ho sé massa bé– aquest post va quedar prop de deu mesos a la carpeta dels drafts]

Una (subtil) defensa dels Santa Claus escaladors

1
L’any passat m’hi vaig resistir perquè em semblava un tema més aviat previsible i perquè no sabia com agafar-lo. O més ben dit, se m’acudien moltes maneres per on entrar aquest assumpte, i no m’acabava de decidir. Ho va fer el fet que vaig deixar reposar el tema a la nevera-dels-posts-que-faré-algun-dia… i allà hi vaig anar donant voltes fins que vaig quedar ben marejat, vaig oblidar què volia dir, i va caducar. Però els Santa Claus escaladors han tornat un any després, amb perversa puntualitat. És per això que he tret la pols de les meves notes i he decidit compartir-les al bloc, tal com raja: la cosa, més o menys, aniria seguint aquests cinc pensaments: la furtivitat explícita amb la qual escalen les façanes els fa vulnerables i em genera un cert sentiment de simpatia: que no se n’adonen que tothom els veu? (1); la seva presència repetitiva és imprevisible, és com si seguís un codi ocult, un pla secret, un patró misteriós: què voldrà dir? Ho trobo molt suggerent (2); hi ha com un aire d’un vodevil desesperat: són els amants enxampats per un marit que torna a casa abans d’hora? Me’ls imagino veient perillar les seves vides penjats d’un cinturó vermell comprat al xino de la cantonada mentre sona percutivament un ‘Jingle Bells’ desafinat, versió muzak. La mort ens pot fer riure, a vegades (3). També hi ha tota la història aquesta de l’imperialisme cultural, el Pare Noel com a icona yankee, però la idea és massa ‘seixantera’ i, a més, no acabo de trobar la manera de desenvolupar l’argumentació, vista la roba que m’agrada, la música que escolto i el cinema que vaig a veure (4) i, finalment, hi ha la línia aquest del mal gust i l’horterada… que són brotxa gorda, i no traç exquisit, d’acord. Però no havíem quedat que el Kitsch era un moviment artístic? Caldrà que el CCCB en faci una exposició? (5)

Teories de consum i cartrons de llet

0

Estic content perquè al “Caprabo” del meu barri he trobat cartrons individuals de llet: feia temps que els buscava. No prenc llet, però m’agrada tenir visites a casa i poder-los oferir allò que desitgen: aquell talladet inexcusable a mitja tarda, el cafè amb llet al matí, ben carregat del preciós líquid blanc. Fins ara era el clàssic especialista en obrir un cartró de llet, ple d’una optimista hospitalitat… tot i que, finalment, la llet acabava escolada aigüera avall, després de passar una llarga penitència, morta de fàstic a la nevera. A la cua del super faig el paper que em tocaria en un catàleg de nous models de consumidor. Sóc el ‘single’, al carretó del qual trobem iougurts amb got de vidre, salses diverses, enciam ‘florette’, un paquet de pasta fresca, una ampolla de vi bo… i tetrabricks petits de llet. La caixera em mira amb cara de no entendre res, però potser en Guille Milkyway m’encabiria en una cançó.

Dissabte a la nit a l’edat mitjana

2

Esmoles l’espasa, treus ‘brillo’ a l’armadura, repasses quatre paraules desplegant un pergamí amb lletres gòtiques: el que diràs rima amb fracàs, però i què? penses que la rima està sobrevalorada, també a l’edat mitjana. Surts a fora, transformat de sobte: les botes metàl·liques amb forma de punxa són ara unes converse, i el vell pergamí, un iphone. Travesses el bosc encantat, a veure si aconsegueixes arribar a parlar amb la princesa captiva. Però palplantat davant de la torre, descobreixes que, de tan alta que és, ni tan sols saps si et mira, la princesa. Tot just aventures les trenes rosses i el barret cònic, la gasa blanca al vent. Sembla un dibuix de quan feies primària… Però mira, allà estàs tu, esperant el gest magnànim que decidirà si vius o mors aquesta nit, que no és una nit qualsevol: és dissabte a la nit.

Els ‘retalls’ més llegits al novembre

0