Connexions des de #Badalona

Hi ha un home a Badalona que és igual que en Walt Whitman: llarga barba blanca, un barret tou i l’americana cordada fins a l’últim botó. És un homeless o un senyor, no ho sé; tot i que, ben pensat, es pot ser les dues coses a la vegada. El fantasma del poeta té un caminar elegant, terrenalment despreocupat, i declama en silenci, servint-se de la seva mirada roent. Du unes sabates gastades, però és com si caminés descalç. Em pregunto on deu guardar l’arpa d’herba i si és possible que la el fantasma del poeta se’m faci present i què deu voler dir aquesta aparició. Però mentre no trobo la resposta, penso que el vers lliure pot arribar a funcionar prou bé com a pla de vida.

Cada vegada que Dr. John canta allò de Right Place, Wrong Time hi ha un noi i una noia a Nova Orleans que, mentre prenen un bourbon ben carregat es miren als ulls amb una mena de saviesa còsmica, animats irresistiblement per una cosa que costa molt d’expressar, perquè brilla com un somriure i torba com una llàgrima. Decideixen no dir res, perquè és massa difícil i perquè el moment té una dolcesa esquiva que seria una bogeria deixar escapar… o espatllar. I també perquè, sigui a Nova Orleans o al Raval de Barcelona, la nostra parella pot estar en ‘el lloc correcte’ però, certament, es troba en ‘el moment equivocat’.

Dissabte tornava en cotxe de la Franja de Ponent. La noia del GPS m’anava indicant el camí, tot interrompent de forma imperdonable Billy Bragg i el seu últim disc. Però millor això que perdre’s, no? La senyoreta en qüestió, absent i glacial, s’equivocava un cop i un altre. La seva impertorbabilitat en l’error em deixava perplex… perquè durant una estona jo seguia els seus consells –‘gire a la derecha’ / ‘tome la salida 4’– malgrat veure clarament que la indicació cap a Barcelona era a l’esquerra i que la ‘salida 4’ em portava a un desolat polígon industrial dels voltants de Mollerussa. Si les màquines s’equivoquen, imagina les persones! I així anava fent quilòmetres, donant voltes a una ironia irresistible. Somreia pensant que, de nou, tornava a tenir dificultats a interpretar els camins marcats amb veu de dona. 8 de març, precisament, i jo perdut altra vegada… ‘continue adelante, hasta nueva indicación’, anava fent l’hostessa automàtica. Però en aquell moment jo escoltava més el cantautor punk, que no la noia del GPS. Mentre seguia el meu camí, –al capdavall anar de Lleida a Barcelona no deu ser pas tan difícil– pensava en un nou post. Va del que van últimament els meus posts: de les petites certeses, les conquestes quotidianes. [No sé perquè –o ho sé massa bé– aquest post va quedar prop de deu mesos a la carpeta dels drafts]

Estic content perquè al “Caprabo” del meu barri he trobat cartrons individuals de llet: feia temps que els buscava. No prenc llet, però m’agrada tenir visites a casa i poder-los oferir allò que desitgen: aquell talladet inexcusable a mitja tarda, el cafè amb llet al matí, ben carregat del preciós líquid blanc. Fins ara era el clàssic especialista en obrir un cartró de llet, ple d’una optimista hospitalitat… tot i que, finalment, la llet acabava escolada aigüera avall, després de passar una llarga penitència, morta de fàstic a la nevera. A la cua del super faig el paper que em tocaria en un catàleg de nous models de consumidor. Sóc el ‘single’, al carretó del qual trobem iougurts amb got de vidre, salses diverses, enciam ‘florette’, un paquet de pasta fresca, una ampolla de vi bo… i tetrabricks petits de llet. La caixera em mira amb cara de no entendre res, però potser en Guille Milkyway m’encabiria en una cançó.