Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Coses meves

Un món efímer?

0
Publicat el 29 d'agost de 2008
L’exposició Ukiyo-e aplega a la Pedrera (entrada gratuïta, visitable fins al 14 de setembre) una bona colla de gravats japonesos dels segles XVIII i XiX procedents de la Bibliothèque Nationale de France. La mostra es subtitula, amb encert, ‘imatges d’un món efímer’. La senzillesa del traç es combina amb una prodigiosa tècnica tot formant unes estampes que són un reflex privilegiat d’una cultura tan fascinant fa dos segles com avui mateix. És un plaer contemplar-les. L’eclosió de l’Ukiyo-e es va donar de la mà de la incipient burgesia de les grans ciutats, que cercava una expressió cultural pròpia, bandejada aleshores de l’encarcarada cultura oficial. I així va anar-se consolidant aquesta mirada que, malgrat la seva fugacitat, manté intacta, a través dels gravats, el seu poder comunicador en el Japó dels bits i els neons d’aquest segle XXI que comença. La vida quotidiana i el seu temps detingut; la volàtil bellesa d’una onada; el capritxós esguard de l’actriu; el foc dels amants en la fresca nit d’estiu… el vers més simple deixa un relleu perenne en la planxa de fusta de cirerer. L’austera economia del dibuix amaga un treball que ni tan sols es pot comptar. L’Ukiyo-e, sense grans pretencions, va convertir en immortals les imatges d’un món balbucejant, que tot just feia les primeres passes. Potser com avui ho fan, tal vegada, els centenars de milers de d’imatges que els fotògrafs amateurs pengen, diàriament, en els seus fotoblogs.

L’Àlbum, ara a mesvilaweb.cat

0

Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l’any 2005 vaig obrir-me un compte en l’aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer  cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d’adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url… Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d’algun servidor. Gat gris, s’havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l’Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària. 

 

Vacances a Can Ruti

3

Rera un inofensiu ‘I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu’, l’imarscicle clàssic de Nova Orleans, s’ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu ‘microblog’ (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l’enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d’altres complicacions, m’ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s’endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l’ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d’escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.


PUBLICAT EL 23 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

De l’última a la primera

0

Llegeixo el diari de l’última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d’esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d’economia. M’agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l’art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d’apropar-se a l’actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me’l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n’estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?
Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa –vol semblar més gran–. Du una maleta de rodetes, d’aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l’aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s’ha de pagar? Se’n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se’l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d’aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l’acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d’amor. Però suposo que si que l’és, d’alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.
[Foto de Marcel Germain]


PUBLICAT EL 9 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

És temps que guanyo

0

L’N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l’FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l’expressió ‘literalment davant de casa’. Dalt de l’esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m’importa gaire. No m’importa gens. Dalt de l’N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.
[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d’un cridaner grup d’adolescents en zel]


PUBLICAT EL 5 DE JUNY A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

5593