Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Coses meves

Mostrar-se

2
Publicat el 25 d'abril de 2009
… és, a vegades, una forma d’amagar-se. L’altre dia em deien en broma que el dia que algú vulgui fer-me una biografia (¿?), ho tindrà fàcil amb totes les actualitzacions que vaig fent als diferents canals 2.0 (flickr, facebook, twitter, blog…) que tinc en marxa. I això m’ha fet pensar en un comentari que en Marcel Riera va deixar al meu blog arran fa uns pocs mesos. Va passar desaparcebut, potser, i per això m’ha semblat apropiat recuperar-lo ara. “A mi també m’agradaria saber-ho, com descriure’m.” –deia Riera en el comentari– “Però la gràcia és justament que costi. La gent que es descriu fàcilment no sol tenir interés, oi? Sense anar gaire lluny, tu mateix no pares d’explicar-te (o de “descobrir-te”) als ulls de tothom i tanmateix, com més elements de suposat judici hi ha damunt la taula, més costa fer una descripció precisa de qui hi ha al darrera. Doncs imagina’t això amb algú que ha deixat la vida diguem-ne pública per dedicar-se a les coses que de veritat li agraden però que no mostra en públic. Algú que detesta el Facebook, els blogs i aquesta faramalla i prefereix refugiar-se en la poesia, el no-art de masses per excel·lència. Per exemple. L’aire és lleuger però això sempre és aparença. Per això potser John Martyn va fer aquella meravellosa cançó “Solid Air”.” 

El joc de l’atles

0
Publicat el 11 d'abril de 2009

Hi ha gent que mira els atles com la guia dels llocs on cal anar, l’estri on poder calcular les distàncies que cal recórrer, l’espai on clavar les banderetes de ‘jo he estat aquí’. Però també hi ha les persones per les quals un atles és el paisatge impossible, la finestra que convida a la fugida, la terra promesa, una mena d’Itaca de butxaca. No clava xinxetes als llocs on han estat, aquest segon tipus de persona. En tot cas, si n’hagués de clavar, les posaria als llocs on voldria anar i tot plegat esdevindria aviat un joc absurd, perquè els jocs han de tenir regles i un principi i un final. I aquest seria un joc sense regles, ni principi, ni final. 

I t’enamoraves d’aquelles músiques romàntiques…

4
Publicat el 8 d'abril de 2009
Recordo el barber del carrer d’en Prim. Hi havia aquell senyor amb la barbeta i el seu company, de gest més greu, quasi opac. Els dos duien ulleres de muntura daurada. Eren homes elegants. Barbers de bata blaucel, d’afaitar amb brotxa i de tisores eficients però sense gaires floritures. Hi havia aquella olor enganxosa i les fotografies d’uns nois de grans i capritxoses cabelleres atrapades en l’univers d’un paper couché esgrogeït. Somreien a la càmera (quins professionals!) malgrat quasi ningú els feia cas, i tothom optava per tallar-se el cabell, i punt. Perquè aleshores et tallaves el cabell, i punt. No et feien un massatge capil·lar, ni et deien de si volies endur-te una cera especial. Ni tan sols et preguntaven: tisora o màquina? Només entraves allà un dissabte al matí amb els diners justos a la butxaca, preguntaves qui era l’últim i t’asseies en aquelles cadires d’sky negre. Agafaves la revista o el diari menys comprometedor (mai l’Interviu, que només miraves amb furtiva avidesa i evident torbació) i escoltaves l’emissora preferida d’aquells barbers, M80, serie oro. Rod Stewart, Leo Sayer, Gillbert O’Sullivan, els Carpenters o Dion, grandes éxitos de ayer. I t’enamoraves d’aquelles músiques romàntiques que deien ‘please stay’, ‘what’s on a kiss’, ‘more than a feeling’, ‘would you love me tomorrow’… abans de saber ni tan sols què era estar enamorat.

* Foto: Un graffit ‘reivindicatiu’ a Dalt de la Vila. / O.L.

Una tarda amb Joni Mitchell

1
Publicat el 7 d'abril de 2009

Vinc a la teva música, a vegades. Fa hores que plou, fa hores que treballo. He fet aquesta ‘tetera’ amb te verd dues vegades i tinc la taula de l’estudi plena de tassetes, testimonis tossuts de no sé què. Hi ha aquest post-it rebregat amb una nota que no entenc del tot, una agenda massa plena i un telèfon mut, al meu costat. I hi ha la teva veu que com un lament va fent un camí borrós: ‘I’m on a lonely road and I am traveling, traveling, traveling, traveling’. Em sembla que, aquesta tarda, o em salves o m’enfonso amb tu, Joni Mitchell

Delfos i la publicitat percutiva

0
Publicat el 3 d'abril de 2009
En els temps antics, els grecs anaven a Delfos i després d’una accidentada aventura, amb sirenes i minotaures pel mig, podien escoltar retronar l’oracle i, seguidament, sortien amb la cara de la futura estimada estampada en tot el pit. La cosa era força dolorosa, i tenia un dramatisme fals i exagerat, ben propi de l’èpica de manual. Sorties una mica adolorit, d’acord; però amb les coses clares. Arribat a casa, només calia trobar trobar la cara descrita en el prodigiós oracle entre les noies del poble. I així, voilà!, trobaves la mitja taronja. “Busca pareja? Más de 10 millones de usuarios en Friendscout: no perderás más tu tiempo”. L’eslògan és més percutiu que persuassiu, però és així com tendeix a ser la publicitat, avui. L’anunci en qüestió em cerca des del quadrant superior dret de la pantalla, a una cantonada del meu Facebook. El procés proposat és més net i còmode que en l’antiga Grècia. Els nous Delfos són un alegorítme informàtic i s’activen amb un cop de Visa. S’ha perdut vigor i muscle, però mira, a un sol clic de distància hom té a disposició un espectacular mercat de la carn virtualitzada. Tanmateix, els 10 milions de persones de l’anunci, són la mateixa mentida majúscula que aquest Delfos ple de sirenes i minotaures anotat unes línies més amunt. “No perderás más tu tiempo”, rebla la noia de l’anunci. I a mi em venen ganes de dir-li a aquesta dolça noia pixelada que no, que no, que el temps no es perd, que el temps es guanya. 

North Dakota i les fronteres de l’amor

0

Lyle Lovett va tancar amb North Dakota, un dels seus temes més corprenedors, el seu concert al Royal Festival Hall de Londres. És una cançó de matinada, que té alguna cosa de lament. Parla dels cowboys de North Dakota i de Texas, els dos estats situats als extrems dels EUA. I explica que els uns i els altres miren frontera enllà per aprendre les maneres de l’amor, “they look across the border to learn the ways of love”. I m’agrada imaginar aquells nois durs de la inòspita Dakota i els cowboys de l’encegadora Texas sospirant a les envistes de Canadà i de Mèxic. La frontera, en la cançó de Lovett, és el misteri, l’aventura, la pregunta i potser la descoberta… el principal aliment de l’amor.

Quan només queda el Caprabo…

4
El Caprabo (o el Mercadona, o el Condis, o l’Eroski… que pel cas és el mateix) és una mala opció per a quasi totes les compres. La verdura es fa malbé en quatre dies, el pollastre fa aquella aigueta; els ous estan apilats d’una forma que sempre em fa pensar en totes les bones raons que devien tenir els animals de la Granja de l’Orwell; i sempre hi ha el terra enganxós al passadís dels sucs perquè a algú li ha caigut una ampolla de Granini fent un estrèpit trist i desastrós. Això per no parlar de l’invariable (per dolent) humor de les dependentes, que els que em coneixen saben que és un tema que m’ofusca particularment.

Però clar: a la xarcuteria del barri hi ha sempre tanta cua (i són tan lents!) i la verdulera continua entestada a donar-te records a la senyora (i un any després ja no saps com dir-li que ja no en tens, de ‘senyora’). I malgrat el temps que fa que em dic a mi mateix que m’organitzaré d’una altra manera, la veritat és que no aconsegueixo domesticar l’agenda i quan el senyor pot ‘la peixateria de la tia Neus està tancada’, o ‘can Colomer aquesta tarda no obre’.

Per tant, i per allò de socialitzar el coneixement, m’agradaria compartir amb vosaltres alguns productes força acceptables que no acostumen a fallar mai al meu rebost i que, malgrat tot, compro al Caprabo. La pasta fresca Rana (amb una menció especial als farcits de tomàquet i mozzarella), les galetes Cuétara de canyella, la xocolata Valor negra amb ametlles, la cervesa Franziskaner, els iougurts ‘enriquecidos con nata’, el pebrot vermell escalivat Carretilla, la salsa HP, les olives arbequines Blai, el gelat de xocolata de Ben&Jerry i un vi negre Castell de Peralada que per una mica més de cinc euros dóna molt més del que promet.

Vistes les circumstàncies, les concretes i les generals, hi ha molts dies que, amb això, un home com jo es pot donar per ben satisfet.

Tres cançons sobre ‘cartes’

1
M’adono que algunes de les meves cançons preferides parlen de cartes: el Return to sender de l’Otis Blackwell (popularitzada per Elvis Prestley), el Please Mr. Postman de les Marvelettes (que us sonarà per la versió dels Beatles) i The Letter dels Box Tops (amb el gran Alex Chilton als lead vocals). La primera parla d’un amor no correspost servint-se de la imatge demolidora de l’adreça que ja no existeix; la segona és la impaciència, l’enamorament inflamat, la pressa, l’aventura de construir per primera vegada… la tercera també té pressa, però és una pressa diferent: és algú que torna a casa, que vol continuar el que ja va començar. És una carta convençuda, serenament alegre, que ens mostra un amor convençut al qual no fan falta gaires preguntes. Un amor tranquil que es contraposa a l’amor incert (Return to sender) i l’amor urgent  (Please Mr. Postman). Les tres cançons, però, coincideixen en una cosa: l’espera, el temps que passa entre allò que tan desitgem i allò que podem assolir finalment (o no). Han passat més de quaranta anys, però no ha canviat l’essencial. Avui ja no ens passem el matí esperant l’arribada del carter; ni ens preocupem de si tenim segells o no a casa; però el cor se’ns continua parant uns segons quan escoltem el ‘ping’ del nostre programa de correu electrònic quan ens indica que em rebut un nou mail. … Ping!
 
Aquí podeu accedir a un àlbum d’spotify sobre el tema.

Si t’avorreixes, és perquè vols

0

Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.

El saló de la bellesa immòbil

1

El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?

La forma de les coses

0

Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.

Post curt de diumenge al matí

0

A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…

Sant Valentí i les noves pàtries

1
Els catalans políticament correctes no celebrem Sant Valentí –aquest invent del Corte Inglés, mussitem entre dents–, i està bé que sigui així. Està bé que aquí i arreu del món hi hagi gent que resisteixi la irresistible onada i que mantingui els seus focs en la nit: d’aquesta manera el món és com un cel estrellat a l’inversa, un indret més segur i hospitalari; milers, centenars de milers, milions de focs ens donen la benvinguda allà on anem, diversos, variats, sorprenents. Aquí tenim Sant Jordi, és clar, el nostre dia els enamorats. És la nostra diferència, el nostre petit foc, la nostra contribució a la benaurada constel·lació que ens aplega a tots. Però jo un dia com avui tinc un conflicte; un conflicte que he viscut, i que visc, amb prudent discreció (almenys fins avui, això de la discreció). Resulta que, finalment, Sant Valentí ha trobat el seu lloc en el meu paisatge sentimental: Sant Valentí és en Charlie Brown mirant la bústia fatalment buida mentre Snoopy rep totes les felicitacions i i el mira amb una crueltat que no he pogut oblidar mai; Sant Valentí és una cançó de doo woop (o Valentine’s Day, de l’Sprinsteen, inclosa en Tunnel of Love, l’últim disc que em va agradar del Boss); també és una pel·lícula romàntica d’aquelles que no arriben ni a estrenar-se i que un dia trobes al vídeoclub i dius… “mira, encara”. Sant Valentí és una de les noves pàtries que ens ofereix el món globalitzat: la pàtria del cel·lulòide, del còmic, del rock’n’roll. “Els catalans no celebrem Sant Valentí”: d’acord com a declaració d’intencions, però no com a descripció de la realitat. Sant Valentí no és un dia qualsevol i tampoc és només ‘aquest invent del Corte Inglés’, la nova conspiració de la germandat de la Visa… O en tot cas, ho és cada vegada menys. És un foc, un altre foc, un entre milers… imparable, imprevisible… ¿inevitable? Omnipresent, segur. Com gestionem la cultura de les fronteres difuses i els referents múltiples? Com ens ho fem per preservar el que és divers i únic en un món on tot va tan ràpid? Qui trobi la solució que m’enviï un correu-e, a mi i als milers de persones que ens preocupen aquestes coses.

Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.

5593