Hi ha gent que mira els atles com la guia dels llocs on cal anar, l’estri on poder calcular les distàncies que cal recórrer, l’espai on clavar les banderetes de ‘jo he estat aquí’. Però també hi ha les persones per les quals un atles és el paisatge impossible, la finestra que convida a la fugida, la terra promesa, una mena d’Itaca de butxaca. No clava xinxetes als llocs on han estat, aquest segon tipus de persona. En tot cas, si n’hagués de clavar, les posaria als llocs on voldria anar i tot plegat esdevindria aviat un joc absurd, perquè els jocs han de tenir regles i un principi i un final. I aquest seria un joc sense regles, ni principi, ni final.
* Foto: Un graffit ‘reivindicatiu’ a Dalt de la Vila. / O.L.
Vinc a la teva música, a vegades. Fa hores que plou, fa hores que treballo. He fet aquesta ‘tetera’ amb te verd dues vegades i tinc la taula de l’estudi plena de tassetes, testimonis tossuts de no sé què. Hi ha aquest post-it rebregat amb una nota que no entenc del tot, una agenda massa plena i un telèfon mut, al meu costat. I hi ha la teva veu que com un lament va fent un camí borrós: ‘I’m on a lonely road and I am traveling, traveling, traveling, traveling’. Em sembla que, aquesta tarda, o em salves o m’enfonso amb tu, Joni Mitchell.
Lyle Lovett va tancar amb North Dakota, un dels seus temes més corprenedors, el seu concert al Royal Festival Hall de Londres. És una cançó de matinada, que té alguna cosa de lament. Parla dels cowboys de North Dakota i de Texas, els dos estats situats als extrems dels EUA. I explica que els uns i els altres miren frontera enllà per aprendre les maneres de l’amor, “they look across the border to learn the ways of love”. I m’agrada imaginar aquells nois durs de la inòspita Dakota i els cowboys de l’encegadora Texas sospirant a les envistes de Canadà i de Mèxic. La frontera, en la cançó de Lovett, és el misteri, l’aventura, la pregunta i potser la descoberta… el principal aliment de l’amor.
Però clar: a la xarcuteria del barri hi ha sempre tanta cua (i són tan lents!) i la verdulera continua entestada a donar-te records a la senyora (i un any després ja no saps com dir-li que ja no en tens, de ‘senyora’). I malgrat el temps que fa que em dic a mi mateix que m’organitzaré d’una altra manera, la veritat és que no aconsegueixo domesticar l’agenda i quan el senyor pot ‘la peixateria de la tia Neus està tancada’, o ‘can Colomer aquesta tarda no obre’.
Per tant, i per allò de socialitzar el coneixement, m’agradaria compartir amb vosaltres alguns productes força acceptables que no acostumen a fallar mai al meu rebost i que, malgrat tot, compro al Caprabo. La pasta fresca Rana (amb una menció especial als farcits de tomàquet i mozzarella), les galetes Cuétara de canyella, la xocolata Valor negra amb ametlles, la cervesa Franziskaner, els iougurts ‘enriquecidos con nata’, el pebrot vermell escalivat Carretilla, la salsa HP, les olives arbequines Blai, el gelat de xocolata de Ben&Jerry i un vi negre Castell de Peralada que per una mica més de cinc euros dóna molt més del que promet.
Vistes les circumstàncies, les concretes i les generals, hi ha molts dies que, amb això, un home com jo es pot donar per ben satisfet.
Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.
El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?
Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.
A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…
Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.