NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

ÉS EL FUTBOL L’ORIGEN D’ALGUNS DELS MALS DE LA NOSTRA SOCIETAT?

Sota tan provocador títol, volem encetar un debat al voltant de la societat que tenim, dels mites que la mouen i de si podem arribar a un acord per canviar les seues contradiccions. I per no fer-ho tan curt ací fora, us traduïm de les Definicions que hi ha al final de “El Método 5” de Morin el següent concepte:

CULTURA: Una cultura és un conjunt de coneixements, saber-fer, regles, estratègies, hàbits, costums, normes, prohibicions, creences, ritus, valors, mites, idees, adquirit, que es perpetua de generació en generació, es reprodueix en cada individu i manté, per generació i re-generació, la complexitat individual i la complexitat social.
   La cultura constiteuix d’aquest mode un capital cognitiu, tècnic i mitològic no innat.

Bé. Més que convéncer-vos, volem debatre i escoltar-vos, per veure si ens acaba d’agradar el futbol o no… 

         El present
apunt pretén aclarir la hipèrbole llençada fa uns dies en aquest mateix bloc,
on es deia, més o menys “gran part dels mals de la nostra societat se’n deriven
del futbol”. Sí, ho sabem, és una exageració, però també volem demostrar com,
en parlar d’aquest tema, solem trobar-nos amb què, per a la majoria, és un tema
intocable. Com la monarquia, o l’església. El futbol està ahí, estan les
aficions, el sentiment de pertànyer a un club, som més que un club… anem a
intentar desmuntar la falsa creença de que el futbol és el remei per a tots els
mals (una exageració tan forta com la feta més amunt, però a l’inrevés, i a la
que ningú li sembla que sigui tan escandalosa com la nostra, què curiós). Ho
farem amb vostra l’ajuda, si així ho creieu, o amb les vostres argumentacions
en contra d’allò que es digui aquí.

         Per introduir el
tema del futbol, començarem per parlar de les societats, de qualsevol societat
en qualsevol temps i espai.

         Tota societat,
per nàixer i formar-se, ha necessitat d’uns mites[i] que li donen la força i la
cohesió, que la facin forta per defendre’s de tot allò que no li sigui propi.

         Dintre dels
mites hi tenim les religions, les creences, els convenciments, la cultura (sí,
també), les idees… Aquests mites es refermen i transmeten mitjançant uns
rituals periòdics on es deixaten les emocions i s’acaben amb la satisfacció de
pertànyer a un conjunt que ens engloba i acull, on trobem benestar i estima. El
problema és que sovint, açò va  necessàriament aparellat a l’hostilitat cap a
aquells que estan fora d’aquest grup. Açò en temps molt remots ens podria
semblar útil, per defensar el propi territori, els mitjans de subsistència…
però… hui dia, quin sentit té?.  Eixe
odi que traspua per tots els porus de la majoria d’afeccionats (“Ho heu vist?,
ho heu vist?, la mare que els va parir!” és la frase que millor resumeix açò
que estem intentant explicar) quan el partit no rutlla bé.

         El romans
(mireu si ve de lluny) ja sabíem alguna cosa de com tenir content al poble: pa
i circ. Espectacle, festa, tiberi, què més volem?. D’acord que la societat té
brots de violència que cal socialitzar, però voleu dir que el futbol dissol
aquesta violència? O més bé la incrementa?. La dictadura de “Franquito” va
saber explotar molt bé el poder narcotitzant del futbol. El diumenge, al camp
de futbol, i més endavant a casa, amb la televisió, podíem desfogar-nos de tota
la mala bava que anàvem acumulant al llarg de la setmana, sense que ens quedés
cap gana de pensar en contra del règim, amb la nostra ració d’ira, enfocada cap
a l’adversari o l’àrbitre, ja en teníem prou. Us en recordeu que a la transició
el futbol va desaparèixer de la televisió? Ens havíem adonat de l’alienació que
el futbol suposava. Però, ai!, no trigà gaire a recuperar el seu lloc d’honor a
la societat, incrementat pel refredament de les passions polítiques, pel
mercat, i perquè sempre ha fet patxoca veure unes desenes de milers de persones
bramant alguna lletra ofensiva cap a un altre. La nostra intenció no és tampoc
ofendre ningú, ja sabem que hi ha de tot, com a qualsevol lloc, però…

         Un altre tema
és el de les xifres monetàries astronòmiques que es manegen dintre del món del
futbol, de la màfia que hi ha incrustada a les seues estructures. Per què
paguen aquestes milionades a gent que ni tan sols sap parlar (no tothom, per
sort)? Ara, que també li paguem al Joan Carles i tampoc sap parlar…

         El mercat, que
tot ho deuria regular (diuen “els liberals”), una vegada més prima al qui no
produeix, a qui, si pot, s’emporta els diners a un paradís fiscal.

         També ens fa
gràcia que molts afeccionats pensen que estan fent “país” o no sabem què…,
això només ho poden fer els de l’Atletic de Bilbao, als altres equips tothom és
foraster, mercenaris pagats per hui ser aquí, demà allà, “treballant” (quin
verb!) per al qui més li pagui.

         I és clar que
sense mites la societat no s’aguantaria, però voleu dir que no hi ha altres de millors?
La cultura, per exemple. Moltes vegades hem pronunciat una frase com “si nosal3
manéssim, el futbol el prohibiríem”, a la qual han contestat gairebé tots els
qui tenia al costat “hala!”, “tindríeu a tot el món en contra, es farien
manifestacions, s’exigiria que es tornés a legalitzar”. I nosal3 els responem, “i
per exigir un sou digne, una sanitat sanejada (valga la redundància), una
educació amb mitjans; per acabar amb les agressions racistes i xenòfobes, per
acabar amb la violència de gènere, per acabar amb la fam del món,… poseu-ne
totes les altres nobles causes que vulgueu… per a això no es manifestarien, i
els toca de molt més a prop. Hi ha gent que es gasta una porronada d’euros per
anar a veure la final d’ací o d’allà i per a altres causes més humanistes, són
incapaços involucrar-s’hi, no els naix. Així som, així és i així ens va.

         I al damunt, el
futbol està present a la nostra vida, en serveix per a realitzar, moltes
vegades, la funció fàtica o de contacte del llenguatge. Com quedà el tal? Ahir
sí que…   Eixe és un pallaso que no val
per res… són alguns dels comentaris que es poden escoltar. I en la manera de
parlar també s’han introduït girs i expressions del futbol. Snese anar més
lluny, la novel·la “Plagis” d’Urbà Lozano, i que comentarem entre aquesta
vesprada i demà, té gran part del seu text farcit de frases futboleres. I a la
política, el PSOE als cartells hi diu “Aquest partit es juga a Europa”. Açò ja
és massa!!!  

         De moment queda
oberta la veda per a comentaris a favor i en contra i així veurem si podem
treure l’aigua clara. Nosal3, si trobem alguna cosa que encara no ha estat
dita, l’afegirem.

 

 

 

 


[i] MITE.- m filosf/relig 1 Dita,
narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol
tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expresar
conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses. 2 a Narració fabulosa
purament inventada. b Idea, figura, etc. Presentades com a intocables,
inqüestionables, absolutes.

 

  1. L’entorn mediàtic del fútbol com esport i fenomen de masses.

    On entren els interessos d’Estat o allò que deien que l’esport i el fútbol en particular és utilitzat com a ‘opi del poble’ modern i desenvolupat.

  2. El component polític dels aficionats al futbol, no diguem que no hi hagi de tot, però en el cas que tenim més a prop, el València C.F., o és una gran majoria molt, però que molt fatxa, o els que són d’esquerres són uns cagats, i perdó per l’expressió.
       Us conte: un conegut que va anar a noséquina final del València a Itàlia, va tornar diguent-me que “per culpa teua gairebé em trenquen la cara”. Doncs resulta que s’havia pintat la quatribarrada a la cara, i li feren pintar-se el blau o si no li’l pintaven ells a la força, i si no, li trencaven la cara. Si això no és de ser fatxes i retrògads… amb els del mateix equip, eh!
       Una altra: atreviu-se a anar a veure un partit amb la quatribarrada al coll, o encara més atrevit, una estelada. Em jugue el que vulgueu que eixireu a hòsties de segur… I si algú ho ha fet, li done la més sentida enhorabona, però de segur que haurà hagut d’anar amagant-se pel darrere de les columnes… A veure si s’anima la cosa ja, que ens pensàvem quevoldríeu replicar-nos i veiem que se us infot, o no. Bona vesprada.

  3. només alguns apunts per a un tema que té moltes ramificacions, la qual cosa no deixa de ser un símptoma – ens agrade o no- de la relevància social que té.
    primer: un artícle aparegut ahir mateix a El Pais, molt esclaridor i recomanable, sobre l’estat econòmic en que es troben els clubs http:                       //www.elpais.com/articulo/sociedad/ruina/amenaza/futbol/elpepusoc/20090524elpepisoc_1/Tes

    Res més a afegir per aquest costat.
    Per altra banda, tot el que comentes és cert i n’estic d’acord. Tanmateix, com deia en l’anterior comentari, no tothom actua de la mateixa manera i per tant, generalitzar resulta masa simplista.
    El futbol és un joc d’equip, la qual cosa ja convida a compartir: amb una pilota es pot començar a jugar en qualsevol lloc. Els clubs més grans són grandíssimes fàbriques de fer diners però el caire universal d’aquest joc no ve sols donat pel poder propagandístic que tenen sino també per la senzilleza i abastabilitat del mateix joc: no oblidem la diversió per favor.
    Com que no t’apasiona en absolut segurament no hauràs seguit els partits del Barcelona d’enguany que per tot el que li agrade el joc han estat un goig de veure, com mai no s’havia vist, almenys pel que fa a bellesa i quantitat. Individualitats a banda, han jugat com un equip, solidari, ferm, exquisit i sí, democràtic. L’èxit de Guardiola ha estat posar les coses clares a les figuretes que quedaven i crear un autèntic equip de futbol amb les qualitats abans nomenades. El gros i cor de l’equip està representat per jugadors de la “cantera” que és com dir de la terra què a més, com el mateix Guardiola, representen  una manera de ser molt en contradicció a les conductes que s’han estimulat i promocionat tant en la societat del pelotaso: el fantasma, l’embonyigador, l’ostentació, l’avaricia, etc  Aquesta gent parla millor o pitjor però, sense signes d’egolatria ni afectacions de megaestrelles de pop – dic això darrer perquè com sabeu, d’un temps a ara molts esportistes es preocupen tant pel look com una estrella de pop. En resum, ens han donat goig amb el joc i en cada declaració han demostrat ser persones respectuoses capaços, com a persones públiques, de transmetre a la gran masa que els segueix valors  que el capitalisme més salvatge arrasa sense mirament. El Barcelona d’enguany representa un canvi important i un exemple que de segur molts voldran copiar, de cap a on hauria de moure’s el futbol i els que l’envolten.
    una altra cosa és la masa de seguidors: qualsevol espectacle de mases és susceptible se ser manipul.lat amb uns determinats fins. Ho feia el dictador amb el Madrid però pràcticament cap equip es lliura de veure’s immers en alguna mena de reivindicació política o convertir-se en imatge d’alguna cosa més fosca: recordem el Valencia CF amb les samerretes de Agua Para Todos i altres episodis. A la gent blaugrana, l’estadi també els serveix per haver mostrat per les televisions de tot el món desenes de vegades allò de Freedom For Catalonia / Catalonia is not Spain. Els vascs també han dit la seua, etc
    En resum, és evident que el món que envolta el futbol té aspectes molt desagradables, decebedors, frustrants, insultants i tots els adjectius que li vulguem posar però enmig del tarquim creixen moltes flors que paga la pena admirar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.