1999 “El futur ja és ací”
Sí amics i amigues, fa deu anys apareixia publicat (millor dir fotocopiat) el número 4 de la revista en la qual s’inspira aquest bloc, NOSAL3, amb portada feta en col·laboració entre els qui escriuen a aquestes pàgines i Llapissera, i que teniu ací al costat.
Les energies i les ganes de recordar el passat, de reivindicar el present i de lluitar pel futur no són les mateixes que aleshores, han estat matisades pel sistema productiu i educatiu en el qual estem immergits i, malgrat el desencís, encara queda una mica de caliu per on poder canalitzar la frustració que sentim…
… perquè que és, sinó frustració, veure com els drets assolits per la classe treballadora amb lluita, esforç i fins i tot morts, estan essent derogats en nom de la crisi.
Escoltar els bancs acusar la població d’haver provocat la crisi ens ha posat de volta i mitja. Les dades de l’atur (hui dia ens comptem entre els aturats) fan que el futur que tant anhelàvem el trobem més fosc que mai. En compte d’avançar creguem que estem retrocedint i les forces per continuar amb la lluita pels drets i llibertats estan més corsecades que mai.
Però encara quedem uns quants que pensem que no s’ha de tirar la tovalla. Cal seguir fent com si la situació fos la millor de les possibles (què difícil) i anar empentant per recuperar els drets i les llibertats que tanta sang han costat als nostres antecessors.
Amb esgarrifaça, contemplem com reviscolen els antics feixismes, disfressats per semblar el que no són, culpant a les esquerres i als immigrants (quantes vegades obliden que nosal3 ho fórem) de tots els mals que assoten la nostra societat.
Després d’aquestes reflexions que pensem ens fem tots aquells que encara pensem que la societat ha de tendir a ser igualitària, llibertària i amb oportunitats per a tothom, passem a contar el nostre abandó de la plaça d’interins que teníem a Tarragona.
Després de signar uns quants contractes, dels quals només hem pogut treballar en dos, d’anar amunt i avall amb maletes i trens i autobusos, de patir fred i de cercar un lloc on dormir, hem decidit tornar cap a casa. La il·lusió amb la qual començarem a treballar en l’àmbit educatiu ha donat pas al desencant pel sistema educatiu, viciat amb tots els defectes que observem per tot arreu. Les lleis no tenen res a veure amb la realitat social a la qual pretenen encorsetar.
A més, ja no ens sembla que la gent siga tan bona com deia Rousseau. Un dels altres motius que ens han fet abandonar, de moment, ha estat la fràgil salut dels pares, la necessitat tenir a l’abast alguna persona amb la qual poder tenir una relació que saps com és i no estar pendent de no parlar de segons quines coses…
… i a més, des d’ací (des del poble) podem encara lluitar i fer el possible per regenerar la societat.
No li hem dedicat gaire temps a aquest comentari (per fi, un) i se’ns queden moltes coses encara per dir, però tot vindrà. De moment hem demanat tornar a treballar a Correus i sembla que no trigaran a avisar-nos per fer la nostra feina, ahir ens vam tornar a apuntar a l’atur (de poc ens serveix, ja que de les moltes vegades que ens hem apuntat, mai, però MAI, ens han oferit un treball, sempre ens l’hem hagut de buscar nosal3.
Esperant que aquestes línies no us facen defallir, us encoratgem a continuar lluitant, entre tots podrem fer una societat més justa i solidària.
Bo.