ARCHILETTERS

Som a un dels llocs on participar en la consulta. Hi entra un home negre de mitjana alçada i agafa les dues paperetes i un sobre. S’adreça cap al cubicle amb cortina per a introduir-ne una de les dues. N’ix de la garita. Trau el document identificatiu i el paper d’empadronament. Es posa davant de l’urna. M’adrece a ell. Ha triat la del Sí.  Li dic que, per favor, que la traga i la mostre abans d’introduir-la per a que puga fotografiar-li la mà amb la seua decisió. Ell, es posa nerviós i dubitatiu, i se n’ix cap al carrer.  Vic, el senyor Anglada i la seua colla són a escassos 12 quilòmetres d’ací. N’és comprensible.

Definitivament: qui s’inventà la discreció no pensava en mi. Precisament.

El seguesc de lluny, intente per la vorera posar-me a la seua alçada i m’adrece a d’ell en francès:

“Monsieur, monsieur, s’il vous plaît !”

Es gira i em mira. Li dic si parla francès, em respon que no, però sí anglès i espanyol. Li explique que sols volia fotografiar la força democràtica del vot immigrat com a ciutadà de ple dret al muncipi on viu. Li comente sobre la necessitat mútua de crear nous instruments de convivència conjuntament entre els ciutadans de segles de generacions ací i els nous vinguts.

L’home es tranquil·litza. Li dic, com podreu imaginar qui em coneixeu, que quan fem la votació a  València, ens retornem l’oportunitat. Encaixem les mans i note una força especial amb què pressiona la meua, com aferrant-s’hi fortament. S’acomiadem amb un breu creuament de:

– Gràcies.
– Thank you.

L’home negre s’adreça unes desenes de metres més avall de la vorera on hi ha un grup de cinc homes negres més enraonant. Parla amb ells durant uns minuts. Jo me’n torne a la sala de votacions. I al cap de poc de temps, separadament i individual, van entrant a la mateixa sala on em trobe. Un a un, discretament, han anat dipositant el seu poderós vot dins les diferents urnes.