ARCHILETTERS

La màgia d’Arenys, la nostra Sinera, és l’AMOR.

L’amor a la gent. Al company, al que tens a la teua vora. Independentment del que crega i estiga disposat a escoltar, dir i fer. O no vulga. Democràticament. El civisme de defendre per a que diga allò que li vinga al barret. I puga expressar-ho. Pacíficament. El caminar junts i de la mà. L’abraçada filial. La de l’amic que vos coneixeu des de fa més de trenta anys. D’aquells altres que saps que hi són però els hi havies perdut la pista. I els altres que has conegut d’uns anys ençà i has col·laborat a fer aquesta màgia d’ahir.

Els companys populars que deixen que els teus fills puguen fotografiar-se amb ells. Perquè són bons professionals i molt bona gent alhora. Malgrat la molèstia que els puga suposar.

L’amor a eixe al paisatge, a eixa naturalesa, amb que hem contribuït a embolcallar-nos i moltes vegades volíem dominar.

Per què vols que aquesta gent siguen uns més en el món. No els del cul del sac. Perquè t’emociones quan veus negres, blancs i grocs agermanats. Impulsant la llibertat per a tothom. 

L’amor a la festa. L’amor dels amics a que t’ajuntes a compartir-la. A la trobada. A l’aplec.

Aquella que fa més de trenta anys vas resoldre a muntar -i guanyar- un dia que vas perdre en una votació d’una constitució malgirbada.

Quan veus les iaies i iaios encarar-se entre plors de dolors ajudades pels  néts, fills i company, plores amb ells d’emoció. I et gires avergonyit per no mostrar les llàgrimes i el teu amic i company també ho fa. I s’abraceu tots dos, perquè vos embarga el sentiment d’aquella dona que ve d’una convicció de llibertat antiga, duta amagada moltes dècades dignament.

I veus la riera plena gents de totes les edats vingudes de Prada del Conflent, d’Andorra i de l’Urgell,  d’Alacant i d’Alcoi, de Balaguer, de Valls i de Reus i de la Safor, del Priorat i del Tarragonès, dels Ports i de les terres de l’Ebre, d’Amer i de l’Empordà i fins i tot de ciutat de Mallorca. Els nous segadors.
—————————————————————————————-

I passetgen els dimonis i el seu foc. Les gralles i les dolçaines. I els tabals amb sons de pau. I sents la muixaranga d’Algemesí. 

I canta Titot, tot recitant sobre les notes melodioses de la seua robusta veu, acaronant-les d’amor i sentir comú.

Onegen els draps i les pancantes en metafòrica literatura antiga de la resignació. I els cors canten riera avall. I sonen els nous segadors. I la gernació els coreja i acompanya.

********************************************************

I les parelles d’enamorats transiten per la polsegosa rierada, amunt i avall, contant-se que, aquell dia, també van passetjat el seu amor. A la gent, al seu paisatge, als seus rius, als seus carrers.

Amb les nostres misèries però, sobretot, amb els nostres èxits.

Als que han n’assolit amb coratge i perseverança. Sense saber massa bé on anaven. En l’època en que la comunicació sense la xarxa cibernètica era superada pel contacte humà i personal. Per la literatura, el congrés i la convenció. 

La transpuança que ha generat la xarxa ens ha fet l’emergència de la societat decisiva. Mir, Roca, Ortí, Fornès, Martí (in ànimae) i la Sílvia féiem retrospecció del trienni internal que de tan ràpid que no sabem avenir-nos.
Hi havia la Xesca, Roser, Victòria, Marieta, Carme-Laura i un llarg etc. amb qui recorrem aquesta xarxa amical i d’amor fratern.

Han passat com una exhalació anys enrere. Hem pogut avançar en una dècada perquè hi havia molta faena amorosament feta darrere. Individual i col·lectiva. I tanta com en resta a fer !

I l’art contemporani i la bona literatura està amicalment entre nosaltres.

Quin millor passaport per a avançar?

I el dret a existir que ens empara, valentament.

Entre tots impulsarem uns a eixir del  fètid corral i als altres se’ns donarà la mà per unir-nos amb els primers. Sense espera: amic Pau Viciano !
Som flamencs. Neederlandesos.

I ho farem amb tot l’amor i l’humor intel·ligent que calga.

I deplorarem els intents a dividir-nos, com ens passà a València en els anys ’80. I NO restarem incomunicats i aïllats. NI separats.

La ‘valencianització’ de la política principatina és el nostre màxim perill actual.

És lleig titlar de botiflerisme a qui va contribuir a crear i engrandir La Crida, o va estar en les cavernes de la incipient llibertat durant el final dels ’80. Quan hi havia molt de desert a creuar encara.

Trenta hores intenses, vuit-cents kilòmetres i sols cinc hores de son bé han valgut la pena !

Enhorabona perquè heu fet molta màgia tots plegats !