tocar sang dels altres
Avui el meu pare, que té 80 anys, fa 41 anys de la seva “segona vida”. No és com l’aniversari de debò, però és una data que d’una manera o altre tenim al cap: tenia 39 anys i va sobreviure a un gravíssim accident a la carretera del Figueró. (segueix)
La pèrdua de sang va ser monumental, i només va aconseguir arribar viu a l’Hospital de Granollers gràcies a la ràpida i desinteressada actuació d’un testimoni que, sense preocupar-se de res més, s’embrutà les mans de sang – i empastifà la tapisseria del cotxe – carregant el meu pare al seu turisme particular.
Això ara seria impossible. Les normes són no tocar sang, no moure ferits, no carregar-los a cotxes particulars. Les normes són demanar ajuda i esperar
a que arribi l’assistència mèdica reglada.
Sé que calen normes per evitar mals majors, que s’han fet molts desgràcies mobilitzant malament persones ferides. Però les actuals prevencions en els temes de tocar sang fan difícil actuar amb eficàcia en emergències hemorràgiques.
No sé quin hauria de ser el protocol, quin el punt d’equilibri.
Però sé que si l’accident del meu pare succeís ara, l’home es moriria dessagnat a la carretera.
Un apunt breu, avui 5 de març, en record agraït al senyor del cotxe particular, i a tots els herois que apliquen sentit comú – sovint per damunt les normes – per resoldre situacions d’emergència vital, quan no hi ha temps d’esperar l’ambulància.