miozz mirades

Avui la migranya ha estat d’aquelles que et desconnecten del món d’una forma fulminant. Més que molt dolorosa, els efectes han estat de buit mental: un munt d’hores seguides dormint sense capacitat per pensar res ni en res, sense poder respondre ni a l’estímul d’un telèfon que sona, i un desvetllament enterbolit, que em fa sentir fora i lluny de tot…

Ara, lleument connectada, la cara amb forts formiguetjos, el maldecap de record i la feblesa de cames em fan dubtar de si podré forçar la màquina i assistir a les reunions – importants! – d’aquest vespre, o em caldrà donar llibertat a l’nterruptor, dormir i assegurar (?) que demà no torni a ser un dia d’absentisme laboral… (segueix)

Com altres vegades, després d’aquesta interrupció involuntària del ritme actiu i exigent del meu dia a dia, em sento molt poca cosa.
Inevitablement penso en la broma fàcil dels insensibles sobre la migranya com a una excusa per no afrontar les responsabilitats laborals del dia o, en el cas meu d’avui vespre, els reptes cívics locals plantejats entre xarxes. 
Però la fatiga visual que em provoca només el fet d’escriure aquest senzill apunt, i l’evolució dels altres símptomes, em parlen.  Desconnexió forçada. Ningú és imprescindible enlloc, tot roda, jo m’ho perdo, però ara això no té importància. Escolto el cos, i l’interruptor em tanca. (i es tanca, segons he pogut comprovar, per més temps de l’esperat…)