deixar ser
De la finestra estant observo com clareja, i el silenci de la via em tomba els ulls cap al rellotge. Surto al cancell, i el tren davant l’andana em parla de normalitat i calma. Com quan, essent els fills petits, m’esperava per saludar aquells caps i braços confosos entre el reflex dels vidres d’autocars intrèpids (sortides escolars, colònies d’esplai…), avui m’aturo a veure passar el tren amb la càndida esperança de trobar-te la mirada, o reconèixer la teva silueta retallada en els finestrals que ressegueixo – intermitents – amb la mirada pausada. (Deus seure, lògicament, i bé prou que ens hem dit tot el que ens calia en el càlid comiat d’abans de sortir de casa.)
Desconnectaré, ho he promès, no patiré ni estaré pendent tothora de les trucades. Patir pels fills ens diuen que és inevitable, – i gairebé ho puc subscriure -, però hi ha un patir excessiu, dolorós i bloquejant, que és reeducable. (continua)
Em miro ara i veig ja lluny de mi aquella mare que no podia deixar de pensar tothora en la variada gamma d’importunis i desgràcies que atemptaven contra els fills cada cop que els perdia de vista… res es fa sol, però, i això també vol entrenament: voluntat, esforç, i constància, i quan cal, ajuda.
L’equilibri entre la responsabilitat de protecció, salvaguarda, cura i educació propis de la criança, i la responsabilitat de donar espai per DEIXAR SER, amb el que implica de deixar ACTUAR, SENTIR, PENSAR, i deixar assumir responsabilitats, és un equilibri no sempre fàcil de trobar. La mesura en què es dóna marca definitivament l’estil de vida familiar i els patiments, amb encerts i desencerts, de pares i fills per a la gestió de la llibertat individual. I marca també l’accés a les oportunitats.
Que la sobreprotecció és nefasta ho sap tothom. Saber-la detectar i combatre-la és la clau de volta. Però segurament ens seria difícil posar-nos d’acord i consensuar on és el límit, en quin punt de cada àmbit vital es troba l’equilibri entre protegir i deixar ser.
No he pogut evitar pensar-hi aquest matí, mentre perdia el tren de vista, i em venia al cap un dels temes vigents aquests dies a la feina. Els estils educatius de les famílies, les seves pors i refernts, poden ser la peça clau que permeti o dificulti que projectes educatius de promoció de l’associacionisme juvenil tinguin èxit.
Un tema per pensar-hi amb més calma.
(Bon viatge Mariona! Que gaudeixis tan o més del camí com del destí)
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigi llarg. Plè d’aventures, plè de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoràven i vagis a aprendre dels què en saben. Bon viatge, també, Mariona.