actius o passius, fumadors
Se senten perseguits, diuen que se’n fa un gra massa. Hi ha contracampanya, diuen que la prohibició de fumar perjudica la salut d’alguns negocis.Però en som uns quants els que busquem etabliments lliures de fum.
L’acte de fumar és sensual i conté moltes càrregues simbòliques. Sovint és un acte social que enforteix pertinences. I pot ser un plaer a petites dosis. Però el verí del tabac actual és letal. I la compulsió que amorteix – espacialment en grans fumadors – és matèria que cal afrontar una hora o altre. Com en qualsevol addicció. Amb cada cigarreta no només es crema el paper i la tòxica barreja química que embolcalla, sinó que es cremen les oportunitats de créixer afrontant l’origen de les angoixes que calma cada xuclada.
L’efecte destructiu d’aquesta addicció promoguda durant anys amb tota impunitat, és menys conegut i pot semblar menys punyent que el que causen altres drogues.
Però, per contra, és autoagressió que també ataca directament als altres, enverinant-los l’aire.
Hi ha molt a dir sobre aquest tema, i avui que se’n celebra el dia mundial sense (sense el tabac, s’entén) tocaria un apunt, potser, d’aquells de contingut seriós i ben documentat – de fonts no en falten – sobre els efectes de la producció tabaquera en la dependència agrària de molts països, sobre el el poder econòmic i els entramats polítics de les indústries tabaqueres a nivell mundial, sobre les repercussions econòmiques i sanitàries que tindria minimitzar el seu consum, sobre la doble moral política i social…
Però jo avui el porto al terreny personal. No he estat mai fumadora activa, tan sols alguna cigarreta d’amagat en el ritus adolescent i alguna calada o cigarret fumat per motius contextuals i per ganes de fer-ho, sense empassar fum i sumant-ne màxim una vintena en tota la vida.
En canvi sí que sóc una gran fumadora passiva, i reconec que com més va menys tolero veure’m obligada a ser-ho. De jove, quan tot empenyia a fumar, vaig enfortir la meva assertivitat posicionant-me en contra el popular hàbit – llavors fins i tot el professorat feia les classes amb la cigarreta a la boca, i les reunions de monitors d’esplai o de consell de joves eren impensables sense l’espessa i irritant boira ambiental-. En els casaments jo trencava simbòlicament el cigar típic amb ganes de fer notar una forta inquietud de final d’adolescència, i decorava artístiques capses de llumins amb la consigna “no fumis” per regalar a les amistats. Especialment al meu xicot, fumador de més de tres paquets diaris…
Amb tot, la veritat és que m’he empassat moltes dosis de fum fumat pels altres sense protestar gaire, o fins i tot, sense protestar gens. No és còmode ser un incordi, i menys en temes de plaer i gaudi d’amistats i família; però recordo alguns moments en que el tema es feia central: quan el tractament per la meva lesió a les cordes vocals m’obligà a no respirar fum de tabac durant un temps (vaig haver de deixar d’anar a classe, la Universitat fumejava a tothora!), quan després, ja més gran, el meu fill va començar a patir atacs d’asma, i quan encara més tard jo vaig descobrir la relació de la pudor del fum de tabac amb els atacs de migranya.
Ara ja no cal demanar sempre perdó per necessitar aire net. El consens social acompanya en força àmbits. Especialment públics.
La meva creixent incomoditat cap als fumadors que empastifen inconscientment l’espai públic de borilles i de metzines aèrees s’ha anat convertint en autèntica – encara que força discreta – intolerància cap als qui ho fan conscientment.
Especialment si són de l’entorn proper. La qüestió es converteix en un joc d’equilibris de RESPECTE. Respectar la necessitat de fumar versus la de no respirar fum ni pudor de tabac fumat…
Massa sovint tinc les de perdre!
A la revista “¡Despertar!” de maig d’enguany, editada pels testimonis de Jehovà, hi ha una sèrie d’artícles relacionats amb el fumar i, sobretot, amb el deixar de fumar. Són 7 pàgines que trobo molt interessants i in-formatives (No he trobat els artícles a la seva pàgina web). O sia, si os paren pel carrer una parella de testimonis de Jehovà, abans d’engegar-los a dida (o no), demaneu-lis un exemplar. De veritat que val la pena.
Jo vaig deixar de fumar arrel d’un curs per deixar de fumar en 5 dies (bé, en realitat des del primer dia deixes de fumar, però), sense química, xiclets, parxes o coses semblants. Va ésser a una església cristiana adventista del setè dia (res a veure amb els catòlics romans).
Com diu edn Van Gaal: “Sempre positiu, mai negatiu”.
Atentament
Abans que res admetré que sóc fumador temporal de marihuana, ja fa temps que vaig deixar de fumar tabac ‘sol’ (sempre en cal una miqueta perquè els mais no s’apaguin). I per la part que em toca, disculpar-me pel fum que hagi fet empassar en assamblees d’insubmisos, del MOC i similars als qui no sou fumadors. Crec que ara, que sóc més “madur”, no ho faria. I fins i tot de jove, si s’hagués plantejat seriosament, potser tampoc ho hauríem fet.
Però com dic, fa temps que només fumo maria, des que faig la collita -finals de setembre- fins que s’acaba -entre febrer i maig, tot depèn-.¨
Tornant al tema del títol, ara fa uns mesos em va fer molta ràbia veure als estancs uns fulls perquè els signés qui vulgués amb el lema ‘prohibit prohibir’, i que feien referència a la hipotètica futura prohibició (dubto que s’arribi a aplicar) a fumar en espais públics. Quan la dona de l’estanc em va proposar de signar, li vaig dir que el que jo fumo mai no s’ha pogut fumar en espais públics, i que cap fumador de tabac ha mogut mai un dit perquè es pogués. Fins i tot he vist casos on algú s’atrevia a encendre un mai en un bar i els fumadors de tabac es queixaven airadament de la pudor. És allò de la biga a l’ull aliè. Jo fa temps que tinc clar que el fum, sigui de tabac, haixís o maria, molesta als no fumadors, i tinc clar que no fumaré on hi hagi gent que no sigui fumadora.
Però vist com es poden embastardir segons quins lemes, crec que potser caldria afegir-hi una frase més: “Prohibit prohibir, obligatori respectar.”