miozz mirades

Fa dies que me’ls miro. Com si un pinzell discret els retoqués el color, l’espurneig de grocs i ataronjats és canviant a diari. Els vigilo. La fruita madurada a l’arbre és molt més dolça, però si em passo, la textura és menys sucosa…o els ocells se m’avancen i tot queda en res. Fa dies que me’ls miro. I els oloro. I em sorprenc de com un arbre pot arribar a parlar de tantes coses, evocar per si mateix tanta escalfor de pertinença, tanta identitat ciutadana i tant no sé què més. Fa dies que hi penso, i avui els espremo. Serà (bé, de fet ja ho podeu llegir ara) a la columna per El TOT.