miozz mirades

Al voltant d’un quart de set, aquest dimecres, fent camí cap a Can Ruti amb en Frederic, una immensa aqüarel·la m’ha pintat la tarda. (continua)

Talment com si uns pinzells gruixuts i entremaliats haguéssin fet corredisses deixant el seu rastre difós, ponent era una festa de traços de colors d’on ressaltaven, modestos, els  emblemàtics retalls de Barcelona.  (el moment ha estat prou efímer com per no ser a temps de fotografiar-lo – no anava preparada! – aquesta imatge de fet no s’hi assembla, però té pinzellades…)
La paraula s’ha fet lloc en el meu món per segon cop aquesta setmana. Aqüarel·la.
Tot just abans d’ahir, parlant del bloc i del gust que proporciona escriure, algú de conversa grata em comentava la seva preferència pel diari escrit a mà, que fins i tot decora, sovint, amb aqüarel·la. I em vaig adonar del temps que feia que no tenia a prop aquesta paraula, i de com em quedaven de lluny aquells típics estoigs de pastilles de colors que escombràvem amb un pinzell mullat, per tenyir el paper amb tons suaus i línies desdibuixades.

Aquesta tarda, quan la paraula se m’ha fet tan evident, tan magnificada, m’he sentit sorpresa, com quan després de molts anys un dia penses en una persona i just l’endemà te la trobes de cara…

I com si estés obligada a fer-ne metàfora, he pensat en la força del gest transparent que no eclipsa el fons sinó que el ressalta. I en la definició assolida a còpia de capes superposades donant-se llum i color les unes a les altres.
També he pensat en els límits difosos, en la versatilitat de l’eina, i la seva accessibilitat que la fa apta i òptima, en el seu ús domèstic, per a tots els públics. (No parlo pas de l’ús com a tècnica artística, menys accessible;  hi ha creacions inpensables que mostren la seva alta gamma de potencialitats).

Però la primera pensada, la de trasnparències i la forma assolida a còpia de capes, l’he trobat suggerent. I he pensat que la pràctica d’aquesta tècnica seria adequada – fins i tot obligada – per a aprenents de polítics de traç matusser i opac que només pensen en com tenyir-ho tot esborrant qualsevol  rastre del fons i d’altres pinzellades.