miozz mirades

De vegades els records són calaixos de retalls, calaixos que tanquem a poc a poc. Vivim sabent que hi són – alguns -, d’altres, ni això. De sobte una troballa obre el calaix, i el contingut que entrelluquem es multiplica. (La troballa que activa l’obertura pot ser un nom antic que apareix saludant al correu, o pot ser la fotografia que inesperadament ens parla d’un passat ja compartit i d’un parent o amic comú que desconeixíem, o…). (continua)

Podem tancar el calaix sense ensumar-lo, (hi ha calaixos que ens fa mandra obrir).Però si l’obrim del tot, si fem seguir els enfilalls destapats, desfilen – amb certa lentitud – imatges seqüenciades, segments sonors i el perfum llunyà de sensacions que s’escampen. Emocions desvetllades, emocions retrobades. 
El moment pot allargar-se i omplir-ho tot de ressons. El calaix ens pren i ens convida a capbussar-nos-hi, els retalls van desplegant-se i es concreten amb precisió inesperada. Tot es va fent nítid, les seqüències encaixen i allò remot torna al present i es fa proper salvant plecs d’anys.
I sen’s fa estranya la proximitat d’abans, les relacions properes – potser intenses – amb persones que ara ens són tan llunyanes. I descobrir-ne algunes que no sabíem que enyoràvem.

Les nostres vides s’entrecreuen constantment amb les vides dels altres. Uns cops de manera fugissera, uns copa de manera perdurable; amb ritmes esporàdics, intermitents, ocasionals o estables. Teixint llaços ferms o teixint llaços fràgils. Passant desapercebuts, deixant petjada o essent transcendents en una mesura remarcable.
Aportacions en constant moviment dins totes les esferes  de l’aprendre i desenvolupar el ser, conèixer, fer/emprendre i conviure, i en tots els àmbits en què ens relacionem: familiar, formatiu, lúdic, laboral, veïnal, social… 

Vinculacions de reciprocitat variable i variada, sovint imprevisible, potser no equitativa, no sempre equilibrada.

Viure comporta un constant moviment d’entrades i sortides, de noves  coneixences i pèrdues en un marc de sostenibilitat variable.

El control sobre la perdurabilitat de les relacions, sobre el seu marc d’intermitència-periodicitat-estabilitat, i sobre la consistència o fragilitat del vincle – que pot variar segons etapes vitals i està molt condicionat a les voluntats i equipatge personal de “les parts” -,  no és un control unívoc.

Tret, però, de quan l’errem molt en la percepció de la reciprocitat i en la gestió de l’equívoc (són múltiples i complexes en la vida de tothom les confusions amistat/amor, complicitat/amistat, amor/possessió, protecció/control, admiració/submissió, desafecció/hostilitat…i diverses les oportunitats i habilitats per  gestionar-les), i tret de quan les ruptures sentimentals d’uns irradien distanciaments encadenats o autèntics estralls en els altres, tret d’això – que no és pas poca cosa! – normalment acostumem a trobar mecanismes per mantenir en actiu i amb mútua comoditat el contacte amb les persones que ens importen, encara que sigui d’una forma virtual en tots els sentits de la paraula (interessant l’aportació de  “Ningun lugar está lejos” de Richard Bach, amb un missatge filosòfic resumit en la frase: “No puc venir per estar on tu ets perquè ja hi sóc “, per a relacions de llarga distància temps/espai).

Però també és cert que de vegades la inèrcia i una certa deixadesa ens fan perdre el caliu de relacions que ens importaven.

Un calaix que s’obre, inesperadament, pot ser un convit de retrobada.