miozz mirades

Quan jo era petita era costum escriure les postals de Nadal i lliurar-les a mà, entre els companys de classe, al professorat, entre familiars i amics. En déiem “felicitacions de Nadal” i les papereries oferien una àmplia gamma de mides i models amb dibuixos de molts estils – destascàven les il·lustrades per Ferrándiz -, i de preus: des de les més econòmiques a les més luxoses, de doble full, amb relleus i brillantines. A mi les dolces cares del Ferràndiz m’enamoraven, i deixava tots els estalvis en les de mida més petita, per poder fer arribar a tothom els meus desitjos de “Bon Nadal i feliç any nou 1969, 1970, 1971…”,I col·leccionava amb cura les rebudes, que sempre – i encara ara! – em costava de llençar un cop passades les festes.
Crec que va ser a 4t o 5è de la llavors E.G.B – com a màxim l’expressió dels desitjos s’havia concretat en “Si Nadal és Pau, Amor i Alegria fem que Nadal sigui cada dia…” – que el meu professor Isidre va respondre al lliurement, al cap d’uns dies, amb una cartolina blanca tacada d’esquitxos vermells – talment sang – i amb les paraules NADAL DE SEMPRE. 

(continua)

Amb cert desconcert vaig escoltar els seu missatge. Crec que mai més vaig comprar felicitacions “normals” . Els seus arguments em van convèncer, i des de llavors sempre vaig intentar aprofitar – uns anys amb més encert que altres – aquest hàbit nadalenc per transmetre missatges més “revolucionaris” o, si més no, més personalitzats (n’esmento un exemple a l’apunt pensar com vius ,viure com penses), incitant a la reflexió o transmetent alguna vivència del Nadal que anés més enllà. Reconec que en aquest sentit, amb el pas dels anys, i en paral·lel amb una certa des-sacralització de la nadala, amb la proliferació de targetes solidàries i la universalització dels bons desitjos, tots hi hem sortit guanyant. Paradoxalment, doncs, la “laicitat” progressiva de les festes ha vingut acompanyada d’una generalització d’aquest costum suprareligiós de formular desitjos positius, de solidaritat, de defensa dels drets humans. I ara que, ja sigui en format paper o en format digital, és molt habitual i massiu l’enviament de felicitacions amb missatges profunds, reflexions i personalitzacions, – més enllà de la creença religiosa -, gestionar l’arribada de nadales es converteix en una nova ocupació, d’un banda fascinant, de l’altra sovint indigerible, (pel volum i per la no caducitat, jo em resisteixo a llençar-les!).
I no cal dir confeccionar-les i enviar-les, fer-ho a temps, i que siguin innovadores, que diguin alguna cosa transcendent, sentida…

A casa fa temps que entre les germanes ens intercanviem felicitacions familiars autoconfeccionades que són una autèntica joia, que revaloritzen el gest, el costum. I reconec que jo gaudeixo creant i fent arribaar la meva al màxim d’amics i coneguts, amb una constància només relativa. Aquest cop, per exemple, he fet campana. Aquest any no ho he fet fins avui. Sí, el 25 de gener.

Tenia ganes de parlar d’aquell “Nadal de sempre”, d’aquells desitjos formulats entre Nadal, Cap d’Any i Reis, que sovint s’esfumen tan bon punt canviem els regals no encertats, desmuntem el pessebre, desem el tió i tornem a la rutina diària.

Tenia ganes de parlar de què vol dir desitjar un món millor, amb pau, i amb felicitat per a tothom, paraules mil vegades repetides durant les festes. Em molesten especialment quan les pronuncien els qui ostenten poder polític i econòmic: els mateixos governants i financers que fan discursos amarats de bons desitjos no fan res per combatre la POBRESA I LA FAM MUNDIAL, els desequilibris del CANVI CLIMÀTIC o per aturar la CURSA D’ARMAMENT. I nosaltres mateixos, formulem desitjos que comportarien canvis que potser no estem disposats a fer… hi penso molt aquests dies comprovant el joc d’hipocrasies en què ens movem, quan moltes de les persones que ens commouven i mobilitzem per fer arribar ajuda humanitària a Haití, per exemple, som incapaços de renunciar a cap dels privilegis que ens han estat donats, o de mostrar hospitalitat, acolliment i solidaritat real envers els desfavorits de més a prop. I de compartir l’espai on hem nascut amb els que han hagut d’abandonar la seva terra. Perquè no som plenament conscients  – i m’hi incloc – de com l’ordre mundial establert es basa en la pobresa d’uns per garantir la riquesa dels altres. No podem fer màgia per arreglar-ho, cert, però ser conscients de la realitat ens pot ajudat a combatre la hipocresia i a posicionar-nos proactivament. I en aquest posicionar-nos i actuar, els bons desitjos nadalencs poden funcionar com les pregàries budistes gronxades pel vent: són ímputs d’energia i esperança. De pensament positiu, vital.

En fi, que tingueu un bon Nadal, un bon nadal de sempre.