5    ¿Com de profund és l’estudi de dades empíriques?

• Els noms que fan el plural afegint una n (cosí / cosins) són u dels tres grups més importants de la llengua: té cap a quatre mil paraules, i no el té cap altra llengua romànica.
• Fabra no solament no destacà el grup, sinó que posà en el seu diccionari cultimes en -n (divan, orangutan) allà a on escriptors catalans la suprimien (divà en Josep Carner; orangutà en Víctor Català, DCVB).
• Hi han excepcions (món, son, Ramon), però els parlants no en són conscients. Això explica que, quan un valencià sent pantalon a un balear o un català, ho troba molt estrany.
• Particularitat estructural: el radical del grup no està en el masculí en singular (germà), sinó en el femení (german-a), en els aspectius (german-et) i en els derivats (german-or).
• L’occità ha perdut la consonant nasal (germà / germàs), cosa que fa que una mateixa paraula tinga dos radicals (el del masculí, germà, germàs; i el del femení, els aspectius i els derivats, german-). A més, fonèticament fa passar d’una síl·laba consonàntica (ger-mans) a una síl·laba més vocàlica (ger-màs).
• En síl·laba àtona (home / hòmens), qualitativament és igual, i els efectes negatius de passar de hòmens a homes són els mateixos.
• El motor de l’evolució és fonètic, i per això comença primer en síl·laba àtona (hòmens > homes, català oriental) i després passa a la síl·laba tònica (germans > germàs, català del nord i occità).
• La GIEC (2016) no tracta cap de les característiques dites. Els lectors trobaran què tracta.

5.1    Un exemple de la flexió nominal: el grup de germans

Una gramàtica de l’extensió de la GIEC (2016) hauria de tractar d’una manera estructural les dades empíriques que formen part d’estructures. Per a intuir com actua, analitzarem unes dades de la flexió nominal i de la flexió verbal. He procurat que siguen dades significatives en el conjunt de la llengua (els models de la flexió verbal, §5.2), o que siguen dades que contribuïxquen a donar personalitat a la llengua quan la contrastem amb les de l’entorn (el plural de germans).

Començaré per mostrar que el plural dels noms en ns (germà / germans) és una particularitat estructural destacable. Les llengües romàniques occidentals fan el plural afegint una s al singular, i cada llengua té especificitats. El valencià-català en té tres que destaquen: canviar la a per una e (finestra / finestres); el grup que comentarem (afegir una n als noms aguts acabats en vocal, germà / germans); i la vocal de suport (que no és com en castellà o en anglés –e–, sinó o: uns aragones-os).

Els parlants són conscients de les tres particularitats fonamentals que hi han en el procés de fer el plural. Així, si un parlant assimila un nom des del castellà (com ara la catenària) farà el plural automàticament en es (les catenàries). Els parlants saben que la terminació -as no pertany a les estructures flexives de la seua llengua (inclosos els noms en singular, {el pàncrees / el *pàncreas}, {Judes / Judas}; i inclosa també la flexió verbal, {tu penses / tu *pensas}).

Seguim avant. En el cas que estudiant el castellà o l’italià un parlant interioritze una paraula acabada en -ano (americano), suprimirà la vocal o; però no diria american. La intuïció lingüística també li faria suprimir la consonant nasal: americà. Històricament, això deu haver passat molt en els llatinismes i en els cultismes i neologismes que ens han arribat des del castellà. La paraula italiana volcano (de principis del xvii) l’hem adaptada com a volcà. En canvi, l’anglés l’ha mantinguda (volcano).

Quant a la tercera especificitat fonamental, si un parlant ha de traduir los ingles-es o English-es, no dubtarà en la terminació (els anglesos), a pesar que les dos llengües tenen una e. El fet de ser conscients de les tres particularitats fonamentals contribuïx a explicar que moltes gramàtiques les tenen en compte, com ara Ballot (1813: 11-12), Fabra (1918: §30-§33) o Valor (1977: §84).

1. Plural en les llengües romàniques occidentals: nom + s
   1. Les tres particularitats fonamentals del valencià-català:
      1. Canviar la a per una e (finestra / finestres).
      2. Afegir una n en els noms aguts acabats en vocal (germà / germans).
      3. La vocal de suport (que no és com en castellà o en anglés –e–, sinó o: uns aragones-os).
   2. Els parlants són conscients d’eixes tres particularitats. Proves:
      1. Si algú assimila la catenària del castellà, farà les catenàries. També saben que -as no pertany a la seua flexió ({el pàncrees / el *pàncreas}, {tu penses / tu *pensas}).
      2. Cultismes i neologismes acabats en -ano (americano, volcano): supressió de la o i de la n (americà, volcà).
      3. Traducció de los ingles-es o English-es: cap dubte en la terminació (els anglesos), a pesar de la e de l’original.
   3. Efecte: moltes gramàtiques les tenen en compte.
      1. Ballot (1813: 11-12), Fabra (1918: §30-§33), Valor (1977: §84), etc.

Limitant-nos al grup que estudiem (cosí / cosins), mirarem d’explicar la consciència dels parlants. Considerarem fets qualitatius i fets quantitatius. Qualitativament, el valencià-català té tres classes de noms. La immensa majoria s’acaben en consonant com a conseqüència d’haver perdut les vocals de la segona declinació del llatí (o: lupo > llop) i de la tercera (e: ponte > pont). En els que s’acaben en vocal, hi han dos grups. Si és àtona, és a (finestra), descendent de la primera declinació llatina; en general, són femenins. Si la vocal és tònica, pot ser qualsevol, i són masculins: {germà / germans}, {cosí / cosins}…

La resta de grups de noms són marginals, o casos especials. El panorama descrit significa que la llengua disposa de tres grups fonamentals: els noms acabats en consonant (una o més d’una; poden ser femenins i masculins: una font / un pont); els que tenen al final una a àtona (femenins: una finestra, eixa germana, la cosina); i els que s’acaben en vocal tònica (masculins: un germà, el cosí). Per tant, si el grup de cosí / cosins és u dels grups fonamentals comença a ser comprensible la consciència dels parlants.

2. Fet qualitatiu que explica la consciència dels parlants: el grup de germà és u dels tres fonamentals
   1. Tres classes fonamentals de noms.
      1. Immensa majoria: s’acaben en consonant. Causa: lupo > llop; ponte > pont. Masculins o femenins.
      2. Acabats en la voca àtona a (finestra). Femenins, i -es en el plural; són descendents de la primera declinació llatina.
      3. Acabats en qualsevol vocal tònica. Masculins, i n en el plural ({germà / germans}, {cosí / cosins}…).
   2. Resta de grups: marginals o casos especials.

Passem ara a un fet quantitatiu. El grup de germà / germans està integrat per unes quatre mil paraules (noms i adjectius qualificatius; ocupen 24 pàgines en el diccionari invers de Mascaró i Rafel 1990: 547-571). A més, centenars i centenars són paraules patrimonials, i una bona quantitat són d’ús freqüent. Això explica que, encara que hi han excepcions (món, son, Ramon), els parlants no en són conscients. És més: si una paraula es pronuncia amb n  en un parlar (pantalon en parlars balears i catalans) i sense la n en un altre parlar (en valencià), els parlants que diuen pantaló troben molt estranya la pronunciació pantalon.

3. Fet quantitatiu que explica la consciència dels parlants
   1. Grup de germà / germans: cap a quatre mil paraules (noms i adjectius qualificatius; 24 pàgines en Mascaró i Rafel 1990: 547-571).
      1. Centenars i centenars: paraules patrimonials, no poques d’ús freqüent.
   2. Hi han excepcions (món, son, Ramon), però els parlants no en són conscients.
      1. Efecte: quan un valencià sent pantalon a un balear o un català, ho troba molt estrany.

En contrast amb la força qualitativa i quantitativa del grup de germà / germans, el grup de home / hòmens és molt diferent des de la perspectiva quantitativa: forma part dels grups marginals (2b; està integrat per una quinzena de paraules). Però té una coincidència qualitativa: el radical de la família lèxica no està en el masculí en singular (cosí, home), sinó en el femení (si n’hi ha, german-a, òrfen-a), en els aspectius (german -et, homen-et) i en els derivats (german-or, a-german-ar; homen-atge). Com que el plural es forma afegint una s al radical, resultarà que el plural regular o estructural de germà i de home és german-s i hòmen-s.

Si un parlar suprimix la consonant nasal en el plural (germàs, homes), fa que una paraula tinga dos radicals diferents: el del masculí (germà-s) i el que té la resta de la família lèxica (el femení, els aspectius i els derivats: germana, german-et, etc.). Com que això és una complicació per a la llengua, hem de pensar que el mòbil del procés no pot ser flexiu.

Una manera simple d’explicar el plural germàs, homes és recórrer a la fonètica: passar d’una síl·laba consonàntica (ger-mans, hò-mens) a una síl·laba més vocàlica (ger-màs, ho-mes). Eixa interpretació explica que, si es produïx l’evolució fonètica, comença per síl·laba àtona (que és més fàcil de canviar, hòmens > homes); i, posteriorment, pot passar a síl·laba tònica (germans > germàs).

L’occità (que ha reduït moltes síl·labes consonàntiques, com mostra la lectura d’Alibèrt 1935: 49-51 i 54) ha generalitzat el segon procés (germans > germàs), evolució comuna amb el català de la Catalunya Nord. El primer procés (hòmens > homes) s’ha produït en una part del català oriental, en mallorquí i en menorquí.

4. El grup de germà i el de home: diferències i coincidències
   1. Grup de home / hòmens: forma part dels grups marginals (2b)
      1. Una quinzena de paraules.
   2. Coincidència qualitativa: el radical no està en el masculí en singular (germà, home), sinó en el femení (german-a, òrfen-a), en els aspectius (german-et, homen-et) i en els derivats (german-or, homen-atge).
      1. Plural: radical + s.
      2. Plural regular o estructural: german-s i hòmen-s.
   3. Què implica germàs, homes: una paraula té dos radicals diferents.
      1. Germà-s, i resta de la família (german-a, german-et, etc.).
      2. És una complicació per a la llengua.
      3. Efecte: el mòbil del procés no pot ser flexiu.
   4. Causa fonètica: d’una síl·laba consonàntica (ger-mans, hò-mens) a una més vocàlica (ger-màs, ho-mes).
      1. Si es produïx l’evolució, comença per síl·laba àtona (hòmens > homes); posteriorment, pot passar a la tònica (germans > germàs).
   5. Occità: ha reduït moltes síl·labes consonàntiques (Alibèrt 1935: 49-51 i 54).
      1. Ha generalitzat germans > germàs; també el català de la Catalunya Nord.
      2. Primer procés (hòmens > homes): en una part del català oriental, en mallorquí i en menorquí.

En el plural dels noms i dels adjectius, la GIEC (2016: §7.3) inclou les tres particularitats fonamentals. La informació que dona sobre els grups de germà / germans i home / hòmens és la següent:

5. GIEC (2016: §7.3: «Alternances en el radical»)
   1. «En la major part dels casos, les formes de singular i de plural no presenten cap variació formal en el radical. Sí que hi ha variació, tanmateix, en els noms i adjectius que tenen un radical agut acabat en n. La consonant n, que apareix en el plural (llevat dels parlars septentrionals), en les altres formes flexionades i en els derivats, s’elideix en el singular.
   2. »Alguns compostos mantenen la n d’aquests noms: manllevar, pancuit, vinagre. Com s’indica en el §4.3.3.1, no tenen un radical acabat en n i no presenten, per tant, aquesta alternanaça els noms de les lletres i de les notes musicals (les bes, els las, els dos sostinguts); els mots d’altres categories usats, per conversió, com a nom (els perquès, els peròs, els pagarés); adjectiu com cru, nu o guaraní (crus, nus, guaranís); nom com fe o mercè (les fes, les mercès), i diversos manlleus (busturí/bisturís, cafè/cafès, , canapè/canapès, clixé/clixés, comitè/comitès, consomé/consomés, menú/menús, sofà/sofàs, tabú/tabús, tupè/tupès; però maniquí/maniquins).
   3. »Una variació semblant a la que apareix en els noms i adjectius amb el radical agut acabat en n es troba en determinats parlars, especialment occidentals, en els noms i adjectius amb el radical pla acabant en n, com ara home, jove, orfe o cove (§4.3.3.2). En aquests parlars, el plural d’aquests noms i adjectius manté la consonant n del radical, com ocorre en els contextos en què el radical és seguit per la vocal d’un afix derivatiu o d’una marca flexiva.
      1. Singular: home.
      2. Forma general: homes.
      3. Forma amb n: hòmens.
      4. Altres formes flexionades i derivats: homenet, homenot.»

La descripció estructural és adequada (5a): el radical de germà no és germà, sinó la forma que apareix «en el plural, en les altres formes flexionades i en els derivats» (german-). A més, atribuïx una explicació «semblant» a home / hòmens (5c). Però no emmarca l’orientació en les particularitats de la llengua ni, sobretot, extrau conseqüències de la descripció.

En primer lloc, la GIEC no comenta que el grup de germans és una distinció privativa dins de les llengües romàniques. De noms acabats en consonant, també en té l’occità i el francés. El canvi de -a a -e també el feia el francés antic (fenestres), i el fa l’asturià actual. En canvi, el grup de germà / germans és privatiu nostre. I no és un grup secundari, sinó u dels tres grups de noms fonamentals (al costat de pont i finestr-a, 2a), format per quatre milers de paraules, molts centenars patrimonials, i moltes d’ús freqüent (3a).

En segon lloc, no constata que hi han excepcions (món, son, Ramon, 3b), i que quan alguna varia (pantaló / pantalon) la forma amb n sona malament als qui no la diuen.

En tercer lloc, no extrau la deducció de la descripció estructural: si el radical de germà i de home és german- i homen-, el plural regular o estructural serà germans i hòmens (4b). Eixa absència va acompanyada de la qualificació següent: la forma que no és regular i que no és pròpia del valencià, del català occidental, de la regió de Reus i Tarragona, de l’eivissenc i de l’alguerés (més de la mitat de la llengua) seria la «forma general» (5c.ii), mentres que l’altra (descrita com a «forma amb n», 5ciii) seria no general: és a dir, local.

En quart lloc, la GIEC practica poc el seu principi de «descriure i explicar» (§2, 1). Si l’haguera aplicat a germans i hòmens, s’hauria pregunta què implica la vinculació entre la forma homes i germàs (que constata, «llevat dels parlars septentrionals», 5a); i, a la vista que el radical s’acaba en n en els dos casos (german-, homen-), hauria deduït que la causa de germàs i homes no pot ser flexiva (4c), de manera que el motiu deu estar en la fonètica (4d). Practicant el principi de «descriure i explicar», la Filològica hauria pogut deduir que a la llengua li interessa tant germans com hòmens, de manera que probablement no hauria qualificat la forma irregular homes (i no majoritària) com a «general».

6. Anàlisi de l’actuacio de la GIEC (5)
   1. Descripció estructural adequada (5a): el radical de germà és german-.
      1. Atribuïx una explicació «semblant» a homen- (5c).
      2. Però no ho emmarca en les particularitats de la llengua (b), no tracta les excepcions i el valor (c) ni, sobretot, extrau conseqüències i implicacions (d-e).
   2. Grup de germans: distinció privativa en les llengües romàniques.
      1. Noms acabats en consonant: també en occità i en francés.
      2. Canvi de -a a -e: francés antic (fenestres) i asturià actual.
   3. La GIEC no constata que hi han excepcions (món, son, Ramon, 3b).
      1. Quan alguna varia (pantaló / pantalon), la forma amb n sona malament als qui no la diuen.
   4. No deduïx què implica l’estructura: si el radical és german- i homen-, el plural regular o estructural serà germans i hòmens (4b).
      1. A més, la forma irregular i no majoritària seria la «general» (5c.ii). Per tant, la regular i majoritària seria local.
   5. No practica el seu principi de «descriure i explicar» (§2, 1).
      1. Constata la forma germàs («llevat dels parlars septentrionals», 5a), però no intenta explicar els fets.
      2. Si el radical és german-, homen-, la causa de germàs i homes no serà flexiva (4c); per tant, deu ser fonètica (4d).
      3. A la llengua, li interessa tant germans com hòmens.

Si tornem al motiu d’esta part del treball (mirar com de profund és el tractament de dades empíriques estructurals), convindrem que hi ha un factor molt positiu (notar que el radical de germà i home és german- i homen-, 6a). En canvi, la institució no mira què implica eixe factor (6d), ni es pregunta per la vinculació que hi ha entre homes i germàs i la causa de crear eixe plural (6e). És com si poguérem fer normes adequades sense explicar les evolucions de la llengua. Unit a això, la Filològica no tracta les excepcions (que realcen el valor del grup, 6c) ni mira el grup de germans dins de les llengües romàniques (que seguix destacant el grup, 6b).

El fet de no tractar les excepcions i les variacions (6c) va unit a no preguntar-se per què hi han catalans que diuen camion (i altres paraules). La GIEC no tracta eixe problema (per què existix, i quines mesures caldria prendre per a solucionar-lo). Al costat d’això, la GIEC no es pregunta tampoc si Fabra actuà bé posant divan i orangutan en el seu diccionari, allà a on els escriptors catalans del seu temps es veu que escrivien divà (Josep Carner, DCVB) i orangutà (Víctor Català, DCVB). L’estudi d’eixa problemàtica ens hauria fet acabar d’analitzar la citació de 5, ja que hem tractat el contingut de (5a) i el de (5c), però no el de (5b), que està unit a les formes dites (camion, divan, orangutan).

7. Síntesi de l’actuació de la Filològica en germà / germans
   1. Hi ha un factor molt positiu (el radical és german- i homen-, 6a).
      1. No mira què implica eixe factor (6d), ni quina vinculació hi ha entre homes i germàs i per quin motiu s’han creat (6e).
      2. Difícilment farem normes adequades sense explicar les evolucions de la llengua.
      3. No tracta les excepcions (6c) ni mira tampoc el grup de germans en les llengües romàniques (6b).
   2. Dos fets per què no es pregunta la GIEC.
      1. ¿Per què hi han catalans que diuen camion (i altres paraules)? Causa i mesures per a solucionar-ho.
      2. ¿Actuà bé Fabra posant divan i orangutan allà a on els escriptors escrivien divà (Josep Carner, DCVB) i orangutà (Víctor Català, DCVB)?
      3. El tractament d’eixos dos problemes permetria analitzar el segon paràgraf de 5 (5b), que no hem estudiat.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.