El Ministeri d’Economia espanyol ha esdevingut paradis fiscal.

Es parla molt de països europeus que de manera vetllada actuen com a veritables paradisos fiscals. Tots coneixem els seus noms: Suïssa, Luxemburg, Andorra, els Països Baixos, Irlanda, …Països en què les grans empreses multinacionals paguen imposts molt baixos.

No fa molt de temps que va esclatar Luxleaks. Aquest assumpte tornà a posar de manifest els avantatges i el tracte privilegiat que tenen les grans corporacions transnacionals.

En aquest escandalós cas es va constatar que més de 300 multinacionals, com Pepsi, Amazon, Ikea, Walt Disney o Skype, arribaren a acords secrets amb el Govern de Luxemburg per gaudir d’una imposició tributària molt baixa, situada en tipus inferiors a l’1%. Totes elles, a través de una complexa enginyeria fiscal, havien ideat mecanismes per poder moure els seus beneficis des dels països on desenvolupaven la seua activitat a Luxemburg, país en aquell moment governat per l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker.

Si bé tot el focus mediàtic es concentra en aquests països, poc o gens es parla d’alguns instruments financers que l’Hisenda Espanyola ha creat ad-hoc per promoure l’entrada de capitals estrangers amb garantia d’exenció total o quasi total de pagar imposts. Parlant clar i ras, un paradis fiscal.

Des del any 1995, els governs del PSOE i del PP han fet una crida al capital forà a través de les anomenades Entitats de tinença de valors estrangers (ETVE)

Aquest instrument ha esdevingut un instrument molt beneficiós per a les grans corporacions estrangeres que les eximeix quasi al 100% del pagament d’imposts. Cal considerar també que la seua sola existència ha esdevingut també una porta oberta al frau fiscal.

Aquest mecanisme possibilita a qualsevol societat estrangera poder crear a l’Estat espanyol una ETVE, si compleix alguns requisits com una inversió mínima de 6 milions d’euros. El gran atractiu que tenen és que els dividends, els beneficis i les plusvàlues poden estar exempts d’imposts. Amb la nova estructura, els capitals no paguen tributs ni a l’entrada ni a l’eixida de l’Estat espanyol pels seus beneficis a l’estranger i, fins i tot, poden rebre ajudes i rebaixes fiscals per les pèrdues declarades. Aquest avantatge, ofert a la UE únicament per Suècia i Luxemburg, és el que converteix les ETVE en un dels “principals focus de risc fiscal” a l’Estat espanyol, segons els tècnics d’hisenda.

Les ETVE són un instrument d’elusió fiscal, és a dir, una via legal per evitar o reduir el pagament d’imposts, però els seus avantatges obren la porta directament del frau d’una manera bastant senzilla. Des de l’any 2001 la normativa que les regula permet compensar les pèrdues que generen en altres empreses del grup. Així, per exemple, una ETVE pot demanar un préstec de 500 milions per adquirir participacions estrangeres, que li suposa el pagament d’uns interessos de 30 milions el primer any. Doncs bé, aquesta despesa financera s’anota com a pèrdues i serveix per compensar, en aquest cas, els beneficis de 30 milions que haguera obtingut una filial espanyola del grup. El resultat d’aquesta operación seria que aquests beneficis de 30 milions no pagarien res a la hisenda espanyola.

Per tant, amb només una mica d’enginyeria fiscal, les ETVE poden esdevenir societats pantalla destinades, precisament, a reduir la factura fiscal pels beneficis obtinguts en altres empreses dels grups radicats a Espanya.

Aquest instrument ha estat denunciat per ONGs com Oxfam Intermón i Eurodad com un instrument que perjudica greument la recaptació d’impostos, que afavoreix el frau i beneficia únicament grans corporacions.

Malgrat això, el Govern espanyol segueix promovent les ETVE com una eina clau en la captació d’inversions estrangeres. I ho fa a través d’un portal existent en la pàgina web del Ministeri d’Economia anomenat eufemísticament “Invest in Spain”, on s’explica als inversors potencials que les ETVE donen un millor tractament fiscal a les societats no residents a l’Estat que els hòldings dels Països Baixos o de Luxemburg. Les dades disponibles fins al 2012 indicaven que les ETVE havien mogut a l’Estat espanyol més de 124.000 milions d’euros, però de segur poca quantitat d’aquesta marejant xifra haurà tributat com toca.

Companyies com Microsoft, Exxon, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard o Starbucks són algunes de les més importants que utilitzen les ETVE, no solament per tributar quantitats ridícules, sinó fins i tot per generar crèdits fiscals que la Hisenda espanyola ha de ingressar en el seus comptes corrents.

Mentre milions de treballadors espanyols han de tributar fins al últim cèntim dels seus guanys al ministeri d’hisenda, aquestes grans corporacions multinacionals són convidades pel ministeri d’economia a invertir, guanyar i, no solament a resultar exemptes de tributar, sinó a ser compensades per suposades “pèrdues” o balanços negatius en els seus comptes de resultats, que hem de pagar precisament tots nosaltres dels nostres imposts.

Així és com funciona la justícia fiscal en un poc mediàtic paradís fiscal com és l’estat espanyol.

València, a 19 de juliol de 2015.

 

Les alqueries medievals de l’horta de València. Un patrimoni amenaçat.

La ciutat de València presenta una particularitat que la converteix en una ciutat única a Europa. És una gran urbs (compta amb una població d’uns 800.000 habitants, un milió i mig si comptem la seua àrea metropolitana) construïda literalment al bel mig d’un gran espai d’horta, probablement un dels més antics, grans i fèrtils del continent. València compta a més amb una altra particularitat que la fa única: és l’única gran urbs europea que té al seu terme municipal un extens Parc Natural, l’Albufera.

El poblament de l’horta de València és mil·lenari. Es coneix ja amb un cert detall les seues característiques durant la dominació islàmica. Sense anar més lluny, el barri en el qual visc a la ciutat de València, Patraix, situat al sud-oest de la ciutat, té el seu origen en una alqueria musulmana que se situava en el que actualment és el casc antic del barri, just en un dels laterals del què ara és la seua plaça més antiga. Petrarios (Patraix) és citat en el Llibre del Repartiment amb què l’administració de Jaume I va repartir les terres centrals del nou regne entre colonitzadors i conqueridors. L’alqueria musulmana de Patraix es trobava al costat d’una de les grans sèquies que regaven (i reguen actualment) l’extensa horta de València, la sèquia de Favara, que a hores d’ara segueix encara travessant el barri com des de fa molts segles, però de manera subterrània.

El poblament de l’horta comença ja a ser molt més conegut i estar ben documentat arran de la dominació cristiana. Un element que inexorablement ha anat associat a aquest poblament han estat les alqueries, xicotets poblats dispersos de poques cases i fortificacions en què residien els senyors propietaris de les terres dels voltants i els seus vassalls que treballaven les parcel·les d’horta dels seus propietaris.

Així doncs, les alqueries de l’Horta de València que han sobreviscut han esdevingut un vestigi senyorial que ha resistit el pas dels segles. Aquests habitatges nobles, que malauradament a hores d’ara en la seua majoria estan en ruïna, han estat comprats en alguns casos per l’administració amb la finalitat de convertir-los en edificis de serveis. No obstant això, la seua protecció no garanteix que s’evite el seu enderroc, com s’ha demostrat en els darrers temps.

Si li preguntem a un llaurador de l’Horta si sap distingir entre una alqueria, una casa de llaurador i una barraca o qualsevol altra edificació, ho farà perfectament. L’antiguitat de les alqueries i els seus trets constructius marquen una gran diferència amb qualsevol altra construcció de l’entorn, tot i que hui s’ha generalitzat el nom d’alqueria per a anomenar qualsevol casa sita en mig de l’horta, llevat de les populars barraques.

Els trets que identifiquen les alqueries són molt clars. Aquestes solen orientar la seua façana principal a migdia o llebeig (la denominació que rep a l’Horta el sud-est), i això les diferencia de la gran majoria de construccions, que tenen la seua orientació principal a l’est. Aquest tret suggereix la seua antiguitat en uns quants segles (la majoria també són citades en documentació antiga), perquè les cases d’horta construïdes durant l’actual segle miren a llevant, a fi d’aprofitar millor les brises i els seus efectes tèrmics.

Un altre tret de les alqueries de l’Horta de València és la seua grandària en comparació amb la resta de les construccions existents, aspecte que s’explica perquè normalment són formades per diverses cases, i dins la principal, una habitança (la superior) per als propietaris i la planta inferior per als llogaters o casers. La preeminència de l’arrendament també és una constant en les terres que envolten les alqueries.

Com a altres característiques distintives de les alqueries trobem l’antiga existència d’una torre (que pot mantindre’s encara, com per exemple l’alqueria de Falcó), l’entrada amb arc de mig punt, bé exterior o interior, així com l’existència d’una ermita o capelleta, més o menys degradada o fins i tot desapareguda, i aprofitada per a usos no religiosos en la majoria de casos.

Les alqueries actualment es distribueixen per tot arreu dels voltants de València, si bé els conjunts més valuosos i representatius es troben al nord i a l’oest.

Però, quina és la causa del seu abandonament actual?

La principal de totes és la seua manca d’ús. El llaurador valencià de la comarca les concep com a construccions respectables, “del temps dels moros”, però això no ha estat cap obstacle per a que s’haja pogut engegar una reforma agressiva o el seu enderroc, si s’ha pogut. La comfortabilitat o els nous usos s’han imposat a qualsevol altre criteri d’identitat o de tradició. Altres alqueries, propietats encara senyorials, esperen les requalificacions de terrenys per a traure’n del solar un benefici econòmic. En aquesta conjuntura, mantindre l’alqueria en un estat de runa és garantia que no entrarà en cap catàleg i podrà ser enderrocada.

Moltes d’aquestes cases d’origen nobiliari han passat dels seus propietaris originaris a llauradors, fruit dels arrendaments històrics. En uns altres casos, el canvi de propietat ha tingut com a conseqüència l’enderroc o la venda a compradors que adquireixen la terra per a usos distints a l’agricultura, a un preu superior al de mercat. I és per això pel què pràcticament cap llaurador es pot permetre el luxe de comprar terra a prop de València per a llaurar-la. Per això precisament els usos del terreny es converteixen automàticament en merament especulatius.

La realitat es que la situació en què es troben la majoria de les alqueries de l’Horta no és bona i, encara que hi ha diverses figures de protecció patrimonial, aquestes no garanteixen la seua conservació.

D’altra banda, hi ha una majoria d’alqueries que no tenen protecció de cap tipus, les quals tenen com a única garantia de supervivència la voluntat de mantindre-les dels seus propietaris (si és que hi ha voluntat), o la resistència de les seues estructures. Excepte les que han estat incloses en els catàlegs del Plà General de València, o en les d’algun dels pobles de la comarca, la majoria estan en ruïna o han estat restaurades a càrrec del propietari. Cal dir que la protecció d’algunes d’aquestes construccions no els ha assegurat l’ús social, o la restauració, i com a conseqüència de la seua ubicació van caient a poc a poc o pateixen freqüents espolis.

Així, la situació de ruïna amenaça moltes alqueries. Unes altres esperen projectes de rehabilitació, com la Casa de la Sirena de Benifaraig, o es mantenen com a habitatge al cos de barris residencials (alqueries d’Orriols).

La majoria d’alqueries que són de patrimoni municipal també esperen les rehabilitacions, com per exemple la del Moro, a Benicalap. Algunes són propietat particular i han estat restaurades. Tenim en aquest cas l’alqueria del Magistre, habitada i mantinguda pel caser, encara que propietat d’una família de Madrid.

En quant a les alqueries que darrerament s’han enderrocat, tenim els casos de les de la partida del Pouet de Campanar. Ni les denúncies judicials evitaren que l’alqueria de Barberà (precisament de Barberà!), entre altres, caiguera (un presagi?), i unes altres com la del Rei, del segle XVI, estiguen condemnades.

Una alqueria il·lustre, de les primeres a caure, va ser l’alqueria Cremada en la qual discorre La Barraca de Vicent Blasco Ibáñez, i que hui estaria dins l’estadi del Llevant UE.

A la zona dels Orriols recentment s’ha enderrocat l’alqueria de Fabonet, i durant 1999, poc després de l’enderroc de les de Campanar, caigueren diverses alqueries incloses en el PGOU de València amb nivell de protecció 2 i 3. L’alqueria del Moro, també protegida al Pla General com a Bé d’Interès Cultural, té un aparcament afegit que degrada l’estètica de la construcció.

Unes altres, com les de Barrinto (segles XIV al XVI), al bell mig del parc municipal de Marxalenes, han estat aprofitades com a edificis de serveis, en aquest cas per albergar la Biblioteca Joanot Martorell.

Quin és el futur que espera a les alqueries?

El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de activitat, de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció social que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment.

És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys. La majoria d’elles tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més aviat o més tard cauran, com va afirmar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquell cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià.

Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandonament, l’oblit i la restauració. Será vital la intervenció del nou Consell i dels nous ajuntaments constituïts en les darreres eleccions per a endreçar la situació i començar a recuperar aquest valuosissim patrimoni històric i humà, indissolublement lligat al propi patrimoni de l’horta.

València, a 6 de juliol de 2015.

Metro València. Desprès de nou anys d’indignitat, encetem l’any zero de l’esperança.

Poca cosa cal afegir a tot el que ja s’ha dit sobre el que ahir vam viure a València en relació a les víctimes de l’accident del Metro.

Després de nou anys de lluita contra l’oblit, el menyspreu, la indignitat i la vergonya institucionalitzades, l’associació de les víctimes de Metro València i la societat valenciana vam viure ahir un dia històric en què el nou govern de la Generalitat, ara sí representant el sentir i el clam popular, va demanar perdó i va oferir reparació a tants anys de desdeny per part d’un govern indigne que mai va representar els interessos del seu poble.

Milers de persones tancarem ahir la concentració a la Plaça de la Mare de Déu amb un homenatge i amb un sentit reconeixement en la que va esdevenir la darrera de les més de cent concentracions celebrades des de 2006.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen”, van dir ahir Jordi Évole i Beatriz Garrote quan es varen dirigir als que allà estàvem concentrats. “Sí es pot” cridava la gent en resposta a aquestes paraules.

Al remat, la lluita i la reivindicació exemplars que han dut a cau al llarg de tots aquests anys l’Associació de les víctimes del Metro València ha esdevingut, sense dubte, un paradigma de la resistència de la ciutadania contra l’abús de poder d’un govern despòtic.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ara sí pareix que va de bo. Benvinguts a l’any zero de la nova era. Així ho volem creure molts valencians.

Adjunte a l’apunt algunes fotografies presses per mi durant la concentració.

València, a 4 de juliol de 2015.