Vivències d’un independentista català un dia a Madrid.

L’actual campanya d’insults, desqualificacions i amenaces contra el Dret a decidir i el procés sobiranista a Catalunya, orquestrada des dels partits del règim constitucional-borbònic espanyol i amplificada pels mass media servils al propi règim, ha tingut els seus efectes innegables en la formació del pensament de l’opinió pública de bona part dels espanyols.

Un es pot preguntar quins han estat aquests efectes sobre la ciutadania, per exemple en un lloc com pot ser el propi epicentre de la campanya: Madrid.

I una resposta a aquesta pregunta la vaig trobar fa uns dies en un bloc a internet, en què un llicenciat en ciències polítiques català narrava els avatars que li van esdevenir en una curta estada a Madrid, i més concretament durant una reunió social com pot considerar-se un dinar d’empresa a la qual assistien companys de diverses parts de l’Estat, però principalment de Madrid.

És indiscutible que un dels temes polítics “estrela” en els moments que estem vivint a hores d’ara és precisament el “tema català”, i (com no!) cap a aquest tema va derivar la conversa dels assistents a aquest menjar.

El relat dels termes en què va transcórrer la conversa, vist des del punt de vista del blocaire català, mostra fins a quins extrems aquest assumpte ha polaritzat l’atenció i l’opinió de crec que molts dels espanyols que viuen fora de Catalunya, fins al punt de fer palés com la difusió d’una visió esbiaixada i molt manipulada dels esdeveniments que estan succeint des de fa un temps al Principat, està crispant l’opinió de bona part dels ciutadans espanyols en contra d’un procés i d’un Dret que, vist amb plena objectivitat, és plenament democràtic.

Vaig a transcriure textualment el contingut de l’apunt d’aquest bloc: 

“Primer de tot i abans d’ entrar en matèria, vull deixar clar que aquesta no és una entrada contra la ciutat de Madrid ni molt menys contra els madrilenys. A Madrid li dec dues de les meves experiències professionals que he tingut i mai podré opinar malament d’ aquesta ciutat que recomano conèixer a fons.

Dels madrilenys tampoc puc parlar malament, tot i que en el 90% dels casos no coincidim políticament en línies generals són bona gent i gent que intenta fer-te sentir còmode a la seva ciutat. 

Anem al tema, dinar d’una empresa consultora de Madrid a la seva seu situada en l’anomenada “Milla de oro”, 12 comensals seleccionats com a representació de cadascú dels projectes que té en marxa l’empresa, ambient jove i principalment madrileny, els únics forasters som un basc, una romanesa, una noia valenciana i jo.

El dinar va en la línia en la que solen anar aquestes coses: els caps parlen, alguns els hi fan una mica la pilota i la majoria callem i només esperem que s’ acabi aquell tràmit.

Parlen de temes d’empresa i comencen els temes d’actualitat parlant d’Ucraïna. Divisió d’ opinions uns creuen que Rússia és el diable i altres que la UE després de carregar-se el govern de Kiev no té autoritat moral per dir-li res als russos. La gent té força informació i l’intercanvi d’opinions és interessant.

De sobte el cap em diu que em presenti a la resta ja que soc el nou.

Començo dient el meu nom i dient que soc de Barcelona.
Ja no puc dir res més, el cap diu “nosotros perdiendo el tiempo hablando de Ucrania y tenemos un catalán aquí… cuentanos…”.
Jo ja m’ imaginava per on anaven els trets però per tal de que veies que m’incomodava el tema li he dit que de que volia que parlés. Es veu que no ho exterioritzo força bé això de la incomoditat. “De que va a ser hombre, del tema catalán” (“el tema catalán” és tot allò que té a veure amb la independència aqui a Madrid).

Els hi dic que aqui no els arriba realment la informació del que està passant i que no s’adonen de la trascendència i de la força del que està passant a Catalunya.

M’interrompen i ja no he pogut parlar més. No m’ han deixat.

Quan volia rebatre alguna de les bajanades que deien la resta de comensals (tots menys la noia d’ Alacant, s’ha de dir) automàticament algú cridava més i ja no podia continuar.

Per uns instants m’ he sentit a un debat de 13 TV… Comencem a analitzar que opinaven del “tema catalán”: 

– Nacionalisme exacerbat: Un dels punts que defensaven amb més vehemència era el fet de que els catalans som uns ultranacionalistes embogits a l’ estil dels serbis i de… sí, ho heu encertat els nazis.

Ells no creuen que hi hagi gent que no sigui catalana de soca-rel que pugui defensar la independència i no ser catalanoparlant (bé realment hi ha certa teòria de que realment catalanoparlant no és ningú a Catalunya, que realment ho fem per fotre i per diferenciar-nos en una absurditat com aquesta quan podem parlar una llengua amb mil.lions de parlants…).

Quan els he parlat de “Súmate” m’han dit que no s’ho creien i que en cas de que fos veritat, aquesta gent es volia fer perdonar el fet de no ser purs.

Després ha vingut el tema nacionalisme-esquerres i dretes i el diagnòstic és clar: els catalans som ultradretans i és una llàstima perquè semblàvem “gente alfabetizada” (literal).

Quan els he parlat del nacionalisme espanyol i de que l’esquerra anacional de la que parlen ells no existeix, alguns s’han callat perquè no sabien per on sortir i altres han negat l’ existència del nacionalisme espanyol. Ser espanyol és un tema de pertinença, ser català en canvi és nacionalisme.

Els que penseu que ha sortit el tema de “el nacionalismo se cura viajando” l’ heu encertada. Ha sortit i els he recordat que èrem els que més viatjàvem d’ Espanya i no s’ ho han cregut. Clar, no saben ni si estem alfabetitzats com per entrar en aquest tipus de dades… 

– Mas, el cabdill i Dreta Patriótica de Catalunya (abans ERC): M’ha donat temps a dir que Mas era un peó de tot això i que de veritat qui tirava del carro era el poble.

No crec que us tingui que dir que no s’ho han cregut. Mas és un embogit de la vida al qual algú (no saben qui) li està pagant per portar-nos a tots a l’ escorxador. És el manipul.lador perfecte al lloc perfecte, una societat idiotitzada i fanàtica que segueix al gran lider.

Esquerra Republicana a més mai no ha sigut ni Esquerra ni Republicana per això s’ ha d’ anomenar Dreta Patriótica de Catalunya. 

– Esteu bojos, el món tendeix a globalitzar-se: Doncs això, som una rara avis i una colla d’ estúpids als que ens pot l’odi donat que en comptes d’unificar-nos i assimilar-nos a ells (com hauria de fer Portugal ha dit un amb l’ aprovació de la resta), sortim amb coses que ells consideren folklorismes gens racionals.

Quan els hi dic que jo veig per enlloc aquesta suposada unificació a nivell europeu em diuen que estic cec. 30 minuts abans s’ estaven queixant tots de que no hi havia política exterior comuna per culpa dels estats. Curiós que la seva suposada globalització implica que Madrid continuï seguint el centre de tot a nivell ibèric i també si es pot europeu.

Vaja, que nosaltres hem de deixar de lluitar pels nostres interessos però ells no tant. 

– Anirem a l’escorxador i després voldrem tornar i Espanya ens haurà d’ acceptar: Aquí parteixen de la base de que Catalunya és una comunitat subsidiada que viu gràcies als diners que l’Estat en la seva magnanimitat ens atorga.

Som gent subvencionada i rescatada que no aporta res i rep molt.

A Espanya li costa molta pasta Catalunya i a sobre ens queixem m’ha espetat el basc (m’he rigut i li he parlat del Concert Econòmic i alguns madrilenys m’han recolzat).

Una noia em preguntava si ens ho havíem plantejat bé si la gent sabia que moriríem de fam (literal). Li he explicat que es fan estudis i que hi ha gent rellevant del món acadèmic i internacional que consideren que Catalunya és viable i la majoria no s’ho han cregut i altres m’han dit que quant cobraven de la Generalitat. Han sortit les Olimpiades que “ells ens van pagar” i que Madrid no va gaudir. Ni una paraula de la T4, del Museo del Prado o de tota l’Administració de l’ Estat centralitzada aquí…

La majoria d’ ells esperaven que quan ens enfonsem econòmicament Espanya ens hauria de deixar a la merda i no acceptar la nostra tornada, però malauradament creuen que ens deixarien tornar i ens haurien de mantenir un altre cop. 

– Calaix de sastre: Abans de continuar us vull posar en situació i destacar un altre cop que tothom allà tenia estudis superiors.

No us ho creureu quan us digui que ha sortit el tema del Barça i la Lliga Espanyola. És una de les coses bones d’Espanya de la qual els catalans no ens volem desprendre tot i ser independentistes.

Això i els diners dels espanyols.

És a dir ells creuen que volem una independència a la carta consistent en continuar mamant d’Espanya i amb el Barça a la Lliga, però independents en la resta de temes i això mai.

Si ens independitzem ho farem amb aranzels (no s’ han cregut que el 60% de les exportacions terrestres d’Espanya surten per Catalunya i que pagarien aranzels, i que França no té perquè cobrar aranzels a Catalunya), expulsats de la UE i pagant el deute (els he intentat explicar que això era impossible en matèria de successió d’Estats, però no m’han deixat acabar, no s’esperaven que coneguera la Convenció de Viena…). 

– Conclusió sobre el que ells pensen: Realment no saben si es farà o no la consulta però estan segurs de que ni Espanya ni la UE ho permetrà, a més esperen que regni el “seny” i ens adonem a temps de que morirem de gana.

En cap moment cap d’ells ha parlat de terceres vies o de reformar l’Estat, aquí això ni es planteja, de fet crec que la única reforma que contemplen és la de centralitzar més l’Estat (de fet consideren que no es pot deixar l’educació en mans dels pèrfids nacionalistes).

Aquesta gent oscil.la entre la mà dura i el no fer res i que en algun moment remetin els efectes de la droga que Artur Mas ens ha fotut al Cola-Cao. 

– Conclusió personal: No tenen ni idea del que passa a Catalunya i el que és pitjor, tampoc volen conèixer res al respecte.

Ells consideren que qualsevol opinió catalana que no signés Albert Rivera com a pròpia és fruit de la idiotesa o bé de la manipul.lació mental que hem patit des de petits.

No ens temen (o ho fan veure), perquè ens consideren uns interessats que en el moment de la veritat ens vendrem per un plat de llenties.

Ells no veuen que la gestió del tema de l’Estatut fos nefasta, tampoc entenen perquè ens enroquem en el tema del català o perquè diem que tenim un tracte fiscal injust.

No ens coneixen, per a molts Angola és tan propera com Catalunya en tots els sentits; som una cosa que està allà i que no entenen per quin motiu no hem volgut gaudir majoritariament de ser espanyols, potser per enveja cap a Madrid es diuen.

Marxem, no hi ha pedagogia a fer que no passi per no fer-se perdonar pel fet de ser catalans. I no sé vosaltres, però jo per aquí no passo.”

Patraix, València (L’Horta), a 31 de març de 2014.

“Para la libertad”. Setanta-dos anys de la mort de Miguel Hernández

Va náixer un 30 octubre 1910 a Oriola.

De jove va saber el que era viure lliure al camp, cuidant dels seus animals, on va escriure els seus primers poemes i es va forjar com un poeta que mostrava una inusitada força i compromís en els seus versos.

Els grans del segle d’or castellà van ser la seua inspiració, els seus mestres: Cervantes, Lope de Vega, Garcilaso, Calderón de la Barca, Góngora …

Neruda, Aleixandre van ser els seus companys de viatge literaris.

Des de la seua militància comunista, va lluitar per la república i la democràcia al front a Terol, a Andalusia, a Extremadura…

Acabada la guerra, va ser detingut, empresonat i condemnat a mort pel feixisme i la desraó.

Primer una bronquitis, després el tifus i finalment la tuberculosi van fer la feina bruta dels assassins per acabar amb la vida del genial poeta als 31 anys.

Va morir empresonat però la seua ànima sempre va ser lliure.

Miguel Hernández, para la libertad:

Para la libertad, sangro, lucho, pervivo. 
Para la libertad, mis ojos y mis manos 
como un árbol carnal, generoso y cautivo, 
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones 
que arenas en mi pecho: dan espumas 
mis venas, 
y entro en los hospitales, y entro en 
los algodones 
como en las azucenas. 

Porque donde unas cuencas vacías 
amanezcan 
ella pondrá dos piedras de futura mirada 
y hará que nuevos brazos y nuevas 
piernas crezcan 
en la carne talada. 

Retoñarán aladas de savia sin otoño 
reliquias de mi cuerpo que pierdo en 
cada herida.

Porque soy como el árbol talado, 
que retoño: 
y aún tengo la vida.

Patraix, València, a 29 de març de 2014.

28.03.1939, port d’Alacant: 75 anys de l’odissea del Stanbrook, l’últim vaixell republicà en salpar a l’exili.

Ahir va fer 75 anys que l’Stanbrook va salpar del port d’Alacant, l’últim lloc de l’Estat espanyol on va onejar la bandera tricolor republicana.

Va ser una multitud d’homes, dones i xiquets de tota condició social i ideologia política, 3.028 republicans que van abandonar Alacant aquell 28 de març en un vaixell carboner britànic anomenat Stanbrook en direcció a Orà.

El seu capità, Archibald Dickson, s’hi la va a jugar.
Amb més del doble dels passatgers permesos, va acceptar traslladar-los davant la impossibilitat que arribaren al port d’Alacant els vaixells contractats per la República, per tal que pogueren fugir de la repressió dels assassins franquistes.

Però molts altres milers de republicans que hi varen arribar no van trobar escapatòria.

L’escriptor Eduardo de Guzmán, que va quedar-se al port, escriuria en el seu quadern: “Continuen els suïcidis. A la part exterior del moll dos cadàvers suren al costat del escullera. Un individu que passeja pel moll amb aparent tranquil.litat es dispara un tret al cap. Un altre jove es dispara un tret i la bala després de travessar el seu cos fereix mortalment un home vell de cabells blancs. Dos dies més i el feixisme no tindrà res a fer perquè ens haurem matat tots“.

El vaixell abandonava el port d’Alacant just en el moment en què les bombes assassines de les tropes mercenàries italianes bombardejaven amb acarnissament un dels últims reductes de llibertat d’una Espanya que irremeiablement queia en mans de les urpes feixistes del general Franco, gràcies al recolzament dels règims carnissers de Hitler i Mussolini i a la indiferència de les potències occidentals que no volien una Espanya revolucionària, amb una legislació social que era la més avançada d’Europa en aquells temps.

En arribar a Orà, el destí que la vida va oferir per a aquests 3.028 repulicans a Algèria va ser molt divers.

Les autoritats colonials franceses van acceptar que desembarcaren les dones i els xiquets, però van tardar mesos a permetre que els homes prengueren terra, i quan finalment ho van fer, molts van ser portats a camps de treball forçats.
Alguns van morir enmig de les penalitats del treball en la construcció del ferrocarril trans-saharià, un projecte francès que va arrencar a la I Guerra Mundial amb presos alemanys com a mà d’obra i que continuaria a amb la mà d’obra espanyola del Stanbrook. Altres van aconseguir emigrar a altres països i molts van romandre durant dècades com a residents a Algèria.

Entre els que van emigrar el valencià Amat Granell, nascut a Borriana encara que establert a Oriola, ciutat des de la qual es va enrolar voluntari en les tropes republicanes.

Amat va ser alliberat per les tropes anglonordamericanes del camp de concentració en que l’havien internat les autoritats colonials franceses, i es va enrolar a la Legió Estrangera amb la qual va participar en el desembarcament de Normandia.
El 25 d’ agost de 1944, el dia de l’alliberament de París, qui havia estat, com tants altres, un vençut indesitjable al port d’Orà, comandava una de les dues seccions de la novena companyia de la Divisió Leclerq, les primeres tropes aliades que entraven triomfants pels Camps Elisis.

Setanta-cinc anys han passat des d’aleshores, període que en temps històric es un no res, però que són massa en les vides de tots aquells que després d’haver lluitat per una societat millor, més justa, solidària i igualitària per tothom, es van veure obligats a fugir com a criminals perseguits per vertaders criminals, uns feixistes assassins que ens varen deixar un legat què encara estem patint a hores d’ara, 75 anys més tard.

En record d’aquells lluitadors per la democràcia i la república.

Patraix, València (L’Horta), a 29 de març de 2014.

Obama, Arturo S. Casamitjana i el think tank Podesta, claus en el reconeixement per part d’EUA d’una Catalunya independent?

Fa uns mesos escrivia un apunt (*) en aquest bloc en el qual comparava la situació actual en la que es troba el procés sobiranista a Catalunya a una partida d’escacs, en el qual les peces enfrontades estaven sent estratègicament mogudes al tauler per dos jugadors: Catalunya i Espanya.

En aquest apunt apuntava dos factors que, al meu parer, podrien ser claus en l’èxit o el fracàs d’aquest projecte: el suport popular del poble català i el reconeixement internacional de les reivindicacions de Catalunya. 

Des de fa ja uns mesos les dues parts estan jugant intensament les seues cartes al tauler amb més o menys mestratge, oportunitat i encert.

Crec que tothom coneix com cadascuna de les parts ha anat difonent els seus missatges i argumentacions, a favor o en contra del procés, tant a nivell intern d’Estat espanyol com fora de les nostres fronteres, amb el doble propòsit de “guanyar-se” l’opinió de la ciutadania, per un costat, i d’intentar “convèncer” les cancelleries estrangeres de les “bondats” de les seues posicions, per una altra banda.

No cal dir, per sabut que és, la manera tan barroera i grollera amb què Espanya i el seu ministre d’Exteriors, Margallo, han mogut els seus peons per intentar embrutar i desprestigiar un procés que per part de Catalunya, ha estat fins ara plenament cívic i democràtic. 

 

Així doncs, l’escenari internacional serà clau, tant abans com després de la consulta del 9-N, en la resolució reeixida del procés, tant pel que fa a la presa de posició i a les “simpaties” que pot desencadenar a les cancelleries internacionals, com en el reconeixement de Catalunya com un nou estat independent en la comunitat d’estats internacional, en cas que es produïra, després de la consulta o després d’unes eleccions plebiscitàries, una declaració unilateral d’independència (DUI) per part del Parlament de Catalunya.

 

En aquest terreny, l’estat d’Israel s’apunta com un dels possibles primers estats que podrien reconèixer a una Catalunya independent.

A l’octubre de 2012 Haaretz, un dels diaris israelians més influents, publicava un article que pot donar la clau en aquest sentit. En ell el periòdic deia que Catalunya “serà aviat del poble català, de la mateixa manera que Israel és del poble jueu“, tot i descartant una altra fórmula territorial que no fora la independència plena.



Les relacions institucionals entre Catalunya i Israel es van veure reforçades arran del viatge que Artur Mas, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona Xavier Trias i representants de trenta empreses catalanes, van fer a Israel al novembre de 2013.

 

Durant la visita que va fer Mariano Rajoy a Obama fa uns pocs mesos, tots vam poder veure algunes fotos de gestos molt significatius de “desgrat” del president nord-americà cap al president espanyol, que van circular per les xarxes socials i que van ser també publicades en alguns mitjans de comunicació.

Tothom sap que Mariano Rajoy se sent molt incòmode amb la qüestió de la consulta de Catalunya fora d’Espanya, en concret quan se li fan preguntes al respecte o se li demanen explicacions del perquè s’oposa a què els catalans voten, tal com s’ha fet al Quebec o es farà enguany a Escòcia.


I tothom sap també que va ser aqueixa la raó per la qual va vetar la presència de periodistes de TV3, de RAC1 i de Catalunya Ràdio (plegats amb altres mitjans espanyols) en la roda de premsa que va donar a la Casa Blanca després d’haver-se reunit amb Barack Obama.
És clar que Rajoy no volia preguntes incòmodes o comprometedores que pogueren deixar-li en evidència davant Obama  en la mateixa Casa Blanca.

 

Sembla que aquesta censura realitzada per Mariano Rajoy no va ser molt ben vista pel mateix Obama.

Les “simpaties” i complicitats que desperta Rajoy a Obama sembla ser que són més aviat poques, almenys pel que fa al tema de Catalunya i a la manera en què està tractant-lo el govern espanyol.
Les claus d’aquesta actitud d’Obama cap a Rajoy poden arrencar en els seus orígens més remots, sorprenentment a la Guerra civil espanyola, i tindre un cognom català: Casamitjana.

 

Arturo Sarukhán Casamitjana és un diplomàtic mexicà nascut el 1964.
És amic personal de Barack Obama i el responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.
La seua carrera diplomàtica ha estat bastant extensa, però el seu lloc més important va ser el d’ambaixador de Mèxic a EUA.

Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

Les arrels familiars d’Arturo S. Casamitjana, ens posen en la pista.
El iaio de Lluís Casamitjana era un català del Priorat, pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya, i amb la seua mare xicoteta van creuar els Pirineus en acabar la Guerra civil per arribar al camp de refugiats d’Argelers, situat al sud de França.

Quan el govern de Mèxic va obrir les portes als exiliats de la República espanyola, tots dos van embarcar-se a Bordeus en el vaixell Ipanema per arribar al port mexicà de Veracruz un 7 de juliol de 1939.
Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

 

Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ahí va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

 

Arturo parla català amb tota naturalidat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI.

Ell està convençut que el seu passat va ser “determinant” a l’hora de triar carrera, ja que si la història materna és dura, també ho és la de la família paterna, que va fugir d’Armènia durant el genocidi perpetrat pels turcs entre 1915 i 1917. “Tinc prou bagatge personal per tenir una perspectiva històrica“, va dir en l’entrevista.

Per això creu que Mèxic ha de ser un baluard “de la defensa i la promoció dels drets humans a tot el món, sense oblidar-nos de casa nostra“.

 

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.
El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on están les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

 

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.


Arturo S. Casamitjana, que es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia, se sent actualment molt compromès amb el procés emprès a Catalunya, i sembla decantar-se clarament per l’opció de la independència.

L’extraordinària influència que té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes el Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, podrien ser factors gens menyspreables a l’hora que el govern dels EUA poguera reconèixer la independència de Catalunya després d’una hipotètica DUI.

Sense dubte, un factor molt important a tindre en compte i que podria ajudar a decantar a favor de Catalunya la complicada i complexa partida d’escacs que està disputant contra la centralista i antidemocràtica Espanya.
Patraix, València, a 28 de març de 2014.

(*) Apunt: Rajoy, la “marca españa” i la seua famosa foto amb Barack Obama (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/257696)

Patraix, València, a 28 de març de 2014.

Barbaritat Valenciana: enderrocs de trencadís per acabar amb barracons escolars.

Pensava que ja ho havia vist tot de Barbaritat Valenciana, aqueixa institució ocupada per lladres, corruptes, inútils i depravats que s’arroguen la representació d’un poble al qual els agrada sodomitzar amb mesures que ens han col.locat al mapamundi de la desraó, la vergonya, la corrupció, el lladronici i el malbaratament.

Però estava molt equivocat.

Fa un parell d’anys vam veure com la mare d’una adolescent de 14 anys amb diabetis, es va decidir a recaptar fons venent samarretes i loteria per pagar el salari d’una investigadora especialista en la malaltia que tenia la seua filla, què havia segut acomiadada del Centre d’Investigació Principe Felipe de València amb un ERO fet per la Barbaritat Valenciana pocs mesos abans.

Samarretes i loteria per pagar investigació.
Doncs bé, ara seran els diners trets de la subhasta de les deixalles del trencadís arrencat del Palau dels Arts de Calatrava, els que serviran per a què més de 300 escolars valencians deixen d’estudiar en uns immunds barracons situats molt a prop de la mateixa Ciutat de les Arts i les Ciències. Uns barracons que la Barbaritat Valenciana fa passar per una escola pública amb el asèptic nom de Col.legi 103.

La història d’aquest centre escolar és paradigmàtica de l’estat en què es troba l’educació gestionada per Barbaritat Valenciana.

Des de fa ja més de 5 anys els pares i mares d’aquest col.legi, un centre dotat de 30 “barracons escolars”, vénen exigint a la Conselleria d’Educació la construcció de una escola pública d’Infantil i Primària definitiva per als seus fills en els terrenys del barri reservats a aquest efecte.
Però els diferents consellers de la Barbaritat Valenciana que s’han succeït en el càrrec els han anat donant llargues, adduint qüestions burocràtiques o la manca de fons públics.

Però la realitat és molt diferent. Perquè el que es volia amagar amb aqueixes excuses eren els interessos crematístics i evangelitzadors de diferents grups empresarials privats i religiosos, que havien situat el seu dit al mapa de la ciutat en aquesta mateixa parcel.la, en un entorn de classe mitjana i curiosament fregant la no fa molt inaugurada “Església dels Sants Màrtirs”, propietat de l’Arquebisbat i amb l’interés de sectors catòlics integristes.
Una veritable “delicatessen” a l’abast de qualsevol “amiguito del alma” del ric viver Popular.

Al maig de 2012, cent-cinquanta pares dels alumnes del col.legi, van lliurar un total de 327 denúncies a la seu de la Conselleria d’Educació per denunciar la situació d’”insalubritat” dels barracons instal.lats allà des del 2008.
En ells no hi ha ni biblioteca, ni laboratori, ni aula informàtica, ni gimnàs, i compta amb un gran pati on no hi ha ni una maleïda ombra, de manera que els mesos de bon temps, que són quasi tots a València, els xiquets han d’anar com si foren a la platja, amb crema protectora i amb barret per no cremar-se la pell.

El 2011 l’informe tècnic realitzat per un arquitecte i professor de la UPV va denunciar goteres, banys encallats, humitats i tanques oxidades.
El mateix Síndic de Greuges valencià va dir del col.legi que “aquests barracons, que es van fer per 20 mesos i ja fa tres anys, estan en una situació lamentable i suposen un perill per als xiquets”.
Les canonades de la cambra de bany van rebentar en una ocasió, pel que la fem i els cucs van quedar a només deu centímetres dels xiquets sota el sòl, amb una olor insuportable i el perill per a la salut que allò suposava.
Picades d’insectes i talls arreu del cos són habituals en els xiquets quan tornen a casa  del col.legi.
 

Però no, la colla de mediocres, incompetents i il.luminats que ocupen la Barbaritat Valenciana segueixen sense solucionar el problema del col.legi 103, i el de molts altres col.legis-barracons que s’estenen al llarg i ample de la geografia valenciana.

Per intentar fer front a tal desacatament, i tal i com va fer la “mare coratge” per poder pagar el sou d’una de les acomiadades del Centre Príncipe Felipe, ara ha estat una iniciativa de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC ) i de la plataforma d’artistes “Ruines del futur”, amb la que pretenen recaptar fons perquè acabe la llarga lletania del col.legi 103.
Aquest divendres que ve se celebrarà a l’OCCC una subhasta benèfica de peces de trencadís de la coberta escrostonada del Palau de les Arts, situat tot just a 300 metres de distancia del col.legi, i els fons es destinaran per a ell.
 

La subhasta també es desenvoluparà en línia mitjançant Skype i serà conduïda per l’actor Francesc Anyó.
Aquest acte pretén, a més, ser una activitat que, com diuen els seus organitzadors, “des de l’humor pretén donar visibilitat a un problema que, en realitat, és molt greu (…) Durant els anomenats anys del malbaratament es va produir a València un fenomen paral.lel a l’arquitectura l’espectacle, com va ser la construcció de col.legis públics de forma informal i improvisada, el que va obligar a milers de xiquets a estudiar en condicions deplorables”.

Aquesta és la millor definició que podem fer de Barbaritat Valenciana: milions d’eures saquejats per màfies i malbaratats en esdeveniments inútils, mentre que els diners trets de la venda i subhasta de samarretes, loteria i trencadís d’enderroc són els que paguen els investigadors científics i dignifiquen l’educació dels nostres escolars.

Patraix, València (L’Horta), a 25 de març de 2014.

Adolfo Suárez i la gegantina estafa anomenada “transició espanyola”.

Ahir va morir Adolfo Suárez, l’artífex, diuen, de la transició que va donar pas a la democràcia actual espanyola.

No és cap secret que la “biografia oficial” d’Adolfo Suárez, Duc de Suárez, estava escrita probablement des de fa ja molt de temps.
Des del moment en què el seu fill , Adolfo Suárez Illana, va comunicar fa un parell de dies la notícia del “imminent” desenllaç, la reacció i representació de l’aparell propagandístic espanyol no va tardar gens a posar-se en marxa.
Un bombardeig continu d’imatges, per altra banda àmpliament conegudes i esperades, ben acompanyades d’un relat preparat de la seua biografia política centrada en els anys de la “transició” (a on ?), van començar a difondre’s amb gran celeritat per tots els mitjans de comunicació.

Els portaveus de les polítiques de la memòria oficial i institucional, van reaccionar de manera instantània, no va faltar detall en la posada en escena de la dita representació.

Però aquesta representació, que forma part de l’escenificació d’un relat inqüestionat, uniforme i acrític, que constitueix en sí mateix la substància essencial de la narració oficial de la transició postfranquista, en un discurs que ha impregnat almenys tres generacions de ciutadans, a molts ens sonava ja a vella, caduca i passada de moda.

Res de nou s’ha dit. La notícia de la mort de Suárez ha servit, un cop més, per desempolvar els coneguts dogmes d’aquella edulcorada transició: que si va ser modèlica, que si va ser pacífica, que si no hi va haver vencedors ni vençuts, que va resistir als intents d’involució, etc, tot això amb la repetida música de la tan gastada “reconciliació”.
Una escenificació plenament predictible.

Ben cert és que la trajectòria personal i política d’Adolfo Suárez és tan complexa, que certament hauria de ser objecte d’una anàlisi rigorosa i assossegada. 

Una anàlisi que no hauria de passar per alt una sorprenent metamorfosi d’un Suárez franquista, que va escalar amb rapidesa pels centres de poder franquistes, a un Suárez “demòcrata” convençut en un temps rècord.
El de Suarez va ser un dels molts casos “miraculosos” que van ocórrer durant la transició espanyola, i que ens porta a plantejar la qüestió de com se les van arreglar les forces vives del franquisme perquè tot canviara, aparentment, però sense què res canviara, realment.
Sense dubte, tota una obra d’enginyeria polític-mediàtica sense precedents en la història de les democràcies modernes, que també caldria estudiar amb cura, i que ha servit per a què, 35 anys després, continuem patint una de les democràcies més pobres i retallades del parlamentarisme occidental.

La imatge de la manifestació del passat dissabte, 22M, amb centenars de milers de persones als carrers, i diversos milers d’ells havent avançat en columnes a peu des de fa setmanes, és una bona evidència de la situació d’emergència democràtica existent en aquesta Espanya on fa tres dècades tot va quedar “lligat i ben lligat” per donar-li una aparença democràtica a un procés que va conduir a alguna cosa que mai ha estat una democràcia.

La mort de Suárez, malauradament, no està servint per a una altra cosa més que per perpetuar interessadament una tasca de revisionisme històric sobre aquesta gegantina estafa que va constituir la transició i la pròpia democràcia espanyola.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de març de 2014.

 

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià amb L’Assemblea Nacional Catalana ANC.

Des de la PDaD del País Valencià, manifestem el nostre suport i recolzament a l’Assemblea Nacional Catalana.
A totes les seues assemblees territorials i sectorials i als milers de sòcies i socis de l’entitat, que treballen molt per recollir la força del poble i el seu desig d’autodeterminació.

Per això és que l’han posat al seu punt de mira.
Per això és  que  l’aparell mediàtic espanyol manipula i la presenta com una “entitat privada que guia el procés independentista” i que pressiona Artur Mas, el seu govern i CDC. 

El típic cinisme de qui no vol democràcia converteix l’ANC en una “trama colpista”, i usa arguments com que no es pot arrogar representacions que no ixen de les urnes.  La raó de ser de l’ANC són, precisament, la democràcia i les urnes.  És un instrument de la voluntat democràtica del poble català per a exercir el dret a l’autodeterminació de forma pacífica, per a que tothom es puga expressar lliurement al referèndum del 9 de novembre.

L’ANC és una expressió del clam de llibertat del carrer, que omplí de gom a gom els carrers de Barcelona al 2012 i que uní les mans de banda a banda del país, des de El Pertús a Vinaròs, l’11 de setembre de 2013.  Qui acusa el poble de “pressionar” la seua representació política és, precisament, qui fa pressió sobre el Govern de la Generalitat i sobre CDC amb l’amenaça coma únic argument.

Recomanem qui reclama una actuació immediata davant el que es qualifica com a “desafiament a l’ordre constitucional”, que no s’equivoque d’objectiu, i tenen molts a un estat on la corrupció és generalitzada i les presons tenen una porta giratòria pels i les corruptes, on l’indult més obscè és un tràmit quotidià dels consells de ministres.  On els programes electorals són declaracions d’incompliments, on els governs apliquen polítiques il·legítimes contra el poble.  On les majories absolutes s’utilitzen, precisament, per a pervertir l’ordre constitucional amb lleis com la que penalitza amb taxes abusives el dret de la ciutadania a la tutela judicial, com la que intervé el dret a la llibertat i a la igualtat de les dones i les obliga a parir contra la seua voluntat, com la que deroga la justícia universal en contra els tractats internacionals…  El “colp sediciós” que pateix l’estat espanyol no és obra de l’ANC.

Des del País Valencià, també treballem per a exercir el nostre dret a decidir com a poble de forma lliure, democràtica i pacífica.  I és amb aquest esperit que reiterem el nostre suport a l’ANC i al procés per a l’autodeterminació del poble català a través de la consulta del 9 de novembre.

Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià 

Patraix, València, a 23 de març de 2014.

Quinze ofegats = Zero responsables. Ceuta, mentida, manipulació i censura.

Ahir al Congrés espanyol es va escenificar una nova farsa.

El secretari d’Estat d’Interior, Francisco Martínez, hi va compareixer amb uns quants vídeos i àudios de les converses gravades entre els guàrdia civils que vigilaven la tanca.
Després de més de dues hores de compareixença, per intentar justificar l’injustificable, ni qui, ni quan, ni com es va donar l’ordre de disparar les 145 pilotes de goma i els 5 pots de fum va quedar clar, ni el per què si no hi va haver trets
 als immigrants ni tampoc hi va haver pànic (com ell mateix va dir), es varen ofegar quinze d’ells.
Les imatges de la càmera que va poder haver gravat l’entrada dels immigrants en l’aigua i la seu ofegament no es van mostrar. Els vídeos i àudios havien estat curosament escollits pel secretari d’estat.

La farsa continuava…

El govern de Rajoy es nega a que organitzacions independents com Amnistia Internacional investiguen el cas, perquè saben que descobriríen la gran mentida que s’ha ordit per evitar que ningú siga responsable de l’assassinat de 15 immigrants que buscaven una oportunitat, una vida millor a la miserable a la qual els països occidentals hem condemnat a viure a milions de perdones de nombrosos països africans.

Fa uns pocs dies l’ONG Caminant Fronteres va fer públics els informes mèdics i el resultat de les seues investigacions sobre aquest cas, i els resultats no van poden ser més reveladors i escandalosos, malgrat el silenci mediàtic generalitzat que hi ha hagut respecte a aquest informe en els grans mitjans de comunicació espanyols.

Ferides a la cara i al cap dels immigrants morts i els ferits, que coincideixen amb les típiques marques de les pilotes de goma. Testimonis d’afectats que denuncien que van rebre cops de culata dels guàrdies civils quan intentaven aferrar-se a la terra ferma i denegacions d’auxili, en formen part.

Caminant Fronteres ha documentat que hi va haver altres 15 ferits, a més dels 15 morts, dels quals vuit van quedar amb seqüeles més greus després d’intentar entrar nedant a la platja del Tarajal de Ceuta.

Gràcies a 28 entrevistes realitzades als supervivents i als informes dels metges que els van atendre, aquesta ONG es reafirma en el fet que la Guàrdia Civil va tirar a donar als immigrants amb el material antiavalots, i que a més se’ls va negar l’ajuda que demanaven quan s’ofegaven.

Un dels cossos que estava al dipòsit de Fnidq (Marroc) tenia un llavi completament trencat i una ferida al front. I dels set que estaven en Mdieq, un tenia el cap embenat i 3 presentaven ferides a l’orella, l’ull i el pit. Lesions compatibles amb les que produeix un fort impacte, que amb tota probabilitat va provocar el seus ofegaments. 

Els testimonis de l’expedient de l’ONG són esgarrifoses, com ara aquests:” Larios estava al meu costat, a pocs metres. Li sentia com cridava. Deia: ‘auxili, socor’, dirigint-se a l’embarcació de la Guàrdia Civil. Después ja no li vaig sentir cridar“. O aquest altre: “Sanda va demanar  auxili. Va tirar la seua mà cap a la roca i el guàrdia civil li va pegar i enviar de nou a l’aigua“.

En els informes mèdics es recull que un dels ferits tenia una ferida de cinc centímetres a la coroneta, un altre una ferida sagnant al nas de set centímetres, un tercer un traumatisme amb edema de pupil.les i un quart un edema de les parpelles superior i inferior de l’ull dret que no li permetia obrir l’ull.

Tots els testimonis recollits pel col.lectiu assenyalen que els agents de la Guàrdia Civil tiraven sobre els flotadors i que moltes de les bales de cautxú arribaren a parts vitals dels cossos, sobretot el cap i la cara“, afirma el document de Caminant fronteres.
Els que van sobreviure també denuncien “la violència exercida pels guàrdies civils que es trobaven apostats en les pedres de l’espigó“, assenyalant que els van disparar a poca distància i els pegaven amb les culates.

Abans de la compareixença d’ahir al Congrés, tots recordem les cíniques paraules que va pronunciar del ministre de l’interior Jorge Fernàndez Díaz al Consell de Ministres, quan va dir que “no és el mateix llançar pilotes de goma que disparar-les” ( sic), alhora que presumia que el seu Ministeri havia realitzat “un exercici de transparència sense precedents” en haver aportat els vídeos del que havia passat.

Una gran mentida ordida per a amagar una massacre.
I després aquests hipòcrites es diuen a si mateixos defensors de la llibertat i dels drets humans. O potser els immigrants no son éssers humans per a ells.

Patraix, València, a 20 de març de 2014.

Arrancapins, falla combativa i “antisistema”. Enguany amb RTVV.

Aquests dies València bull com en cap altre moment de l’any. Són les festes falleres.
Centenars de milers de persones d’ací i vingudes de fóra, recorren la ciutat sense rumb aparent, enmig d’un caos i d’una aglomeració constant que sembla no tindre fi, entre carrers tallats, monuments fallers de tota mena, mida i condició, carpes instal.lades enmig d’un munt de carrers i places, casals, desfilades de fallers i falleres grans i xiques, bandes de música interpretant a Paquito el chocolatero o l’himne del Mestre Rodrigo, però també entre ciutadans crítics i reivindicatius que s’agrupen al voltant del moviment d’Intifalla i de falles que es neguen a seguir el “model” oficial que marquen les institucions oficials.
Són aqueixes falles que desafien un model d’interpretar la festa afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política, en contrast del què les falles varen ser i representar en els seus orígens, netament populars i de tarannà satíric i crític amb el poder dominant.

Sorgides en els anys de la Transició, i malgrat l’ambient de repressió i d’axfixia institucional aleshores existent, aquestes falles van plantejar un model alternatiu al vigent, plenament reivindicatiu dels veritables arrels de la celebració fallera.

I en aquest marc es troba a la ciutat de València una falla molt particular: la falla d’Arrancapins.

A finals dels anys setanta, una xicoteta comissió fallera situada als carrers d’Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades de la ciutaf de València, històricament coneguda com Arrancapins, va viure l’embranzida d’una nova generació de joves falleres i fallers imbuïts d’unes idees respecte de la festa radicalment diferents a les imperants en aquella època.
N’eren 12 amics què van decidir crear una agrupació inspirada en els seus ideals “esquerrans i valencianistes”.
Un dèlls va ser Anicet Lamolda, que encara recorda els obstacles que els va posar la Junta Local Fallera de l’època: “Al principi no ens va admetre com falla per no tindre fallera major. El primer any en tots els actes ens van obligar a desfilar després de les brigades de neteja. Com si estiguérem expulsats”.

La comissió d’Arrancapins va ser, en aquell moments, l’única en atrevir-se a realitzar des de dins la festa un capgirament radical del model de falla convencional, instal·lat en el formalisme oficial, cap a un model de falla alternatiu, atípic i diferent, per anar allunyant-se de la norma fallera i apostant per una visió diferent de la festa.

Però, quines són les trets que millor defineixen el quefer d’aquesta falla?

Podrien dir-ne que són bàsicament set:

En primer lloc la recuperació de l’esperit de la festa tal com era en els seus orígens.
Es a dir: popular, de barri i àmpliament crítica, sobretot amb qualsevol tipus de poder.

Aquesta recuperació va incloure tots els aspectes culturals, com ara la indumentària tradicional valenciana: hi varen recuperar-la en cercaviles, en actes oficials i en l’Ofrena, suprimint de pas la banda dels vestits de les falleres.
Aquesta aposta per la indumentària li va suposar a la falla molts problemes a l’hora de desfilar en l’Ofrena, així com un expedient oficial per desfilar per parelles i no de manera reglamentària (és a dir els homes i les dones per separat).

També van impulsar la recuperació de la música de dolçaina i el tabalet, formant-se en la comissió una de les primeres colles de tabals i dolçaines de la ciutat, la colla El Maseret. Açò va potenciar la creació d’una escola de ball i la realització de diverses dansaes al barri.

En segon lloc, l’impuls donat a la normalització de la nostra llengua
Tots els actes, escrits, comunicacions i publicacions (amb el llibret com a estendard) es van fer en valencià, i defensant en articles de premsa i fòrums públics la unitat de la llengua catalana.

En tercer lloc la reestructuració de l’organització de la falla, que progressivament va passar a ser assembleària.

Aquesta nova organització, que començà suprimint la secció femenina i donant vots a les dones, va fer que tots els fallers i falleres tingueren els mateixos drets i deures sense exclusió.
Posteriorment, en l’any 1991, van quedar abolides els càrrec de fallera major (per considerar-lo sexista i discriminador per a la dona) i tots aquells càrrecs que no foren estrictament necessaris per al normal funcionament de la comissió.
A partir del 1993, el càrrec de president fou substituït pel de coordinador de l’assemblea d’Arrancapins i la comissió passà a funcionar per comissions de treball. També va desaparèixer el càrrec de president infantil.

En quart lloc aquesta falla, tot i respectant les creences de cadascun, es va declarar com a col·lectiu laic, amb la qual cosa es va anar desvinculant de tots els aspectes religiosos de la festa.

Això va fer que la comissió deixara de participar en esdeveniments religiosos creats durant el franquisme: van suprimir l’assistència a missa de sant Josep des d’el 1987, i el 1997 va ser la darrera vegada que van desfilar en l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que durant dos anys es va substituir per una Ofrena al Botànic (amb plantada d’arbre inclosa, als terrenys contigus del solar dels Jesuïtes).

Actualment la reivindicació de la indumentària tradicional té lloc el 19 de març amb una cercavila pel barri.

En cinqué lloc la falla, des de mitjans dels anys vuitanta, va determinar que els seus cadafals es plantaren fora de concurs, per no entendre la festa ni el seu treball susceptible de ser avaluat per cap jurat i per no compartir cap ànim competitiu amb altres comissions.

De fet, una altra de les particularitats d’Arrancapins és que la comissió es construeix les seues pròpies falles de manera ininterrompuda des del 1986, especialment la gran, amb una gran participació dels seus fallers i falleres, que així aprofiten una magnífica oportunitat per a dissenyar, elaborar i plantar uns cadafals que s’intenta que estiguen plens de sàtira corrosiva, especialment amb el poder dominant, per així mantenir viu l’antic esperit crític de la festa, actualment tan descafeïnat i manipulat.

En sisé lloc, Arrancapins també ha intentat despenjar-se dels festejos més convencionals, especialment d’aquells oficials o que no responen a la seua idiosincràsia.
Així, la falla no està inscrita en cap agrupació fallera, ni participa en les presentacions falleres ni en les preseleccions de falleres majors.

Tampoc participa en els concursos de la Junta Central Fallera, però desenvolupa els seus propis festejos i activitats culturals, tal com la cercavila del gegant Arrancapins i el cuc Farruc amb la pròpia Colla de Dimonis d’Arrancapins, el Certamen Internacional de Focs Artificials de Paradeta Boscos d’Arrancapins, la jam session de músics valencians i en valencià, el Passa-carrer de la indumentària esmentat adés, el dia 19 de març, la globotà, les sessions del conta contes, així com l’organització de taules rodones i altres activitats culturals.

Històricament, Arrancapins va ser una de les falles més innovadores en matèria teatral i de les presentacions falleres, encara que, pel fet de no participar en concursos, la seua trajectòria no ha estat massa coneguda.

I per últim la falla d’Arrancapins es defineix obertament com una falla d’esquerres.

Un dels seus eslògans ha segut el de “Som gent d’esquerres i Arrancapins és la nostra falla”.
Tots els seus membres tenen en comú participar, des de diverses sensibilitats, en una mentalitat esquerrana i progressista, amb una especial compromís amb la defensa de la identitat del País Valencià, que ha dut la comissió a participar en les diverses mobilitzacions històriques de l’esquerra, col·laborant amb col·lectius emblemàtics del nacionalisme, l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme, el moviment gai i lèsbic, i els moviments socials.

Enguany, seguint tots i cadascú d’aquests principis, Arrancapins ha volgut denunciar el tancament de la RTVV I solidaritzar-se amb els seus treballadors, malgrat que en els anys 80 va declarar a Canal 9 “entitat non grata” pels seus continguts “lluny, molt lluny de la concepció per la qual va ser creada“.

 

Després de la decisió del honorable moniato Fabra de tancar Canal 9, Arrancapins va emetre un comunicat en les xarxes socials on explicava la seua posición: “La RTVV ha estat el bressol de la teleporqueria des dels dies de Tómbola, baluard dels endollats des del primer dia. Malgrat tot, lamentem profundament la possible desaparició de la RTVV, no pel que ha estat sinó pel que hauria d’haver estat“.

Encara que en opinió dels membres de la falla els treballadors “han d’assumir responsabilitats què, amb molt honroses excepcions, al llarg dels anys van callar i van tolerar el disbarat, i els sindicats ho van consentir tot“, la falla ha volgut fer palès la seua solidaritat i suport als professionals de RTVV, convocant-los un dia abans de la plantà oficial per alçar un pirulí de cartró i fusta a semblança del de la RTVV i reivindicar “una RTVV pública, de qualitat, plural, digna i en valencià”.

Endavant Arrancapins!

Patraix, València, a 18 de març de 2014.

 

La independència de Catalunya al New York Times… ara fa un segle.

“Spanish province talks secession”.
“Spain: Catalonia calls a vote on secession”.

Dos titulars molt similars publicats en un dels diaris més prestigiosos del món, el New York Times.
Però entre tots dos hi ha una “xicoteta diferència”: entre ambdos hi ha una distància en el temps de 96 anys!

“Catalan question an issue in Spain” o “Catalonia aroused against Madrid, is agitating for complete independence” són altres dels titulars que es podrien llegir a la premsa novaiorquesa de fa quasi un segle, però que podrien ocupar els titulars de qualsevol diari en llengua anglesa actual.

L’aposta estratègica actual del govern català per internacionalitzar els arguments a favor de la consulta estan omplint de noticies la premsa internacional, ara sí amb un clar èxit percebut en les posicions exhibides pels articulistes, què es decanten cada volta més del costat del democràtic Dret a decidir del poble català. 

 

Quan, a mitjan del passat gener, el Parlament de Catalunya va aprovar demanar al Congrés espanyol la transferència de la competència per convocar un referèndum, la sessió plenària va ser coberta en viu per agències com ara Reuters, France Press, Ansa o Associated Press, i la notícia va ser recollida per diaris d’arreu del món. 

I dels nord-americans, The Wall Street Journal, The Washington Post, Chicago Tribune o Los Angeles Times, però també The New York Times van fer-se ressò de la qüestió de la independència a Catalunya.

Ara, com fa quasi un segle, la històrica reivindicació per l’autodeterminació del poble català en la premsa internacional.

Patraix, València, a 17 de març de 2014.