La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

28.03.1939, port d’Alacant: 75 anys de l’odissea del Stanbrook, l’últim vaixell republicà en salpar a l’exili.

Ahir va fer 75 anys que l’Stanbrook va salpar del port d’Alacant, l’últim lloc de l’Estat espanyol on va onejar la bandera tricolor republicana.

Va ser una multitud d’homes, dones i xiquets de tota condició social i ideologia política, 3.028 republicans que van abandonar Alacant aquell 28 de març en un vaixell carboner britànic anomenat Stanbrook en direcció a Orà.

El seu capità, Archibald Dickson, s’hi la va a jugar.
Amb més del doble dels passatgers permesos, va acceptar traslladar-los davant la impossibilitat que arribaren al port d’Alacant els vaixells contractats per la República, per tal que pogueren fugir de la repressió dels assassins franquistes.

Però molts altres milers de republicans que hi varen arribar no van trobar escapatòria.

L’escriptor Eduardo de Guzmán, que va quedar-se al port, escriuria en el seu quadern: “Continuen els suïcidis. A la part exterior del moll dos cadàvers suren al costat del escullera. Un individu que passeja pel moll amb aparent tranquil.litat es dispara un tret al cap. Un altre jove es dispara un tret i la bala després de travessar el seu cos fereix mortalment un home vell de cabells blancs. Dos dies més i el feixisme no tindrà res a fer perquè ens haurem matat tots“.

El vaixell abandonava el port d’Alacant just en el moment en què les bombes assassines de les tropes mercenàries italianes bombardejaven amb acarnissament un dels últims reductes de llibertat d’una Espanya que irremeiablement queia en mans de les urpes feixistes del general Franco, gràcies al recolzament dels règims carnissers de Hitler i Mussolini i a la indiferència de les potències occidentals que no volien una Espanya revolucionària, amb una legislació social que era la més avançada d’Europa en aquells temps.

En arribar a Orà, el destí que la vida va oferir per a aquests 3.028 repulicans a Algèria va ser molt divers.

Les autoritats colonials franceses van acceptar que desembarcaren les dones i els xiquets, però van tardar mesos a permetre que els homes prengueren terra, i quan finalment ho van fer, molts van ser portats a camps de treball forçats.
Alguns van morir enmig de les penalitats del treball en la construcció del ferrocarril trans-saharià, un projecte francès que va arrencar a la I Guerra Mundial amb presos alemanys com a mà d’obra i que continuaria a amb la mà d’obra espanyola del Stanbrook. Altres van aconseguir emigrar a altres països i molts van romandre durant dècades com a residents a Algèria.

Entre els que van emigrar el valencià Amat Granell, nascut a Borriana encara que establert a Oriola, ciutat des de la qual es va enrolar voluntari en les tropes republicanes.

Amat va ser alliberat per les tropes anglonordamericanes del camp de concentració en que l’havien internat les autoritats colonials franceses, i es va enrolar a la Legió Estrangera amb la qual va participar en el desembarcament de Normandia.
El 25 d’ agost de 1944, el dia de l’alliberament de París, qui havia estat, com tants altres, un vençut indesitjable al port d’Orà, comandava una de les dues seccions de la novena companyia de la Divisió Leclerq, les primeres tropes aliades que entraven triomfants pels Camps Elisis.

Setanta-cinc anys han passat des d’aleshores, període que en temps històric es un no res, però que són massa en les vides de tots aquells que després d’haver lluitat per una societat millor, més justa, solidària i igualitària per tothom, es van veure obligats a fugir com a criminals perseguits per vertaders criminals, uns feixistes assassins que ens varen deixar un legat què encara estem patint a hores d’ara, 75 anys més tard.

En record d’aquells lluitadors per la democràcia i la república.

Patraix, València (L’Horta), a 29 de març de 2014.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent