La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Arrancapins, falla combativa i “antisistema”. Enguany amb RTVV.
Aquests dies València bull com en cap altre moment de l’any. Són les festes falleres.
Centenars de milers de persones d’ací i vingudes de fóra, recorren la ciutat sense rumb aparent, enmig d’un caos i d’una aglomeració constant que sembla no tindre fi, entre carrers tallats, monuments fallers de tota mena, mida i condició, carpes instal.lades enmig d’un munt de carrers i places, casals, desfilades de fallers i falleres grans i xiques, bandes de música interpretant a Paquito el chocolatero o l’himne del Mestre Rodrigo, però també entre ciutadans crítics i reivindicatius que s’agrupen al voltant del moviment d’Intifalla i de falles que es neguen a seguir el “model” oficial que marquen les institucions oficials.
Són aqueixes falles que desafien un model d’interpretar la festa afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política, en contrast del què les falles varen ser i representar en els seus orígens, netament populars i de tarannà satíric i crític amb el poder dominant.
Sorgides en els anys de la Transició, i malgrat l’ambient de repressió i d’axfixia institucional aleshores existent, aquestes falles van plantejar un model alternatiu al vigent, plenament reivindicatiu dels veritables arrels de la celebració fallera.
I en aquest marc es troba a la ciutat de València una falla molt particular: la falla d’Arrancapins.
A finals dels anys setanta, una xicoteta comissió fallera situada als carrers d’Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades de la ciutaf de València, històricament coneguda com Arrancapins, va viure l’embranzida d’una nova generació de joves falleres i fallers imbuïts d’unes idees respecte de la festa radicalment diferents a les imperants en aquella època.
N’eren 12 amics què van decidir crear una agrupació inspirada en els seus ideals “esquerrans i valencianistes”.
Un dèlls va ser Anicet Lamolda, que encara recorda els obstacles que els va posar la Junta Local Fallera de l’època: “Al principi no ens va admetre com falla per no tindre fallera major. El primer any en tots els actes ens van obligar a desfilar després de les brigades de neteja. Com si estiguérem expulsats”.
La comissió d’Arrancapins va ser, en aquell moments, l’única en atrevir-se a realitzar des de dins la festa un capgirament radical del model de falla convencional, instal·lat en el formalisme oficial, cap a un model de falla alternatiu, atípic i diferent, per anar allunyant-se de la norma fallera i apostant per una visió diferent de la festa.
Però, quines són les trets que millor defineixen el quefer d’aquesta falla?
Podrien dir-ne que són bàsicament set:
En primer lloc la recuperació de l’esperit de la festa tal com era en els seus orígens.
Es a dir: popular, de barri i àmpliament crítica, sobretot amb qualsevol tipus de poder.
Aquesta recuperació va incloure tots els aspectes culturals, com ara la indumentària tradicional valenciana: hi varen recuperar-la en cercaviles, en actes oficials i en l’Ofrena, suprimint de pas la banda dels vestits de les falleres.
Aquesta aposta per la indumentària li va suposar a la falla molts problemes a l’hora de desfilar en l’Ofrena, així com un expedient oficial per desfilar per parelles i no de manera reglamentària (és a dir els homes i les dones per separat).
També van impulsar la recuperació de la música de dolçaina i el tabalet, formant-se en la comissió una de les primeres colles de tabals i dolçaines de la ciutat, la colla El Maseret. Açò va potenciar la creació d’una escola de ball i la realització de diverses dansaes al barri.
En segon lloc, l’impuls donat a la normalització de la nostra llengua
Tots els actes, escrits, comunicacions i publicacions (amb el llibret com a estendard) es van fer en valencià, i defensant en articles de premsa i fòrums públics la unitat de la llengua catalana.
En tercer lloc la reestructuració de l’organització de la falla, que progressivament va passar a ser assembleària.
Aquesta nova organització, que començà suprimint la secció femenina i donant vots a les dones, va fer que tots els fallers i falleres tingueren els mateixos drets i deures sense exclusió.
Posteriorment, en l’any 1991, van quedar abolides els càrrec de fallera major (per considerar-lo sexista i discriminador per a la dona) i tots aquells càrrecs que no foren estrictament necessaris per al normal funcionament de la comissió.
A partir del 1993, el càrrec de president fou substituït pel de coordinador de l’assemblea d’Arrancapins i la comissió passà a funcionar per comissions de treball. També va desaparèixer el càrrec de president infantil.
En quart lloc aquesta falla, tot i respectant les creences de cadascun, es va declarar com a col·lectiu laic, amb la qual cosa es va anar desvinculant de tots els aspectes religiosos de la festa.
Això va fer que la comissió deixara de participar en esdeveniments religiosos creats durant el franquisme: van suprimir l’assistència a missa de sant Josep des d’el 1987, i el 1997 va ser la darrera vegada que van desfilar en l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que durant dos anys es va substituir per una Ofrena al Botànic (amb plantada d’arbre inclosa, als terrenys contigus del solar dels Jesuïtes).
Actualment la reivindicació de la indumentària tradicional té lloc el 19 de març amb una cercavila pel barri.
En cinqué lloc la falla, des de mitjans dels anys vuitanta, va determinar que els seus cadafals es plantaren fora de concurs, per no entendre la festa ni el seu treball susceptible de ser avaluat per cap jurat i per no compartir cap ànim competitiu amb altres comissions.
De fet, una altra de les particularitats d’Arrancapins és que la comissió es construeix les seues pròpies falles de manera ininterrompuda des del 1986, especialment la gran, amb una gran participació dels seus fallers i falleres, que així aprofiten una magnífica oportunitat per a dissenyar, elaborar i plantar uns cadafals que s’intenta que estiguen plens de sàtira corrosiva, especialment amb el poder dominant, per així mantenir viu l’antic esperit crític de la festa, actualment tan descafeïnat i manipulat.
En sisé lloc, Arrancapins també ha intentat despenjar-se dels festejos més convencionals, especialment d’aquells oficials o que no responen a la seua idiosincràsia.
Així, la falla no està inscrita en cap agrupació fallera, ni participa en les presentacions falleres ni en les preseleccions de falleres majors.
Tampoc participa en els concursos de la Junta Central Fallera, però desenvolupa els seus propis festejos i activitats culturals, tal com la cercavila del gegant Arrancapins i el cuc Farruc amb la pròpia Colla de Dimonis d’Arrancapins, el Certamen Internacional de Focs Artificials de Paradeta Boscos d’Arrancapins, la jam session de músics valencians i en valencià, el Passa-carrer de la indumentària esmentat adés, el dia 19 de març, la globotà, les sessions del conta contes, així com l’organització de taules rodones i altres activitats culturals.
Històricament, Arrancapins va ser una de les falles més innovadores en matèria teatral i de les presentacions falleres, encara que, pel fet de no participar en concursos, la seua trajectòria no ha estat massa coneguda.
I per últim la falla d’Arrancapins es defineix obertament com una falla d’esquerres.
Un dels seus eslògans ha segut el de “Som gent d’esquerres i Arrancapins és la nostra falla”.
Tots els seus membres tenen en comú participar, des de diverses sensibilitats, en una mentalitat esquerrana i progressista, amb una especial compromís amb la defensa de la identitat del País Valencià, que ha dut la comissió a participar en les diverses mobilitzacions històriques de l’esquerra, col·laborant amb col·lectius emblemàtics del nacionalisme, l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme, el moviment gai i lèsbic, i els moviments socials.
Enguany, seguint tots i cadascú d’aquests principis, Arrancapins ha volgut denunciar el tancament de la RTVV I solidaritzar-se amb els seus treballadors, malgrat que en els anys 80 va declarar a Canal 9 “entitat non grata” pels seus continguts “lluny, molt lluny de la concepció per la qual va ser creada“.
Després de la decisió del honorable moniato Fabra de tancar Canal 9, Arrancapins va emetre un comunicat en les xarxes socials on explicava la seua posición: “La RTVV ha estat el bressol de la teleporqueria des dels dies de Tómbola, baluard dels endollats des del primer dia. Malgrat tot, lamentem profundament la possible desaparició de la RTVV, no pel que ha estat sinó pel que hauria d’haver estat“.
Encara que en opinió dels membres de la falla els treballadors “han d’assumir responsabilitats què, amb molt honroses excepcions, al llarg dels anys van callar i van tolerar el disbarat, i els sindicats ho van consentir tot“, la falla ha volgut fer palès la seua solidaritat i suport als professionals de RTVV, convocant-los un dia abans de la plantà oficial per alçar un pirulí de cartró i fusta a semblança del de la RTVV i reivindicar “una RTVV pública, de qualitat, plural, digna i en valencià”.
Endavant Arrancapins!
Patraix, València, a 18 de març de 2014.
Tenia bona cosa d’ítems que esmentes, féiem els mateixos actes que qualssevulla altra falla de la ciutat per a que el veÍnat no s’escarotara massa. Cal dir, que el barri al què pertanyíem era el de Barona-Torrefiel. Barris amb uns índex d’immigració bastant elevats. Els nostres llibrets d’explicació de la falla estaven sempre corulls d’aportacions literàries d’homenots com Ferrer Pastor, Toni Mestre, Alfons Llorenç, Josep-Lluís Seguí, Miquel Alberola, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cervera, Francesc de P. Burguera i possiblement encara arribàrem a temps de que o bé, ell o el fill, de Sanchis Guarner hi incloguera alguna aportació. Dibuixos d’Ortifus, Alfaro, Heras, M. Boix i algun altre artista compromés. La senyera sempre presidia els actes amb caràcter de normalitat entremig de la Batall de València. La banda era directament quadribarrada i ja sabeu aleshores el que era desfilar en l’ofrena floral, o transportar una cistella amb la senyera confegida amb roses vermelles i margarides o qualsevol altra espècie groga. Amb desfilades una mica arriscades des de la pl. de la reina fins el cadafal de la mare de Déu a la plaça. Teníem una ràdio que emetia una programació setmanal a cal Simó. Ràdio a LA NOSTRA MARXA. Els dimarts hi havia la junta etmanalde la JUnta Central Fallera, dominada per aquells terrosos que intentaven boicotar Simó, però ja sabeu, qui el vau conèixer que ell allò ho havia mamat des de casa i era gairebé impossible doblegar-lo. Tant fou així que una matinada quan eixia cap al treball a les sis del matí amb la seua Vespino fou detingut i acusat de pertanyença a banda armada, estant dos dies incomunicat i sense poder posar-se en comunicació amb el pare i sa germana. Quan encara ni existia la llei antiterrorista, però el motiu era el de sempre: ficar-li la por al cos. Quan tothom que el coneixíem, sabíem que era molt valent, sovint un tararot destraler, però incapaç de fer mal a res ni a ningú. A banda d’això la falla realitzava viatges i excursions de cap de setmana que denominàvem: DESCOBRIM EL PAÍS VALENCIÀ.
Aquesta societat valenciana té tanta història oculta(da) que conforme l’anem fent emergir pot canviar la percepció que posseïm de nosaltres mateixos.