La paella mecànica

Una fotografia a la portada del diari monàrquic ABC fa ara 77 anys, en plenes festes falleres, ens fa veure que la realitat social i política de València va ser en altres èpoques molt diferent a l’actual.
I també el diari que la portava a la seva portada, l’ABC, avui en dia portaveu mediàtic del govern de MarianoRajoy, però en una altra època del costat dels que recolzaven la II República espanyola i combatien el feixisme.

Aprofitant aquesta, a hores d’ara, sorprenent portada periodística, començaré parlant primerament de les seues protagonistes i de la festa fallera, per després fer-ho del context històric en què es va prendre la dita fotografia.

Avui en dia les falles no sols constitueixen la mostra més emblemàtica de l’associacionisme festiu de la ciutat de València, sinó que han arribat a constituir-se en el centre d’una veritable religió civil instrumentalitzada des del poder.

Però açò no sempre va ser així.

Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”). Aquelles falles reflexaven un esperit de crítica i de sàtira incensurable que va sorgir dels barris populars.

Va ser a mitjans del segle XIX quan es comença a tindre constància de clars intents de censura cap a les falles per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars.
Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues… “, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.

És l’evidència de que les falles populars començaven a resultar ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. De ahí aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.

L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.
És així com les falles anaven poc a poc perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.

L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van anar desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.

En aquestes “noves” falles tot començava a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.
Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.
Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.
Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.

Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.

Acabada la guerra, les noves autoritats franquistes es van trobar a València una població majoritàriament desafecta al nou règim.
Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.

Les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.
El franquisme es va inventar “l’ofrena a la Mare de Déu”, completament inexistent abans de 1941, el vestit negre de panderola per als fallers, y va crear nombrosos afegits inexistents fins aquells moments: “la cavalcada del ninot”, “la despertà”, les desfilaes, els bunyols, el pasodoble i un llarg etc…

Així mateix va introduir a la festa la tradició catòlica, fins aleshores igualment inexistent, com a conseqüència de l’enorme parcel.la de poder que el nou règim va assignar a l’església.
Això va conduir inevitablement a la seua sacralització, a l’exaltació religiosa i a l’apologia del nacional-catolicisme, tot això amb la finalitat de fer de les falles un mirall de la ideologia del nou règim: tradicionalista, feixista, catòlic i conservador, que amb els anys va anar evolucionant cap a tints més tecnòcrates, consumistes i “valencianistes”, aquest últim mot dins d’un regionalisme “bienentendido“, és clar…

El franquisme va impregnar deliberadament la ideologia feixista del règim en la litúrgia i en tota la parafernàlia festiva fallera (desfilaes, premis, discursos, uniformes, salutacions, etc…).
Les falles van oferir a les nouvingudes autoritats feixistes una magnífica oportunitat de control polític i social de tota la ciutat a través de les Comissions falleres, que funcionaven com si foren comitès de vigilància del barri.
Els presidents de falla es van convertir en informadors de la policia, que ajudaven a controlar el barri i sabien qui era qui, i qui pensava qué.
Tot un poderós instrument de control social.

A hores d’ara només cal girar el cap i pegar una ullada a la història de les falles per evidenciar el procés de domesticació que ha patit la festa per part de les burgesies dominants, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model monolític, banal i buit que presenta en l’actualitat, un model afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política.
El tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

Actualment, la festa gira al voltant de l’exaltació del personatge de la “Fallera major”, de la gran “Ofrena de flors a la Mare de Déu” i es caracteritza també per l’omnipresència dels mandataris polítics a balcons i cadafals.
La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

I que podem dir de l’época en la que va ser pressa la fotografía de l’aleshores diari antifeixista ABC, la de la València republicana de la Guerra Civil?

L’activitat d’una persona que va arribar a ser President de l’equip de futbol del València CF, resulta paradigmática i ens mostra fins a quin punt l’ambient republicà i revolucionari bullia per tot arreu d’aquella València de fa 77 anys.
Es la d’en Josep Rodríguez Tortajada, un President que ha estat proscrit durant 70 anys per ser republicà i nacionalista d’esquerres.

La història de Josep Rodríguez, president número 13 en la història del València CF, ha estat durant 70 anys censurada, amagada i deliberadament oblidada en la història del club.
I no va ser precisament perquè el club no tinguera protagonisme durant aquella època de la Guerra civil. Més aviat va ser al contrari, ja que l’entitat valencianista, lluny d’amagar-se del conflicte, va multiplicar la seua activitat social i esportiva i es va mantindre com un dels referents i dels elements clau en el País per sostindre l’harmonia quotidiana a la ciutat entre la població civil. 

Rodríguez Tortajada, nascut a València el 1899, era fill de pares aragonesos.
Va nàixer en el barri del Carme, una barri vell de gent de parla valenciana. Sent adolescent va començar a relacionar-se amb cercles nacionalistes valencians. Li agradava molt aquell esport bastant nou aleshores que s’anomenava foot-ball, per la qual cosa va fer-se soci del València FC l’u d’octubre de 1926, quan el club amb prou feines comptava amb set anys d’existència.

A poc d’iniciar-se la Guerra Civil, l’agost de 1936 el València CF va quedar confiscat pel personal d’acomodadors del camp de Mestalla, que pertanyien a la UGT, els quals van donar pas a una comissió gestora integrada per socis, jugadors i empleats per dirigir el club.
D’aquesta manera, l’equip mantenia la seua plena independència.

La comissió va nomenar president a Rodríguez Tortajada, mentre jugadors i directius exercien de vocals i formaven la comissió esportiva.
Al març d’aqueix any, després de la victòria del Front Popular, Rodríguez Tortajada, que llavors ja era considerat com una de les figures més importants del nacionalisme valencià, havia estat elegit regidor de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, grup polític fundat el desembre de 1935 com a consquència de la fusió de l’Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d’Actuació Valencianista de València i de Xàtiva.
El partit va obtindré 5 regidors a l’Ajuntament de València, i els seus caps eren Maximilià Thous i Llorenç i Francesc Bosch i Morata.
 

Rodríguez Tortajada va compaginar els dos càrrecs de tinent d’Alcalde i de President del València simultàniament.
La seua tasca com a president del València CF va ser molt fructífera.
Gràcies a la seua gestió i implicació, es van crear les dues competicions futbolístiques més prestigioses en territori republicà: la Lliga del Mediterrani i la Copa de l’Espanya lliure. Tortajada tingué temps també de planejar el projecte d’una ciutat esportiva per al club, en què s’habilitava un nou estadi i altres instal.lacions per a les seccions esportives de l’entitat.

La implicació del València FC com a entitat en aquella època amb la causa republicana va ser també molt notable.
El camp de Mestalla va servir com a escenari per a mítings de la CNT, com el que va tindre lloc el 16 d’agost de 1936 amb Juan García Oliver i Federica Montseny com a oradors, o el celebrat just una setmana després en el qual Antonio Jaén Morente, diputat d’Esquerra Republicana, va proclamar que Mestalla era «la Covadonga de la República».

I tot just dos mesos després, el 17 i 18 d’octubre de 1936, Rodríguez Tortajada va protagonitzar «els actes de confraternització antifeixista» de  «l’Homenatge de València a Catalunya», celebrats a l’estadi de les Corts del Barcelona CF a benefici de les Milícies i els Hospitals de Sang, els quals es van concretar amb la disputa de dos partits amistosos entre la selecció valenciana (un combinat de jugadors del València CF, Llevant CF i Gimnàstic de València entrenat per Eduard Cubells) i la selecció catalana, el primer a les Corts i el segon a Mestalla.

La premsa barcelonina del 17 d’octubre informava aquell dia que havia arribat un tren especial a la ciutat amb l’expedició valenciana, encapçalada per Eduard Cubells i els seus futbolistes, la Banda Municipal de València i l’atleta i redactor d’El Mercantil Valencià, José Catalina Llorens, sent rebuts a l’estació per Rodríguez Tortajada, que hi havia aplegat el dia anterior.
L’expedició va marxar tot seguit a l’Ajuntament de Barcelona, on hi va haver una recepció a càrrec de l’alcalde Pi i Sunyer.
En aquest acte la Banda Municipal de València va interpretar l’himne regional del mestre Serrano, a més de «La Internacional» i «Els Segadors», i tot seguit es va procedir a l’elevació de la Senyera amb el blau valenciana per mitjà d’una corda fins al balcó de la plaça de Sant Jaume, mantenint-la alçada en tot moment, com corresponia a la seua condició de “invicta”.

L’acte va començar a les tres de la vesprada. En els prolegòmens del partit hi va haver una desfilada conjunta de milicians acompanyats de falleres amb el puny en alt, donant «guàrdia d’honor» a la Senyera valenciana.
El President de la Generalitat catalana, Lluís Companys, i Rodríguez Tortajada van presidir la llotja d’autoritats, acompanyats de Borisenko -capità del vaixell mercant soviètic Ziryanin-que va realitzar la sacada d’honor del partit.

Vantolrà i Iturraspe, capitans de les dues seleccions, es van acostar a la llotja presidencial per demanar a Companys i a Rodríguez Tortajada que intervingueren en l’alliberament del mític porter Ricardo Zamora, en aquell moment empresonat a Madrid.
En el temps de descans van tindre lloc diverses proves atlètiques.
L’extensió dels actes previs del programa va impedir que el partit es poguera jugar sencer, suspenent-se a falta de 20 minuts per manca de llum natural. En aquell moment guanyava Catalunya per 2-0.

En el partit de tornada la selecció valenciana va ser la guanyadora per 4-0.
El camp de Mestalla va acollir també durant el mandat de Josep Rodriguez alguns partits benèfics, com el del Festival pro-víctimes de Gernika, que va enfrontar el 23 de maig de 1937 a les Milícies Rojes i els Carrabiners, o el de 16 gener 1938, amb el partit entre les Joventuts del Partit Valencianista d’Esquerres i els Orfes de Correus.

El València CF, amb Rodríguez Tortajada de president, va ser dels pocs clubs que va animar constantment als seus socis a acudir a manifestacions en favor de la República, com per exemple l’acte de febrer de 1937 a València per donar suport a Largo Caballero.
A tal efecte el València CF va publicar el següent anunci a la premsa valenciana:«Havent-se adherit el València FC a la manifestació que se celebrarà diumenge que ve a València, es convida a tots els socis d’aquest Club i als esportistes en general, a assistir aquest dia, a les nou i mitja del matí, al local social del València FC, a Félix Pizcueta 23, per a amb la nostra presència potenciar el sentir antifeixista dels esportistes valencians.»

L’activitat del club en favor de la democràcia i de la república va seguir de manera ininterrompuda, tant en el terreny de joc com en la implicació social, fins que la ciutat va ser presa per les tropes franquistes.

Amb la fí de la guerra, l’abril de 1939, Josep Rodríguez Tortajada va marxar a casa tot esperant unes represàlies que sabia que no trigarien a arribar.
I efectivament, als pocs dies va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, acusat d’un delicte de «rebel.lió militar». El 5 de setembre de 1939 va ser condemnat a mort i empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis, actualment seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant el judici es van utilitzar com a arguments en la seua contra el fet d’haver estat l’organitzador dels actes de confraternització València-Catalunya d’octubre de 1936, així com algunes de les seues activitats com a regidor de l’ajuntament. En concret, se li va acusar d’haver format part, l’agost de 1936, d’una comissió «encargada de practicar la revisión del personal afecto al Ayuntamiento de Valencia, pertenecientes a partidos de derechas […] desarrolló su misión con carácter de checa y con los procedimientos congruentes de los dictados sovietizantes, o sea, llamando a los funcionarios adictos a nuestra Santa Causa y dándoles a elegir entre la dimisión o la cuneta»

Les posteriors apel.lacions van permetre que la seua pena de mort fora commutada per la de 30 anys i un dia i, posteriorment, per la de 20 anys i un dia, en no haver estat implicat en delictes “de sang”.
Al gener de 1944 el seu procediment va ser revisat, i se li va concedir la llibertat condicional el 27 de gener per «no aparecerprobada la participación del solicitante en muertes, violaciones y demás hechosrepugnantes».
En realitat, la seua llibertat estava relacionada amb el rentat de cara que, front a l’opinió internacional i davant el caire que prenia la segona guerra mundial a favor del bàndol aliat, va realitzar el règim franquista amb els presos polítics condemnats a mort sense delictes de sang.

La cancel.ació total d’antecedents penals no li arribaria fins al 14 de març de 1957. 

València l’agermanada,
la republicana,
la dels maulets…
roja València, on ets?

Patraix, València (L’Horta), a 15 de març de 2014.