El nostre planeta blau vist des de 1.440 milions de quilòmetres de distància. Tan bell, insignificant i meravellós com voraç, depredador i autodestructiu.

La setmana passada, concretament el 19 de juliol, la sonda espacial Cassini ens va retratar des de les proximitats de Saturn, a la inimaginable distància de 1.440 milions de quilòmetres.

La imatge de l’esperada fotografia s’ha fet pública hui, facilitada per la NASA i l’Institut de Ciències de l’Espai.

Més enllà de la gran perfecció tècnica de la imatge, captada amb una càmera fabricada amb la tecnologia dels anys 90 del passat segle (que és quan va ser llançada la nau), i de l’angle inusual de la presa, que va resultar possible gràcies al fet que el Sol estava darrere de Saturn, des del punt de vista de la sonda (per la qual cosa el planeta bloquejava la major part de la llum, que d’altra manera hauria estat tan intensa que haguera pogut danyar fins i tot el sensor de la càmera), la fotografia resulta meravellosa a l’observar el nostre xicotet món blau completament sol i flotant en la immensitat de l’oceà còsmic, amb un impressionant primer pla d’una part de l’esfera de Saturn i dels seus esplèndids anells. 

 

En observar la fotografía no he pogut més que sentir fascinació i vertigen en pensar l’immens buit que envolta el nostre planeta. “Les imatges de la sonda Cassini ens recorden que el nostre planeta és molt xicotet en l’univers”, va declarar Linda Spilker, científica de la sonda Cassini.

Però al seu torn m’ha fet reflexionar sobre aquest meravellós món blau ple de vida i de contrasts, alhora habitat per una espècie animal dominant capaç del millor i del pitjor, d’actituds i de sentiments com l’amor desinteressat, la solidaritat, el compromís, la generositat sense limits i el respecte a la diversitat i a la diferència, però alhora capaç de generar odi, depredació, mort i destrucció cap a la seua pròpia espècie i les altres espècies animals i vegetals que comparteixen el nostre món.

Sóc aficionat a l’astronomia des de xic, per això no he pogut resistir-me a la temptació de publicar aquest breu post per fer-me ressò d’aquesta notícia que hui ja ha recorregut la major part dels mitjans de comunicació de tot el planeta blau.

Un post, per altra banda, molt més propi del bloc del nostre excel.lent astrofísic  i divulgador de la matèria Enric Marco, infatigable company meu del patrimoni de trinxeres i búnquers de la defensa republicana de València durant la Guerra civil, qui potser s’en faça ressò en breu en el seu bloc “Pols d’estels” (http://blocs.mesvilaweb.cat/polsdestelsaportant molta més informació tècnica de l’esdeveniment.

Patraix, València (planeta Terra, Sistema solar, Via làctia), a 23 de juliol de 2013.

Avui tot just s’han complit 75 anys de la decisiva batalla de Viver (l’Alt Palància) (21.7.1938-21.7.2013), pels escenaris de la qual aquest matí hem fet un interessant recorregut.

Dins de les commemoracions dels 75 anys de la batalla de Llevant, hui diumenge pel mati, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, hem realitzat un interessantíssim recorregut per una part del patrimoni de trinxeres, búnquers, observatoris, refugis excavats en la muntanya, etc… existent d’aquella època, situat als voltants de la població de Viver.

La data escollida per realitzar aquesta activitat no ha estat casual. Mentre el grup d’unes 30 persones que ens hem congregat en Viver estàvem realitzant aquest recorregut, tal dia com hui tot just fa 75 anys, just en aqueix indret, s’estava lliurant una batalla decisiva per al futur de l’Espanya republicana.

 

L’atenció de tota Espanya estava posada en aquesta localitat de l’Alt Palància, en la qual una forta ofensiva de les tropes franquistes intentava vèncer l’enorme resistència de les posicions republicanes per tal d’obrir-se pas cap a la ciutat de València, punt clau i estratègic per als dos bàndols contendents, ja que el seu el domini era decisiu per determinar el final de la contesa.

L’excursió va ser guiada per l’historiador Ramon Juan Navarro (autor del llibre titulat “Resistir es Vencer: El frente de Viver en la Guerra Civil Española”) i per membres de l’associació “BCM. Patrimonio y  Arqueología”, com ara Blas Vicente Marco, els quals durant tot el recorregut ens van oferir detallades explicacions i curioses anècdotes de tot l’esdevingut fa 75 anys a la zona.

Cal dir què aquesta associació està realitzant una encomiable tasca de recuperació i difusió del patrimoni de la zona, comptant amb el suport del govern municipal del poble.
La seua activitat s’ha estructurat bàsicament en 3 línies de treball: una primera en l’adequació i conservació dels camins i accessos a les restes visitables, una segona relativa al treball de recerca i inventariat d’aquestes restes, i una tercera centrada en la seua difusió al públic, amb la realització de senyals i panells informatius en els llocs visitables.

Per a mi aquesta era la tercera vegada en què acudia a les convocatòries realitzades per l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil (Apropat).
Les cròniques dels meus anteriors recorreguts amb aquesta associació les podeu trobar en sengles posts: 
Una passejada dominical per les trinxeres republicanes què van defensar la ciutat de València els anys 1938-1939 

(http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/245883) i Una passejada matinal ahir diumenge per l’impressionant llegat de la Guerra Civil que envolta la Vall d’Uixò (La Plana Baixa).” (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247338), en els què també parl de la gran importància que va tindre en el discórrer de la Guerra Civil l’anomenada Batalla de Llevant (batalla sobre la qual hi ha un ampli consens entre els historiadors respecte a que en l’àmbit de la Guerra Civil no ha estat estudiada amb profunditat, al nivell d’altres fites de la contesa, què, tot i que van tindre una menor transcendència, sí que han estat estudiats profusament) i de la formidable resistència que va oposar la República a l’avanç de les tropes feixistes cap a la ciutat de València al llarg de l’anomenada línia XYZ, punt on l’exèrcit de Franco va romandre estancat just fins a la fil de la guerra.

Durant la primera part de la nostra excursió vam recórrer el que van ser les posicions franquistes, les quals van romandre inalterables durant vuit mesos, des de juliol de 1938 fins a finals de març de 1939, quan ja finalitzava la guerra.

L’ofensiva franquista, iniciada el dia 13 de juliol a la mola de Sarrión (Terol), va avançar ràpidament fins arribar el dia 16 de juliol a les portes de Viver. Allà es van trobar la 3a Divisió de Navarra i els Fletxes Blaves (brigades mixtes de soldats espanyols i italians) i les 68a. i 70a. Divisions republicanes. El dia 18 de juliol es va ordenar l’evacuació total de tots els habitants de la zona, però el moment més crític de la batalla en aquesta zona es va produir el matí del dia 20 de juliol, quan les tropes franquistes conquereixen les posicions republicanes i semblava que ja avançaven cap al sud. Però a la vesprada d’aqueix dia l’ofensiva republicana reconquesta aquestes posicions i torna a estabilitzar el front de guerra.

En primer lloc vam visitar en els alts del Ragudo dos observatoris del bàndol franquista, des dels quals dos observadors situats en cadascun d’ells, dotats amb potents prismàtics, retransmetien tot el que observaven en la línia XYZ republicana al comandament central. Aquesta informació servia al comandament per prendre decisions respecte de com continuar amb l’ofensiva.

Imagen

L’aspecte dels observatoris era el de sòlids búnquers de ciment i formigó armat d’estructura rectangular, construïts a partir d’octubre del 38, molt característics de les construccions del bàndol nacional, enfront del dels seus homòlegs en el bàndol republicà, més modests i realitzats bàsicament a base de pedra i de construir refugis a la muntanya a base de pic i pala.

Els sostres d’aquests observatoris van ser destruïts deliberadament per ordre del govern civil després de finalitzar la guerra, per tal d’evitar que pogueren servir de refugi per al maquis. Els ferros dels derruïts sostres van ser recollits i venuts pels vilatans com a material de fosa per a la propera siderúrgica de Sagunt, el què constituïa una font addicional d’ingressos per a ells en el dur període de la postguerra.


Imagen

Imagen

Els guies ens van comentar que durant anys es van trobar a la zona nombroses bombes i mines sense explotar, les quals van causar algunes víctimes, com va ser la mort d’un agricultor de la zona mentre es trobava llaurant el seu camp amb una mula.

Després de la visita d’aquests observatoris, ens desplaçarem a visitar un búnquer que es trobava en molt bon estat de conservació (al costat d’un altre que es trobava en les proximitats), inclòs els seus sostres pràcticament intactes. El motiu pel qual aquests dos búnquers no van ser destruïts després de la guerra es deu al fet que allà es va instal.lar de forma permanent un lloc de la Guàrdia Civil, ja què era un indret estratègic on es creuaven les vies ferroviàries del tren miner d’Ulls negres a Sagunt, i el de passatgers de Terol a València, el qual requeria especial vigilància.
Em va cridar l’atenció el gruix del seu sostre, d’uns 80 cm., dissenyat per aguantar l’impacte de les bombes. En un dia de tan forta calor com el que vam tindre, la sensació tèrmica de frescor que varem experimentar al seu interior va ser realment alleujadora.

Imagen

Desprès d’aquesta visita varem creuar la línia del front i ens varem dirigir a visitar el patrimoni existent al costat republicà, dins de la coneguda com a línia XYZ.

Allà primerament vam visitar el turó de Sant Roc, punt de gran importància estratègica del bàndol republicà des d’on es dominava una extensa vista que abastava des de la población de Viver, en primer pla, fins a la serra del Toro, penya Escabia i Penya Salada al fons, un altre important bastió de la línia XYZ en què també van tindre lloc duríssims combats.

En el turó de Sant Roc es van establir la 54a. i 101a. Divisions republicanes. Ací vam visitar les trinxeres de comunicació (rehabilitades per l’associació BCM), en què s’alternaven nius de metralladores, que al seu dia van estar blindats amb cobertes de troncs de pi, i coves excavades a la muntanya que servien de refugi davant els incessants bombardejos nacionals, tant de l’artilleria com de l’aviació.

Segons ens van explicar els nostres guies, la 54a. Divisió Republicana estava formada per nombrosos soldats artistes, que decoraven amb boniques pintures els refugis on s’allotjaven, i què en algun d’ells fins i tot van ficar dins un piano on interpretaven algun concert.

Després de visitar el turó de Sant Roc, ens varem dirigim al turó de Santa Creu, on alguns de nosaltres vam poder entrar i visitar la xarxa de túnels excavats sota de la muntanya, que servien de refugi i dormitori a la tropa que es trobava enllà atrinxerada. Aquests túnels, interconnectats entre si, comptaven amb diverses entrades.Tot i la total foscor existent dins d’ells, vaig poder recórrer un d’ells en bona part ajupit, i comprovar el bon estat en què encara es troba.

Va ser en aquest punt on varem finalitzar aquesta interessantíssima activitat, què una vegada més vaig compartir amb Enric Marco, veterà blocaire i actiu membre de +Vilaweb, autor l’excel.lent bloc d’Astronomia “Pols d’estels” (http://blocs.mesvilaweb.cat/polsdestels), disciplina de la qual tots dos compartim afició, Enric com a expert i professional a la matèria, i jo com aficionat a la mateixa.

Enric i jo vam convenir tornar-nos a trobar en successives activitats que organitze l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil.

Per terminar, només m’agradaria dir que la de hui, a l’igual que les anteriors, va resultar ser una visita a un patrimoni molt interessant però malauradament molt escassament protegit, i que des d’aquest modest bloc vull reivindicar la seua posada en valor per què el públic interessat en general el visite, el conega i el valore com cal, i també com una mostra de respecte i de reconeiximent cap als nostres pares i iaios que varen lluitar, i molts d’ells varen morir, per defendre la legalitat de la República enfront del feixisme.

Patraix, València, a 21 de juliol de 2013.

Lliure mercat i especulació: com funciona i com s’alimenta el sistema per fer dels països els seus esclaus.

Anomenem sistema capitalista al conjunt de peces i engranatges immaterials, perfectament sincronitzats, que fan funcionar l’economia capitalista a nivell mundial.

La cada dia més creixent financiarització de l’economia capitalista mundial, iniciada en les dècades de 1970 i 1980, ha fet que el protagonisme del sistema corresponga cada volta més al sistema financer global, o al que ara tothom coneix amb el nom tan de moda de “mercats”.

 

Fa un temps vaig llegir un interessant article al diari ABC en què quantificava els diners que els mercats mouen anualment. La xifra és de 3.450 bilions de dolars, quan el PIB mundial és només de 45 bilions. Això suposa 76 vegades més del que genera l’economia real!

 

Conegudes aquestes xifres, la pregunta que ens sorgeix immediatament és la següent: on estan aleshores els diners restants?

I la resposta a aquesta pregunta és bastant desconcertant: enlloc, no existeixen… encara.

El sistema capitalista es basa en el préstec, en el crèdit i en el deute.

Aquesta fabulosa quantitat de diners físicament inexistent existeix com a part d’un compromís que només el temps convertirà en diners reals, en efectiu. Són els terminis de devolució, que fins ara s’adaptaven a les possibilitats de l’economia real.

 

Però amb la progressiva financiarització de l’economia mundial, a hores d’ara la diferència és tan brutal, tan allunyada de la realitat, que només és possible atribuir-la a l’especulació, perquè ja no es tracta d’invertir, esperar, produir i guanyar… No, ara els “mercats”, el sistema financer en general, han eliminat els passos intermedis i ja només es tracta d’invertir i guanyar directament.

cartera_salto.jpg

Perquè el que fan els mercats és “moure” quantitats astronòmiques d’aquests diners “futurible” d’un lloc a un altre, provocant segons li convé pànics o eufòries, per a, en qualsevol dels casos, guanyar diners en un curt període de temps.

Per al capitalisme no hi ha res amb el que actualment no es puga fer negoci.
Tot el que és possible comprar i vendre es compra i es ven a la borses de Nova York, Chicago, Londres, París, Amsterdam o Frankfurt.

Les entitats financeres més importants que es dediquen a l’especulació són Goldman Sachs, BlackRock, JP Morgan, Barclays, Pimco i Lehman Brothers (abans de la seua caiguda) als Estats Units, i Credit Suisse, Deutsche Bank, HSBC i Rabobank a Europa. Aquestes entitats es dediquen a la compravenda de divises, accions, deute públic, productes derivats i matèries primeres energètiques o alimentàries.

 

Encara que amb totes elles poden especular mitjançant les “operacions en curt”, per a aquest tipus concret d’especulació hi han els hedge funds o fons de cobertura. Els més importants en són SAC Capital Advisors i Paulson & Co.

Aquestes operacions es basen en prendre prestat grans quantitats d’actius d’altres fons o bancs, amb una garantia de devolució, i es dediquen a vendre’ls provocant la seua caiguda a la borsa, arrossegant en la seua venda a altres inversors.

Més tard, a les hores o pocs dies, tornen a comprar els mateixos actius per retornar-los als seus amos, però a un preu molt inferior… vendre car i recomprar barat: el benefici s’obté de la diferència, a la qual cal restar també la garantia o l’interès del préstec.

 

Açò precisament és el que va fer el magnat George Soros, abans president de Soros Fund Management i ara reconvertit en escriptor i analista econòmic.

Soros va provocar la depreciació de la moneda anglesa venent 10.000 milions de lliures que prèviament havia demanat prestades, comprant marcs alemanys. El Banc d’Anglaterra no va poder contenir la caiguda de la seua moneda. Soros, amb els seus marcs, va comprar les lliures depreciades i en la diferència, i al canvi, va guanyar 1.000 milions de dòlars en un sol dia… va ser el 16 de setembre de 1992.

 

Per a que George Soros poguera fer el que va fer, cal una institució (els estats) que facilite el flux de diners cap als especuladors, i que garantisca que aquests diners futurs es convertisquen en diners reals amb possibilitats reals de cobrar.

En cas necessari, a més, aquestes mateixes institucions (els estats) desviaran les possibles pèrdues de l’especulació financera cap a l’economia real.

 

Entre els anys 1980 i 1990 no només es van eliminar tot tipus de barreres cap al moviment descontrolat de capitals i l’especulació financera, sinó que es va permetre la fusió de la banca tradicional, especialitzada en dipòsits i préstecs, amb la banca d’inversió.

I amb això, la coartada estava servida. Amb l’excusa que no es poden deixar caure als bancs (“too big to fall”), les pèrdues de les seues apostes especulatives repercuteixen directament en els estalviadors i en l’estat.

Les “reformes estructurals” que es van emprendre no tenien altre objecte més que el que reorientar l’economia real des de les activitats productives a la satisfacció dels interessos del capital financer internacional.
És el que es coneix amb el nom de financiarització.


Però per a que tot això siga possible és necessari que hagen persones físiques, de carn i os, que vigilen i mantinguen expedites les vies de comunicació entre l’especulació financera i l’economia real.

La parcel.la que uneix ambdues activitats es diu Estat, i el mecanisme que permet passar d’una a una altra es coneix amb el nom de “portes giratòries” (“revolving door”) ” (vos recomane la lectura d’un post meu anterior, on explique el funcionament i les implicacions en la política espanyola de les “portes giratòries”: “Rodrigo Rato & Telefònica: reflexions sobre l’efecte “porta giratòria” i la corrupció política institucionalitzada”, de 11 de gener de 2013).

Per il.lustrar bé aquest fenomen de les portes giratòries, hi ha un parell d’exemples en la política nord-americana recent que són de manual.

Un d’ells és el de Robert Rubin, qui entre 1990 i 1992 va ser executiu de Goldman Sachs, i després Secretari del Tresor en els dos mandats de Clinton, de 1993 a 1999. En aquest últim any, Citibank, un banc tradicional, va voler fusionar-se amb Travelers Group, un banc d’inversió. Rubin va derogar la llei que ho impedia i la fusió es va produir. El resultat va ser la creació de Citigroup, un gegant financer. Quan Clinton va acabar el seu mandat, Robert Rubin va ingressar en el nou grup financer, sent des del 2007 el seu president… la jugada perfecta!

L’altre nom és Henry Poulson. Va entrar a Goldman Sachs l’any 1974, i va ser el seu president entre 1994 i 1998. El 2006 George W. Bush el va nomenar secretari del Tresor, càrrec en el qual es va mantindre fins 2009. En el seu mandat va esclatar la crisi de les hipoteques escombraries, durant la qual va deixar caure Lehman Brothers i va aprovar un pla de rescat de la banca de 700.000 milions de dòlars per comprar “actius tòxics”, encara que posteriorment va decidir que l’Estat devia invertir directament a les entitats més “contaminades”.

 

Quina conclusió podem traure de tot això?
Doncs que Goldman Sachs és l’eix que fa girar les portes giratòries.

 

I a Europa en tenim també una clara evidència.

El portuguès Antonio Borges, que va ser director de l’FMI a Europa entre 2010 i 2011, va ser vicepresident de Goldman Sachs entre l’any 2000 i el 2008, l’etapa del frau dels comptes públics grecs. Com sabem, aquest frau ha estat el principal desencadenant de la crisi del deute sobirà, en el què Goldman Sachs va ser un destacat protagonista.

Com ja és sabut, Grècia no complia els requisits de Maastricht per entrar a l’Euro, pel què va contractar Goldman Sachs per ocultar part del seu deute públic, i així ajustar-la al 60% exigit, quan en realitat ascendia al 103% del seu PIB.

Grècia va estar ocultant i enganyant les dades del seu deute fins al 2009, amb la connivència de les pròpies institucions europees: Mario Draghi, president del BCE des de novembre de 2011, va ser vicepresident per Europa de Goldman Sachs entre 2002 i 2006. Otmar Issing, membre de la directiva del BCE des de 1998 fins a 2006, és des de 2007 assessor de Goldman Sachs. Mario Monti, l’exprimer ministre d’Itàlia imposat pels mercats, va ser comissari del Mercat Interior entre 1994 i 1999, després Comissari Europeu de la Competència fins a 2004, i des de 2005 assessor de Goldman Sachs. Huw Pill, economista en cap per a Europa de Goldman Sachs des de 2011, havia treballat prèviament en la secció de política monetària del Banc Central Europeu.

 

Fa uns mesos vaig llegir una entrevista que El País li feia a George Soros.

En ella confessava que, en destapar-se el frau grec en 2009, els mercats es van adonar que “podien fer fallida als països, llevat que les autoritats els protegiren (…) Els mercats financers han pogut forçar la fallida d’alguns països l’euro”.

I amb això juguen, aprofitant les fissures de la moneda única (els estats s’endeuten en una moneda que no controlen) i la inactivitat del BCE.
Per què el que pretenen amb els seus atacs és forçar la seua intervenció, pera que siga ell qui garantisca el pagament del deute contret. Per això la prima de risc ha baixat cada vegada que el BCE anunciava la seua intervenció en el mercat secundari de deute.

 

A aquestes altures quasi tothom sabem que la prima de risc és la diferència que es paga per l’interès del bo alemany a 10 anys i l’interès que han de pagar la resta dels països pel mateix bo.

El que potser no és tan conegut és que la prima de risc és un altre “derivat financer”, perquè és una assegurança de Risc de crèdit, que es compra i es ven, i és per tant susceptible d’especulació.

L’assumpte és pervers en si mateix: els inversors en deute públic contracten assegurances per protegir-se de possibles impagaments. Qualsevol entitat financera pot vendre aquesta protecció, ja que només assumiria el cost de l’operació si l’impagament es produeix.

Alhora, la llei permet que en aquest mercat de derivats de crèdit intervinguen altres entitats, altres agents que compren protecció quan en realitat no tenen res de què protegir-se. Aquests inversors cerquen augmentar la percepció de que el risc d’impagament és real perquè augmenten les primes i així poder vendre la protecció comprada a preus més alts.

 

I ací apleguem a la pregunta clau: qui s’encarrega d’augmentar o disminuir la percepció de risc d’impagament en el mercat financer?

La resposta és les agències de qualificació.

 

Les tres grans agències anglosaxones Standard & Poor’s, Fitch i Moody’s, controlen el 90% del negoci de la qualificació.
És evident que baixant la nota de qualificació al deute d’un país augmenta la percepció del risc d’impagament, de manera que la prima de risc es dispara i s’activa el mercat de compravenda dels seus derivats de crèdit, les assegurances de risc.

 

 

I qui estan darrere d’aquestes agències?
Standard & Poor’s és propietat de McGraw Hill, i els seus accionistes majoritaris són les financeres Capital Group, State Street i BlackRock. Aquestes tres són també els accionistes majoritaris de Moody’s.
Els propietaris de Fitch són la financera francesa Fimalac i l’editora Hearst Corporation.

 

La financera Capital Group, accionista majoritària Standard & Poor’s i Moody’s, és també la principal accionista del Banc Santander i del BBVA, i a més posseeix un important paquet d’accions de les cadenes de televisió Cuatro i Tele5, com també el té la financera BlackRock.

És a dir, que l’obsessió per l’evolució de la prima de risc que s’ha instal.lat a les institucions i amb la que se’ns bombardeja constantment des dels mitjans de comunicació, té poc a veure amb l’estat o l’evolució de l’economia d’un país, ja que en realitat es tracta d’un producte més subjecte a l’especulació.

 

En aquest joc pervers, les retallades socials que imposen els governs i l’UE als països són en bona part deguts, un cop més, a l’especulació financera.

Perquè per garantir el pagament del deute augmenta la recessió econòmica, i aquesta mateixa es pren com a causa d’una nova rebaixa en la qualificació del deute, que al seu torn farà augmentar la “sensació d’impagament”, pel que pujarà de nou la prima de risc, i aquesta es tornarà a prendre com a causa per demanar noves retallades… i així s’entra en un cercle viciós en què els únics guanyadors són els mercats financers i els seus especuladors, i els perdedors som tota la ciutadania que patim les retallades i el desmantellament de l’estat del benestar.

 

La conclusió, sota el meu punt de vista, és clara: prendre com a indicador principal de la marxa de l’economia de qualsevol país la prima de risc per a que els governs prenguen decisions en matèria econòmica, unit a la inhibició deliberada del BCE, és una forma de permetre especular obertament amb el deute dels països perifèrics de l’UE per tal de facilitar Alemanya imposar la seua brutal política d’austeritat a tot Europa.

 

I ací estan els multimilionaris que especulen amb els derivats de les assegurances de la prima de risc, què ens repeteixen dia sí, dia també, que els ciutadans normals, els que depenem de l’economia i del treball real, teníem un Estat del Benestar, un sistema de protecció social que no podíem permetre’ns, i que ara cal retallar-lo (i privatitzar-lo!) perquè hem abusat d’ell, perquè hem gastat per sobre de les nostres possibilitats.

 

En això estava per exemple Otmar Issing, assessor de Goldman Sachs, a qui li vaig llegir unes declaracions fa uns mesos a El País en què afirmava que “les transferències financeres dels països disciplinats als que no ho són creen tensions polítiques que amenacen el futur de la Unió Europea. Un model en el qual els països viuen i gasten més enllà de les seues possibilitats és insostenible i està condemnat al fracàs”… i com ell, tants altres gurus de l’economia de lliure mercat!

 

M’agradaria acabar aquest post amb una frase de Gunnar Myrdal, economista suec que va rebre el Premi Nobel d’economia l’any 1974, que ve molt al cas de tot el que he explicat en el post: “Els dogmes econòmics són tal perillosos com els religiosos. Tots dos són impermeables a les dades, a l’evidència empírica i a la raó”.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de juliol de 2013.

El Sistema bancari a l’ombra. Els amos i senyors de l’economia especulativa mundial.

Hi ha una gran unanimitat hui en dia entre els economistes d’arreu del món a assenyalar que la decisió principal que va conduir a l’actual crisi financera global va ser la de permetre la total desregulació del sistema bancari.

Un sistema bancari àvid d’extraordinaris beneficis què en les darreres dècades va crear un clon paral.lel al de la banca tradicional, un clon plenament interconnectat al sistema financer global, però desconnectat de l’activitat real de l’economia.

Aquest clon o univers paral.lel que va trobar la indústria financera per dur a terme la funció tradicional de vincular els estalviadors amb els prestataris, va tindre un increment colossal en les darreres dècades. Això és el que es coneix com el “Sistema bancari a l’ombra”, en anglès Shadow Banking System (SBS).

Però, què és realment el Sistema bancari a l’ombra? 

És el conjunt d’entitats financeres, infraestructura i pràctiques que sustenten operacions financeres que es succeeixen fora de l’abast de les entitats de regulació nacionals. Inclou entitats com els hedge founds, els fons de mercat de capitals i els vehicles d’inversió estructurats (SIV).
Els bancs d’inversió poden arribar a realitzar bona part del seu negoci en el Sistema bancari a l’ombra, però la major part no són institucions de l’SBS en si mateixos.

Les principals activitats de la banca d’inversió estan subjectes a una certa regulació i seguiment per part dels bancs centrals i d’altres entitats governamentals, però s’ha convertit en pràctica comú per aquesta banca dur a terme bona part de les seues transaccions a través de vies que no apareixen en els seus estats comptables convencionals, de manera que no són visibles per als reguladors ni per altres inversors no sofisticats.

En quant a la implementació d’aquesta pràctica d’el Shadow Banking en els diversos sistemes financers, s’han de distingir 3 tipus de sistemes financers en l’actualitat:

Grup 1 – Es tracta de sistemes financers on prima la presència de bancs tradicionals, amb presència limitada del Shadow Banking. Són els casos d’Alemanya, Austràlia, Canadà, França, Japó, Espanya, etc…

Grup 2 – Es tracta de sistemes financers on la presència del Shadow Banking està per sobre del 20% de les intermediacions. Són els casos d’Holanda, UK, USA, etc…

Grup 3 – Es tracta de sistemes financers emergents o en desenvolupament, on la presència d’entitats públiques o Bancs Centrals és àmpliament dominant. Són els casos de: Argentina, Xina, Indonèsia, Rússia, Aràbia Saudita, etc…

El gran problema és que encara que l’economia s’ha desplomat des de l’any 2007, el Sistema bancari a l’ombra segueix creixent sense parar, i on més creix és justament a Europa. La zona euro té ara un terç dels actius a nivell mundial, i si incloem al Regne Unit, Europa queda amb el major sistema bancari a l’ombra del planeta.

El Sistema bancari a l’ombra mundial mou actualment 67 bilions de dòlars (1,11 vegades el PIB mundial!).

Fins abans de l’esclat de la crisi, Estats Units era el que liderava el Shadow Banking System. L’any 2005 arribava al 44% del volum total, mentre la zona euro tenia el 31% i el Regne Unit el 9% (un 40% a nivell europeu).
Hui la situació s’ha revertit i Europa ne té al 46%, mentre Estats Units l’ha reduït al 35%. La banca a l’ombra també ha augmentat de mida, passant de 65 bilions de dòlars a finals de 2005 als 67 bilions de dòlars a finals de 2011.

El Sistema bancari a l’ombra està en la gènesi de l’actual crisi, ja que actua sense cap regulació, en ser una complexa xarxa d’intermediaris financers que ofereixen serveis similars als de la banca tradicional. Alguns dels seus productes són els fons de cobertura, els vehicles d’inversió estructurada i els fons del mercat monetari. Aquestes activitats no són supervisades pels Bancs centrals i això ha permès que les seues transaccions no apareguen en els balanços convencionals de comptabilitat… són com virtuals, per això són invisibles als reguladors i d’ací el seu nom: “Banca a l’ombra”.

Aquesta banca a l’ombra seguiria en l’anonimat si no fora per l’esclat de la crisi a l’agost de 2007.

El volum de les seues operacions va créixer de manera espectacular des de l’any 2000 amb la indústria de derivats i les titulitzacions fora de balanç i la seua cobertura de risc per la via dels swaps d’incompliment creditici. I igual que els credit default swaps, que existeixen des dels anys 80, es van donar a conèixer l’any 2008 després de la fallida de Lehman Brothers.

Perquè realment la caiguda del mercat immobiliari (les famoses hipoteques escombraries) va ser només el catalitzador o l’iniciador de la crisi financera. La fase aguda de la crisi la provocà el col.lapse sofert pel Sistema bancari a l’ombra entre fins de 2007 i començaments de 2008.

Preveient la crisi, tots els estalviadors i prestadors van intentar recuperar els seus diners alhora. Però en la banca a l’ombra, a diferència de la banca comercial, els diners existents són virtuals, en són només papers que no estan recolzats per cap actiu real.

Per això el col.lapse que va enfonsar a Bear Stearns i Lehman Brothers abans que les autoritats monetàries tingueren clar el que estava passant en el mercat, tot i que ja havien fet fallida Fannie Mae i Freddie Mac

La caiguda de Lehman Brothers va ser el senyal definitiu que tot el sistema es començava a desplomar i que el col.lapse era imminent i inevitable.

Només en aquest moment va quedar al descobert aquesta enorme troca de derivats financers, o millor dit, de monstres financers tipus Frankenstein que són l’aliment dels taurons financers i dels especuladors que han convertit l’economia i les finances planetàries en un gran casino.

Aquesta nova casta de taurons i d’especuladors és més aviat covard.

Abans els especuladors tenien un cert codi d’honor, i quan perdien doncs havien perdut i es podien arruïnar.

Però ara no… els especuladors del segle XXI es van assegurar en AIG i obligar a la Reserva Federal EUA a injectar 16 bilions de dòlars en secret per salvar-los. El seu lema és aquest que diu: “Privatitzar beneficis i socialitzar perdudes”, i per descomptat, els governs els donen suport plenament.

Des d’aleshores, la banca en l’ombra s’ha reduït als Estats Units, però ha augmentat a Europa, com hem vist, sempre àvida de diners fàcils i abundants, com confirma l’últim informe del Financial Stability Board (FSB).

Aquest organisme es va crear l’abril de 2009 després de la reunió del G20 a Londres, per tal d’avaluar les vulnerabilitats que afecten el sistema financer global i identificar i supervisar les accions necessàries per fer-los front.

La pregunta és… ¿Es podria fer front a un col.lapse tipus Lehman Brothers a Europa?

La veritat és que la banca està totalment trencada, però els governs i institucions financeres segueixen insuflant l’oxigen dels diners per mantindre’ls a flotació, mentre els estats del benestar i els drets socials són brutalment amputats alhora, amb l’excusa de reduir el dèficit.

El tema de fons és que si la banca a l’ombra també s’exposa a col.lapses financers que poden provocar un enfonsament d’igual o major magnitud que els procedents de la banca comercial, com s’ha vist que ha passat, seria absolutament necessari que aquesta banca també fora regulada.

Aquesta va ser precisament una de les primeres conclusions de la crisi de 2007, que era necessari incrementar l’efectivitat dels controls sobre les entitats financeres.

Si el 25% del finançament del planeta es dóna per ens no controlats, si aquests agents financers representen el 50% del balanç de tots els bancs mundials i si en volum mouen 67 bilions de dòlars (unes 60 vegades el PIB d’Espanya), i ningú segueix sense ficar mà ni es creen mecanismes estrictes de regulació… algú es pot creure que hem après dels errors?

I algú pot ja negar què són ells, els taurons financers i el conglomerat de corporacions financeres globalitzat, els què realment governen el planeta?

Patraix, València, a 15 de juliol de 2013. 

La crisi i el paper dels mitjans de (in)comunicació / (des)informació: el cas paradigmàtic d’El País.

El paper relevant que estan tenint els mitjans de comunicació en aquesta gran estafa a la qual anomenen eufemísticament “crisi”, mitjançant la difusió del pensament econòmic neoliberal i de les “justificacions” de les mesures antisocials que s’hi estan prenent, és indubtable. 

La crítica o l’anàlisi rigorosa que pose en questió els postulats bàsics d’aquesta ideologia econòmica és pràcticament inexistent en aquests mitjans de comunicació.

A poc que un sàpiga o vulga llegir amb un mínim de visió crítica el que subjau rere dels titulars i del contingut de les notícies econòmiques i financeres, s’adonarà de que l’objectiu d’aquesta manca d’anàlisi crítica no pot ser un altre més que el de sotmetre als seus lectors a les consignes del pensament econòmic neoconservador, alhora que crear una alarma innecessària entre la població mitjançant un subministrament massiu de notícies econòmiques, de dades i de xifres d’evolució dels mercats que en realitat no serveixen pràcticament per a res.
A la llarga la saturació de notícies acaba creant desinterès, alhora que no es dóna a conèixer informació que sí que podria resultar rellevant.
El cas d’El País em sembla especialment paradigmàtic i cridaner, tractant-se del diari de més tirada a l’Estat espanyol i suposant-li (que és molt suposar-hi) un cert tarannà ideològic progressista.
Perquè per a mi és clar que en els temes econòmics i financers, en poca cosa o més aviat en res es diferencia dels mitjans més conservadors i ultraliberals.

Fa un temps vaig llegir un article d’opinió de Juan Luis Cebrián, president d’aquest diari, que em va semblar tret directament d’un butlletí intern de Goldman Sachs o provenir d’alguna roda de premsa del mateix Mario Draghi, el director del BCE,

 

En aquest article Cebrián afirmava que l’austeritat que patim “no és conseqüència d’un mandat forà, sinó una resposta obligada a un dèficit fiscal originat pels nostres propis errors i per no pocs abusos“. En el seu escrit defensava l’austeritat general com “l’única manera de garantir el funcionament de l’economia“, així com la conversió del BCE en “un prestador d’últim recurs que done confiança i credibilitat als mercats“, per acabar lloant “la reforma de la Constitució per garantir l’estabilitat pressupostària “.

En el colofó del article Cebrián afirmava creure que tothom, partits polítics i sindicats, haurien de col.laborar a aprovar i acceptar les retallades perquè “no ens trobem davant d’una discussió ideològica, sinó d’un problema de caixa“. Però la guinda final la reservava per afirmar, ni més ni menys, que “el creixement consisteix a oferir riquesa als mercats.” (sic)… tota una declaració d’intencions de Cebrian i del seu diari “progressista”, sense dubte!

No és cap secret que Jose Luis Cebrián és membre del Club Bilderberg, un selecte club que celebra reunions anuals secretes de les què només transcendeix el tema a tractar i la llista de convidats.
En el seu quadre directiu figuren importants noms del món de les finances, de les grans corporacions multinacionals, dels mitjans de comunicació i de la política.

Quan u es fixa en qui són algunes de les persones que signen alguns dels articles financers d’opinió d’El País, apareixen noms com el de l’irlandès Peter Sutherland, president de Goldman Sachs International, la filial europea del famós grup d’inversió americà, membre al seu torn de l’Institut Nicolau Berggruen.
I qui és aquest tal Nicolás Berggruen què dóna nom a aqueix institut?
Doncs, ni més ni menys que el president del grup d’inversió Liberty, el propietari d’El País.

Els pocs dubtes que encara podrien haver quedat després de llegir tot això, s’esvaeixen definitivament quan un fa una ullada a l’accionariat d’El País.

L’any 2010 el diari havia acumulat un deute de més de 4.600 milions d’euros. El grup Prisa, de la família Polanco i propietària del diari, va decidir vendre el 57% del grup a Liberty Acquisitions Holdings Corp, un fons d’inversió presidit pel multimilionari Nicolás Berggruen.

En el compte d’inversors de Liberty estan Goldman Sachs, el Deutsche Bank, Citigroup i Credit Suisse. Entre els quatre acumulen el 12% de Liberty.

D’altra banda, al juny de 2012 Prisa va arribar a acords amb alguns dels seus creditors per convertir el seu deute en accions, així que són també copropietaris del diari La Caixa, HSBC i el Banc Santander. La financera Capital Group és la principal accionista del Banc Santander i accionista majoritari de les agències de qualificació Standard & Poor’s i Moody’ s.

Crec que el puzle ara sí què està ja complet per entendre què i qui s’amaga realment darrere dels titulars de les notícies econòmiques i financeres del diari El País.
Patraix, València (L’Horta), a 8 de juliol de 2013.

L’evidència empírica posa al descobert les mentides del mantra neoliberal.

De manera constant i tenaç el règim constitucionalista i partidocrátic espanyol s’encarrega de bombardejar-nos, utilitzant tots els mitjans de (des)informació al seu abast i servei, amb les dades sobre el dèficit i el deute disparats que patim i amb les xifres que suposa el pagament dels interessos d’aquest deute.

Aquestes notícies exposen les dades, però MAI expliquen les causes reals que ens han portat a elles ni tampoc fan comparatives amb les d’altres països de la Unió Europea.

 

L’objectiu que hi subjau darrere sembla bastant evident: crear alarma i propiciar un ambient de “comprensió” cap a les retallades en el sector públic, des dels serveis del benestar (sanitat, educació, dependència,…) fins als EROs a les administracions públiques.

Les dues frases que més es repeteixen com un mantra després de l’exposició de les esmentades xifres i les mesures eufemísticament anomenades “d’ajust” són aquelles de que “no podem permetre’ns l’estat del benestar que teníem” i la de que hem viscut “per sobre de les nostres possibilitats”.

 

Però hi ha altres dades, altres estadístiques “maleïdes” que s’ens amaguen i que han estat revelades per nombrosos economistes i mitjans econòmics que desmunten de dalt a baix aquest mantra.

Aquestes “maleïdes” estadístiques el què ens diuen és que:

1.-No teníem un estat del benestar de luxe, ni sobredimensionat, com pretenen ara que ens creem.

2.-El deute i el dèficit actual en el sector públic no són conseqüència d’un malbaratament irresponsable que haja provocat la crisi, sinó tot el contrari: l’elevat dèficit és la conseqüència i no la causa de la crisi.

3.-Aquest deute continua creixent pels efectes mateixos de la crisi, en un fenomen de retroalimentació, i especialment per les conseqüències d’una unió monetària mal construïda i pitjor defensada.

 

Comencem per valorar l’estat del benestar que tenia l’Estat espanyol abans de la crisi de l’any 2007, fent una ullada a les dades referides als tres pilars bàsics: Educació, Sanitat i Protecció Social.

 

La despesa en Educació en relació al PIB (segons dades de l’Institut d’Avaluació del Ministeri d’Educació) ha estat sempre per baix del 4,5%, quan la mitjana europea en inversió en educació entre l’any 2002 i el 2007 estava en el 4,96%.

Ocupàvem el lloc número 20 de la taula, només per davant d’Itàlia, Romania, la República Txeca, Bulgària, Eslovàquia i Luxemburg.

 

La despesa pública sanitària, segons dades de l’Eurostat de l’any 2004, se situava per baix de la mitjana dels quinze països que integren la UE-15, tant en termes de percentatge respecte al PIB com en termes de despesa per habitant.

Si s’analitza la despesa sanitària pública en relació al PIB, Espanya ocupava la posició número 14 a la llista, en presentar un valor de 6,0% enfront d’una mitjana de la UE-15 del 7,5%.

Només Luxemburg (per tindre un PIB molt alt) se situa per sota d’Espanya amb el 5,5%. La resta de països, fins i tot els que presenten un nivell de desenvolupament econòmic inferior a Espanya se situen per sobre: Grècia un 6,7%, o Portugal un 7,1%.

Els països en els quals la sanitat té un major pes econòmic són França, amb el 8,8% del seu PIB, Països Baixos (8,1%) i Suècia (8,0%).

En quant a la despesa per habitant, Espanya se situava en el lloc número 13, amb 1.329 euros, només per davant de Grècia i Portugal. La mitjana europea era de 1.975 euros.

 

La despesa en protecció social mitjà per habitant, segons les dades de l’Informe Econòmic de l’Oficina del President de l’any 2008, entès com tot allò relacionat amb malaltia, invalidesa, vellesa i supervivència, família, fills, atur i habitatge, va arribar als 4.700 euros el 2005, quan la despesa mitjana per habitant de la UE era de més de 7.100 euros, de manera que el nivell a Espanya se situava un 34% per baix de la mitjana.

La Llei de dependència, aprovada a finals de 2006, va suposar un intent d’escurçar distàncies amb Europa.

Entre 2006 i 2008 se li van assignar uns 2.400 milions d’euros i es van augmentar la resta de partides, però tot i així el 2008 el diferencial negatiu en relació a Europa se situava en el 21%.

Les mateixes diferències s’aprecien si s’analitza la despesa en relació al PIB. El percentatge del PIB dedicat a despesa social a Espanya es troba entre els més baixos dels països europeus, sistemàticament per sota de la mitjana de la UE-15.

El 2004 Espanya dedicava aproximadament el 21,2% del seu PIB a polítiques socials, més de tres punts percentuals menys que la mitjana de la UE-15. El 2007, després de l’aprovació de la Llei de dependència, aquest diferencial tornava a situar-se al voltant del 2%.

 

La primera conclusió que es trau d’aquests “altres” dades que no ixen als informatius del règim és bastant clara: l’estat del benestar espanyol anterior a la crisi es trobava en tots els seus aspectes per sota de la mitjana en comparació amb la resta de Europa, malgrat alguns intents d’acostar-s’hi, com va ser la posada en marxa de la Llei de la dependència.

 

Si fem ara una ullada a les dades del dèficit públic anual, les estadístiques mostren que era positiu des del 2004, ja que aquest any es va tancar l’any amb només un 0,1% negatiu.

Des d’aquell moment es va tancar sempre amb superàvit: 1,3 en 2005; 2,4 el 2006 i 1,9 el 2007.

Però aleshores va explotar la bombolla immobiliària als EUA, afectant tot el sistema financer que l’havia alimentat.

La desconfiança entre les entitats va paralitzar el sistema de préstecs interbancaris i la globalització va fer la resta. El resultat va ser una manca de liquiditat en tot el sistema que va afectar a l’economia real, amb la reducció dels préstecs a empreses i famílies.

Llavors van començar a aparèixer les caixes d’estalvis i els bancs que havien estat massa exposats a la bombolla immobiliària, massa endeutats, sense liquiditat i en perill de fallida… i el govern va acudir ràpidament al seu rescat amb diners públics.

 

El govern de Zapatero va emetre diferents fons per intentar estimular l’economia que s’enfonsava com a conseqüència de la crisi.

Entre 2009 i 2010 el total d’emissions avalades va arribar als 60.900 milions d’euros. Com a conseqüència es van realitzar emissions de deute públic per poder finançar totes aquestes polítiques de suport al sector financer i a l’economia. La Memòria de l’any 2008 del Tresor Públic confirma que l’emissió de deute va augmentar 48.000 milions d’euros respecte a l’anunci d’emissió realitzat al desembre de 2007, passant de 61.400 a 113.100 milions d’euros, amb el que el deute en circulació en aquell any va pujar fins als 358 mil milions d’euros, 51.600 més respecte a l’any anterior. I no ha deixat d’augmentar des de llavors fins ara.

 

Com a resultat de tot això, el saldo pressupostari, que era quasi 2 punts positius en 2007, va caure 13 punts fins a situar el 2009 en el 11,2% negatiu.

I la caiguda del PIB, 3,7% el 2009, com a conseqüència de la crisi i de les retallades (més atur, més despesa en protecció social, menys consum, menys ingressos…) va augmentar la ràtio respecte al deute 17 punts, del 36% en 2007 al 53% el 2009. I no ha deixat d’augmentar des d’aleshores fins ara.

 

La segona conclusió que es trau d’aquestes “nous” dades també està meridianament clara: el dèficit públic disparat i el deute que patim NO són la causa de la crisi, sinó ben al contrari, en són la conseqüència.

 

Fins i tot si mirem les dades en relació al deute públic, aquests no semblen tan greus si es posen en relació amb els d’altres països de la Unió.

El deute públic espanyol en relació al PIB va començar a pujar a partir de la crisi de 2008. En aquell any era tan sols del 40,2%, el 2009 ja va pujar fins al 53,9%, i ha continuat pujant ininterrompudament fins a hores d’ara.

 

Però les estadístiques comparatives mostren com al començament de la crisi altres països tenien deutes molt més voluminoses.

Per exemple, França en 2008 tenia ja un 68,2% en relació al PIB i va tancar 2011 amb un 85,8%; Bèlgica tenia el 89,3% el 2008 i el 98% en 2011; Alemanya el 66,7% al 2008 i el 81,2% el 2011.

 

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia el 2001 i conegut per la seua visió crítica de la globalització i dels economistes de lliure mercat (a qui anomena “fonamentalistes de lliure mercat”), comenta en un llibre que precisament vaig acabar de llegir recentment: “L’error més greu que ha comès Europa, instigada per Alemanya, és que ha atribuït els problemes dels països perifèrics com Irlanda o Espanya, a una despesa irresponsable. Tant Espanya com Irlanda tenien superàvits i un reduït nivell d’endeutament”.

També George Soros, aqueix estrany personatge a mig camí entre especulador financer, inversor i filantrop, va fer unes declaracions que vaig llegir en premsa en què deia que “Espanya, que havia manejat les seues finances molt bé i havia emergit com un exemple de prudència pressupostària, es va embarcar en polítiques contracícliques per estimular l’economia que van disparar el seu deute“.

Per altra banda, en opinió d’alguns destacats economistes el principal factor que ha contribuït a la gravíssima crisi financera actual i que ha resultat ser la més gran de les trampes per a l’Estat espanyol i per als països del sud d’Europa (els anomenats PIGS) té un nom: es diu “euro”, la moneda comuna. 

Perquè aquesta moneda té molts i greus inconvenients, sobretot per a economies com l’espanyola.

En primer lloc una moneda única requereix d’un banc central per aportar liquiditat, però també d’una tresoreria que puga emetre deute públic i puga garantir les obligacions creditícies de cada estat.

 

Però el Banc d’Espanya, com els de tots els països de la zona euro, ha delegat la política monetària al BCE, és a dir, la fabricació dels diners, la fixació dels tipus d’interès i el tipus de canvi enfront d’altres divises, tot i que el Tresor espanyol ha seguit funcionant com un tresor a nivell nacional, emetent deute avalat pel mateix Estat i pel seu banc, quan en realitat no controla l’emissió de moneda del deute que avala.

 

Com el BCE es nega a assumir les funcions pròpies d’una tresoreria al rebutjar l’emissió d’eurobons, els estats es veuen obligats a finançar-se en el mercat secundari, venent deute als bancs i a altres fons d’inversió. A la pràctica és com si cada estat s’haguera endeutat en una moneda estrangera amb l’obligació de pagar en aquesta mateixa moneda però sense poder fabricar-la.

 

Al principi, tot el deute sobirà europeu es va tractar com a inversió segura i van baixar els tipus d’interès.

En el cas d’Espanya l’interès mitjà de les lletres va passar del 12,8% el 1992 al 3,16 el 2006, el dels bons va baixar del 13 al 3,15% i el de les obligacions baixar del 11,4 al 5 % en aquest mateix any.

Però amb la revelació del frau dels comptes grecs, els inversors en deute sobirà es van adonar de la possibilitat real d’entrar en suspensió de pagaments dins de l’euro, i llavors van començar a demanar primes de risc cada volta més altes per cobrir-se de possibles impagaments.
Però com aquests productes financers es negocien lliurement en el mercat i poden ser adquirits i venuts fins pels que no tenen deute sobirà, els mercats poden forçar la fallida dels països endeutats mitjançant operacions baixistes, venent els seus bons, perquè obtenen més benefici amb la fallida que amb la recuperació.

En paraules de George Soros, “és com comprar una assegurança de vida sobre la vida d’una altra persona i tindre llicència per matar“.

 

Un altre dels greus inconvenients de l’euro és l’absència d’una unió fiscal.

Aquest inconvenient no existiria si hi haguera hagut una unió política prèvia, ja que això hauria implicat la cessió a les institucions europees de la potestat d’imposar unes taxes tributàries comunes a tota la zona de la unió monetària, per després redistribuir el recaptat segons les necessitats de cada zona.

Però en aquest aspecte cada país ha actuat també separadament, i per separat se’ls ha exigit també que cada un resolga els seus problemes d’insolvència com puga o sàpiga.

 

La desunió fiscal ha tingut també altres efectes molt perniciosos, ja que ha provocat la fugida de nombroses empreses d’aquells països on els impostos eren més alts, per instal.lar-se en aquells on hi havia menys pressió fiscal. Com els seus productes es poden moure lliurement per la Unió Europea, s’ha provocat una competència a la baixa per reduir impostos al capital per atraure la inversió, i s’ha pressionat també sobre els sous i les condicions laborals empitjorant uns i altres.

 

L’adopció de l’euro va eliminar els dos mecanismes més importants que tenien els estats per realitzar ajustaments en casos de crisi.

Els països de la zona euro ja no poden de forma unilateral modificar el tipus d’interès de la moneda, o el tipus de canvi enfront d’altres divises per depreciar-la, per així, per exemple, fer més competitius els costos laborals i compensar amb un augment de les exportacions la caiguda del consum intern. Com a alternativa ara l’únic ajust possible és l’anomenada devaluació interna: com no es pot depreciar la moneda un 30% (per exemple) del seu valor enfront d’altres monedes, o entre uns països i altres de la zona euro, l’única forma de fer l’ajust és provocar la caiguda de l’economia real en aquest 30%.

 

D’aquesta manera, els països que no han adoptat l’euro i que, per tant, no corren risc de suspensió de pagaments perquè s’han endeutat en la seua pròpia moneda, no estan patint els atacs dels mercats i poden assumir dèficits o deutes més elevats que l’espanyol, com són els casos d’Islàndia i el Regne Unit.

Allà on hi ha una veritable unió política, monetària i fiscal, cap regió amb problemes queda abandonada a la seua sort, com passa per exemple als Estats Units, on per exemple l’estat de Nevada, amb una crisi econòmica similar a la d’Irlanda, provocada també per una bombolla immobiliària, ha vist assumits les seues despeses socials en la seua major part pel govern federal.

 

Fa un temps vaig escoltar per televisió unes declaracions d’Otmar Issing, qui va ser membre de la Junta Directiva del Banc Central Europeu i un dels arquitectes de l’euro, en què va dir que posar en marxa la moneda única sense haver conclòs la unió política a Europa va ser com “posar el carro davant del cavall”.

El que sembla clar és que aquest carro és Alemanya, la gran beneficiada de tot això: els inversors quasi paguen per comprar els seus bons, de manera que es finança gratis, els diners del gran capital fuig i es refugia en els seus bancs, i a més està rebent mà d’obra especialitzada de països com el nostre sense haver-se gastat un euro en la seua formació.

 

Al meu parer estem davant del que Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia el 2008, diu “El Gran engany” en un llibre recopilatori, en què bàsicament afirma que les polítiques neoliberals no cerquen traure’ns de cap crisi, sinó que el seu objectiu és més aviat el d’aprofitar-la.
En aquest gran engany estan implicats molts governs, les mateixes institucions europees i els mitjans de comunicació, que han aconseguit convèncer de les “raons” de les seues polítiques a una majoria de ciutadans, utilitzant consignes fàcils i xifres alarmistes i descontextualitzades, i per les quals hem de autoflagel.lar-nos.

 

Una gegantesca estafa que mostra la veritable cara del sistema capitalista neoliberal i de tots aquells que s’en aprofiten a costa del benestar i la supervivència de la majoria dels ciutadans.

Patraix, València (L’Horta), a 1 de juliol de 2013.