La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Lliure mercat i especulació: com funciona i com s’alimenta el sistema per fer dels països els seus esclaus.
Anomenem sistema capitalista al conjunt de peces i engranatges immaterials, perfectament sincronitzats, que fan funcionar l’economia capitalista a nivell mundial.
La cada dia més creixent financiarització de l’economia capitalista mundial, iniciada en les dècades de 1970 i 1980, ha fet que el protagonisme del sistema corresponga cada volta més al sistema financer global, o al que ara tothom coneix amb el nom tan de moda de “mercats”.
Fa un temps vaig llegir un interessant article al diari ABC en què quantificava els diners que els mercats mouen anualment. La xifra és de 3.450 bilions de dolars, quan el PIB mundial és només de 45 bilions. Això suposa 76 vegades més del que genera l’economia real!
Conegudes aquestes xifres, la pregunta que ens sorgeix immediatament és la següent: on estan aleshores els diners restants?
I la resposta a aquesta pregunta és bastant desconcertant: enlloc, no existeixen… encara.
El sistema capitalista es basa en el préstec, en el crèdit i en el deute.
Aquesta fabulosa quantitat de diners físicament inexistent existeix com a part d’un compromís que només el temps convertirà en diners reals, en efectiu. Són els terminis de devolució, que fins ara s’adaptaven a les possibilitats de l’economia real.
Tot el que és possible comprar i vendre es compra i es ven a la borses de Nova York, Chicago, Londres, París, Amsterdam o Frankfurt.
Les entitats financeres més importants que es dediquen a l’especulació són Goldman Sachs, BlackRock, JP Morgan, Barclays, Pimco i Lehman Brothers (abans de la seua caiguda) als Estats Units, i Credit Suisse, Deutsche Bank, HSBC i Rabobank a Europa. Aquestes entitats es dediquen a la compravenda de divises, accions, deute públic, productes derivats i matèries primeres energètiques o alimentàries.
Encara que amb totes elles poden especular mitjançant les “operacions en curt”, per a aquest tipus concret d’especulació hi han els hedge funds o fons de cobertura. Els més importants en són SAC Capital Advisors i Paulson & Co.
Aquestes operacions es basen en prendre prestat grans quantitats d’actius d’altres fons o bancs, amb una garantia de devolució, i es dediquen a vendre’ls provocant la seua caiguda a la borsa, arrossegant en la seua venda a altres inversors.
Més tard, a les hores o pocs dies, tornen a comprar els mateixos actius per retornar-los als seus amos, però a un preu molt inferior… vendre car i recomprar barat: el benefici s’obté de la diferència, a la qual cal restar també la garantia o l’interès del préstec.
Açò precisament és el que va fer el magnat George Soros, abans president de Soros Fund Management i ara reconvertit en escriptor i analista econòmic.
Soros va provocar la depreciació de la moneda anglesa venent 10.000 milions de lliures que prèviament havia demanat prestades, comprant marcs alemanys. El Banc d’Anglaterra no va poder contenir la caiguda de la seua moneda. Soros, amb els seus marcs, va comprar les lliures depreciades i en la diferència, i al canvi, va guanyar 1.000 milions de dòlars en un sol dia… va ser el 16 de setembre de 1992.
Per a que George Soros poguera fer el que va fer, cal una institució (els estats) que facilite el flux de diners cap als especuladors, i que garantisca que aquests diners futurs es convertisquen en diners reals amb possibilitats reals de cobrar.
En cas necessari, a més, aquestes mateixes institucions (els estats) desviaran les possibles pèrdues de l’especulació financera cap a l’economia real.
Entre els anys 1980 i 1990 no només es van eliminar tot tipus de barreres cap al moviment descontrolat de capitals i l’especulació financera, sinó que es va permetre la fusió de la banca tradicional, especialitzada en dipòsits i préstecs, amb la banca d’inversió.
I amb això, la coartada estava servida. Amb l’excusa que no es poden deixar caure als bancs (“too big to fall”), les pèrdues de les seues apostes especulatives repercuteixen directament en els estalviadors i en l’estat.
És el que es coneix amb el nom de financiarització.
Però per a que tot això siga possible és necessari que hagen persones físiques, de carn i os, que vigilen i mantinguen expedites les vies de comunicació entre l’especulació financera i l’economia real.
Per il.lustrar bé aquest fenomen de les portes giratòries, hi ha un parell d’exemples en la política nord-americana recent que són de manual.
Un d’ells és el de Robert Rubin, qui entre 1990 i 1992 va ser executiu de Goldman Sachs, i després Secretari del Tresor en els dos mandats de Clinton, de 1993 a 1999. En aquest últim any, Citibank, un banc tradicional, va voler fusionar-se amb Travelers Group, un banc d’inversió. Rubin va derogar la llei que ho impedia i la fusió es va produir. El resultat va ser la creació de Citigroup, un gegant financer. Quan Clinton va acabar el seu mandat, Robert Rubin va ingressar en el nou grup financer, sent des del 2007 el seu president… la jugada perfecta!
L’altre nom és Henry Poulson. Va entrar a Goldman Sachs l’any 1974, i va ser el seu president entre 1994 i 1998. El 2006 George W. Bush el va nomenar secretari del Tresor, càrrec en el qual es va mantindre fins 2009. En el seu mandat va esclatar la crisi de les hipoteques escombraries, durant la qual va deixar caure Lehman Brothers i va aprovar un pla de rescat de la banca de 700.000 milions de dòlars per comprar “actius tòxics”, encara que posteriorment va decidir que l’Estat devia invertir directament a les entitats més “contaminades”.
Doncs que Goldman Sachs és l’eix que fa girar les portes giratòries.
I a Europa en tenim també una clara evidència.
El portuguès Antonio Borges, que va ser director de l’FMI a Europa entre 2010 i 2011, va ser vicepresident de Goldman Sachs entre l’any 2000 i el 2008, l’etapa del frau dels comptes públics grecs. Com sabem, aquest frau ha estat el principal desencadenant de la crisi del deute sobirà, en el què Goldman Sachs va ser un destacat protagonista.
Com ja és sabut, Grècia no complia els requisits de Maastricht per entrar a l’Euro, pel què va contractar Goldman Sachs per ocultar part del seu deute públic, i així ajustar-la al 60% exigit, quan en realitat ascendia al 103% del seu PIB.
Grècia va estar ocultant i enganyant les dades del seu deute fins al 2009, amb la connivència de les pròpies institucions europees: Mario Draghi, president del BCE des de novembre de 2011, va ser vicepresident per Europa de Goldman Sachs entre 2002 i 2006. Otmar Issing, membre de la directiva del BCE des de 1998 fins a 2006, és des de 2007 assessor de Goldman Sachs. Mario Monti, l’exprimer ministre d’Itàlia imposat pels mercats, va ser comissari del Mercat Interior entre 1994 i 1999, després Comissari Europeu de la Competència fins a 2004, i des de 2005 assessor de Goldman Sachs. Huw Pill, economista en cap per a Europa de Goldman Sachs des de 2011, havia treballat prèviament en la secció de política monetària del Banc Central Europeu.
Fa uns mesos vaig llegir una entrevista que El País li feia a George Soros.
En ella confessava que, en destapar-se el frau grec en 2009, els mercats es van adonar que “podien fer fallida als països, llevat que les autoritats els protegiren (…) Els mercats financers han pogut forçar la fallida d’alguns països l’euro”.
Per què el que pretenen amb els seus atacs és forçar la seua intervenció, pera que siga ell qui garantisca el pagament del deute contret. Per això la prima de risc ha baixat cada vegada que el BCE anunciava la seua intervenció en el mercat secundari de deute.
A aquestes altures quasi tothom sabem que la prima de risc és la diferència que es paga per l’interès del bo alemany a 10 anys i l’interès que han de pagar la resta dels països pel mateix bo.
L’assumpte és pervers en si mateix: els inversors en deute públic contracten assegurances per protegir-se de possibles impagaments. Qualsevol entitat financera pot vendre aquesta protecció, ja que només assumiria el cost de l’operació si l’impagament es produeix.
Alhora, la llei permet que en aquest mercat de derivats de crèdit intervinguen altres entitats, altres agents que compren protecció quan en realitat no tenen res de què protegir-se. Aquests inversors cerquen augmentar la percepció de que el risc d’impagament és real perquè augmenten les primes i així poder vendre la protecció comprada a preus més alts.
I ací apleguem a la pregunta clau: qui s’encarrega d’augmentar o disminuir la percepció de risc d’impagament en el mercat financer?
La resposta és les agències de qualificació.
És evident que baixant la nota de qualificació al deute d’un país augmenta la percepció del risc d’impagament, de manera que la prima de risc es dispara i s’activa el mercat de compravenda dels seus derivats de crèdit, les assegurances de risc.
Standard & Poor’s és propietat de McGraw Hill, i els seus accionistes majoritaris són les financeres Capital Group, State Street i BlackRock. Aquestes tres són també els accionistes majoritaris de Moody’s.
Els propietaris de Fitch són la financera francesa Fimalac i l’editora Hearst Corporation.
És a dir, que l’obsessió per l’evolució de la prima de risc que s’ha instal.lat a les institucions i amb la que se’ns bombardeja constantment des dels mitjans de comunicació, té poc a veure amb l’estat o l’evolució de l’economia d’un país, ja que en realitat es tracta d’un producte més subjecte a l’especulació.
En aquest joc pervers, les retallades socials que imposen els governs i l’UE als països són en bona part deguts, un cop més, a l’especulació financera.
Perquè per garantir el pagament del deute augmenta la recessió econòmica, i aquesta mateixa es pren com a causa d’una nova rebaixa en la qualificació del deute, que al seu torn farà augmentar la “sensació d’impagament”, pel que pujarà de nou la prima de risc, i aquesta es tornarà a prendre com a causa per demanar noves retallades… i així s’entra en un cercle viciós en què els únics guanyadors són els mercats financers i els seus especuladors, i els perdedors som tota la ciutadania que patim les retallades i el desmantellament de l’estat del benestar.
La conclusió, sota el meu punt de vista, és clara: prendre com a indicador principal de la marxa de l’economia de qualsevol país la prima de risc per a que els governs prenguen decisions en matèria econòmica, unit a la inhibició deliberada del BCE, és una forma de permetre especular obertament amb el deute dels països perifèrics de l’UE per tal de facilitar Alemanya imposar la seua brutal política d’austeritat a tot Europa.
I ací estan els multimilionaris que especulen amb els derivats de les assegurances de la prima de risc, què ens repeteixen dia sí, dia també, que els ciutadans normals, els que depenem de l’economia i del treball real, teníem un Estat del Benestar, un sistema de protecció social que no podíem permetre’ns, i que ara cal retallar-lo (i privatitzar-lo!) perquè hem abusat d’ell, perquè hem gastat per sobre de les nostres possibilitats.
En això estava per exemple Otmar Issing, assessor de Goldman Sachs, a qui li vaig llegir unes declaracions fa uns mesos a El País en què afirmava que “les transferències financeres dels països disciplinats als que no ho són creen tensions polítiques que amenacen el futur de la Unió Europea. Un model en el qual els països viuen i gasten més enllà de les seues possibilitats és insostenible i està condemnat al fracàs”… i com ell, tants altres gurus de l’economia de lliure mercat!
M’agradaria acabar aquest post amb una frase de Gunnar Myrdal, economista suec que va rebre el Premi Nobel d’economia l’any 1974, que ve molt al cas de tot el que he explicat en el post: “Els dogmes econòmics són tal perillosos com els religiosos. Tots dos són impermeables a les dades, a l’evidència empírica i a la raó”.
Patraix, València (L’Horta), a 20 de juliol de 2013.