La paella mecànica

De manera constant i tenaç el règim constitucionalista i partidocrátic espanyol s’encarrega de bombardejar-nos, utilitzant tots els mitjans de (des)informació al seu abast i servei, amb les dades sobre el dèficit i el deute disparats que patim i amb les xifres que suposa el pagament dels interessos d’aquest deute.

Aquestes notícies exposen les dades, però MAI expliquen les causes reals que ens han portat a elles ni tampoc fan comparatives amb les d’altres països de la Unió Europea.

 

L’objectiu que hi subjau darrere sembla bastant evident: crear alarma i propiciar un ambient de “comprensió” cap a les retallades en el sector públic, des dels serveis del benestar (sanitat, educació, dependència,…) fins als EROs a les administracions públiques.

Les dues frases que més es repeteixen com un mantra després de l’exposició de les esmentades xifres i les mesures eufemísticament anomenades “d’ajust” són aquelles de que “no podem permetre’ns l’estat del benestar que teníem” i la de que hem viscut “per sobre de les nostres possibilitats”.

 

Però hi ha altres dades, altres estadístiques “maleïdes” que s’ens amaguen i que han estat revelades per nombrosos economistes i mitjans econòmics que desmunten de dalt a baix aquest mantra.

1.-No teníem un estat del benestar de luxe, ni sobredimensionat, com pretenen ara que ens creem.

2.-El deute i el dèficit actual en el sector públic no són conseqüència d’un malbaratament irresponsable que haja provocat la crisi, sinó tot el contrari: l’elevat dèficit és la conseqüència i no la causa de la crisi.

3.-Aquest deute continua creixent pels efectes mateixos de la crisi, en un fenomen de retroalimentació, i especialment per les conseqüències d’una unió monetària mal construïda i pitjor defensada.

 

Comencem per valorar l’estat del benestar que tenia l’Estat espanyol abans de la crisi de l’any 2007, fent una ullada a les dades referides als tres pilars bàsics: Educació, Sanitat i Protecció Social.

 

La despesa en Educació en relació al PIB (segons dades de l’Institut d’Avaluació del Ministeri d’Educació) ha estat sempre per baix del 4,5%, quan la mitjana europea en inversió en educació entre l’any 2002 i el 2007 estava en el 4,96%.

Ocupàvem el lloc número 20 de la taula, només per davant d’Itàlia, Romania, la República Txeca, Bulgària, Eslovàquia i Luxemburg.

 

La despesa pública sanitària, segons dades de l’Eurostat de l’any 2004, se situava per baix de la mitjana dels quinze països que integren la UE-15, tant en termes de percentatge respecte al PIB com en termes de despesa per habitant.

Si s’analitza la despesa sanitària pública en relació al PIB, Espanya ocupava la posició número 14 a la llista, en presentar un valor de 6,0% enfront d’una mitjana de la UE-15 del 7,5%.

Només Luxemburg (per tindre un PIB molt alt) se situa per sota d’Espanya amb el 5,5%. La resta de països, fins i tot els que presenten un nivell de desenvolupament econòmic inferior a Espanya se situen per sobre: Grècia un 6,7%, o Portugal un 7,1%.

Els països en els quals la sanitat té un major pes econòmic són França, amb el 8,8% del seu PIB, Països Baixos (8,1%) i Suècia (8,0%).

En quant a la despesa per habitant, Espanya se situava en el lloc número 13, amb 1.329 euros, només per davant de Grècia i Portugal. La mitjana europea era de 1.975 euros.

 

La despesa en protecció social mitjà per habitant, segons les dades de l’Informe Econòmic de l’Oficina del President de l’any 2008, entès com tot allò relacionat amb malaltia, invalidesa, vellesa i supervivència, família, fills, atur i habitatge, va arribar als 4.700 euros el 2005, quan la despesa mitjana per habitant de la UE era de més de 7.100 euros, de manera que el nivell a Espanya se situava un 34% per baix de la mitjana.

La Llei de dependència, aprovada a finals de 2006, va suposar un intent d’escurçar distàncies amb Europa.

Entre 2006 i 2008 se li van assignar uns 2.400 milions d’euros i es van augmentar la resta de partides, però tot i així el 2008 el diferencial negatiu en relació a Europa se situava en el 21%.

Les mateixes diferències s’aprecien si s’analitza la despesa en relació al PIB. El percentatge del PIB dedicat a despesa social a Espanya es troba entre els més baixos dels països europeus, sistemàticament per sota de la mitjana de la UE-15.

El 2004 Espanya dedicava aproximadament el 21,2% del seu PIB a polítiques socials, més de tres punts percentuals menys que la mitjana de la UE-15. El 2007, després de l’aprovació de la Llei de dependència, aquest diferencial tornava a situar-se al voltant del 2%.

 

La primera conclusió que es trau d’aquests “altres” dades que no ixen als informatius del règim és bastant clara: l’estat del benestar espanyol anterior a la crisi es trobava en tots els seus aspectes per sota de la mitjana en comparació amb la resta de Europa, malgrat alguns intents d’acostar-s’hi, com va ser la posada en marxa de la Llei de la dependència.

 

Si fem ara una ullada a les dades del dèficit públic anual, les estadístiques mostren que era positiu des del 2004, ja que aquest any es va tancar l’any amb només un 0,1% negatiu.

Des d’aquell moment es va tancar sempre amb superàvit: 1,3 en 2005; 2,4 el 2006 i 1,9 el 2007.

Però aleshores va explotar la bombolla immobiliària als EUA, afectant tot el sistema financer que l’havia alimentat.

La desconfiança entre les entitats va paralitzar el sistema de préstecs interbancaris i la globalització va fer la resta. El resultat va ser una manca de liquiditat en tot el sistema que va afectar a l’economia real, amb la reducció dels préstecs a empreses i famílies.

Llavors van començar a aparèixer les caixes d’estalvis i els bancs que havien estat massa exposats a la bombolla immobiliària, massa endeutats, sense liquiditat i en perill de fallida… i el govern va acudir ràpidament al seu rescat amb diners públics.

 

El govern de Zapatero va emetre diferents fons per intentar estimular l’economia que s’enfonsava com a conseqüència de la crisi.

Entre 2009 i 2010 el total d’emissions avalades va arribar als 60.900 milions d’euros. Com a conseqüència es van realitzar emissions de deute públic per poder finançar totes aquestes polítiques de suport al sector financer i a l’economia. La Memòria de l’any 2008 del Tresor Públic confirma que l’emissió de deute va augmentar 48.000 milions d’euros respecte a l’anunci d’emissió realitzat al desembre de 2007, passant de 61.400 a 113.100 milions d’euros, amb el que el deute en circulació en aquell any va pujar fins als 358 mil milions d’euros, 51.600 més respecte a l’any anterior. I no ha deixat d’augmentar des de llavors fins ara.

 

Com a resultat de tot això, el saldo pressupostari, que era quasi 2 punts positius en 2007, va caure 13 punts fins a situar el 2009 en el 11,2% negatiu.

I la caiguda del PIB, 3,7% el 2009, com a conseqüència de la crisi i de les retallades (més atur, més despesa en protecció social, menys consum, menys ingressos…) va augmentar la ràtio respecte al deute 17 punts, del 36% en 2007 al 53% el 2009. I no ha deixat d’augmentar des d’aleshores fins ara.

 

La segona conclusió que es trau d’aquestes “nous” dades també està meridianament clara: el dèficit públic disparat i el deute que patim NO són la causa de la crisi, sinó ben al contrari, en són la conseqüència.

 

Fins i tot si mirem les dades en relació al deute públic, aquests no semblen tan greus si es posen en relació amb els d’altres països de la Unió.

El deute públic espanyol en relació al PIB va començar a pujar a partir de la crisi de 2008. En aquell any era tan sols del 40,2%, el 2009 ja va pujar fins al 53,9%, i ha continuat pujant ininterrompudament fins a hores d’ara.

 

Però les estadístiques comparatives mostren com al començament de la crisi altres països tenien deutes molt més voluminoses.

Per exemple, França en 2008 tenia ja un 68,2% en relació al PIB i va tancar 2011 amb un 85,8%; Bèlgica tenia el 89,3% el 2008 i el 98% en 2011; Alemanya el 66,7% al 2008 i el 81,2% el 2011.

 

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia el 2001 i conegut per la seua visió crítica de la globalització i dels economistes de lliure mercat (a qui anomena “fonamentalistes de lliure mercat”), comenta en un llibre que precisament vaig acabar de llegir recentment: “L’error més greu que ha comès Europa, instigada per Alemanya, és que ha atribuït els problemes dels països perifèrics com Irlanda o Espanya, a una despesa irresponsable. Tant Espanya com Irlanda tenien superàvits i un reduït nivell d’endeutament”.

Per altra banda, en opinió d’alguns destacats economistes el principal factor que ha contribuït a la gravíssima crisi financera actual i que ha resultat ser la més gran de les trampes per a l’Estat espanyol i per als països del sud d’Europa (els anomenats PIGS) té un nom: es diu “euro”, la moneda comuna. 

En primer lloc una moneda única requereix d’un banc central per aportar liquiditat, però també d’una tresoreria que puga emetre deute públic i puga garantir les obligacions creditícies de cada estat.

 

Però el Banc d’Espanya, com els de tots els països de la zona euro, ha delegat la política monetària al BCE, és a dir, la fabricació dels diners, la fixació dels tipus d’interès i el tipus de canvi enfront d’altres divises, tot i que el Tresor espanyol ha seguit funcionant com un tresor a nivell nacional, emetent deute avalat pel mateix Estat i pel seu banc, quan en realitat no controla l’emissió de moneda del deute que avala.

 

Com el BCE es nega a assumir les funcions pròpies d’una tresoreria al rebutjar l’emissió d’eurobons, els estats es veuen obligats a finançar-se en el mercat secundari, venent deute als bancs i a altres fons d’inversió. A la pràctica és com si cada estat s’haguera endeutat en una moneda estrangera amb l’obligació de pagar en aquesta mateixa moneda però sense poder fabricar-la.

 

Al principi, tot el deute sobirà europeu es va tractar com a inversió segura i van baixar els tipus d’interès.

En el cas d’Espanya l’interès mitjà de les lletres va passar del 12,8% el 1992 al 3,16 el 2006, el dels bons va baixar del 13 al 3,15% i el de les obligacions baixar del 11,4 al 5 % en aquest mateix any.

En paraules de George Soros, “és com comprar una assegurança de vida sobre la vida d’una altra persona i tindre llicència per matar“.

 

Un altre dels greus inconvenients de l’euro és l’absència d’una unió fiscal.

Aquest inconvenient no existiria si hi haguera hagut una unió política prèvia, ja que això hauria implicat la cessió a les institucions europees de la potestat d’imposar unes taxes tributàries comunes a tota la zona de la unió monetària, per després redistribuir el recaptat segons les necessitats de cada zona.

Però en aquest aspecte cada país ha actuat també separadament, i per separat se’ls ha exigit també que cada un resolga els seus problemes d’insolvència com puga o sàpiga.

 

La desunió fiscal ha tingut també altres efectes molt perniciosos, ja que ha provocat la fugida de nombroses empreses d’aquells països on els impostos eren més alts, per instal.lar-se en aquells on hi havia menys pressió fiscal. Com els seus productes es poden moure lliurement per la Unió Europea, s’ha provocat una competència a la baixa per reduir impostos al capital per atraure la inversió, i s’ha pressionat també sobre els sous i les condicions laborals empitjorant uns i altres.

 

L’adopció de l’euro va eliminar els dos mecanismes més importants que tenien els estats per realitzar ajustaments en casos de crisi.

Els països de la zona euro ja no poden de forma unilateral modificar el tipus d’interès de la moneda, o el tipus de canvi enfront d’altres divises per depreciar-la, per així, per exemple, fer més competitius els costos laborals i compensar amb un augment de les exportacions la caiguda del consum intern. Com a alternativa ara l’únic ajust possible és l’anomenada devaluació interna: com no es pot depreciar la moneda un 30% (per exemple) del seu valor enfront d’altres monedes, o entre uns països i altres de la zona euro, l’única forma de fer l’ajust és provocar la caiguda de l’economia real en aquest 30%.

 

Allà on hi ha una veritable unió política, monetària i fiscal, cap regió amb problemes queda abandonada a la seua sort, com passa per exemple als Estats Units, on per exemple l’estat de Nevada, amb una crisi econòmica similar a la d’Irlanda, provocada també per una bombolla immobiliària, ha vist assumits les seues despeses socials en la seua major part pel govern federal.

 

Fa un temps vaig escoltar per televisió unes declaracions d’Otmar Issing, qui va ser membre de la Junta Directiva del Banc Central Europeu i un dels arquitectes de l’euro, en què va dir que posar en marxa la moneda única sense haver conclòs la unió política a Europa va ser com “posar el carro davant del cavall”.

El que sembla clar és que aquest carro és Alemanya, la gran beneficiada de tot això: els inversors quasi paguen per comprar els seus bons, de manera que es finança gratis, els diners del gran capital fuig i es refugia en els seus bancs, i a més està rebent mà d’obra especialitzada de països com el nostre sense haver-se gastat un euro en la seua formació.

 

 

Una gegantesca estafa que mostra la veritable cara del sistema capitalista neoliberal i de tots aquells que s’en aprofiten a costa del benestar i la supervivència de la majoria dels ciutadans.

Patraix, València (L’Horta), a 1 de juliol de 2013.