CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Duran és potser el polític més antic dels que estan a primera línia política. Sap que li ha arribat l’hora de cedir el lloc. Fa temps que ja no lidera la llista de polítics espanyols més simpàtics. Aquests temps de sobirania nacional ja no són els seus. Li toca retirar-se. Però no ho farà amb les mans buides. Algú li ha de donar alguna cosa a canvi. O si més no, és el que està intentant.

Un ministeri? Ja va deixar passar l’oportunitat quan entre CiU i el govern de Madrid hi havia pactes en clau espanyola. Entre CiU i el govern ja no hi ha ponts. I el camí conjunt que sempre havien fet s’ha esfumat del mapa.

Una ambaixada? Recompensa ideal per a un senyor que no ha parat d’emmotllar Catalunya als desitjos espanyols. Una ambaixada ja podria ser considerada una recompensa individual i no pas a CiU. Però Espanya no sent mai obligada amb els forasters. Duran, per més favors que els hagi fet, sempre serà un foraster, un català. Ja ho vam veure amb la venda d’Endesa, pobres Brufau i Fainé! Perquè Espanya, com la impúdica Roma, no recompensa els traïdors ( «Roma traditoribus non praemiat»).

Aleshores, a Duran només li queda buscar el benefici dintre del país. Per això ara busca que se’l treguin de sobre. Fa la mosca collonera sense parar, pica on el país està més sensible, la independència, mossega on CDC pateix més perquè li fa perdre vots… Duran busca que se’n cansin d’ell. I li ofereixin alguna casa a canvi de deixar d’estar en primera línia. 

És a CDC que li toca prendre cartes en el tema. No pot deixar que per culpa seva perdi més suport ciutadà. Perquè és el que pensa la gent de Convergència, no pas jo; per mi és la tebior independentista de la mateixa CDC la que li fa perdre vots.  Ara bé, CDC fuig dels trencaments com el gat de l’aigua. Per desprendre’s de Duran hauria de trencar amb Unió. I no ho farà per més que ho clamin les bases airades. Només els queda el recurs d’arribar a un pacte de silenci i d’allunyament  amb el propi interessat oferint-li alguna cosa a canvi. I ben sucosa.

Aquí s’acaba la meva reflexió. El que afegiria ja entraria de ple en el camp de la fabulació. Això ho deixo per als aficionats. Només volia que posar sobre la taula els diversos aspectes de la qüestió i quin “marró” té Convergència.

A menys que Convergència comenci d’una vegada a entendre que algun dia haurà de trencar alguna cosa, que haurà de trencar amb Espanya mal li sàpiga. Aleshores, posats a fer, potser que comenci a practicar la trencadissa amb Unió i el seu Duran. Aposto que en aquell moment la majoria d’Unió es passarà a Convergència, entre altres raons perquè molts suquen del poder. Ben pocs s’atreviran a seguir en solitari al ja políticament decrèpit senyor Josep Anton Duran i Lleida. Què espera, doncs, CDC?

Quantes més retallades de sou haurem de suportar?
Quants metges més hauran d’anar a l’atur ?
Quants més CAPs hauran de tancar a la nit?
Quants mestres de suport més hauran de quedar-se a casa?
Quanta més gent dependent s’haurà de quedar sense cuidador?
Quants discapacitats s’haurann de quedar sense ajuda?
Quant més haurà de disminuir el nivell de renda dels jubilats?
Quantes farmàcies més hauran de deixar de prestar servei?
Quants milions més haurà d’augmentar el deute de la Generalitat?
Quantes vegades més s’haurà d’agenollar el nostre govern davant del de Madrid?
Quantes empreses més hauran de tancar?
Quants joves més hauran de marxar a l’estranger?
quants serveis públics més s’hauran de suprimir?
Quanta sagnia més podrà suportar aquest país?
Quants mils de milions més hauran d’escapar-se cap a Madrid i les regions espanyoles?
Fins quan voldrà el nostre govern allargar l’agonia de Catalunya?

Tenim pressa, molta pressa. I no hi ha cap motiu de pes per allargar la nostra dependència d’Espanya. I molts per emprendre ara mateix el vol. Adéu, Espanya! Hola, Europa!

Catalunya està al caire del col.lapse  i necessita una cura urgent. Ens cal algú que, com el metge d’urgències, condueixi el país a la seva salvació amb decisió i sense dubtes. Algú que amb les seves constants declaracions públiques faci bandera de la necessitat, no de la consulta, sinó de la independència. Algú que quan parli de diàleg amb l’estat digui encara més fort que aquest diàleg nosaltres portem anys intentant-lo i que Espanya sempre l’ha rebutjat. Algú que digui el que s’ha de dir i amb prou contundència perquè  tots els catalans i europeus facin seva la nostra necessitat d’independència. Algú que defensi no només el dret de decidir sinó la necessitat d’un estat amb nom propi al món.  Artur Mas ho hauria de fer i no ho fa. L’actitud d’Artur Mas està lluny del que es demana a un líder. Si no actua sota els paràmetres que he assenyalat, mai serà creïble i Convergència sempre estarà sota sospita de voler deixar passar temps  i podrir un procés que li ha vingut imposat per la pressió popular.

Tots sabem que la salvació consisteix en recuperar els propis recursos tot declarant-nos independents de l’estat que se’ns els apropia. Aquesta decisió és tan urgent com més greu és l’estat del malalt.

 I Junqueras, massa pendent del dia a dia, no es posa el país a l’esquena com els bons líders. Encara fa més de professor que de polític. Sota la paraula consulta amaga la independència. Li fa vergonya, encara? Una vegada més és el poble qui té la paraula. El poble ha de forçar la D-U-I. Aquest ha de ser l’objectiu de tots els actes de l’Assemblea. Després de la manifestació de l’Onze de setembre del 2012, qualsevol acte reivindicatiu ha d’anar més enllà de manifestar el desig d’independència. Si no, caurem en el folklore. Ara cal demanar que els polítics actuïn amb caràcter d’urgència. No amb petits passos sinó amb els que la gravetat del país exigeix.

Catalunya està en la Unitat de Cures Intensives, ara només ens val la Declaració Unilateral d’Independència. Per poder disposar de la cura que ens cal, la dels recursos propis. A l’UCI, la DUI.

Perquè declarin la independència d’una punyetera vegada i posin fi a l’agonia del país. A una hora convinguda, tothom picaria les respectives portes fins que signessin el document de la independència del país i es comprometessin a reunir-se al parlament per declarar-la.

DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI, DUI.

Què és això d’una cadena humana que travessi Catalunya? S’ha acabat el folklore. 

Només un cop establertes, les nacions s’han dotat d’un marc jurídic per definir un sistema de drets i deures, en el millor dels casos, de caràcter democràtic. Així doncs, només quan ja hi ha nació, per artificiosa, atzarosa o forçada que hagi estat la seva realització històrica, es pot organitzar –després– democràticament. Per entendre’ns: sense un cens electoral establert prèviament, com es podria anar a votar per primera vegada?

És per això que quan s’argumenta que els catalans no podem exercir el “dret a decidir” fora de la Constitució el que es fa, simplement, és sabotejar qualsevol possibilitat d’exercir-lo.

La Constitució determina, pel que fa al seu apriori nacional, la fi de la història d’Espanya. Vol tancar-ne tota discussió. Efectivament: la Constitució diu ben clarament que l’única nació que reconeix és l’espanyola i que, a més, aquesta té una naturalesa indissoluble tal que l’exèrcit, en última instància, té l’obligació de salvaguardarla militarment. La Constitució no ens reconeix com a subjectes polítics sobirans, com no ho sol fer cap carta magna que hagi nascut per establir els límits de la seva nació. Per tant, el Govern espanyol té raó de portar la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional. I tenen raó els dirigents del PSOE quan sostenen el mateix criteri en dir que l’únic que té dret a decidir és el conjunt del poble espanyol, que és el dipositari de la sobirania nacional. Sí, la Constitució, a Espanya, va certificar el seu a priori nacional predemocràtic.

Per tant, i siguem clars d’una vegada per totes, que els catalans puguem decidir el nostre futur de manera sobirana, sigui quina sigui la decisió que prenguem, implica una ruptura del marc legal espanyol vigent i ens situa fora de la Constitució. No dic que no es pogués deixar que els catalans expresséssim en una consulta no vinculant quin futur ens faria més gràcia. Però, i llavors, si el resultat fos voler sortir de la Constitució, què?

En realitat, en afirmar-nos com a nació, ni que fos a través d’un gest tan democràtic en la forma com és un referèndum o unes eleccions plebiscitàries, […] la decisió de portar-lo a terme és un acte d’insubmissió. És per aquesta raó que només té sentit prendre la decisió d’emprendre un camí d’aquesta naturalesa si s’entén que el resultat és vinculant, és a dir, que té força constituent. Si no fos així, si només ens interessés conèixer què pensem els catalans, amb una enquesta d’opinió en tindríem prou. Encara més: si fem el gest d’afirmar el nostre a priori nacional, fins i tot en el cas que, autodeterminant-nos, decidíssim formar part de l’Estat espanyol, res no tornaria a ser igual, perquè la pertinença llavors ja no estaria fixada per la Constitució espanyola, sinó per la voluntat sobirana dels catalans. I ves a saber si, en aquesta condició d’igualtat entre nacions, de realitat –ara sí– plurinacional i amb un nou vincle establert de tu a tu, Espanya encara ens voldria dins l’Estat o si, sense formar part del seu projecte nacional, ens preferiria fora.

Podria ser que el desafiament secessionista que des de Catalunya es planteja a l’Estat es perdés en no obtenir la majoria necessària. Però, si s’arriba a fer la consulta, el que ja s’hauria guanyat és el desafiament sobiranista, i difícilment les coses tornarien a ser com abans. Tal com ho veig, doncs, es tracta d’una situació radicalment diferent de l’escocesa, no tan sols per la manera com es planteja el conflicte entre el Govern britànic i l’escocès, sinó perquè allà una derrota de l’independentisme no canviaria el punt de partida. Escòcia ja és una nació, i simplement caldria mantenir els pactes històrics. A Espanya, no. Des del meu punt de vista, aquí, la sola celebració d’una consulta vinculant, abans de saber-ne el resultat, ja canvia allò que eufemísticament se’n sol dir “el pacte constitucional”.

Cal agrair, doncs, la decisió del Govern espanyol de portar al Tribunal Constitucional la declaració del nostre Parlament. Menysprear-la, com havien fet d’entrada, era un insult a la seva intel·ligència i a la nostra dignitat. Finalment, li han donat la rellevància que té. Sí: es tracta de l’expressió de la voluntat d’establir un nou a priori nacional i, per tant, inevitablement, només pel fet de fer la pregunta, ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola. Un vincle que, si ara es qüestiona, és perquè s’ha demostrat una i altra vegada que s’havia convertit en un dogal, i la Constitució en una presó.

Il·lustració de MESEGUER

Pot llegir l’article (L’‘a priori’ de la democràcia)al web de La Vanguardia clicant aquí.

Avui, que el president Mas ha convocat una “cimera” per aparentar el seu compromís contra la corrupció, s’escau rellegir aquest article de López Tena escrit l’any 2009. Han passat més de tres anys, però és plenament vigent.  En Jaume Renyer l’ha transcrit al seu blog i jo, al meu torn, el planto aquí. Una descripció lúcida i real de la nostra societat política. Renyer remet també a un article seu que abundava en el tema.

Alfons López Tena: “Dependència és corrupció”

A principis dels anys noranta tota una sèrie d’empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d’elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l’espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l’altre, tard o d’hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s’havien complert tots els requisits necessaris, i s’estava en condicions d’obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l’Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l’argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d’escola, donar diners a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

Els suecs, però, rebien la invitació com el que era, una extorsió que se’ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l’imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l’hora d’invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és “què diu la llei?”, i aquells on cal preguntar “amb qui s’ha de parlar?”. Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s’enfonsen i es col·lapsen.

Només amb polítics i funcionaris de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l’arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s’han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és “públic” i contràries a tot el que és “privat”, però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

Cada cop apareixen més persones amb capacitat de decisió sense cap mena de trajectòria prèvia que avali llur capacitat i competència, i que sovint no tenen res més a exhibir que un cognom o un parentesc. De mica en mica són apartats els experts sense cognom i predominen els experts amb cognom, estrany fenomen de transmissió genètica de coneixements que només s’esdevé als països i ciutats corruptes. De cop, ser nebot de Narcís Serra és rellevant per dirigir un museu, ser nebot nét del fundador de l’Orfeó Català és rellevant per dirigir una sala de concerts, o ho és ser filla d’un empresari i mecenes, i ser cunyada del príncep d’Astúries habilita per dur la projecció internacional de l’Ajuntament de Barcelona. Pot ser que en algun cas els experts amb cognom efectivament ho siguin, però tants? Només ells? El que és segur és que tenen cognom, que no han hagut de demostrar res per ocupar el càrrec, i que no s’hauran d’esforçar gens per mantenir-lo; el que és segur és que als que no en tenen, de cognom, els és més difícil arribar-hi i mantenir-s’hi, perquè ningú no els ajudarà i molts els destrossaran. Pateixen la competència deslleial de la casta provinciana i espanyolitzada que mana i monopolitza els càrrecs.

És inevitable aqueixa degeneració en una societat sense projecte col·lectiu, sota un Estat que li va a la contra, que no se’n surt en cap de les comeses que ha intentat en els darrers lustres, i és sistemàticament saquejada i insultada pels espanyols. L’impuls de fa trenta anys, construir la democràcia i l’autogovern, fer una societat moderna i meritocràtica on tothom tingui igualtat d’oportunitats, s’ha dissolt en una grisor d’incompetents i inútils que només volen durar, en una casta caduca i provinciana sense ambició ni tremp que ha abonat el camp per fer surar els mediocres i els mesells, més duradors com més llepin i s’ajupin, i com més parents col·locats tinguin.

Un sistema opac i  clientelar només el poden fer funcionar els fundadors, els que al seu temps van ser capaços d’arriscar-se i trencar, els primers governants en democràcia que s’oposaren a la dictadura. La transmissió posterior del poder, no tenint els estris, les oportunitats i l’ambició que donen comptar amb un Estat propi, ens ha dut on som, al marasme de la incompetència on totes les corrupcions floreixen. Flors del fangar, profit dels mercenaris de la dependència. Vam tenir uns presidents que es creien que ho eren de la nació, i uns alcaldes que es creien que ho eren d’una ciutat de nivell global. La realitat tard o d’hora s’imposa, i Catalunya i Barcelona acaben tenint els governants que corresponen al que realment són: una comunitat autònoma espanyola, com Múrcia, i una capital de província, com Albacete. És el pas de Pujol i Maragall a Montilla i Hereu, que és on ara som i d’on no sortirem sense una nova ambició, un nou impuls col·lectiu que ens tregui del fangar on ens han dut el fracàs de l’autonomisme i la impossibilitat del federalisme.

Assolir un estat propi, la independència, és l’únic projecte a l’abast dels catalans que només depèn de les nostres pròpies forces, il·lusions i capacitats; continuar xipollejant en el marasme del fracàs autonòmic ens afonarà més al toll mefític dels inútils enriquits a costa dels ciutadans, els que es construeixen cases inassolibles amb sous públics, reben bitllets de loteria premiats i frueixen de milions d’euros de deutes bancaris perdonats. No els importa res més, a aquesta gentola, excepte col·locar cònjuges, amants i parents. Mentrestant, els millors fugen: de les institucions, de la política, de Catalunya. No tenim més opció: o independència o decadència.

Avui 30 d’octubre del 2009, pàg 22.

Imatge de Xavier Porrata

Comparem. L’enorme quantitat de “chapapote” que  Rajoy amagava amb els “hilitos de plastilina” és equivalent a la enorme corrupció que ara ens intenta amagar amb “alguna cosa” publicada. Dit en regla de tres: els “hilitos” de plastilina és a l’enorme cru contaminant del Prestige com “alguna cosa” és a l’enorme corrupció que s’intenta amagar avui. Tones de “chapapote” de corrupció afloraran en els pròxims dies. Ells ho saben i admeten que hi ha “alguna cosa”.

Rajoy amb els seus silencis i la seves minimitzacions s’ha demostrat especialista en cinisme i manipulació de l’opinió pública. El seu engany és curt en el temps, aviat ens arribarem a adonar de la realitat del desastre; però l’efecte que volia aconseguir l’aconsegueix en part: calmar momentàniament la indignació de la gent i posposar la reacció perquè sigui menys lesiva per als seus interessos. O potser aquesta vegada no aconseguirà ni això?

Una de les cançonetes més repetides quan es parla d’independència és la necessitat d’aconseguir “àmplies majories socials”. La canten, tot sigui dit, sobre tot els que s’han apuntat al carro “sobiranista” a última hora o aquells que naveguen per la vaguetat metafòrica o els que en són contraris però ho volen dissimular. No ho negarem: alguns independentistes de tota la vida també se senten envaïts per la por de no tenir prou assegurat el sí en un referèndum; pertanyen a aquella espècie tan curiosa que militava en un partit independentista, però que mai, fins a les darreres eleccions, no s’atrevia a portar la independència en el seu cartell electoral. Han canviat de president del partit, però no han canviat l’actitud temorenca, i es refugien en “la necessitat d’ampliar la base social de l’independentisme” per així anar ajornant el dia de la veritat.

 Tots els que parlen de la necessitat de tenir àmplies majories socials, curiosament, no la quantifiquen. Les poques vegades que han posat números al tema ha estat per fer-ho en negatiu: no consideren que sigui suficient una majoria del 51%. Diuen el valor que no consideren vàlid, per insuficient, però no gosen definir el percentatge legítim.  

Si no és el 51%, aleshores, a partir de quin percentatge de vots seria vàlid el referèndum per la independència? No és pas tan difícil establir-lo. Només cal manllevar el valor que la comunitat internacional va acceptar per a les darreres independències europees. Les que va acceptar o exigir a Kosovo i Montenegro. Llegeixo a la Viquipèdia. Kosovo:“Hashim Thaçi, va guanyar les eleccions amb un 35% del vots.⁶ Thaçi havia anunciat que declararia la independència de la fins aleshores província sèrbia si guanyava les eleccions.” I va declarar la independència. Montenegro. Condicions de la UE per donar per vàlid el resultat del referèndum: participació del 50% i 55% de vots favorables. A Kosovo van ser suficients el 35%  dels vots, la majoria simple per part dels que volien la independència; a Montenegro el 55%, una mica més que la majoria absoluta.

Si la UE ens vol imposar el 55% sempre hi serà a temps. Nosaltres, però, defensem el 51%. És una majoria més que suficient, és la majoria absoluta. No vulguem ser els més macos de la classe. No ens autoimposem condicions hercúlies. No ens deixem prendre el pèl.

Perquè no és democràtic exigir més. Si no ens queda més remei, ho acceptarem, però d’entrada no serà la nostra condició. Tot i saber que depassarem àmpliament el 55%, per dignitat no hem de posar sobre la taula un número superior al que ens dóna la majoria absoluta, el 51%. Hem de tenir ben clar que exigir més depassa l’exigència democràtica.Encara que ho dicti la santa UE. Per què no és democràtic? Perquè si no fem prevaldre la opinió del 51% de la població, estarem sotmesos a la voluntat del 49% contrari. 49% en el millor dels casos, que si descomptem els vots nuls i en blanc, els contraris als del 51% no solen arribar al 45%. I la voluntat d’aquest 45% és la que seguiria imposant-se. Això no és democràtic. Si el 51% no es considera vàlid, es dóna per bo als minoritaris, que s’imposi la voluntat dels que han perdut sobre els que han guanyat. El 45-49%  de la població no pot d’imposar el futur de la nació al 51%.  Respectar les minories és una cosa, deixar que elles imposin les seves polítiques n’és una altra.

Tinguem-ho clar. El 51% de vots favorables a la independència és el valor democràtic que hem de defensar. És la majoria absoluta i com a tal és una molt bona i molt àmplia majoria social. La santa UE sempre serà a temps d’imposar condicions més difícils, però no serem nosaltres els que ens calçarem amb esclops de plom.

• La Declaració de Sobirania havia d’haver anat acompanyada de la petició formal al govern espanyol d’un referèndum per la independència.

Tornarem. Els de Solidaritat tornarem. El país necessita gent que el lideri sense passos interminables, sense tràmits prescindibles, sense dilacions que allarguen l’agonia del país. El país necessita polítics sense por.
Tornarem a ser grans i tornarem!