Contra Espanya es viu millor?
N’hi ha que prefereixen que el Barça guanyi el Madrid que no pas que guanyi la lliga. N’hi ha que els posa molt més guanyar batalletes contra l’Estat espanyol que no guanyar la llibertat. Aquests dies estan en èxtasi perpetu. Amb Bárcenas, Rajoy i tot el PP empastifats fins al coll! I no diguem ara que la màquina corrupta de l’Institut Noos fa l’escac al rei!
La xarxa bull de peticions de dimissió del rei d’Espanya. Pensem-ho bé: és un rei que no ens va ni ens ve. La seva dimissió no ens reportaria cap avenç, sinó únicament el plaer d’evidenciar una vegada més que l’Espanya que ens domina està tan podrida per la dreta com per l’esquerra i pel cap coronat.
Batalletes. Però alguns hi gaudeixen tant, que perden de vista que cal guanyar la guerra. Blasmar Espanya els satisfà de tal manera que ho confonen amb la victòria final. Atacar Espanya, humiliar-la, és primarietat visceral. El gust de tornar-nos-hi. Res més. Quan Mas, després del fracàs del pacte fiscal, els va cantar les veritats als espanyols al cor del “reino”, la majoria de catalanets el van erigir en el cabdill de la independència. Quina rebuda a la plaça Sant Jaume! Burda confusió: atacar Espanya no és apostar per la llibertat de Catalunya. I Mas ho va voler aprofitar avançant eleccions. Per sort, hi ha catalans conscients que li van mig amargar la jugada. Guanyar el Madrid no és guanyar la lliga. I ens ha de complaure més això últim que allò altre.
¿Això significa que ens hem d’estalviar el gust de mostrar la misèria de l’Espanya que ens domina? No, que va molt bé. No només ens compensa moralment dels abusos i humiliacions que en rebem, sinó que desactiva als espanyols que habiten entre nosaltres. Als pobres se’ls esfumen tots els motius d’orgull nacional; els èxits de la selecció de futbol queden lluny i no són suficients per tapar tota la porqueria que sura. De cap manera es veuran amb cor de defensar la seva corrupta i mísera Espanya. Mantenir-los amb el cap cot alhora que nosaltres anem explicant la independència pels barris (bona feina de l’ANC) és afeblir la resistència a la nostra causa. Tot i així, no perdem de vista l’objectiu final; que el gust visceral no prevalgui sobre la fita més freda d’aconseguir la independència.
Ens volen fer caure en la trampa d’entrar en la cursa de qui és més corrupte, de si hi ha més porqueria aquí que allà. Tinguem-ho clar: Per lladres, els meus i prou! Per altra banda, país nou, país net i just! La independència exigirà constitució i lleis noves; una oportunitat única per fer un país millor. En el procés d’independència el nostre poble, el carrer, hi té un protagonisme excepcional. I a Catalunya la veu del poble és molt viva i més sonora que enlloc. I aquest poble no permetrà que segueixin influint i manant els mateixos que ho han fet fins ara sota l’empara de les lleis i els costums espanyols.
Jo no m’he apuntat a demanar la dimissió d’un cap d’Estat que no és el meu. Si en posen un altre, el meu país no serà pas més lliure. Humiliar Madrid i Espanya no és el nostre objectiu final. Cap alegria serà plena fins que no aconseguim la independència del país. No és contra Espanya que hem de viure millor, sinó treballant per la nació catalana i avançant cap a la seva llibertat.