marginàlies

Vint-i-tres graus de temperatura en el migdia temperat del tercer dia del mes de juliol en el que augmenten les mentides oficials, els abusos de tota mena i el descrèdit de qui parla per parlar ignorant que el callar és com a sucre. L’aire amable i amansidor que passa acaronant els blaus evita la suor i estimula la badoqueria que requereix la pensa per sortir de l’atribolament que li imposa el mercat, que no té espera. La terra vermella i dels “39 grau a l’ombra” d’Antònia Vicens, els calls de qui li té esment, els xots que pasturen aliens al desànim i la serp de ferradura morta agraeixen al sol que no els calcini ni estressi la set que acuita com els saltamarges. La remor llunyana i incessant de cotxes i altres vehicles és més intensa que mai palesant que la contaminació i l’amuntegament en tots els ordres que patim els illencs tocats de calma i compostura i que ens enruna el cervell i el sistema nerviós simpàtic no és invenció de cap escamot turismofòbic ni d’altres insurrectes devots de penúries passades i de descomposició urgent i absoluta. Les cigales han començat els concerts que mai no canvien de melodia ni deixen de proclamar la benedicció de l’atordiment i de la mandra bascosa. Tot propicia que s’imposi la quietud, més que res allò inaudit i inexplicable, allò que no s’entén, aclapara i esporugueix; que tot quedi indeterminadament, com la pedra alenada; que res no s’escapi del poder narcòtic del mòbil de tubs de metalls que, de l’entrada de la casa estant, que fa venir la fragilitat de la transparència i la certesa que, em morir, sols ens endurem el que hem estimat.