Concert desafinat
Tots els concerts, pactes i negociacions amb l’Estat espanyol han estat i seran concerts desafinats. Concerts desconcertats i imposats. Per la prepotència d’ells i la tovesa dels nostres. Tan clàssics que en coneixem la decepcionant partitura. Concerts que no harmonitzaran el nostre esforç fiscal amb les inversions estatals a Catalunya. Hi ha alguna raó per creure que ara no es repetirà la història dels darrers anys que tots coneixem? Quan no s’ha traspassat sense prou recursos econòmics (Mossos), la competència cedida s’ha vist amenaçada pel Constitucional (immersió lingüística) o senzillament l’Estat espanyol ens ho ha tornat a prendre (ports de Barcelona i Tarragona aquest juny passat; amb silenci total dels nostres autonomistes governants o a l’oposició!).
Dues preguntes imprescindibles.
Primera. En aquest concert el que porta la batuta què està disposat a donar-nos per un grapat de vots als pressupostos o a una investidura ? (Fins ara amb el PNB i CC ja en tenen prou). El mateix que havia donat fins ara a Pujol? Hi ha alguna raó perquè ens ofereixi un “pacte fiscal similar al concert”? Mas afirma que hi anirà amenaçant amb la independència que creix. Què ens fa suposar que l’Estat espanyol té por de les nostres demandes independentistes?
Què més ens ha de fer Espanya?
Què més ha de fer Espanya perquè els catalans deixem d’enganyar-nos amb les falses promeses dels autonomistes? Quina clatellada més hem de rebre d’Espanya per sortir de la nostra ingenuïtat? Quantes més n’haurà de fer CiU abans que no li veiem l’enganyifa que ens està venent? Al Pujol de la primera fornada autonomista encara se li pot perdonar alguns pactes aparentment beneficiosos, però
un cop Espanya ha deixat clares les seves intencions reals,
El concert econòmic, que ara ja ha passat a ser “pacte fiscal semblant al concert econòmic”, no serà mai un pacte d’igual a igual. Les forces, la de l’Estat i la nostra, no són equiparables: el concert sortirà desafinat i discordant.
Una altra vegada hem de passar per això? Que es pugi la participació de la Generalitat en els impostos perquè després els espanyols ens ho prenguin reduint les inversions en infraestructures o en el pagament de la sanitat? Quan Pujol va aconseguir que la nostra participació en l’IRPF augmentés, Espanya l’any següent va baixar aquest impost i la quantitat resultant que vam obtenir va ser semblant a l’anterior.
Això és continuar el joc del gat i la rata amb Espanya. Hem de ser prou valents per trencar aquesta dinàmica, és a dir per trencar amb Espanya. Votem directament independència. No queda més remei; és l’única solució. No serà fàcil. Però hi ha res bo que vingui regalat? Coratge, amics. Fem independència!
Aquest vídeo és una canya. De dalt a baix!
D’on l’has tret? Bé, és un dir, ja he vist de qui era, però m’has deixat sorpresa!
Petons eh? Cap cop de paella per tu…
Necessitem molt de coratge, si.
Demanar el concert i encetar de nou un procés de negociació similar al de l’estatut aquí i allà però amb la diferència que ja saps que et diran que no? Tenir-nos entretinguts uns anys més?
No te ni cap ni peus.