PER QUÈ NO?

Quan els catalans votem l’únic partit que ha fet de la independència el seu objectiu electoral i s’hi ha posat, i només n’hi ha un, Solidaritat, aleshores tindrem independència i no ens caldrà dir per què no?

Publico un article de Víctor Alexandre que descriu a la perfecció la dependència mental que encara arrosseguem molts de nosaltres i també, incomprensiblement, TV3. És imperdonable que la nostra televisió segueixi reforçant aquests esquemes en comptes de convertir-se en la millor formadora de la mentalitat d’un poble que se sent lliure i nacionalment independent. Endavant l’article. 

TV3 o La 3?

“Ja fa més d’un any que hi va haver un canvi de govern a Catalunya, però els serveis informatius de TV3 continuen espanyolitzant els catalans per mitjà d’elements que passen desapercebuts a tots aquells espectadors poc amatents a aquesta praxi. No parlo de continguts -això requeriria un altre text- ni tampoc de concepció de programes, cosa subordinada a un procés més lent, sinó del missatge formal. És a dir, d’una elaboració, redacció i presentació de les notícies des d’un prisma netament hispanocèntric. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que TV3 es manté fidel al seu nom i que, d’acord amb el número 3 -clar reflex d’una mentalitat regional, no pas nacional, subsidiària de TVE-1 i TVE-2-, continua considerant-se a si mateixa el tercer canal de Catalunya i, per tant, un canal espanyol més. Un canal amb peculiaritats lingüisticoculturals, això sí, però un canal espanyol. Talment la viva expressió d’allò que els immobilistes en diuen el fet diferencial català.

Aquesta és la raó per la qual la immensa majoria de les notícies relacionades amb Catalunya que no tenen un caràcter eminentment local -un incident en un barri, un acte en un municipi, una Festa Major, una exposició…- se’ns presenten sistemàticament emparentades amb Espanya. Es tracta que, sense adonar-nos-en, interioritzem que Catalunya són quatre províncies espanyoles i que, consegüentment, la nostra “realitat nacional” té el seu centre neuràlgic no pas a Barcelona sinó a Madrid. Madrid, segons TV3, és la capital de Catalunya. I per fer que aquesta idea arreli en el nostre cervell, desactivi la nostra consciència nacional i ens converteixi en catalans submisos i hispanodependents se segueix la norma de fer indestriable el nom de Catalunya del d’Espanya. De fet, apareixen sempre junts, ja sigui en les introduccions dels presentadors, en la veu dels reporters o en els rètols i els gràfics, es parli del que es parli. La idea d’aquesta rentada de cervell és que l’espectador interioritzi que Catalunya no fa res per si mateixa i que tot el que hi passa és una peculiaritat regional del que passa nacionalment a Espanya.

Vegem-ne alguns exemples:

• “Les empreses catalanes de videojoc ensenyen musculatura al Gamelab de Barcelona. Tant a Catalunya com a Espanya hi ha força activitat. De fet, de cada deu unitats de joc venudes a Espanya, dues són de producció espanyola. Un joc que genera a Espanya uns ingressos superiors als 1.200 milions d’euros.”

• “Entre gener i setembre s’han venut un 1% més de cotxes a Catalunya i un 1% menys a Espanya.”

• Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Un home mata a trets la seva exparella en una església de Madrid”.

• Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Una mare mata els seus dos fills de tres i onze anys a Jaén”.

• Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Un home de 41 anys ha mort la seva mare, de 69 anys, amb arma blanca a Linares, a Jaén.”

• Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Un home mata la seva dona a Zafra, Badajoz.”

• “Un de cada dos espanyols respira aire per sobre dels límits legals.” (No és de la respiració dels catalans, del que hauria d’informar Televisió de Catalunya?)

• “Més de 14 milions i mig d’espanyols han comprat els regals de les festes de Nadal per Internet.” (No és de les compres de Nadal dels catalans, del que hauria d’informar Televisió de Catalunya?)

• “El Consell de Ministres ha aprovat l’avantprojecte de llei orgànica d’estabilitat i sostenibilitat pressupostària.” (Quin Consell de Ministres? D’on són aquests ministres?)

• “El govern vol sancionar les comunitats que incompleixin el dèficit.” (Quin govern? Si el govern espanyol és el “govern”, el govern català què és? Tots els governs forans s’han de dir amb el gentilici: govern espanyol, govern francès, govern alemany…)

• “Pugna nacionalista entre Amaiur i el PNB.” (Les pugnes entre PP i PSOE no són nacionalistes?)

• “Les universitats catalanes es troben entre les més eficients d’Espanya i d’Europa.” (Si Europa ja inclou Espanya, per què citen Espanya?)

La llista seria inacabable, perquè aquesta dinàmica és una constant en tots els telenotícies. Però hi ha molts altres aspectes de la qüestió sobre els quals caldrà parlar-ne un altre dia, com ara dir “sortim a l’exterior” després d’una notícia espanyola o l’ús del terme “govern central” en lloc de “govern espanyol” o la institucionalització del catanyol com a català estàndard tot oblidant la responsabilitat formativa de TV3, lingüísticament parlant: “vivenda” en lloc d'”habitatge”, “deutes contretes” en lloc de “deutes contrets”, “afiançar” en lloc de “consolidar” o “afermar”, “fer la vista grossa” en lloc de “fer els ulls grossos”, “tot dóna que pensar que” en lloc de “tot fa pensar que”, “a no ser que” en lloc de “si no és que”, “de pressa i corrents” en lloc de “a corre-cuita”…

Atès que aquest estat de coses no sembla que importi gens ni mica al govern, s’imposa un petit exercici de coherència. Ara que TVE-1 i TVE-2 es fan dir La 1 i La 2, TV3 es podria dir La 3.”

Si li arriba aquest article, senyor President, segurament posarà cara d’estranyesa. No passa un telenotícies sense aparèixer a la televisió per repetir-nos que hem de fer els deures i, segurament dóna per entès que vostè ja els fa. Pel seu posat, vostè creu que justament aquest és el seu penós i difícil deure: recordar-nos els sacrificis –“els ajustaments”- que hem de fer i fer-los complir; un deure que vostè ja considera prou pesat com perquè algú com jo vingui a recordar-li que en té d’altres.

Sí, ja sé que vostè pateix molt i li sap un greu enorme tots aquests “esforços”  que se sent obligat a exigir-nos. Reconec que li resulta molt dur haver-nos de recordar que els serveis que teníem fins ara no ens els mereixíem i ja no els “tornarem a tenir”. Ja me n’adono que no li resulta agradable fer el paper de dolent que li ha tocat. Prou dolorós tot plegat com perquè ara jo tingui el desvergonyiment de dir-li que faci els deures.

D’entrada recordi una cosa: quan un mateix es dicta les pròpies obligacions tendeix a equivocar-se i tria les més còmodes. Vostè no n’és l’excepció. Deixi que sigui la ciutadania qui n’hi faci el llistat. Jo no represento la ciutadania, és clar, però li asseguro que el que li diré és compartit per molta gent.

Que de quins deures li parlo? Doncs, n’hi diré uns quants.

Sr. president Mas, vostè té el deure de dir-nos la veritat i de dir-la a tota Espanya. I de dir-ho sense tecnicismes. Ni falses timideses. Vostè ha de dir sense embuts que els diners que ens manquen Espanya se’ls ha emportat i els reparteix fora de Catalunya. Aparqui el tecnicisme “dèficit fiscal” i digui obertament que Espanya s’apropia, via impostos, de la riquesa que els catalans produïm.  Si no vol parlar de robatori, al menys parli d’apropiació dels nostres diners i digui que ens els prenen. Si les lleis cobreixen aquesta apropiació, no li tremoli la veu per denunciar-les i dir que són lleis injustes. Les retallades en sanitat no “s’han de fer”, no són uns “deures”, són una necessitat imposada per Espanya: ella s’ha endut els diners que necessiten els hospitals i les escoles. Les places de professors no es poden ampliar no perquè no tenim diners, sinó perquè els que hem produït se’ls ha apropiat, o els ha robat, Espanya.  Si nosaltres no podrem mantenir les curses de Montmeló i Andalusia podrà seguir gaudint de les seves, no és perquè Andalusia generi més riquesa, és perquè els nostres diners s’han desviat cap allà. O no és veritat? Doncs, digui-ho. Aquest és el seu deure. I complexi’l.

Tantes vegades com ens anuncia uns “ajustaments”, tantes vegades ha de fer la denúncia de la seva causa primera i principal: el robatori d’Espanya. I en xifres. Les de debò. No ens maregi més amb els 759 milions de la disposició addicional tercera que tan malament va negociar Duran, i que només vindran després d’una nova genuflexió.  No, no és per només aquesta quantitat que no pot pagar els nostres funcionaris. La xifra de debò és 20 o 30 vegades superior. Va entre els 16.000 milions reconeguts per l’estat espanyol i els 22.000 milions de la majoria d’economistes. Exigeixi’ls, són els nostres diners. No es quedi lamentant-se només pels 1450 milions del Fons de Competitivitat que Madrid no li vol avançar. La xifra és la que li acabo d’esmentar, que és molt superior. Sé prou bé que no ens els donaran pel fet de reclamar-los, però si vostè la va repetint, la nostra gent sabrà la xifra real de l’apropiació espanyola. Si la xifra és 30 vegades superior, 30 graus més pujarà la nostra indignació i 30 raons més avalaran el sí en una consulta popular. Aquest és el seu deure: fer arribar a la gent la xifra real de l’apropiació espanyola i fer conèixer la causa primera de qualsevol ajustament pressupostari. Vostè té l’altaveu gran, el més potent, més que el de les tertúlies i les revistes del gremi independentista. I té l’obligació d’utilitzar-lo. És un deure que ningú més pot fer per vostè. Compleixi’l.

I aquest encongiment que gasta, senyor Mas! Se’n vol desfer d’una vegada? Tanta energia per parlar dels seus “ajustaments” i tanta timidesa i discreció quan al·ludeix el que Espanya ens arrabassa. El seu deure és ser tant contundent per una cosa com per l’altra. Dic malament, cal ser més enèrgic a l’hora d’acusar Espanya de la seva apropiació -indeguda, com totes- perquè aquesta és la real causa dels ajustaments. Ens ve de Londres i diu davant les càmeres de TV3: “Nosaltres estem fent els deures, estem liderant els processos d’ajustament i austeritat, però els líders europeus també han d’entendre que Catalunya està en una situació molt delicada des d’un punt de vista financer i de recursos perquè es troba amb una relació amb l’estat espanyol molt atípica.” Els termes ajustament i austeritat són ben clars per a tothom, tot i que jo en diria retallades, però això de “situació molt delicada” és més evanescent que el sexe dels àngels. I dir que la relació amb Espanya és atípica és com dir-li a un malalt de càncer que la seva salut no és del tot bona. Jo sí que no havia sentit una manera més atípica d’expressar-se per part d’una víctima de robatori a qui només han deixat el que porta a sobre. No acaba aquí la seva fluixesa. En la mateixa declaració ens converteix el dèficit fiscal en “drenatge fiscal”. Bona manera d’anar-se’n pels núvols: fer servir metàfores. No compleix els seus deures, president. Faci servir la mateixa claredat i el mateix to inflat amb que anuncia els seus “ajustaments” per denunciar de l’apropiació, l’espoliació, el robatori espanyol i la desviació dels nostres recursos cap a altres regions espanyoles.

Faci els deures, president; els seus. Digui la veritat i sigui valent. Digui les reals causes de les retallades de serveis i sigui prou valent per dir-ho amb la mateixa contundència amb què es vanta dels sacrificis que imposa.
 

Us hi heu fixat? L’independentisme emergent no ostenta cap símbol patriòtic en el seu logo. Ni les obligades quatre barres. Des de Convergència fins a Reagrupament, tots els partits que es defineixen nacionalistes les porten. Solidaritat per la Independència, no. Ho he comentat amb molta gent i ningú hi havia parat esment.

L’últim i nou independentisme és un independentisme laic. Fins ara, l’esperit d’independència volava empès per la flamarada emotiva. El sentiment era el motor del compromís i de l’acció. El nou independentisme, en canvi, ens arriba amb un altre carburant: el coneixement i l’anàlisi de la realitat.  

No hi ha altre carburant per al motor que la independència exigeix. Caldrà molta intel.ligència i molta decisió. El sentiment es queda fàcilment en el desig; el coneixement, en canvi, ens propulsa a l’acció i ens hi prepara molt millor. El sentiment es satisfà amb accions simbòliques i puntuals; l’acció planificada requereix anàlisi, avaluació dels mitjans més adequats i acció obstinada. L’acompliment del sentiment acaba amb la flamarada d’una manifestació, d’uns crits exaltats o d’uns càntics entusiastes; l’acció planificada està tossudament destinada a l’acompliment del seu objectiu. Fins ara l’independentisme vivia litúrgicament a base de símbols i rituals que vehiculaven sentiments. L’independentisme emergent és laic i viu de l’acció eficient. Per això, en l’emblema de Solidaritat les lletres en ascendent ens parlen més de voluntat d’acció que de sentiment evanescent. Per això, a Solidaritat no li cal la bandera en el seu emblema.

Per què hi ha independentistes que voten CiU? Per què la nit electoral molts dels que celebraven la victòria d’aquest partit cridaven independència? La resposta té molts matisos i és complexa, però hi ha una explicació que les engloba: és un independentisme de desig, mogut fonamentalment pel sentiment i que es satisfà amb la litúrgia del crit i el voleiar de banderes. A més banderes en els actes electorals de CiU, menys actuació efectiva. Els sentiments són fàcilment manejables: permeten promeses inconcretes, com l’eteri pacte fiscal, i excuses fàcils només una setmana després de la victòria electoral.

L’independentisme ha madurat. En l’independentisme de Solidaritat domina la intel·ligència i la resolució volitiva. El sentiment tampoc no es margina perquè acompanya i potencia la decisió. Acompanyament necessari perquè l’anàlisi de la realitat només aboca a l’acció quan es contempla amb ulls ambiciosos i un pèl agosarats.

El dissabte abans de Nadal, l’independentisme emergent va fer un pas important i necessari, camí del seu objectiu. El Cercle d’Estudis Sobiranistes organitzar una Convenció Nacional per a l’estudi de les estratègies que comporta la creació de l’estat propi. Està previst que aquestes convencions es facin cada sis mesos. Per aquí ha d’anar a partir d’ara el treball independentista de debò. Perquè, diguem-ho clar, els pactes fiscals i els concerts econòmics no aboquen a la independència tot i que poden fer més còmode la dependència colonial. Euskadi n’és l’exemple: el concert no satisfà l’ànsia independentista. Aquesta primera Convenció va tenir dos grans temes d’estudi. D’entrada, les diferents fórmules jurídiques i institucionals que altres països han adoptat en el seu trànsit nacional per a la creació del propi estat. La segona part va estar orientada a l’estudi de les implicacions econòmiques que suposa els inicis d’un nou estat i la separació de l’estat unitari. Hi van intervenir experts universitaris i del món empresarial i jurídic. Els desitjos, les imperioses necessitats, els anhels, les ànsies van quedar aparcades. Qui va estar sempre present, en canvi, va ser la realitat inqüestionable.

L’independentisme ha guanyat en maduresa. És laic. Maduresa i laïcisme que s’escampen: inicialment s’havia habilitat una aula per a 400 persones. En van caldre dues: cap a 800 assistents.

Anem bé, molt bé.

Tothom parlant de les despeses del senyor rei Juan Carlos i família. La Casa reial s’ha dignat fer-nos-en cinc cèntims i els súbdits ben ensinistrats comentant la jugada. Més aviat distraient el personal del tema més coent: els ingressos “extres” del senyor rei. També ho podem anomenar els negocis més o menys clars d’un senyor que va començar a regnar sense ni un duro i ara ostenta una de les més sucoses fortunes. Per començar recordem el que tothom pot saber: aquest senyor vagi on vagi ho té tot pagat, vagi on vagi fa negocis i rep un percentatge dels que ajuda a fer, s’operi on s’operi la Seguretat Social de la nostra butxaca li cobreix totes les despeses. Tot això són ingressos que deixen en ben poca cosa els 8,4 milions que li assigna el Congreso.

També sabem el que no sabem. El que no podem saber. Perquè és obligació ocultar-ho i que per això l’article 56 de la constitució que ens tenalla deixa clar que “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Un escàndol. Com tota la resta. Aquí us deixo dos exemples extrets de la biografia no oficial del rei Juan Carlos I, Un Rei Cop per Cop. 

“Ruiz Mateos va explicar -diverses vegades i a més d’un- que, a l’estil de com es feien les coses en aquella època. Li portava grans quantitats de diners en maletes de Loewe, directament a palau, on els guàrdies de seguretat no s’esforçaven gaire a revisar el que passava o deixava de passar pel control de l’entrada. Posava la maleta sobre la taula del despatx de Joan Carles, aquest la llençava sota un racó i queia exactament sempre al mateix lloc. “¡Cuánto ha tenido que practicar!”, deia Ruiz Mateos. 

No hi havia cap quantitat estipulada ni res que s’hi assemblés, i Joan Carles tampoc no li demanava res, com qualsevol pot suposar. Senzillament, li trucava i es lamentava com qui no vol la cosa de les dificultats econòmiques que estava passant: “¡Es que no tengo ni para pagarle al servicio!” O bé: “Esto no puede ser, Constantino me  cuesta mucho dinero.., son unos inútiles, no ganan dinero… No puedo más”. I Ruiz Mateos ràpidament el tranquil·litzava: “No se preocupe usted de nada, Alteza. Usted dedíquese a los problemas de España, que para lo demás ya estamos nosotros, estoy yo”. A vegades, Joan Carles també recorria a l’empresari de l’Opus perquè “donés un cop de mà” a alguna amiga. Una vegada li va trucar per dir-li que l’aniria a veure una “senyora” de part seva: “Se trata de una persona que se dedica a la beneficencia, que no tiene sede…” I Ruiz Mateos, tot i que la senyora en qüestió no tenia l’aspecte de pertànyer al club de la mare Teresa de Calcuta, doncs li va comprar un pis. Alguna vegada, l’empresari de Jerez també havia fet transferències importants des de Nova York. D’aquestes operacions sí que en conserva els papers. I allò sí que va preocupar la Casa Reial quan, després de l’expropiació de Rumasa, Ruiz Mateos, pròfug de la justícia, que havia fugit a Londres, els va voler utilitzar per pressionar i que el monarca no el deixés tirat. La intervenció del Banc d’Espanya va suposar una patacada que no s’acabava de creure. Però el monarca, en plena eufòria socialista, no li va fer cas. Ruiz Mateos aleshores va acusar el rei d’haver rebut 1.000 milions de pessetes, amb la qual cosa José María havia pensat que tindria les esquenes ben cobertes davant de qualsevol acció del  govern. S’entrevistà amb l’aleshores secretari general d’UGT de Banca, Justo Femández, i li va passar tota la documentació respecte a aquest fet. Però quan Justo Femández volava amb avió cap a Madrid, ja eren esperant-lo a l’aeroport persones mai identificades per explicar-li com eren les coses. I una cosa bastant forta devien dir-li, perquè es va oblidar de l’assumpte per sempre. Ruiz Mateos encara va seguir insistint pel seu compte durant un temps i el fiscal general de l’Estat l’acabà acusant d’un delicte d’injúries al cap de l’Estat. Aviat van comprendre, no obstant això, que allò seria un carreró sense sortida. Aquest judici s’hauria pogut convertir en un autèntic circ i Ruiz Mateos se’n va escapar no se sap ben bé com. L’Estat va preferir oblidar el tema i arxivà la causa basant-se en tecnicismes.          

Una de les primeres formes conegudes que Joan Carles de Borbó va utilitzar per anar-se fent un petit capital personal van ser les comissions del petroli. Encara en temps de Franco, hi va haver una crisi petroliera que afectà Espanya de manera important. Llavors a Barrera de Irimo, que era ministre d’Economia, se li va acudir anar a veure d príncep i demanar-li que mitjancés amb el príncep Fahd, de l’Aràbia Saudita, un dels productors de cm més importants, per aconseguir una remesa ràpida de petroli. Joan Carles hi va enviar un emissari i la resposta fou immediata: “Decida mi hermano el príncipe don Juan Carlos que le enviaremos todo el petróleo que España necesite”. A canvi d’aquests serveis de mediació, el príncep cobrava una comissió, cosa que a tothom li semblava molt normal. El mateix Joan Carles ha explicat que la seva habilitat per tractar amb els àrabs es deu al fet que els sap comprendre millor que ningú: “Sólo los que sabían tomárselo con paciencia llegaban a veces a hacer el negocio de su vida”, va dir una vegada.”

L’amic per excel·lència de Juan Carlos ha estat i és Manuel Prado. Amb ell ha fet els grans negocis de la seva vida. Els dos han fet els negocis de la seva vida. A partir de la pàgina 133 podreu informar-vos adequadament.

“Probablement l’emissari reial aquella vegada havia estat el mateix Manual Prado (encara que no ho hem pogut confirmar), ja que habitualment era ell qui s’encarregava d’aquesta mena de qüestions. Alfredo Pardo, director de flota de Cepsa, ho va poder comprovar quan hagué de suspendre un viatge a Kuwait que tenia programat per signar un contracte multimilionari de compra de petroli a l’emirat, que li deixaria un benefici abundant de dos centaus per barril en concepte de regalia per al comprador. Quan ja estava a punt d’ anar-se-n’hi, el van avisar per dir-li que no hi anés, que la signatura del contracte seria a càrrec de don Manuel Prado y Colón de Carvajal, cosa que el va sorprendre. I coincideix que l’aleshores emir de Kuwait, el xeic Zayed, d’Abu Zabi, era com Fahd, un gran amic del rei. “¡Un personaje extraordinario!”, solia dir d’ell Joan Carles. Suposadament, a finals dels setanta el Govern de Suárez havia adoptat un acord perquè un percentatge petit de les transaccions comercials petrolieres realitzades per Espanya amb altres monarquies del món es desviés cap al patrimoni privat dels Borbó. Aquestes transaccions comercials estaven gestionades per Manuel Prado y Colón de Carvajal. A principis dels vuitanta, i fins i tot més tard, continuaven sortint a la llum escàndols sobre els diners que el rei devia a altres monarques pel pagament de comissions a intermediaris per aconseguir aquelles transaccions (compra de petroli) en condicions molt avantatjoses per a Espanya.

A banda de les comissions per petroli, que molts justifiquen com a perfectament raonables i fins i tot legals, no se sap si el rei Joan Carles té altres negocis en el sector, encara que hi ha indicis que apunten que sí.”

El dia que tinguem el nostre propi estat, deixaran de preocupar-nos aquestes misèries. 

Els espanyols celebren una constitució que els autoritza a bombardejar-nos cada 50 anys. Més ben dit, quan ens independitzem. Quina brometa, oi? Una broma de molt mal gust que un dels pares que la va parir diu que ens l’hem de prendre amb bon humor.

No mirem cap a una altra banda. És així. Deixem-nos ja de contemplacions benintencionades.  I si t’irrites, si odies aquests malparits, pren aquest sentiment de cara i amb coratge, sense culpa i sense por, i pensa que fas bé. És el sentiment pertinent. Després, atempera’l, puja’l al cervell i planifica fredament l’acció. La irritació permanent afebleix i pot ser signe d’impotència. Deriva-la cap a l’acció que pertoca.

Ara bé, al pa, pa i al vi, vi. Si ens amenacen, no riurem, si es complauen amb la sang dels nostres compatriotes i la nostra, no ho podem oblidar. Amb els que ens volen mal, no hi ha fraternitat possible. O canvien la constitució o segueixen sent els nostres enemics. Siguem valents i escopim-los la seva vergonya. I després, anem per feina. A l’atac! 

I sí, tothom ho sap: Espanya ens roba, ens empobreix i ens espolia. I no hi ha fada que pugui desfigurar aquesta realitat. 

Força, emoció, bellesa. Esplèndida sorpresa. Un documental que captiva perquè fa sentir l’emoció intensa que viuen els mateixos castellers. Però també els familiars i entusiastes seguidors de cada colla. Amb ell se’ns obre el món intern dels castells, els valors que s’hi despleguen i la seva projecció ciutadana.

Es fa imprescindible de veure per als que estimem la terra. I està molt ben construït: entreté i emociona. El temps es fa imperceptible. Com sedueixen les imatges i la veu dels protagonistes! Des del primer moment quedes contagiat de la intensitat que impregna tot el món casteller. Un món molt més ric i més complex del que pot suposar la pura contemplació d’un carregar i descarregar de castells a la plaça.

Passareu una bona estona, entendreu tot el que es belluga a l’entorn dels castells i estimareu més intensament aquesta manifestació cultural del país. Jo particularment hi he descobert  una vessant  més de la gran creativitat i capacitat de la nostra gent. Amb els castells les terres del sud han pres un protagonisme que no tenien i han impregnat de nous valors la gent de Catalunya.

Una altra desgràcia reial. Ho podem llegir avui a la pàgina 65 de elPeriódico: el rei es clava una trompada amb una porta. Vale ja, pobre home! És que quan no es torça un peu, es trenca un braç. És pitjor que el Carlos Saiz amb el cotxe, aquest tio. Pobre! I és que tu poses el rei de copilot amb el Carlos Saiz, i els dos, en tres o quatre dies, destrossen el planeta! Sí, sí! Deixa’t estar de romanços!

El senyor va aparèixer ahir, es veu, en un acte oficial amb l’ull i la cella morats i dues tiretes al nas perquè es va estampar contra una porta. Clar, es pensa que com és el rei se li obriran les portes soles i va tirant… saps?

Diuen els d’elPeriódico textualment: “Això no li va impedir complir amb la seva agenda de treball.” Clar, de no fer res a no fer res, no hi ha gaire diferència.

Jo crec que aquí hi ha gat amagat, no creus? Una cosa és tenir un accident a l’any i l’altra tenir l’abono de la infermeria, com aquest senyor. O és que el rei és un rata i com que sap que no paga metges, diu aprofitem-ho! i es va autolesionant ( saps aquella gent que ho vol aprofitar tot, que ratllen una mica el cotxe…, xit! destrossa’l , xafa’l tot que això ho pagarà el seguro, però si està nou! és igual, xafa’l, xafa’l!!!) o això o la teoria que crec que té més pes, que jo crec que, jo diria que…
Arxius: El rei es clava una trompada

Acabeu d’escoltar-lo vosaltres mateixos. Només n’he transcrit la meitat i ja veieu que no té pèrdua. La gràcia està en sentir-ho de viva veu pel mateix autor, el Peyu que cada dia podeu trobar al TeatreNeu i al Fricandó matiner de RAC 105.

La majoria

absoluta

és una dictadura provisional,

una anomalia democràtica

revocable

Això a Espanya.

Nosaltres a lo nostre,  fer possible la independència. 

Ras i curt, Esquerra ha fracassat. Ha perdut vots respecte del 2008; exactament 47.287. Ha mantingut els 3 diputats, és veritat. Tan veritat com que no ha aconseguit frenar res; la sagnia encara dura. També ha perdut en percentatge. Del 7.83% ha passat al 7.06%.

Esquerra no ha sabut recollir el creixent independentista sociològic. Imperdonable. Ho tenien en safata. Ni amb Lluís Llach ni amb Terricabras ni… I això que no tenia competidors independentistes. Un fracàs en tota regla.

No me n’alegro. Tampoc ho lamento. Si Esquerra admet el fracàs, si entre tots l’obliguem a mirar la realitat dels fets, Esquerra començarà a fer bé les coses d’una maleïda vegada. S’hi ha negat després de cada patacada des del 28-N de l’any passat. És gros. Esquerra ha estat el principal obstacle per a la unitat dels independentistes i per això no lamento el seu fracàs. La seva obsessió per a no diluïr-se en una coalició, per no perdre les sigles, ha impedit qualsevol entesa. 

Esquerra no ha fet bé les coses. Sortosament, la majoria d’independentistes s’han adonat que el maquillatge era maquillatge. I de baixa qualitat: quina era l’experiència política de l’escriptor Bosch? I si mirem el partit, qui segueix tallant el bacallà en l’executiva nacional? No segueixen sent en Lluís Salvadó i l’Oriol Amorós?  I al darrera, no seguim veient la mà de Puigcercós? Tornem a l’Alfred Bosch: no va tenir el més mínim paper en les decisions del darrer congrés, el seu paper era el d’anar passejant la seva “nova” figura. Trist. En la conversa amb Solidaritat, Bosch no va ser més que la muda decoració d’unes decisions que ja venien preses amb anterioritat. Allà es decidia sobre eleccions i Bosch n’era el cap de llista, però fora de deixar anar  bons desitjos, mut. Per a rematar-ho, Esquerra l’ha volgut ballar amb un cadàver. Reagrupament era més que cadàver de dues eleccions anteriors fracassades i ara ja put. L’aparença d’unitat que s’ha volgut donar amb l’entrada de Reagrupament demostra el nivell intel.lectual i polític dels dirigents d’Esquerra. Ni van saber aprendre de les municipals!

Les operacions quirúrgiques són doloroses però necessàries. Es tracta d’extirpar dos tumors: primer, el fet de creure’s el “pal de paller” (Miquel Sellarés) de l’independentisme degut al “caràcter històric” del partit (Junqueras) i, segon, desfer-se de personatges periclitats que resten rere  les bambolines dirigint el partit amb la barroeria que els caracteritza.

És urgent que Esquerra reconegui el seu fracàs. I en això hi hem de contribuir tots. Ells sols no en seran capaços. Hem d’impedir que reparteixin discursos per edulcorar  els resultats com han fet en les dues darreres conteses electoral. Ha estat un fracàs en tota regla. Ho hem de repetir per tota la xarxa i en tots els mitjans fins que baixin a la dolorosa realitat. Fins ara Esquerra ha reaccionat amb molta paranoia. Els crítics són uns ressentits, Solidaritat mira d’enfonsar-los, els dolents són els altres i no paren d’atacar-los, si no fos pels altres hi hauria unitat independentista, els altres no han sabut correspondre a la seva gran generositat en la taula de negociacions… Un discurs que la militància que els queda repeteix dòcilment, però que no té el suport de cap fet que l’avali. Espero que el fracàs d’ahir fongui tanta cuirassa malaltissa i que, en les pròximes trobades per a la unitat, d’una vegada les sigles d’ERC quedin postergades en bé del país. Com Amaiur.

Foc nou!

L’Alfred Bosch, cap de llista per Esquerra, és entrevistat pel PuntAvui. I arriba el moment de la pregunta del milió. “Tornant al concert, creu que el govern espanyol hi donarà el vistiplau? Fins i tot Joan Carretero de Reagrupament, un dels seus socis, el veu inviable.” L’Alfred Bosch, aleshores, se sent especialment inspirat i s’envola en ales de la imaginació. Una imaginació plausible, dintre de tot. “Imagineu-vos que el 20 de novembre obtenim 47 diputats…” Complicat d’imaginar, li replica inevitablement l’entrevistador. “Sí, però fem aquest exercici d’imaginació. Anem a Madrid amb 47 diputats i amb la paella pel mànec. Els diem que, si bloquegen el concert, no votarem el pressupost ni posarem cap facilitat. I el següent pas serà plantejar el dret a l’autodeterminació. Aquesta és la millor via cap a la independència. De la mateixa manera que han fet els bascos. Tot és possible i depèn del suport que tinguem.”

Tot de supòsits i condicionants absolutament  impossibles! Falla la major: mai tindran la paella pel mànec. Mai. “No votarem el pressupost”; prepotència il.lusa! I si l’altre disposa de majoria absoluta? I si van a buscar els vots necessaris a altres grups com els gallecs o canaris o els de Rosa Díez? Un cop més Esquerra juga la carta de l’il.lús.

Certifico que la imaginació de l’ escriptor Alfred Bosch és potent. Molt i certament desbocada. I en política, catastròfica. Pregunto: ell i els catalans que el segueixen em volen contestar quantes plantofades més han de rebre de Madrid per deixar la seva actitud estúpidament il·lusa? Quantes vegades la senyora Chacón haurà de dir que està d’acord amb el Tribunal Constitucional espanyol per baixar dels núvols i admetre que davant d’un “imaginat” envit català, PP i PSOE aniran de bracet per parar-nos els peus? Ja ho diu el refrany: xiula, xiula, que si el ruc no vol “beure”… que és com dir: escriu i esgargamella’t que si l’ independentista no vol “veure”…

Vull fer tornar al senyor Bosch a la lògica dels mortals. Prescindiré momentàniament dels fets que l’Alfred no està disposat a admetre i li demanaré que sigui coherent amb el seu mateix plantejament “imaginatiu”.  En el supòsit que un dia arribi a tenir 47 diputats a Madrid, no creu que també en tindria 68 al nostre parlament? És la proporció que es dóna sempre. Doncs, aleshores, senyor Bosch, què carai hi aniríem a fer a Madrid, quins carai de concert hem de demanar, si podem tenir tots els nostres diners declarant directament la independència? Quin dret d’autodeterminació hem d’anar a demanar si ras i curt el podrem exercir, activar, posar en pràctica sense esperar que des de Madrid en els concedeixin?

Senyor Bosch i senyors d’Esquerra, treguin -se aquest madricentrisme de sobre, si us plau; això és autonomisme. O és que els fa vergonya admetre que hi ha independentistes que els han passat davant en l’estratègia adequada per alliberar-nos? Ja els ho diré: massa sigles i massa poc país, massa “partit històric” i massa poc “Catalunya”.