CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

L’Alfred Bosch, cap de llista per Esquerra, és entrevistat pel PuntAvui. I arriba el moment de la pregunta del milió. “Tornant al concert, creu que el govern espanyol hi donarà el vistiplau? Fins i tot Joan Carretero de Reagrupament, un dels seus socis, el veu inviable.” L’Alfred Bosch, aleshores, se sent especialment inspirat i s’envola en ales de la imaginació. Una imaginació plausible, dintre de tot. “Imagineu-vos que el 20 de novembre obtenim 47 diputats…” Complicat d’imaginar, li replica inevitablement l’entrevistador. “Sí, però fem aquest exercici d’imaginació. Anem a Madrid amb 47 diputats i amb la paella pel mànec. Els diem que, si bloquegen el concert, no votarem el pressupost ni posarem cap facilitat. I el següent pas serà plantejar el dret a l’autodeterminació. Aquesta és la millor via cap a la independència. De la mateixa manera que han fet els bascos. Tot és possible i depèn del suport que tinguem.”

Tot de supòsits i condicionants absolutament  impossibles! Falla la major: mai tindran la paella pel mànec. Mai. “No votarem el pressupost”; prepotència il.lusa! I si l’altre disposa de majoria absoluta? I si van a buscar els vots necessaris a altres grups com els gallecs o canaris o els de Rosa Díez? Un cop més Esquerra juga la carta de l’il.lús.

Certifico que la imaginació de l’ escriptor Alfred Bosch és potent. Molt i certament desbocada. I en política, catastròfica. Pregunto: ell i els catalans que el segueixen em volen contestar quantes plantofades més han de rebre de Madrid per deixar la seva actitud estúpidament il·lusa? Quantes vegades la senyora Chacón haurà de dir que està d’acord amb el Tribunal Constitucional espanyol per baixar dels núvols i admetre que davant d’un “imaginat” envit català, PP i PSOE aniran de bracet per parar-nos els peus? Ja ho diu el refrany: xiula, xiula, que si el ruc no vol “beure”… que és com dir: escriu i esgargamella’t que si l’ independentista no vol “veure”…

Vull fer tornar al senyor Bosch a la lògica dels mortals. Prescindiré momentàniament dels fets que l’Alfred no està disposat a admetre i li demanaré que sigui coherent amb el seu mateix plantejament “imaginatiu”.  En el supòsit que un dia arribi a tenir 47 diputats a Madrid, no creu que també en tindria 68 al nostre parlament? És la proporció que es dóna sempre. Doncs, aleshores, senyor Bosch, què carai hi aniríem a fer a Madrid, quins carai de concert hem de demanar, si podem tenir tots els nostres diners declarant directament la independència? Quin dret d’autodeterminació hem d’anar a demanar si ras i curt el podrem exercir, activar, posar en pràctica sense esperar que des de Madrid en els concedeixin?

Senyor Bosch i senyors d’Esquerra, treguin -se aquest madricentrisme de sobre, si us plau; això és autonomisme. O és que els fa vergonya admetre que hi ha independentistes que els han passat davant en l’estratègia adequada per alliberar-nos? Ja els ho diré: massa sigles i massa poc país, massa “partit històric” i massa poc “Catalunya”.