CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Anirem a plantar-nos al Congrés de diputats. Així de contundent s’ha
expressat Alfred Bosch. En el debat de TV3 dos temes van ser els eixos de les
intervencions del cap de llista d’Esquerra: el concert econòmic i que aniran a
Madrid a plantar-se.

L’altre dia em vaig plantar a casa. La petita amb els seus set anys ja em tenia cansat de tant demanar-me un mòbil, i res, em vaig plantar. No et vull sentir a parlar més de mòbils o no aniràs a la festa de la Berta. Coi, em vaig plantar. I la parella: que no vull anar al sopar de la Colla, que no tinc ganes de trobar-me amb la Glòria. Doncs, anirem al sopar perquè el Cisco, el seu marit, és un bon paio, a mi no m’ha fet res i vull mantenir la seva amistat. M’he plantat: he impedit que algú se surti amb la seva en contra dels meus interessos o del meu criteri.

Es plantaran. En què? Per impedir què? Per aconseguir què? No concreten. Bé, per defensar Catalunya. Home, una mica vague, no creieu? Per altra banda, quina força tenen per plantar-se en alguna cosa? Parlen de concert econòmic com el basc, del dèficit fiscal… Què hi poden fer? Pataletes i prou.  Paquet, molt de paquet. Els espanyols tenen una recepta centenària per aquests casos: “Perro ladrador, poco mordedor.” Res no poden fer sinó fer riure. Com el nen petit que aixeca la mà al germà sis anys més gran. Pura gesticulació. Només que si el gest pretensiós el fa un adult i ho fa en el Parlament del país que el té sotmès, aquest gest resulta sobre tot còmic, hilarant, desencadena el riure. O el menyspreu, per ridícul.

Que aniran a declamar no sé quins drets? ¿Alguna colònia s’ha desenganxat de la metròpoli només cridant pels seus drets? Tanta ingenuïtat resulta enervant. Que aniran a denunciar el maltractament i l’espoliació que patim? Sí, segur que als espanyols els sabrà molt de greu i els agafarà un atac de culpabilitat. Segur!

El Parlament espanyol no és pas el Tribunal dels Drets Humans, i aquest tampoc està per aquestes baralles domèstiques. A el Parlament de Madrid s’hi fa política. I la política, senyors kumbaiàs, no es fa arborant drets. És veritat que s’embolcalla amb faramalla d’oratòria, però la política és cosa de força, de bel·ligerància. Una forma civilitzada de violència i qui guanya és el més fort. La política, minyons de foc de camp, és força! I cap partit català no tindrà mai cap força quan hagi d’enfrontar-se per qüestions nacionals amb els demés partits de l’Estat dominant. Els nostres vots sempre seran inferiors als seus. El nostre camp de batalla no serà mai el Parlament espanyol. Són les instàncies europees les que ens escoltaran si abans nosaltres hem fet els deures aquí a casa.

Esquerra s’ha especialitzat en el llenguatge vaporós i la metàfora inintel.ligible. La gent del meu entorn deu ser molt ruca, i potser per això cap d’elles ha entès què vol dir La República del Sí. Quan els ho he preguntat, només m’han sabut esmentar Ikea i aquí s’han acabat les coincidències; la resta, interpretacions per a tots els gustos. L’esforç i la justícia social dels socialistes podem pensar que és l’enganyifa de sempre, però s’entén i per això la podem qualificar d’encertada o d’enganyifa. Anirem a plantar-nos, ningú sap de què es tracta i per això no podem ni afirmar que és una enganyifa, no vol dir res. Aviam, coneixent Esquerra es pot aventurar per on van els trets: sí a la independència, sí a denunciar les injustícies que rebem, sí al concert…, però la divergència de la gent a qui he preguntat ha estat total davant la imprecisió de l’eslògan de campanya. Error de  publicitat. La imprecisió genera inseguretat, i és la confiança que desprèn un candidat i la seva formació el que en definitiva atreu al votant majoritari.

Que vagin en compte els d’Esquerra, que de tan plantar-se no hi facin arrels a Madrid. Acabes volent fer-te el simpàtic i aleshores t’oblides de l’aspra veritat del patiment del teu poble. La seducció de la capital del regne té aquest efecte. És el mal que va infectar per sempre Puigcercós i Ridao.