CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ras i curt, Esquerra ha fracassat. Ha perdut vots respecte del 2008; exactament 47.287. Ha mantingut els 3 diputats, és veritat. Tan veritat com que no ha aconseguit frenar res; la sagnia encara dura. També ha perdut en percentatge. Del 7.83% ha passat al 7.06%.

Esquerra no ha sabut recollir el creixent independentista sociològic. Imperdonable. Ho tenien en safata. Ni amb Lluís Llach ni amb Terricabras ni… I això que no tenia competidors independentistes. Un fracàs en tota regla.

No me n’alegro. Tampoc ho lamento. Si Esquerra admet el fracàs, si entre tots l’obliguem a mirar la realitat dels fets, Esquerra començarà a fer bé les coses d’una maleïda vegada. S’hi ha negat després de cada patacada des del 28-N de l’any passat. És gros. Esquerra ha estat el principal obstacle per a la unitat dels independentistes i per això no lamento el seu fracàs. La seva obsessió per a no diluïr-se en una coalició, per no perdre les sigles, ha impedit qualsevol entesa. 

Esquerra no ha fet bé les coses. Sortosament, la majoria d’independentistes s’han adonat que el maquillatge era maquillatge. I de baixa qualitat: quina era l’experiència política de l’escriptor Bosch? I si mirem el partit, qui segueix tallant el bacallà en l’executiva nacional? No segueixen sent en Lluís Salvadó i l’Oriol Amorós?  I al darrera, no seguim veient la mà de Puigcercós? Tornem a l’Alfred Bosch: no va tenir el més mínim paper en les decisions del darrer congrés, el seu paper era el d’anar passejant la seva “nova” figura. Trist. En la conversa amb Solidaritat, Bosch no va ser més que la muda decoració d’unes decisions que ja venien preses amb anterioritat. Allà es decidia sobre eleccions i Bosch n’era el cap de llista, però fora de deixar anar  bons desitjos, mut. Per a rematar-ho, Esquerra l’ha volgut ballar amb un cadàver. Reagrupament era més que cadàver de dues eleccions anteriors fracassades i ara ja put. L’aparença d’unitat que s’ha volgut donar amb l’entrada de Reagrupament demostra el nivell intel.lectual i polític dels dirigents d’Esquerra. Ni van saber aprendre de les municipals!

Les operacions quirúrgiques són doloroses però necessàries. Es tracta d’extirpar dos tumors: primer, el fet de creure’s el “pal de paller” (Miquel Sellarés) de l’independentisme degut al “caràcter històric” del partit (Junqueras) i, segon, desfer-se de personatges periclitats que resten rere  les bambolines dirigint el partit amb la barroeria que els caracteritza.

És urgent que Esquerra reconegui el seu fracàs. I en això hi hem de contribuir tots. Ells sols no en seran capaços. Hem d’impedir que reparteixin discursos per edulcorar  els resultats com han fet en les dues darreres conteses electoral. Ha estat un fracàs en tota regla. Ho hem de repetir per tota la xarxa i en tots els mitjans fins que baixin a la dolorosa realitat. Fins ara Esquerra ha reaccionat amb molta paranoia. Els crítics són uns ressentits, Solidaritat mira d’enfonsar-los, els dolents són els altres i no paren d’atacar-los, si no fos pels altres hi hauria unitat independentista, els altres no han sabut correspondre a la seva gran generositat en la taula de negociacions… Un discurs que la militància que els queda repeteix dòcilment, però que no té el suport de cap fet que l’avali. Espero que el fracàs d’ahir fongui tanta cuirassa malaltissa i que, en les pròximes trobades per a la unitat, d’una vegada les sigles d’ERC quedin postergades en bé del país. Com Amaiur.

Foc nou!