L’independentisme laic
Us hi heu fixat? L’independentisme emergent no ostenta cap símbol patriòtic en el seu logo. Ni les obligades quatre barres. Des de Convergència fins a Reagrupament, tots els partits que es defineixen nacionalistes les porten. Solidaritat per la Independència, no. Ho he comentat amb molta gent i ningú hi havia parat esment.
L’últim i nou independentisme és un independentisme laic. Fins ara, l’esperit d’independència volava empès per la flamarada emotiva. El sentiment era el motor del compromís i de l’acció. El nou independentisme, en canvi, ens arriba amb un altre carburant: el coneixement i l’anàlisi de la realitat.
No hi ha altre carburant per al motor que la independència exigeix. Caldrà molta intel.ligència i molta decisió. El sentiment es queda fàcilment en el desig; el coneixement, en canvi, ens propulsa a l’acció i ens hi prepara molt millor. El sentiment es satisfà amb accions simbòliques i puntuals; l’acció planificada requereix anàlisi, avaluació dels mitjans més adequats i acció obstinada. L’acompliment del sentiment acaba amb la flamarada d’una manifestació, d’uns crits exaltats o d’uns càntics entusiastes; l’acció planificada està tossudament destinada a l’acompliment del seu objectiu. Fins ara l’independentisme vivia litúrgicament a base de símbols i rituals que vehiculaven sentiments. L’independentisme emergent és laic i viu de l’acció eficient. Per això, en l’emblema de Solidaritat les lletres en ascendent ens parlen més de voluntat d’acció que de sentiment evanescent. Per això, a Solidaritat no li cal la bandera en el seu emblema.
Per què hi ha independentistes que voten CiU? Per què la nit electoral molts dels que celebraven la victòria d’aquest partit cridaven independència? La resposta té molts matisos i és complexa, però hi ha una explicació que les engloba: és un independentisme de desig, mogut fonamentalment pel sentiment i que es satisfà amb la litúrgia del crit i el voleiar de banderes. A més banderes en els actes electorals de CiU, menys actuació efectiva. Els sentiments són fàcilment manejables: permeten promeses inconcretes, com l’eteri pacte fiscal, i excuses fàcils només una setmana després de la victòria electoral.
L’independentisme ha madurat. En l’independentisme de Solidaritat domina la intel·ligència i la resolució volitiva. El sentiment tampoc no es margina perquè acompanya i potencia la decisió. Acompanyament necessari perquè l’anàlisi de la realitat només aboca a l’acció quan es contempla amb ulls ambiciosos i un pèl agosarats.
El dissabte abans de Nadal, l’independentisme emergent va fer un pas important i necessari, camí del seu objectiu. El Cercle d’Estudis Sobiranistes organitzar una Convenció Nacional per a l’estudi de les estratègies que comporta la creació de l’estat propi. Està previst que aquestes convencions es facin cada sis mesos. Per aquí ha d’anar a partir d’ara el treball independentista de debò. Perquè, diguem-ho clar, els pactes fiscals i els concerts econòmics no aboquen a la independència tot i que poden fer més còmode la dependència colonial. Euskadi n’és l’exemple: el concert no satisfà l’ànsia independentista. Aquesta primera Convenció va tenir dos grans temes d’estudi. D’entrada, les diferents fórmules jurídiques i institucionals que altres països han adoptat en el seu trànsit nacional per a la creació del propi estat. La segona part va estar orientada a l’estudi de les implicacions econòmiques que suposa els inicis d’un nou estat i la separació de l’estat unitari. Hi van intervenir experts universitaris i del món empresarial i jurídic. Els desitjos, les imperioses necessitats, els anhels, les ànsies van quedar aparcades. Qui va estar sempre present, en canvi, va ser la realitat inqüestionable.
L’independentisme ha guanyat en maduresa. És laic. Maduresa i laïcisme que s’escampen: inicialment s’havia habilitat una aula per a 400 persones. En van caldre dues: cap a 800 assistents.
Anem bé, molt bé.