Faci els seus deures, President Mas!
Si li arriba aquest article, senyor President, segurament posarà cara d’estranyesa. No passa un telenotícies sense aparèixer a la televisió per repetir-nos que hem de fer els deures i, segurament dóna per entès que vostè ja els fa. Pel seu posat, vostè creu que justament aquest és el seu penós i difícil deure: recordar-nos els sacrificis –“els ajustaments”- que hem de fer i fer-los complir; un deure que vostè ja considera prou pesat com perquè algú com jo vingui a recordar-li que en té d’altres.
Sí, ja sé que vostè pateix molt i li sap un greu enorme tots aquests “esforços” que se sent obligat a exigir-nos. Reconec que li resulta molt dur haver-nos de recordar que els serveis que teníem fins ara no ens els mereixíem i ja no els “tornarem a tenir”. Ja me n’adono que no li resulta agradable fer el paper de dolent que li ha tocat. Prou dolorós tot plegat com perquè ara jo tingui el desvergonyiment de dir-li que faci els deures.
D’entrada recordi una cosa: quan un mateix es dicta les pròpies obligacions tendeix a equivocar-se i tria les més còmodes. Vostè no n’és l’excepció. Deixi que sigui la ciutadania qui n’hi faci el llistat. Jo no represento la ciutadania, és clar, però li asseguro que el que li diré és compartit per molta gent.
Que de quins deures li parlo? Doncs, n’hi diré uns quants.
Sr. president Mas, vostè té el deure de dir-nos la veritat i de dir-la a tota Espanya. I de dir-ho sense tecnicismes. Ni falses timideses. Vostè ha de dir sense embuts que els diners que ens manquen Espanya se’ls ha emportat i els reparteix fora de Catalunya. Aparqui el tecnicisme “dèficit fiscal” i digui obertament que Espanya s’apropia, via impostos, de la riquesa que els catalans produïm. Si no vol parlar de robatori, al menys parli d’apropiació dels nostres diners i digui que ens els prenen. Si les lleis cobreixen aquesta apropiació, no li tremoli la veu per denunciar-les i dir que són lleis injustes. Les retallades en sanitat no “s’han de fer”, no són uns “deures”, són una necessitat imposada per Espanya: ella s’ha endut els diners que necessiten els hospitals i les escoles. Les places de professors no es poden ampliar no perquè no tenim diners, sinó perquè els que hem produït se’ls ha apropiat, o els ha robat, Espanya. Si nosaltres no podrem mantenir les curses de Montmeló i Andalusia podrà seguir gaudint de les seves, no és perquè Andalusia generi més riquesa, és perquè els nostres diners s’han desviat cap allà. O no és veritat? Doncs, digui-ho. Aquest és el seu deure. I complexi’l.
Tantes vegades com ens anuncia uns “ajustaments”, tantes vegades ha de fer la denúncia de la seva causa primera i principal: el robatori d’Espanya. I en xifres. Les de debò. No ens maregi més amb els 759 milions de la disposició addicional tercera que tan malament va negociar Duran, i que només vindran després d’una nova genuflexió. No, no és per només aquesta quantitat que no pot pagar els nostres funcionaris. La xifra de debò és 20 o 30 vegades superior. Va entre els 16.000 milions reconeguts per l’estat espanyol i els 22.000 milions de la majoria d’economistes. Exigeixi’ls, són els nostres diners. No es quedi lamentant-se només pels 1450 milions del Fons de Competitivitat que Madrid no li vol avançar. La xifra és la que li acabo d’esmentar, que és molt superior. Sé prou bé que no ens els donaran pel fet de reclamar-los, però si vostè la va repetint, la nostra gent sabrà la xifra real de l’apropiació espanyola. Si la xifra és 30 vegades superior, 30 graus més pujarà la nostra indignació i 30 raons més avalaran el sí en una consulta popular. Aquest és el seu deure: fer arribar a la gent la xifra real de l’apropiació espanyola i fer conèixer la causa primera de qualsevol ajustament pressupostari. Vostè té l’altaveu gran, el més potent, més que el de les tertúlies i les revistes del gremi independentista. I té l’obligació d’utilitzar-lo. És un deure que ningú més pot fer per vostè. Compleixi’l.
I aquest encongiment que gasta, senyor Mas! Se’n vol desfer d’una vegada? Tanta energia per parlar dels seus “ajustaments” i tanta timidesa i discreció quan al·ludeix el que Espanya ens arrabassa. El seu deure és ser tant contundent per una cosa com per l’altra. Dic malament, cal ser més enèrgic a l’hora d’acusar Espanya de la seva apropiació -indeguda, com totes- perquè aquesta és la real causa dels ajustaments. Ens ve de Londres i diu davant les càmeres de TV3: “Nosaltres estem fent els deures, estem liderant els processos d’ajustament i austeritat, però els líders europeus també han d’entendre que Catalunya està en una situació molt delicada des d’un punt de vista financer i de recursos perquè es troba amb una relació amb l’estat espanyol molt atípica.” Els termes ajustament i austeritat són ben clars per a tothom, tot i que jo en diria retallades, però això de “situació molt delicada” és més evanescent que el sexe dels àngels. I dir que la relació amb Espanya és atípica és com dir-li a un malalt de càncer que la seva salut no és del tot bona. Jo sí que no havia sentit una manera més atípica d’expressar-se per part d’una víctima de robatori a qui només han deixat el que porta a sobre. No acaba aquí la seva fluixesa. En la mateixa declaració ens converteix el dèficit fiscal en “drenatge fiscal”. Bona manera d’anar-se’n pels núvols: fer servir metàfores. No compleix els seus deures, president. Faci servir la mateixa claredat i el mateix to inflat amb que anuncia els seus “ajustaments” per denunciar de l’apropiació, l’espoliació, el robatori espanyol i la desviació dels nostres recursos cap a altres regions espanyoles.
Faci els deures, president; els seus. Digui la veritat i sigui valent. Digui les reals causes de les retallades de serveis i sigui prou valent per dir-ho amb la mateixa contundència amb què es vanta dels sacrificis que imposa.