Blocs de VilaWeb

Aquest poema, que el vaig conéixer com molts altres per les cançons de Raimon, és el que he decidit comentar per a un treball de classe. Salvador Espriu (1913-1985) va ser un magnífic poeta per a les lletres catalanes; enguany s’ha commemorat el 25é aniversari de la seua mort. Preocupat per la seua Sinera (Arenys de Mar), fa una poesia basada en la mort, en el record al passat, en la infantesa, i en les seues preocupacions i obsessions, com és el país que ell volia i desitjava. Li haguera agradat anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, però “no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort”. Fidel al seu poble, a les seues arrels. Hui el recorde ací; gaudiu dels versos espriuans:

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.