Dos alcoians a Cocentaina: Carles Cortés i Isabel-Clara Simó
La fira de Cocentaina és gran, enorme, magna, per això va caldre demanar informació per a arrimar-se a la part on es feia la I Fira del Llibre. Una carpa gegant, amb quatre taules allargades plenes de llibres de molts dels nostres escriptors d’ara i adés: Enric Valor, Joanot Martorell, Àngel Guimerà, Manuel de Pedrolo, Francesc Mompó, Francesc Bodí, Isabel-Clara Simó, Carles Cortés, Joan Olivares, Vicent Andrés Estellés i un llarg etcètera, comparable amb qualsevol altra gran literatura. Enfront, una tarima amb una catifa roja, una taula redona i dues cadires. Hi havia unes setze cadires per al públic, però no per això l’aforament va ser menys nombrós. I a les sis de la vesprada, hora peninsular, va començar l’acte. Carles Cortés, l’escriptor de Sara, la dona sense atributs, va inaugurar l’esdeveniment donant-nos les gràcies a tots per la nostra assistència i explicant-nos que allò que teníem davant anava a ser una presentació creuada i una mena de tertúlia literària entre tots dos: ell i la seua veïna alcoiana, Isabel-Clara Simó.
Començà presentant Homes, l’última obra de l’escriptora de Júlia o El meu germà Pol. Ens aconsellà iniciar aquest llibre de relats basats en la psicologia d’uns vint homes per un relat titulat “Informe”, on uns extraterrestres analitzen les formes de ser d’alguns homes, que, per exemple, es compren revistes amb dones nues quan, a la seua pròpia casa, ja en tenen, amb les mateixes característiques. Després li tocà el torn a Isabel-Clara Simó, que, a continuació de donar les gràcies també, presentà Sara, la dona sense atributs. D’aquesta obra afirmà que va més enllà d’una relació entre una dona madura, d’uns cinquanta anys, i un prostitut. El que realment seria el tema central és la necessitat d’afecte i la soledat en què ens trobem tots “homes i dones per igual”, afirmà l’alcoiana.
Acabades les presentacions dels llibres, parlaren entre ells i respongueren algunes preguntes del públic. Una d’elles fou quants llibres tenia publicats l’escriptora, que n’eren uns quaranta. Deia, rient-se, que quan arribe als cinquanta pararà i farà festa -esperem que no s’ature!. Carles Cortés, per la seua banda, explicà que els llocs de la seua novel·la poden ser trobats per qui el coneix una mica bé, ja que la casa de Sara és la seua pròpia, cosa que no vol dir que “en ma casa tinga un prostíbul muntat ni molt més, eh?” comentava amb un somriure. I, ara sí, debateren entre ells. L’alcoià contà que en més d’una ocasió li havien recriminat que per què les protagonistes eren dones i no homes, a la qual cosa contestava sempre que, i per què no? I la Isabel-Clara Simó també digué que ella podia fer protagonistes homes i dones, que, amb dedicació i estima els havia escoltats i, així, n’havia pogut traure la psicologia. Vivim en un món on s’obvien les xicotetes coses i ens centrem en temes tan banals com si el protagonista és del sexe masculí o del sexe femení. Anem més enllà, collons, i fixem-nos amb la història, el relat, el contingut, l’estil de cadascú, el lèxic tan ric d’ambdues obres, i deixem-nos estar de si el personatge principal té penis o té pits.
Quan van acabar, es van endur nombrosos aplaudiments dels oients que hi érem, i és que no és per a més, dos escriptors de la seua talla no es veuen tots els dies, i menys en una I Fira del Llibre. Va ser el torn per als autògrafs. Me’n vaig anar primer al costat de Carles Cortés que, quan li vaig dir que em dedicara el llibre, em va ubicar i es va recordar d’aquella ressenya oblidada que vaig prometre a l’agost via féisbuc que faria de la seua obra i de Dones, de l’escriptora que tenia a la seua esquerra. Vam parlar una mica i em va signar el llibre.
Després, em vaig posar a la cua que s’havia format al voltant d’Isabel-Clara Simó, qui, després de saludar algunes dones, amigues i fans, em va agafar els dos llibres que portava d’ella, Homes i Dones, i me’ls va signar també. Mentre escrivia la dedicatòria, vam poder dialogar sobre la seua inclusió al partit de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència. La veritat és que se li notava la vena política en els discursos, tot i que no va comentar res en absolut sobre les eleccions, únicament que estava de campanya. Li vaig comentar la notícia que mostrava Canal 9 fa unes setmanes sobre el fitxatge de Núria Cadenes pel seu partit a Girona. Els dos pensàvem el mateix, però ella ho féu públic, encara que ens vam calmar. Té collons que a una persona de la qual s’ha demostrat la seua innocència o, millor dit, la seua no culpabilitat, perquè mai n’havien tingut proves de res, se la titlle amb un adjectiu tan gros com el que feren servir els periodistes de la “nostra” televisió. A aquestos ningú els ha de dir res? No es mereix una denúncia per la falta de respecte que han mantingut cap a una persona que ha pagat massa per un presumpte delicte en el qual ella no hi tingué res a veure? Mentrestant, l’oposició mira cap a altres costats. Eixos són els nostres polítics tan respectuosos.
Finalment, li vaig donar les gràcies a ella i, novament, al Carles també. Calen més actes com aquestos per continuar demostrant -per què la literatura castellana, anglesa o francesa no han de tenir eixa pressió de demostrar?- que no estem morts, que estem més vius que mai i que ens podran silenciar tant com vulguen o més, però farem del silenci el crit més bramador i ensordidor que hagen sentit mai.
No li vaig preguntar perquè el protagonista era un home o una dona. En realitat li vaig preguntar per el transfons social de la novela “Homes”, pregunta que no em va aplegar a contestar de la manera que jo volia. Però al cap i a la fi va ser un acte interessant, podria repetir-lo. 🙂