Blocs de VilaWeb

El nostre naixement té una certa similitud amb un encenedor. Bé, amb el funcionament d’un encenedor, en el qual la mare, després de molt de sofriment -fins i tot en la biologia humana?-, pitja el botonet i n’ix foc. I no m’ho negueu. Quan eixim del ventre maternal, a part dels plors, de la sang i de tots els líquids, una petita espurna se’ns encén al cor. L’espurna del primer dia que amb el pas del temps esdevé la flama de la vida. La flama. Des del moment zero fins al moment infinit, que aleshores passa a ser finit, tenim una flama groguenca i vermellosa al nostre interior, una flama que ens obliga, primer, a posar-nos drets i a començar a moure un peu davant d’un altre: a caminar. Una flama que intentarà consumir-se diàriament, ja siga per la poca potència del foc o per elements externs, com els mals vents que bufaran per mestral i ponent o per les males pluges que intentaran apagar-la. Però no. Així com el got que intenta apagar el ciri més llarg posant-s’hi damunt, però que sempre rep alguna mà innocent que l’acaba descobrint, la nostra flama només s’acabarà un dia: el dia definitiu i inevitable. I aquest jorn arribarà, sí, encara que està en les nostres mans, com he dit, saber allargar-lo més o menys. La flama, l’hem de portar sempre a una temperatura constant, lluitant contra tots els obstacles permanents, combatent per un món millor, tant externament com interior. La flama ha de servir per a eradicar la violència de gènere, el maltractament infantil, la intolerància a les persones majors; ha d’acabar amb la pederàstia, amb les dictadures, amb les opressions, amb la fam i amb la guerra; ha de portar-nos alegries, il·lusions; ens ha de fer viure, ens ha de fer riure, tot i que no passa res si plorem; ens ha d’escalfar les idees i fer les coses amb passió; ens ha d’entregar la racionalitat que moltes vegades ens cal, el seny que solem oblidar. La flama ens ha d’ajudar a ser portadors, això és, a ser persones. Cada dia, algú o quelcom ens la intentaran apagar; viuen per a això, no tenen més feina. La nostra tasca és la de seguir el relleu que la mare, quan naixem, fa amb nosaltres: continuar apretant el botonet de l’encenedor i fent de paret per si algun ventet es filtra i arriba a l’objectiu. Utilitzem la flama per a viure; utilitzem la flama per a fer viure. Si ens ajuntem tots, la flama individual acabarà sent una foguera col·lectiva amb què podrem guanyar-ho tot. Està en les teues mans, està en les nostres mans. Què hi ha més poderós?