Blocs de VilaWeb

M’agrada la idea de desinhibir-nos amb la mirada, aquella que em produeix un tràfec melangiós cada vegada que s’entrecreua amb els meus ulls. M’encanta sentir el teu alé amb regust de dolçor primaveral cada instant que em parles, que em narres alguna anècdota de la teua joventut. És un plaer llegir-te els llavis, recorrent-los visualment, ara el de dalt, ara el de baix, amb el lent moviment del nervi xerraire. És un honor escoltar-te, amb tota l’atenció meditada, capficat amb els mots enrevessats que soltes amb unes pauses intencionades per a provocar el meu misteri. Tinc el desig jovenívol de passar la mà pel teu rostre, tocar-te els peçons d’una de les dues orelles, mentre la teua expressió roman inalterable a les meues intencions.

… I mai es va despertar, adormida com estava, aquella estàtua de bronze de no se sap quin període de l’Antiguitat, mentre el príncep blau del conte s’emprenyava, agafava una pica i la colpejava fins a arribar a l’extrem de quedar una enorme quantitat de polsim. Aleshores, la va preparar, la va alinear i, tot d’una, la va llepar, demostrant al món que s’havia pogut menjar el passat.

Acabe ara la lectura d’aquesta formidable novel·la, també descoberta el curs de 3er d’ESO. No l’havia llegida encara; aquell any em va interessar més el gènere policíac de l’escriptor de Sedaví. Això sí, fou la primera pel·lícula en valencià que veia, amb actors que ja coneixia de les telenovel·les valencianes que veia amb la meua iaia, com Juli Mira. M’encantà, sense més embuts. Com va ser capaç d’arribar-me al cor, de mostrar-me una València no tant distinta de l’actual, amb utopies al cap i a la fi. Un any després, en estiu, me’l vaig intentar llegir, però una mena d’autopacte féu que em llegira els llibres d’Oleguer Presas, Camí d’Ítaca, i Jaume Fuster, La mort de Guillem, i que no poguera seguir les frases torrentines, ja que, a l’onzena pàgina, el vaig abandonar. Fins a dijous passat.

Tot aquest temps l’he tingut en préstec, però ha romàs a la prestatgeria fent de col·lecció, i, en certa manera, me l’he apoderat. També té altres valors, a part del literari, tot siga dit. No obstant això, dijous passat m’hi vaig decidir: em llegiria Gràcies per la propina. I ara l’he finalitzat, amb un regust estrany a l’interior, però positiu. Ha fet que m’emocionara i, en alguns moments, m’ha tret alguna llàgrimeta. El pas del temps, l’amor per la família, la unitat de la llar, l’avi que contava històries mentre els dos xiquets -orfes de pares, que no d’oncles- creixien, les prohibicions de l’època, les anècdotes juvenils, el primer amor, la pèrdua de la virginitat dels protagonistes a una casa de cites, la mort de l’oncle Tomàs i la recompensa final -d’ací em pareix que ve el títol- a l’oncle Ramonet (a la pel·lícula, l’alcoià Juli Mira). M’ha fet viatjar en el temps, cosa inevitable. He recordat aquella aula d’usos multiples, amb tots cara a la pantalla veient un film allunyat de les modes americanes. M’han vingut a la memòria els berenars amb la iaia, asseguts a la taula amb l’estufa, o les converses amb el iaio, sobre la València dels seixanta o dels setanta, quan ell portava camions de mercaderia. També els viatges amb el pare ací o allà, per veure el Gulliver o anar al cine. I, per descomptat, les complicitats amb la mare, que sempre ha volgut el millor per al fill. O pujar aquelles escales que ens portaven cap a la classe de 3er B, amb insults, cridòries, somriures i alguna que altra malifeta. O aquelles reunions al pati, quan tots somiàvem a ser quelcom el dia de demà amb un entrepà a la mà. Evidentment, no fa tant de temps tampoc, uns cinc o sis anys, però Cronos no s’atura i cada volta apreta més l’accelerador.

Només puc dir-vos que ha pagat la pena llegir aquesta magnífica novel·la, perquè, una volta més, Ferran Torrent m’ha portat a la reflexió i a la sensació agredolça d’haver allargat un poc més la seua obra, amb un estil penetrant i una llengua que barreja l’estàndard i el col·loquial. A continuació, vos copiaré els fragments que m’han paregut més divertits o que m’han fet pensar…

“Un somni és un lloc imprecís, l’escapada momentània d’un present incert.” (pàg. 7)

“Amb tot, vaig decidir prendre apunts mentals amb la seguretat que temps després abocaria els records en un llibre, que és la manera de donar-los vida, per bé que la vida està feta de construccions i ensorraments i només queda la memòria -o la nostàlgia-, aquell substrat potser inútil però persistent que ens recorda dies inabastables.” (pàg. 8)

“Sóc Ferran Torres i em vaig masturbar per primera vegada quan tenia nou anys. Bé, en realitat només fou un intent perquè la desmanyotada fal·lera onanista em causà una irritació al gland i un notable unflament del penis. En si mateix el fet no és important, però el recorde perquè fou el dia abans de prendre la primera comunió; objectivament, un dels dies més desgraciats en la meua vida.” (pàg. 9)

“De petit em cridava l’atenció que als collons els digueren “parts” i a la resta del cos “organisme”. Ho vaig saber el dia que vaig conéixer la primera dona: en efecte, el penis és un problema a part. El problema.” (pàg. 13)

“De classes socials, n’hi havia dues: els que anaven a missa i els que preferien dormir. Minoritaris, els darrers.” (pàg. 17)

“Si “podies” però no “volies”, estaves venut. Llavors, el seguit d’adjectius com ara “vago” i “inmoral” (sus padres se sacrifican por usted y mire cómo les paga), i les premonicions admonitòries d’acabar malament en la vida (com si fóra possible acabar-hi bé), ressonaven a la sala com el soroll d’un martell contra l’enclusa.” (pàg. 31)

“Tant fa que morira d’accident o se suïcidara, no volia ni potser mereixia viure. Mai ho he comprés que una dona o un home base l’existència en l’amor irrenunciable per un altre. El meu escepticisme de vital formació m’impedeix aquesta confiança obsedida en l’espècie humana. A l’amor trencat per les circumstàncies, a l’estima com a estigma, opose l’estima per la dignitat personal, l’egoisme solidari d’autodefensa.” (pàg. 36)

“I, sobretot, perquè en eixir d’allí, ja en el cotxe, Tomàs, amb el segell de relax en la cara, deixava anar un sospir abans d’engegar el vehicle:

– El tio no entén de política, però si el món estiguera ben follat no hi hauria guerres.

És evident que sí que n’entenia, de política.” (pàg. 46)

“Si en aquest país existeix una tradició oral antiquíssima és la de passar hores de tertúlia parlant de sexe, invertit i de l’altre.

Ho practiquen homes, dones, xiquets i municipals sense graduació. No és, ni de lluny, un tema deliberat sinó que aflora amb escatològica naturalitat, un costum que ni l’aferrissada moral feixista va aniquilar.” (pàg. 64)

“Quan estàs satisfet no necessites els records, i ara, en aquells moments, les portes d’una vida plenament lliure romanien obertes de bat a bat.” (pàg.67)

“Llavors cridava una dona en algun lloc de la terrassa i de seguida ella anava al seu costat mentre el Fino em picava l’ullet, com volent-me dir “veus?, totes són meues. Absolutament totes”. Les dones que jo posseïa només eren producte de la meua imaginació, en l’habitació i en el silenci de la nit, tot just quan Pepín començava a dormir. M’ho feia amb la mà esquerra: durava més, molt poc.” (pàg. 84)

“El primer salari és com la primera dona: la falta de costum et fa creure que és un obsequi excessiu, però passat el temps t’adones que no en tens prou.” (pàg. 86)

“No hi ha res més vulnerable que un home sotmés al dubte d’una decisió irrevocable.” (pàg. 88)

“Per molt que intentes esborrar un capítol de la teua vida, sempre queden indicis de les planes viscudes; més encara si forces un destí que pensaves inalterable.” (pàg. 93)

“Aleshores jo no podia comprendre que el meu avi, una persona que estimava, es resistira a la possibilitat de viure un poc més. Jo hauria donat fins i tot una part de la meua vida perquè poguera estar més temps entre nosaltres. Potser era massa jove per a entendre que des de feia anys l’avi s’havia abandonat al decurs de les coses. L’obstinació a desprendre’s dels records; de no parlar de l’àvia, morta al cap de temps de casar-se, dels anys duríssims de la guerra i la postguerra, de mon pare, de ma mare… Tot aquell esforç per no mirar enrere no era, crec jo, l’afany d’un home que intentava sobreposar-se a una memòria personal trista. Hi havia alguna cosa en ell que l’incitava a la renúncia passiva, a contindre el dolor quan el dolor és la nostàlgia, al silenci de l’espera.” (pàg. 95)

“Abans d’anar-me’n, en el bes de comiat que va precedir l’adéu definitiu, vaig creure vore en els seus ulls una expressió de malenconia, una mirada ratificada en el convenciment que el que has viscut no et serveix de res, que el present és una insistència efímera i el futur, com el passat, no existeix. O potser això ho pensava jo.” (pàg. 126)

“L’idioma del desig és tan universal que la barrera entre el que nosaltres preteníem i elles ambicionaven a penes obstaculitzava l’entesa.” (pàg. 166)

“Tenia la sensació que el meu món havia canviat, com si el viatge, curt en el temps, s’haguera convertit en una llarga absència. La llimera ja no estava. Perdíem intimitat, amb els veïns més prop, i, com deia Ramonet, hauríem de vigiliar el contingut de les tertúlies. Però aquella nit havíem de contar-nos moltes coses i ho féiem amb aquella classe d’eufòria que descura la sonoritat de les paraules.” (pàg. 172)

“”Per què tot és tan complicat?”, em preguntava aleshores, i la resposta la vaig trobar anys més tard, quan vaig entendre que només som la part insignificant d’una cadena de paradoxes. O potser no és una paradoxa que allò que en diuen amor sovint acaba sent un desacord entre infeliços? Em preguntava si realment Tomàs havia sigut feliç o aquella incontinència per viure no era sinó un intent permanent de construir-se un món a la seua mida.” (pàg. 186)

“I és que no imaginem les persones tal com eren sinó l’efecte que tingueren sobre nosaltres. D’alguna manera érem una conseqüència d’ell i potser per això -o bé perquè cada lloc l’havíem compartit-, havia de mirar al meu voltant per ratificar-me en el convenciment que ja no el tornaria a vore. (…) Tot el que era vida ens remetia a Tomàs; viure així era una manera de donar-li vida i era, a més, la forma en què millor perdudaria en l’àmbit del record.” (pàg. 189)

“Durant molts anys s’hem vist ocultant-nos de tots, com si fórem delinqüents. Mira, fill, podem ser molt resignats, perquè som conscients de lo que som, però arriba un moment que tota esta situació és tan cansada que només tens dos solucions: deixar-ho estar i conformar-te o afrontar les conseqüències. Hem optat per lo primer, més encara quan tu ho vas descobrir. Ramon estava avergonyit. M’alegre molt que hages vingut, m’alegre sobretot per ell, però em fa l’efecte que ja és tard.” (pàg. 195)

“Pensàvem que mai no demanava res perquè no ho necessitava, sense adonar-nos que en el fons d’aquesta actitud residia una espera resignada. Tot havia estat, per part nostra, un error des del principi i ara temíem no arribar a temps d’esmenar-lo. De Ramonet sempre vam recordar aquelles paraules que ell havia aprés de l’avi i que ens va transmetre a nosaltres: “Sigues lo que sigues en la vida, lo important és tindre cor”. Vam descuidar el d’ell i només la tristesa ens va recordar que també en tenia.” (pàg. 197)

“Ramonet i jo ens reüllàvem de tant en tant i, en una de les voltes que les nostres mirades bo i esquivant-se es van trobar, em va somriure: era la resposta a la pregunta que cap de nosaltres va gosar fer-li. Vaig intuir que era el moment d’anar-se’n i deixar-los sols. Entre ells havien de parlar de moltes coses; o potser no, al cap i a la fi eren amants esgotats per molts anys de confidències ocultes. Tal vegada restarien amb silenci mentre amb els ulls somiadors imaginarien què hauria sigut d’ells si no hagueren format part d’una immensa utopia. No ho sé, mai li vaig preguntar a Ramonet què li va suposar aquella trobada. Mai no ho vaig saber, no volia saber-ho. Tot el que vam fer per ell tenia el valor d’un somriure; no era poc, per bé que només era el canvi de l’indret impúdic de l’habitació d’un hostal pel paratge familiar però reclòs del porxo d’una casa.” (pàg. 198)

Gràcies per la propina, de Ferran Torrent. Ed. Bromera (1995).

De Plató, en sé alguna cosa. Al batxillerat vam estudiar el seu llibre seté de la República, on el filòsof, per mitjà de Sòcrates, demana els requisits necessaris per a l’ideal del bon governant. Allò de les matemàtiques i etcètera, però, sobretot, una bona educació per a la política. Podrem estar més o menys d’acord amb ell en certes coses, però allò d’una bona formació per a portar avant un país, nació, Estat o, simplement, un poble, es notarà, vulguem o no.

[Continua]

Vivim en un món, en una societat, on exigim -ni un ‘per favor’?- que tot estiga ben mastegadet, no siga cosa que allò de pensar per nosaltres mateixos ens provoque una lenta agonia i acabem vomitant. La principal difusora d’idees és, sens dubte, la televisió. I, és clar, aquesta es mou per interessos econòmics al parer del partit dictador. Tenim l’exemple a casa, però no hi entrarem ara. Si ens diuen negre, automàticament: negre. Si ens diuen blau, sense cap mena de reflexió: blau. Açò té un perill excessiu, ja que és amb la tesi que l’espectador se sol quedar. Quan Laporta va presentar la coalició per a les eleccions de Catalunya, a Canal 9 (merda, ja sabia jo que acabaria entrant-hi) van sentenciar que “L’expresident del Barça fitxa una terrorista”, fent al·lusió a Núria Cadenes. Evidentment, i com tantes altres vegades, mentien. No s’havien documentat i tiraven mà del meninfotisme popular. Aleshores, un busca qui és Núria Cadenes i s’assabenta que passà sis anys a la presó per un presumpte delicte que, ni ella hi participà, ni hi hagué delicte. Però a ells què? I, el que és pitjor, als espectadors què? Ja col·loquen una etiqueta gravíssima, perquè la paraula ‘terrorista’ porta connotacions extremadament dolentes, i la gent que s’ho empassa no es para a considerar si és cert o no. “És més fàcil dir el que és creïble que el que és cert”.

A què vénen aquestes frases? Al que explicava al principi: la bona educació d’un governant, o grup de governants. Hi ha partits que tenen les seues joventuts, assemblees polítiques d’on naixeran els nous dirigents. Jo, personalment, no pertany a cap joventut, sindicat, associació o assemblea, però tinc amics que sí que hi estan a dins. I els que conec, a més dels que coneixen ells, són gent amb les idees clares, amb objectius comuns, amb pàgines i lletres llegides, amb la teoria pseudoutòpica d’aconseguir un món millor, sempre des del País Valencià -i per extensió, els Països Catalans- cap al món. Són gent a qui admire, bona gent i molt culta amb la causa que defenen. Que no s’acontenten a dir Espanya és Espanya i els Països Catalans són els Països Catalans. No. Ho argumenten, i d’una excel·lentíssima manera. Però per què? Perquè s’informen, perquè es documenten i perquè tenen ganes de canviar una situació que no ens agrada (cal dir que aquesta tasca, independentment d’organitzacions, també es pot portar a terme per lliure, sense emblemes jeràrquics polítics i des d’una barricada cultural. Escriure en català, per sort o desgràcia, és ja un signe de lluita).

El problema resideix quan les joventuts esdevenen un ramat d’ovelles a mans d’un pastor que els guia. No es poden fer xocolatades per a recaptar diners per al Tercer Món (els “negrets” diuen ells), quan es condueix un Mercedes, un BMW o un vehicle similar. Bé, sí que es poden fer, evidentment, però les contradiccions -i amb elles, els dubtes- s’incrementen. No es pot anar de solidari amb roba de marques caríssimes que exploten els xiquets de l’Índia o la Xina, però ni per un partit ni per l’altre, que també estan els hippies amb productes de les multinacionals més famoses. Clar està que qui vulga ser idealista ha de tenir un ampli patrimoni darrere. No són conceptes complementaris, allò de l’idealisme i el realisme. I el que més gràcia fa: no es pot argumentar que el PP ha de guanyar perquè el poble necessita un canvi. D’ací ja es desprenen arguments tan sòlids com Espanya necessita un gir, perquè els qui estan han fet malbé el (seu) país.

No oblidem que el Partit Popular porta dictant al País Valencià des de fa vint anys, i ací no es reclama cap canvi? Aquestes joventuts que esmente tampoc han dit res del tema “El Cabanyal”, ni de la pluralitat de Canal 9, ni de la imposició franquista del tancament de TV3. Dels vestits de Milano, sí que n’he sentit parlar. Però per a comentar que no és veritat i bla, bla i més bla. És lògic també; si a Canal 9 no expliquen res…

Però no m’acabe la devoció i el fervor que professen a la persona que es presenta del seu partit. Al féisbuc he vist comentaris de l’estil: “Ganaremos sí o sí” o “Sí al cambio de la política que está haciendo la coalición gobernante”. També he de dir que, després de tres anys, ara parlen, a dos mesos i escaig de les eleccions. Bona oposició. Ah! I una frase d’infantil de collons: “Buaaaa, com moleees! Tiooo que guañaraaaas i te tindrem que parlar de don per lo menos. Eeee, eres el amooo” [sic]. Almenys, evita les faltes d’ortografia, que tampoc costa tant.

Crec que les opinions ens les hem de formar cadascun de nosaltres; no perquè ho escoltem, nosaltres també ho hem de compartir. El bagatge cultural té molta importància en aquest circ de la política, on, cada dia més, els cadellets es redueixen a explicar el que diuen els pares però amb una veu més alçada. La reflexió i la critica l’obvien i es creuen éssers suprems, capaços de discutir temes que mai han tractat, que només han passat per les seues orelles des d’un punt de vista conservador. Si, de menuts, heu jugat al “telèfon”, comprovareu que el que vos expliquen al principi, acaba sent totalment diferent al final. Heus ací la prova!

Plató proposava la gimnàstica i les matemàtiques per al bon governant. Un poc d’història i de llengua, no obstant això, no haurien de ser rebutjats. Això sí, si volen ser uns polítics adequats i ben formats. Si no, que seguisquen documentant-se amb els debats de Telecinco.

Créixer és aturar-se una estona, mirar el calendari, veure que estàs en el 2011, que en menys d’any i mig els esdeveniments han anat a foc seguit. Créixer és comprovar que tens barba, que lliges llibres que abans no hauries tingut en ment. Créixer és adonar-se que hi ha gent -a la qual aprecies- que fa anys veies per Internet, però que ara coneixes personalment. Créixer és descobrir que tens una família que ho val tot i uns amics i amigues que pareixen germans. Créixer és obrir la ment i contemplar que no hi ha quadratures, que els cercles giren millor. Créixer és madurar i, en certa manera, tornar a la infantesa. Créixer és tornar-se nostàlgic, però alhora esperançador. Créixer és valorar cada instant, cada moment, com si fóra l’últim de la teua vida. Créixer és tenir projectes, somnis, il·lusions que t’obliguen a caminar. Créixer, en definitiva, és veure com les agulles del rellotge giren en el sentit de les agulles del rellotge; com no tens el poder sobre elles; i com gent a qui estimes se’n va a l’altre món, d’on necessita el descans, com fa un mes, com fa poc més de mig any. És per això que, per a créixer, m’agradaria tornar a escoltar aquelles històries fantàstiques que de xicotet em contava el meu pare, asseguts al sofà de casa, mentre véiem alguna pel·lícula, mentre la mare somreia a la taula on brodava alguna tela bonica i soltava alguna anècdota graciosa, o quan m’acompanyava a per algun joguet que el fill capritxós demanava, o quan em tocava el cabell i em narrava acudits. És per això que, per a créixer, m’encantaria tornar a escoltar la meua iaia cantar-me cançons per a animar-me i el meu iaio preguntant-me coses de l’instiut, els dos entusiasmats de veure el nét així, creixent. Créixer és, sens dubte, saber barrejar el verb ‘recordar’ i la perífrasi ‘seguir endavant’. Créixer és viure acostumant-se a la vida i a un mateix. I jo vull seguir creixent.

Dissabte 19 de febrer, a les 18.30, a la Biblioteca de l’Olleria. Francesc Mompó ve a presentar-nos la seua última novel·la: Els fantasmes del Lacrima Coeli. Segons aquest apassionat de la literatura, els seus llibres naixen com a reptes que es planteja o li plantegen. Per exemple, en Camí d’amor, la idea sorgí perquè un grup d’alumnes li demanaren que escriguera alguna història d’amor. I la féu. I guanyà dos premis amb ella. També explica que està en nou jurats, cosa gens atzarosa, si comptem la trajectòria i la dedicatòria que hi posa, a aquest món de les lletres. O que té projectes entre mans que estem tots desitjant llegir ja.

Les paraules següents em van servir per a presentar-lo als que estaven allí presents. És complicat (intentar) donar a conéixer una persona a qui tothom coneix…

“Bona vesprada a totes i tots!

En primer lloc, vull agrair-vos la vostra presència hui ací. És importantíssim que es tiren endavant propostes i esdeveniments literaris com aquestos, i més quan el protagonista de la jornada és un dels ollerians més il·lustres. També donar les gràcies a n’Àgueda i, per extensió a l’Ajuntament, així com a la Biblioteca per haver-nos permés portar a terme l’acte. I, abans de començar, com no, donar les gràcies a Francesc Mompó, un dels escriptors valldalbaidins i de tot el País Valencià amb més de renom. Moltes gràcies!

Serà cosa més o menys d’un mes, l’amic Pep Albinyana em va donar la notícia següent: Paco vol que el presentes a la Biblioteca el dia 19 de febrer. Evidentment, la il·lusió i l’alegria m’envaïren el cos. No sé què em passa que em costa de reaccionar, i va ser quan me’n tornava a casa que em vaig adonar de la magnitud de la situació. A veure, Àngel, que sí, que t’han elegit a tu per a presentar-lo. La primera exclamació va ser, si em perdoneu l’expressió, que “de puta mare”. Però, després, em va sorgir la dicotomia: estarà molt bé, la veritat, però com presente a Francesc en la seua pròpia casa? Bé, més que dilema, si ho observeu, era només un xicotet entrebanc. Jo sabia que volia presentar-lo! I vaig tirar avant. Ara bé, la pregunta es ramificà en dues opcions: fer una presentació acadèmica, d’eixes d’amollar dades, dades i més dades, o posar-li un toc d’experiència personal? Al cap i a la fi, la presentació mudâora està en un dels seus webs o en alguns dels seus llibres. I, torne a la qüestió, tothom coneix a Francesc Mompó! Optaré, doncs, per allò més relacionat amb mi.

La primera volta que vaig sentir parlar d’aquest treballador incansable de la ploma i del paper –o del teclat de l’ordinador, per allò del bloc–, va ser en l’assignatura de valencià, allà pel 2006, quan feia 3er d’ESO. El professor (Josep A. Carmona) em va comentar que hi havia un escriptor “al teu poble” que, a les seues novel·les, no mencionava directament l’espai, però jugava amb els noms dels Marau i dels Santonja i, amb les descripcions, deixava entreveure en quina població ocorrien els fets. Anys després, quan vaig llegir Els greixets, i li vaig preguntar al meu iaio, la correspondència escriptor-poble va ser clara. No obstant això, durant els sis anys que he passat al centre d’educació secundària, cap professor o professora, i ho remarque, CAP!, han posat una lectura obligatòria de Francesc. Em sembla una mica una escena d’eixes de posar-se cara a l’espill i anar botant els colorets rojos de la vergonya a la galta. Les prestatgeries de la meua generació, sí, potser que plenes de llibres d’autors del País Valencià que són bons també –tot i que d’altres ja no se n’ha sentit parlar–, però crec que és una situació a analitzar. Si n’hi ha un, d’escriptor, nascut al poble i, damunt, és excel·lent, fomentem-lo als més joves, no? Per sort, la qualitat de Francesc és tan magnànime que presentacions literàries no li’n falten.

Van passant els mesos, i un dia trobe un vídeo d’una televisió d’Ontinyent que l’entrevista pel seu Camí d’amor. Redéu, si és Francesc Mompó, que ha tret una nova novel·la! I m’interesse per la seua trajectòria: graduat en psicologia, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació i la titulació de professor de valencià, tasca que exerceix en un centre de Burjassot. Quasi res porta el diari! Però segueix: responsable d’aula i de facultat de la JQCV, corrector i professor dels cursos del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del professorat no universitari, així com professor de cursos superiors de la JQCV al col·legi de metges de València. Aneu coneixent ja a Francesc? Però la cosa no acaba ací. Coautor de llibres de text orientats a l’ESO, col·laborador de revistes i actes civicoculturals, amb treballs tècnics i de creació, com la revista Arana o llibres d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa o Joan Valls. Participant de les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana, membre del col·lectiu l’Olla o creador i organitzador, junt amb Ramon Guillem, d’una jornada gastronomicoliterària que començà amb l’Ànguila Literària i el seguí, aquest darrer any, amb el Bolet Literari a Ca les Senyoretes. Va col·laborar amb el periòdic interactiu L’Informatiu i, com deia abans, “cansat” que el criden per a anar ací o allà a fer una xarrada o una conferència sobre qualsevol tema.

A més, fusant fusant per Internet, vaig descobrir un bloc que es titulava: Uendos, greixets i maremortes. Imagine que la gran majoria el coneixereu, però per a qui no, doncs aquesta nit que entre i el visite. Estem davant de la gran obra de Francesc! Homenots, llibres, homenatges i un fum de contes i poemes de creació pròpia que fan que, cada matí, quan engegue l’ordinador, l’òbriga per a veure si ha publicat quelcom de nou. Això és literatura!

Després, arribes a l’apartat “Obres i premis” i et cau la baba. Encara que és normal, aquest reconeixement que se li fa: si un treballa les novel·les o els poemaris amb la passió que ho fa ell, com no voleu que es carregue de premis? És d’aquelles personalitats que, si fóra un equip de futbol, te’n faries seguidor, però amb bufandes i càntics si cal. Aquest 2010 passat, ha semblat més al Barça que qualsevol dels altres escriptors que llegiu. Vos comente els premis que ja porta a les seues espatlles: Premi Forest d’Arana (1994), pel seu poemari Viàtic marí; finalista del Premi Ciutat de Torrent (2003), per L’Elegit; finalista del Premi Ciutat de Borriana, per Els greixets; Premi Ciutat de Torrent (2005) per Amable; Premi Benvingut Oliver de Catarroja (2008) i Premi Samaruc (2010) per Camí d’amor; Premi a la Difusió de la Llengua i la Literatura del País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2010); Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (2010), amb l’obra Somiant amb Aleixa, escrita a quatre mans amb la seua dona Mercè Climent, –també  una gran escriptora, per cert–; i XIV Premi de poesia Josep Maria Ribelles de Puçol (2010) amb el poemari De la fusta a l’aigua. Altres de les obres que té són la trilogia Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de Déus.

Hui està ací per a parlar-nos sobre el seu últim llibre Els fantasmes del Lacrima Coeli. Per als qui ja hàgeu llegit alguna altra obra de Mompó, ens fixem que, a més de tractar-se d’éssers mitològics o de la tradició popular, enllaça, d’alguna manera, amb Els greixets. En aquest, els protagonistes entren per la Porta Coeli. A la novel·la que ací presenta, el Lacrima Coeli és l’institut on tenen lloc fenòmens una mica paranormals.

A través de les diferents situacions que se’ns presenten (uns adolescents dedicats a fer la guitza als professors; uns professors que, tot i que se solen tapar entre ells davant del galliner, no semblen d’allò més units; i uns fantasmes que, ja voldrien molts professors tenir perquè els tragueren de certs moments d’angoixa amb les bestioles, viuen perquè uns bandolers tallaren el dit al pare fundador i, quan l’entregaren, no el sepultaren), el que deia, a través d’aquestes diferents situacions, Francesc Mompó ens demostra un ampli coneixement que cal veure més enllà del que conta el text. Per exemple, com coneix de primera mà –i, ho esmente ací: no tots els professors la coneixen– la psicologia dels adolescents, les seues reaccions i relacions amb els altres. També observem com, per mitjà de dos dels protagonistes de l’obra, Robert, professor de literatura, i Ofèlia, un fantasma d’una professora de poesia, se’ns apareix el mateix escriptor, amant de les lletres i d’una de les seues passions dins d’aquestes: els poemes de Salvat-Papasseit, de Pere March o d’Ausiàs March. Al principi del capítol V, hi ha un moment on diu: “Tots els fantasmes, com els peixos d’Ausiàs March, havien deixat els seus amagatalls secrets per reunir-se a la torre”.

Al llarg del llibre, a més d’un obsessionat en la poesia i en la literatura, veiem un ciutadà crític amb el món que l’envolta i, com que part d’aquest món són les aules, deixa caure una perla, l’opinió de la qual compartisc igualment: “Per aquelles coses de l’atzar, o per uns sistemes d’ensenyament tan variables com l’estabilitat política dels partits governants, el professorat de música feia estades curtes al centre”. També trobem un valencià que no es passa a productes anglesos, francesos o castellans. Crec que, fins al dia de hui, no he llegit en cap llibre o conte, una frase com aquesta: “Tot i que no fóra la convocatòria d’un concert d’Obrint Pas, en aquella part de la ciutat la missa de dotze tenia un cert èxit de públic”. Com descobrireu, no cal anar-nos-en lluny de les fronteres de casa nostra, però per a aquesta normalitat, hem de colaborar tots. Haguera pogut posar qualsevol altre grup, com els Rolling Stones o algun dels de pop dolent –perquè mira que són roïns– com Pereza o similars. Però va optar per Obrint Pas, un grup que s’ha recorregut ja més de mig món i cantant en valencià, el català d’aquest menut país.

M’agradaria destacar, d’altra banda, l’estil planer i el llenguatge emprats que, en paraules de Manel Alonso, “sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i un llenguatge col·loquial, i fins i tot, els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat, ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida”.

I, quant a contingut, si m’haguera de quedar amb algun episodi o escena, em quedaria en les descripcions de l’últim capítol, aquelles en què conta com alguns fantasmes passen a la vida eterna i d’altres decideixen quedar-se: “Immediatament, el fantasma del dit eixí de la tomba on havia acompanyat des del primer moment que va aparéixer per allí la relíquia i buscà el munyó del fantasma del pare fundador. El trobà esperant-lo i s’hi fongué com si sempre hagueren estat una mateixa forma. Un devessall de llum començà a eixir expel·lit des de la tomba. El pare Celestí a males penes tingué unes dècimes de segon per mirar els companys abans d’esdevenir un feix de llum i fondre’s amb aquella celístia primigènia. Tot seguir, un per un, Miquel i tots aquells fantasmes que havien pres la resolució de marxar seguiren l’estel del pare fundador. La resta, a poc a poc, anaren tornant a l’estranya existència que havien triat”. Com quan vaig acabar de llegir Uendos o Els greixets, se m’apareix una pregunta al cap: llegenda o realitat?

No m’enrotlle més i vos deixe ja amb el protagonista de la jornada. No abans, però, sense afegir la reflexió següent. Veiem reportatges d’Estellés, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Fuster, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Valor, i ens semblen molt llunyans. Però hui tenim entre nosaltres un fanàtic de l’escriptura i de la literatura, un dels grans escriptors del moment –allò que es diu un escriptor “de moda”–, un lluitador de la nostra cultura i de la nostra llengua que, malgrat estar perseguida, mai morirà si ens juntem tots com la mata de jonc. Busque al diccionari el terme ‘intel·lectual’ i la definició resa: ‘Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural, i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació’. Sí, ens trobem davant d’un dels pocs intel·lectuals que queden al país, amic dels amics i crític amb allò amb què està desacord. He de confessar que els meus companys de carrera n’estan farts, de sentir parlar de “l’escriptor del meu poble” o del “bloc de Gàlim”. Però què voleu? Hi ha qui s’agafa com a bandera la Copa Amèrica, el circuit de la Fórmula 1, el agua para todos o els vestits de Milano. No puc jo tenir com a referents gent que pensa, que opina, que reflexiona, que es mou culturalment, que defensa unes idees que cal defensar, que lluita per mantenir la dignitat i la identitat del poble que som? Sí, i a més, gent de la meua pròpia casa, l’Olleria. La pàtria d’un infant que m’obliga a estimar-la sempre. Res més, només vos dic que pareu les orelles, estigueu atents i, sobretot, gaudiu, gaudiu com ho faré jo escoltant una de les torres actuals d’aquestos Països Catalans. Per cert, que açò ho he escrit abans de la presentació, però ja m’ho intuïa. No vos preocupeu si no veieu cap càmara amb un nou de color roig o amb un punt i un dos. Ells estan entre nosaltres disfressats d’autèntics fantasmes. Fantasmes, no dels que fan por o esglaien, no, sinó fantasmes dels que fan riure.

És un honor i un privilegi haver sigut l’encarregat de presentar-vos-el. Senyores i senyors, donem les gràcies per tenir-lo hui ací present, perquè no el tenim cada dia. Amb tots vostés, Francesc Mompó! Moltes gràcies per haver vingut!”

Un jove vol ser escriptor algun dia. Per a arribar-hi, llig -li encanta llegir- obres de Francesc Mompó, Ferran Torrent, Quim Monzó, Joan Fuster, Isabel-Clara Simó, Pere Calders, Sergi Pàmies, Mercè Rodoreda i etcètera. El jove que vol ser escriptor algun dia sol escriure contes; els que té com a referència el captiven i el fan entrar en una atmosfera entretinguda, i en la qual sempre aprén. I per això -a més, tampoc es veu capaç de fabricar una novel·la- opta per l’escriptura de relats breus. Normalment, aquest jove que vol ser escriptor algun dia redacta sobre temes repetitius: la superació personal, les desigualtats, la política, alguna mort o assassinat, les burles dels poderosos cap als que no tenen res o la vida.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, per a entrenar-se, una vesprada de juliol s’obri un bloc a Internet. Pensa com el titularà, tot i que no li vénen massa idees al cap. Ix al menjador a desemboirar-se i veu el seu iaio, que té de malnom ‘Pipo’. Aleshores, en la capçalera tecleja “E-l-n-é-t-d-e-l-T-i-o-P-i-p-o”, i no sap les portes ni les oportunitats de conéixer un cosmos que anhela que se li acaben d’obrir. Ara bé, fins al mes de setembre no l’utilitzarà perquè és una mica burro i no sap com funciona. El jove que vol ser escriptor algun dia toca per telèfon i s’informa: havia entrat en un web diferent del que era per la paraula ‘blocs’. La primera entrada que hi col·loca té per nom ‘Principi sense fi’, i explica el perquè de l’obertura d’aquest projecte.

Passen els mesos i el bloc del jove que vol ser escriptor algun dia supera les cent entrades, i els més de dos-cents cinquanta comentaris. S’atura i reflexiona sobre tot allò que ha conegut fins al moment: gent que pensa, reflexiona i escriu del seu poble, pintors reconeguts dels que n’havia sentit parlar però mai esperava conéixer-los, escriptors de renom, cantants i músics que portava escoltant des de menut, periodistes crítics amb allò que determinats periòdics amaguen, amistats noves i amistats de què en sap molt més del que sabia (tots ells molt bons amics i amigues), llibres que mai hauria llegit, etc.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, al seu bloc, s’obri una categoria que anomena ‘Projectes i maldecaps’. Eixe dia està inspirat i se sent amb forces de fer quelcom gran, però, immediatament, la paràlisi s’apodera de les ganes que tenia. Vol intentar fer-ho tan i tan bé, que s’atura i no comença. Sap que res serà com les idees que se li formen a la ment. Unes setmanes després, una nova idea li envaeix el cervell, i li la conta a una amiga, que gairebé té més il·lusió que el jove que vol ser escriptor algun dia. S’ho apunta al mòbil i tot, la data en què s’ha fixat l’inici d’un bon projecte. Però res, com sempre, aturat.

Un jove vol ser escriptor algun dia i el somni més gran de la seua vida és tenir un llibre escrit per ell mateix en format físic. No aspira a ser un Nobel ni un habitual en els premis literaris -que li agradaria-, però sí que altres persones tinguen lletres escrites per ell a les prestatgeries. No obstant això, continua amb la paràlisi i, freqüentment, enllaça mots al bloc. Li tornen les idees i se’n van, i decideix comprar-se una llibreteta expressament per a anotacions. El jove que vol ser escriptor algun dia s’automotiva, però al cap d’uns minuts els castells s’ensorren.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, per saber si allò que redacta pot ser bo o no, ho ensenya a una amiga, la qual, farta de revisar tot allò que narra, li diu que seguisca avant, que si no ho intenta mai ho sabrà. Aleshores, el jove que vol ser escriptor algun dia continua produint frases i amollant-hi reflexions. L’amiga el coneix prou bé, i es va assabentar de l’existència del seu bloc en un dels moments que no van poder parlar-se per una distància imposada per raons alienes i incontrolables, de les que fan madurar. Des d’ençà -afirma- li ha llegit totes les entrades i, lògicament, amb algunes n’ha gaudit més que amb altres. El jove que vol ser escriptor algun dia li té molt d’afecte i la considera extremadament gran per a l’edat que té. Li repeteix constantment que hauria d’obrir-se un bloc, que també escriu molt bé. Ella, més aviat humil i atenta, s’excusa dient que no, malgrat que no hi aporta cap argument. En el cor que té que no li cap en el cos, podria escriure grans històries. Però, cabuda és poc.

Un jove vol ser escriptor algun dia i vol tenir el seu propi llibre, i així li ho comenta a la seua amiga. Aquesta, que el veu apagat i desil·lusionat perquè ell s’autoconvenç que no és capaç d’escriure una obra, vol animar-lo i decideix fer-ne una de grossa. Xarrant xarrant amb el jove que vol ser escriptor algun dia, se li acudeix una idea. I si… Però no explica res més i deixa a l’amic amb la mel als llavis. Al llarg de la setmana següent, tot seran indirectes per fer-li saber que té una sorpresa per a ell. El jove que vol ser escriptor algun dia, coneixent l’amiga, sap que és capaç de moltes coses, com ho demostra el fet de vindre d’un altre país a ací per estar al soterrament del seu iaio, per això no s’atreveix a pensar en què serà. No és por, perquè, evidentment, no pot tenir pànic d’ella; és ganes d’endevinar la sorpresa, però no li contarà res del que li passa pel cap. Realment no pensa res en concret, i les últimes pistes que li dóna l’amiga al jove que vol ser escriptor algun dia són que s’ha comprat un llibre gros i que se n’ha anat a imprémer unes coses.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, a la nit, es disposa a col·locar frases inconnexes fins que formen un tot. Llavors, l’amiga li parla pel programa de missatgeria instantània i li solta que ja té enllestida la sorpresa. El jove que vol ser escriptor algun dia li demana que li ho conte, que li ho mostre, que li ho ensenye. No se li havia passat pel cap el que poguera ser i es queda vertaderament paralitzat, ara, això sí, per una cosa agradable. L’amiga li ha imprés totes les entrades del seu bloc i les ha enquadernat en tapes dures, com si d’un llibre bo fóra, llança com a comentari el jove que vol ser escriptor allgun dia; com el llibre bo que és, li contracomenta l’amiga. El jove que vol ser escriptor algun dia agraeix moltíssim el detall, tant que es motiva més que mai i li ompli la pantalla amb ‘gràcies’. Sap que l’amiga exagera quan afirma que és un llibre bo, però això ara no importa; cal gaudir del moment. I està als núvols, la veritat.

Un jove que vol ser escriptor algun dia té el seu primer “llibre”, com l’ha batejat la seua amiga, qui l’exalça perquè siga el primer de molts. Quan la veu, li ho repeteix: gràcies, gràcies i mils gràcies. Sap que potser era l’espenteta que li calia per a caminar per ell mateix. A més, a l’última fulla posa que estarà al seu costat per a demostrar-li que va pel bon camí per a ser un dels bons escriptors. Torna a pensar que exagera, però potser, eixes xicotetes paraules, siguen allò més important d’eixe conjunt de cabòries del jove que vol ser escriptor algun dia, les que l’exhorten a seguir cada volta que es vinga a avall.

Un jove que vol ser escriptor algun dia comença a tenir més idees que mai; per a una novel·la juvenil, per a una novel·la eròtica, per a reculls de contes, etc. Per primera vegada, no pensa que no eixiran mai del seu ordinador; escriu sense fixar-se una meta. I aquest jove que vol ser escriptor algun dia sap que, el primer que posarà abans de començar amb les respectives històries, són els agraïments, que ja els té molt clars: als pares, als iaios, als amics, però, sobretot, a l’amiga que li edità el seu primer llibre. Un llibre que, quan se senta perdut, rellegirà i hi trobarà els seus orígens. Un llibre que li recordarà, cada vegada que l’òbriga, que estarà eternament agraït per aquell acte banal, però per a ell tan importantíssim, a la seua amiga, qui tanca el recull de reflexions amb la signatura de Cristina. No se’n podrà estar d’escriure-li al seu bloc, encara que aquesta entrada ja no siga al llibre, una volta més les set lletres reiteratives acompanyades d’un quantificador en femení plural, d’un complement de nom, i tancades per un signe d’exclamació: Moltes gràcies, de veritat! (Sempre sap com fer-li traure un somriure!)

3. LA CONCLUSIÓ

Com acabem d’observar, aquest poema espriuà té una ambigüitat a l’hora de la seua interpretació, encara que crec que l’autor anava més per la vessant crítica i política de la societat catalana del moment. Tot i que hem dividit el poema en tres parts, realment en podem veure dues molt ben diferenciades: la part de la submissió i la part del ressorgiment. Els contrastos entre ambdues els podem veure amb l’aparició d’“únic senyor”, quan parla que es transforma en “gos” (v.2) i quan, una vegada salvat, podrà tornar a ser-ho (v.54). Açò ens pot fer pensar que estem davant d’una poesia circular, ja que comença igual que acaba.

Altres diferències entre les dues parts que denoten el canvi que experimentarà Catalunya –o qualsevol individu– si s’ho proposa, les trobem amb el verb “ajupir” (v.9) i el seu antònim “alçar” (v.47), així com les connotacions que té, en cada cas, el sintagma “sense parar” (v.19) i “sense repòs” (v.47), ambdós relacionats amb el significat de l’adverbi llatí que encapçala el poema. El primer tindria un caire negatiu, ja que es tracta de la contínua destrucció com a poble que sofreix Catalunya per llepar “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Si segueix així, pot acabar el·liminada com a nació –com a persona, en el cas de la segona interpretació–. El segon sintagma és el positiu, i el que es relaciona més directament amb “Indesinenter”, perquè insta Catalunya que actue, que reaccione i que es deslligue de les mans que l’oprimeixen.

A més, aquest “nosaltres” que hem esmentat un parell de vegades, té el seu significat si entenem que som el poble en si que ha de salvar la nació catalana (“home salvat en poble contra el vent”), o la gent que ha d’ajudar la persona que ha d’eixir d’un pou d’esclavatge.

4. L’OPINIÓ PERSONAL

Salvador Espriu critica en aquest poema la passivitat del poble català davant dels atacs culturals, polítics i lingüístics que vénen des de Madrid, on un dictador, Francisco Franco Bahamonte, intenta centralitzar tots els territoris que conformen l’Estat espanyol. No obstant això, si ja li pareixia greu la situació a Catalunya, al País Valencià no guanyàvem prou per a disgustos. Per això, aquestos versos són fàcilment aplicables a l’àmbit valencià, encara que la pregunta que ens hauríem de fer és quan deixarem de ser aquell gos mesell, disposat a rebre ben fort per voler pensar independentment. I allò encara pitjor és que només som una minoria del poble la que el volem salvar; es preveu una (re)majoria absoluta de gavines per a les pròximes eleccions.

Aquest, però, em recorda a una altra poesia espriuana, “Assaig de càntic en el temple”, on es queixava novament de la covardia del poble català, i com li agradaria anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. En canvi, també ell es mostra com un exemple a seguir ja que “em quedaré aquí fins a la mort” i “estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Tant Espriu, Rodoreda o Fabra al Principat, com Fuster, Sanchis Guarner o Enric Valor al País Valencià, han sigut els nostres pares i és per ells, entre d’altres personalitats, que hui podem dir “cadira”, “llibre” o “llengua”, i no necessàriament “silla”, “libro” o “lengua”. Ells, en plena dictadura, no van abaixar mai el cap, i van lluitar per fer realitat una utopia que els més bojos no s’atrevien ni a pensar. I ho van aconseguir, per molt que s’empenyen altres a fer-nos creure que som morts: van aconseguir publicar en català, van aconseguir establir unes bases –ben sòlides, per cert– per a la literatura catalana i van aconseguir deixar una herència perquè nosaltres la continuem amb la mateixa il·lusió amb què ho feren ells. I eixa és la nostra obligació.

Hi ha moments en què pense que estem tornant a ser aquell gos fidel a Madrid, que vist de blau i que no sap quina és la seua identitat. Estem orfes, ja que tots els noms propis suara esmentats descansen o fan vacances. Però això no significa que hàgem de desaparéixer. Açò ens ha d’encoratjar, ens ha de fer alçar-nos, sense repòs, lluitant el dia a dia, parlant en valencià –el català del País Valencià, Fuster dixit–, escrivint i sent (auto)crítics. Si no, de res haurà servit la immillorable tasca que feren els nostres autors. “Som i serem allò que vulguem ser”, que explicava Martí i Pol, sense aturar-nos, indesinenter.

Finalment, m’agradaria recomanar-vos les tres versions musicades que hi ha d’aquest poema, així com la d’“Assaig de càntic en el temple”. La poesia “Indesinenter” es pot escoltar de la veu de Raimon (Raimon-Espriu. Poesia cantada, 2003), d’una manera més clàssica i tranquil·la; de la Gossa Sorda (Gràcies, Raimon!, 2010), amb una fusió de reggae i ska; i de Verdcel (Petjades. Verdcel canta Raimon, 2009), més electrònic. D’altra banda, vos podeu delectar amb l’Ovidi per a l’altre poema que he esmentat (A Alcoi, 1974). Paga la pena escoltar la veu forta i seca de l’alcoià donant vida a uns versos que han tingut molta tirada entre escriptors actuals, com Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2004), Quim Monzó (Uf, va dir ell!, 1978) o Oleguer Presas (Camí d’Ítaca, 2006).

1. L’AUTOR

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) és un dels poetes més importants de la literatura catalana i el màxim representant del realisme compromés, un corrent que utilitzava el poema com a instrument d’intervenció revolucionària de l’escriptor en el curs de la Història. A més, era una alternativa radical a la literatura heretada burgesa.

Va conrear diversos gèneres, com el teatre, la narrativa o la poesia, el seu gènere per excel·lència. Els inicis literaris daten del 1929 quan, amb només setze anys, escriu l’edició en castellà d’Israel. Uns anys més tard, durant la Universitat, publicarà El doctor Rip (1931) i Ariadna al laberint grotesc (1935). Quatre anys després, començarà amb la producció teatral i escriurà l’obra Antígona (1939), a més de la Primera història d’Esther (1948).

Ara bé, serà durant la postguerra quan es passarà al gènere poètic, i farà una poesia de caire elegíac, satíric o didàctic, sintetitzada en el vessant més líric i civil. Així, el 1946 editarà el primer recull Cementiri de Sinera, escrit en els dos anys previs a la seua edició. En aquest tractarà el món de Sinera (nom que li dóna a Arenys de Mar) i un univers de la infantesa erosionat durant la guerra, sobre el qual introdueix la reflexió de la mort.

Tres anys després, el 1949, publicarà Les cançons d’Ariadna, que serà el primer poemari dissenyat en què mostrarà el món d’Arenys de Mar i s’ocuparà de l’escpectacle teatral de la vida, dels temes tenebrosos i de les obsessions del poeta, així com de la mitologia característica de Sinera. D’altra banda, el 1952 i, posteriorment ampliat el 1963, farà Les hores, quaranta-quatre poemes que es divideixen en tres parts: una dedicada a l’amic Bartomeu Roselló-Porcel; una altra a la mare; i una tercera a Salom, personatge que representa la joventut perduda del mateix autor.

La recuperació de la lírica satírica es produirà a Mrs. Death (1952) amb la construcció d’un univers caracteritzat per uns éssers esdevinguts titelles, grotescos, moguts cap a la mort; per un altre costat, també hi serà present el vessant més líric amb el tractament de la redempció per la paraula i la poesia i, per tant, el caràcter salvífic de la tasca del poeta respecte a la seua llengua i la seua col·lectivitat.

Una de les seues obres més conegudes, El caminant i el mur, arribarà dos anys més tard, el 1954, amb la idea del moviment vital del caminant cap a la mort i l’obstacle que ho limita, el mur. Es divideix en tres parts: la primera part, composta de 12 poemes i anomenada “Les ombres, el riu i el somni perdut”, evocarà el record de la infantesa com a temps passat que ja no tornarà; la segona part, “Cançons de la roda del temps”, també de 12 poemes, tractarà el cicle solar i el transcurs del dia; mentre que la tercera, “El minotaure i Teseu”, de 20 poemes, parlarà de les relacions de l’home extraviat en el laberint.

El 1955 escriurà Final del Laberint, on es pot observar un procés d’interiorització de les obres precedents: una experiència íntima i interior en què tanmateix apareixen elements externs amb funció simbòlica. A més, el llenguatge quotidià esdevé insuficient per a la saviesa última.

Altres dels seus poemaris són: La pell del brau (1957-1958), un discurs unitari on es conta la tragèdia de Sepharad destruïda per la guerra entre germans i on es moralitza sobre la llibertat i la justícia, i el respecte i l’entesa entre els diferents pobles ibèrics; Llibre de Sinera (1963), que recupera l’univers de Sinera, revisa el present i planteja el futur amb símptomes d’esperança; Per al llibre de salms d’aquests vells cecs (1967), de haikus; o Setmana santa (1971). Per a la bona gent (1984) reuneix textos diversos de l’autor, que foren incorporats dins les obres completes a Fragments. Versots. Intencions. Matisos.

2. EL POEMA

INDESINENTER

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

“Indesinenter” és un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna (1949), poemari en què, com hem dit, mostra el món d’Arenys de Mar, també anomenat Sinera (nom al revés), i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. Formalment, és una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures, és a dir, que no rimen entre ells.

En primer lloc, començarem pel títol del poema. Indesinenter és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. Així doncs, ja ens dóna alguna pista interpretativa sobre allò que contaran els versos que el segueixen. Sabrem que alguna cosa o algú no s’ha de parar per res. Junt amb el títol, també tenim una cita, en aquest cas per a homenatjar el doctor Jordi Rubio. Aquest doctor, que va viure a Barcelona entre el 1887 i el 1982, va ser tota una personalitat en la societat catalana de l’època: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969); Medalla d’Or de la Generalitat (1980); o president de l’Institut d’Estudis Catalans, van ser algunes de les seues distincions. Per tant, podem observar una xicoteta connexió entre el títol i la cita: Espriu reclama gent com Jordi Rubio i Balaguer, que no “parava” i va fer grans accions per la cultura catalana. En aquest sentit, podem preveure que tractarà temes culturals, socials o polítics.

Pel que fa al tema, aquest seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo, en aquest cas, representaria l’Estat espanyol, que ha ningunejat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Quant a l’estructura temàtica, trobem tres parts: la introducció (v.1-v.5); el desenvolupament o descripció de la situació (v.6-v.30); i la conclusió o l’arenga perquè el poble català actue (v.31-v.54).

Iniciarem la descripció del contingut, doncs, per la introducció. “Nosaltres sabíem / d’un únic senyor / i vèiem com / esdevenia gos.”. Comença remarcant un “nosaltres” en el qual s’inclou el “jo” poètic i que pot fer referència, o bé a el públic lector, o bé a tots aquells que seguisquen les idees de l’autor. Eixe “nosaltres” sap que hi ha un “únic senyor” que es va transformant en “gos”. Amb aquesta metàfora, ens vol dir que Catalunya –“únic senyor” amb les seues lleis i la seua cultura pròpies–, que sempre s’havia caracteritzat pel seu fort nacionalisme, esdevé “gos”, és a dir, fidel i submís a un amo, que és l’Estat espanyol. Aquest poema és de 1949, quan feia deu anys que les tropes franquistes havien conquerit el territori català i havien abolit tot allò que feia pudor a separatisme (la llengua catalana, per exemple).

Continuarem, tot seguit, amb l’explicació de la segona part. “Envilit pel ventre, / per l’afalac al ventre, / per la por”. L’únic senyor, o Catalunya, ha esdevenit gos i s’ha fet menyspreable pel “ventre”, és a dir, perquè l’han omplit de lloances des de l’oest o perquè li han promés coses que mai veurà (recordem que els franquistes deien que el català no moriria, encara que la llengua de tots era el castellà), i així l’han pogut calmar i silenciar. A més, té por de les accions que es puguen tenir contra aquells que no pensen com el dictador. “S’ajup sota el fuet / amb foll oblit / de la raó / que té”, abaixa el cap i es fa fidel al règim a base de garrotades, com el menyspreu al territori, llevant-li furs, llengua i cultura. No obstant això, sembla que no es recorda que abans del 1939 havia sigut un territori amb veu pròpia, i ara ho ha oblidat completament tot.

“Arnat, menjat / de plagues / aquest trist / número de baratilli / saldo al circ / de la mort”. Segueix amb la metàfora d’un gos que només serveix per a rebre colps. Catalunya està ferida, plena de llagues, comparada amb un conjunt de coses que es poden vendre per poc de preu, és a dir, la facilitat amb què s’ha adherit al règim. No té valor, fins i tot, ni per a la mort. “Sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang.”. Amb imatges canines, es refereix a la passivitat del poble català que, àdhuc, llepa la mà que el maltracta; malgrat tot el dany i la ignomínia a què l’ha fet caure, encara segueix sent fidel. “Li hauria estat / senzill de fer / del seu silenci mur / impenetrable, altíssim: / va triar / la gran vergonya mansa / dels lladrucs.”. Allò més fàcil hauria sigut no caure en les manipul·lacions franquistes (els afalacs i les falses promeses esmentades abans), i haver callat i actuat per ella mateixa; en canvi, Catalunya va decidir fer tímids lladrucs, sense una base sòlida per tal d’actuar i, com conta el refrany, “gos que lladra, no mossega”. Tot eren paraules, però no hi havia fets.

Els pròxims versos ja pertanyerien a la tercera part: la conclusió o l’arenga perquè el gos-Catalunya actue. “Mai no hem pogut, / però, desesperar / del vell vençut”. A pesar de no haver fet res, de rebre per tots els costats i de mantenir-se fidel a l’amo que li fa mal, el “nosaltres” abans esmentat no perd l’esperança que canvie la direcció, que desperte de la letargia franquista i que torne a ser qui era. “I elevem en la nit / un cant a crits, / car les paraules vessen / de sentit.”. S’han de manifestar, de nit, clandestinament, quan no els veja aquell amo –el dictador–, però s’han de fer sentir, a crits, perquè la gent s’hi sume. Les paraules ja no serveixen, per això opten per fer públic el seu missatge i passar a l’acció amb actes com les manifestacions.

“L’aigua, la terra, / l’aire, el foc / són seus, / si s’arrisca d’un cop / a ser qui és.”. Té tot el poder a les seues mans (els quatre elements de la natura) per tal de deslligar-se de l’amo que l’oprimeix i arriscar-se a tornar a ser la nació que era. “Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou”. Tot depén d’ella mateixa, que sàpia dir “prou” i tenir en ment que ha de caminar sola, sense ningú que li diga el que ha de fer; ha de tenir la seua pròpia identitat. Insisteix en què Catalunya s’ha d’alliberar de les esposes franquistes i recuperar les arrels que tenia abans de la dictadura.

“Alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble / contra el vent.”. En contraposició amb el v.9 (“s’ajup, sota el fuet”), ara ja s’ha aixecat, ja no té el cap cot i és capaç de mirar Espanya de tu a tu. “Sense repòs”, en aquesta ocasió té un sentit positiu i no com en el v.19 (“sense parar llepava”), és a dir, que ha de seguir així per sempre més, sense tornar a sotmetre’s a cap poder alié.  Catalunya ha de ser salvada per la seua pròpia gent, com ens ho recorda la frase de “sols el poble salva el poble”, i contra tots els obstacles. No tindrà ajudes de cap altra nació, ni de la francesa ni de l’espanyola.

“Salvat en poble, / ja l’amo de tot, / no gos mesell, / sinó l’únic senyor.”. Continua donant importància a què la nació catalana és cosa de les persones que l’habiten. Sols així, si tots lluiten per la seua salvació, podrà esdevenir ama d’ella mateixa. Tornarà a tenir l’autonomia i la personalitat pròpies, i deixarà de ser un gos que no tenia sensibilitat malgrat els colps rebuts. Serà una (“únic senyor”), amb la seua veu i el seu pensament, que no formarà part de la resta de territoris que estan sota les urpes del règim franquista.

Aquesta seria una de les interpretacions possibles, ja que n’hem trobades dues. En compte de substituir l’“únic senyor” que “vèiem com esdevenia gos” per Catalunya, també ho podem fer per qualsevol individu que s’haja convertit en esclau d’algun amo o senyor per algun motiu determinat. Açò ens portaria a la situació següent: una persona capaç de pensar per ella mateixa es transforma en seguidora fidel d’un senyor que comença lloant-lo per tal que li vaja darrere. Quan ho aconsegueix, aquest el maltracta, l’humilia, el “ferma des de tant temps al fang”. Tanmateix, no té la vida perduda i tenim l’esperança que s’adone del que està vivint. Aleshores, com que raonar en ella ja no serveix, li ho haurem de dir a crits i en multitud, perquè s’assabente que té tot el poder a les seues mans, que d’ella depén saber dir “prou” i plantar-se a l’amo per tornar a ser una ment pensant i no un vassall. Per això, se salvarà quan li ho fem veure entre tots i deixarà de ser un insensible que no veia com el maltractaven, per a ser un “únic senyor”, capaç d’actuar per la seua pròpia voluntat, sense estar sotmés a ningú.

“Fa vora tres segles que els fantasmes fan i desfan com els ve de gust al Lacrima Coeli. Un pare Celestí contínuament acompanyat del fantasma del dit que li amputaren. Una Ofèlia que prefereix la companyia de la poesia a la del descans etern. Uns professors que es mouen en una realitat molt irreal. Uns alumnes que s’involucren en el robatori d’una relíquia. Un centre d’estudis on pot passar de tot excepte avorrir-se.

Francesc Mompó i Valls (l’Olleria, la Vall d’Albaida) és professor de llengua i literatura. Ha guanyat diversos premis literaris, així com el de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià atorgat el 2010 per l’AELC. Ha publicat les novel·les Els ulls del llac, L’ull de Zeus, Terra de déus -que conformen una trilogia-, L’elegit, Els greixets, Uendos, Amable, Camí d’amor, i el poemari Viàtic marí.”

El sofà on seia còmode, el que es diu còmode, no era. Supose que devia tenir més de deu anys, i el blanc amb què algun dia el fabricant el vestí, era entre marró i groc. O eixe, o cap, havia dit la casera de la casa. Ep! No ho he comentat mai, però té un cert paregut a Rita: grosseta, de roig, però blava, i castellanoparlant abusadora del vodka. Els altres dos que hi havia estaven pitjors. Un amb la tela esgarrada i l’altre amb un llençol sobre el qual posàvem els nostres culs. La taula estava al davant, també plena de restes de menjar i una botella de Pepsi que havia perdut el gas. Un litre de cervesa destapat feia de torre a l’altre extrem. Enmig, el comandament de la televisió. La una de la nit, encara em donarà temps de veure el Buenafuente. En compte de pitjar el botó 6 directament, em ve de gust fer un zàping. Què faran? Els avorrits concursos d’encerta-i-guanya, els debats pseudointeressants de la cinc, la pel·lícula de l’època en castellà a Canal 9, etc. I, aleshores, arriba la 33. Ui, sin señal. Prove la TV3, i ídem. M’indigne, rabie i odie els responsables d’aquesta censura. L’etern autoodi. No faré una lloança a TV3, perquè busque per altres llocs a veure si algun dirigent de la cadena ho ha denunciat, i el silenci regna. Però això sí, em pareix una cadena liberal quant a opinió política: amb programes que es riuen de tots els partits polítics -fins i tot dels guanyadors!-, o amb presentadores que s’atreveixen a criticar el mateix president quan el tenen davant. Enveja ací, a Burjassot? Potser. Xavi Castillo parodia el nostre il·lustríssim president, i mai ha eixit en la xicoteta pantalla. Lluís Motes denuncia el cas Gûrtel i… Ah, no! Ací es dediquen més a la tècnica de llepar. Som “un país que respira sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat”. Acabem de perdre una batalla, ens acaben de tancar una gran porta. Més que una pèrdua per al país, és una pèrdua per a la llibertat. Democràcia? On està la democràcia? Malgrat tot, no hem perdut nosaltres -“hem lluitat, i hem fracassat, però encara ens queda combat”-; han guanyat ells i les seues trampes. Valencians, quina serà la pròxima? El País Valencià es queda sense veus en català a la pantalla. I és el castellà el que sofreix una persecució?

He apagat la televisió i, amb els records en la ment de dibuixos com ‘Doraemon’, ‘Bola de Drac’, ‘Shin Chan’, ‘Conan’ o ‘Ramma’, programes com ‘El Club’, ‘Els Esports’, ‘Els matins’, ‘L’hora del lector’, ‘APM?’, ‘Polònia’ o ‘Cracòvia’, m’han vingut uns versos de Pi de la Serra que, jugant amb unes gavines amb una rosa roja ben agafada pels collons, diuen una cosa així com: “Si els fills de putes volaren, no podríem veure el sol”. Bona nit.

Feia temps que no escrivia directament. Després d’aquell dolorós comiat, el cap es va desentendre de la resta i no volia fabricar idees ni lligar mots. A més, es van reunir unes condicions més dignes de la llei de Murphy que van acabar per desestabilitzar el metabolisme. També sé que tot el dolor acumulat no ha eixit al complet, i es transforma, de vegades, en ràbia per qualsevol anècdota adolescent. Però toca alçar-se, ara més que mai, i de la millor manera possible. I la dosi d’energia, una volta més, la injecten els llibres.

El pròxim dissabte 19 de febrer, a les 18.30 en la biblioteca de l’Olleria, tindrà lloc la presentació del llibre Els fantasmes del Lacrima Coeli, escrit per un dels ollerians més il·lustres, per un dels escriptors valencians més lluitadors i per una de les plomes que sap enllaçar de la millor manera possible paraules, sintagmes i frases per a generar les seues magnífiques obres. Parle de Francesc Mompó, un fabricador de literatura incansable, guanyador de nombrosos premis, com el de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (junt amb la seua dona, Mercè Climent) o el de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià atorgat per l’AELC, entre d’altres, i ferm defensor de la nostra cultura allà on va. La notícia me la va donar Pep Albinyana (gran mestre de les lletres i de la cultura de tot el País Valencià) un dissabte del mes passat, quan em va portar el DVD del concert de Paco Muñoz: tindré l’honor i el plaer de presentar l’acte, de donar a conéixer als pocs -si n’hi ha algun, que ho dubte- que encara no coneixen a Francesc Mompó, qui és i què s’amaga darrere de les seues novel·les. Ho afronte amb tota la il·lusió del món i ho agraïsc moltíssim. I si volen, també hi estaran convidats el pare Celestí, el pare Julià, l’Ofèlia, el Robert, el Jaume, la Pili, i tota la colla de fantasmes que habiten el Lacrima Coeli…

Vos esperem el pròxim dissabte en la biblioteca. No tots els dies tenim la sort de poder assistir a una conferència d’un escriptor d’aquestes característiques, d’un escriptor nascut en la mateixa població de l’Olleria, del nostre escriptor. No hi falteu!

PER A LA REFLEXIÓ: XIFRES, PREGUNTES I FRASES QUE FORMEN UN TOT

Les televisions –i els periòdics–, qualsevol d’elles, solen amagar fets d’acord amb la política ideològica que els regeix. Si als directors no els convé traure una notícia, ja podem agafar seient perquè no la trauran. I nosaltres, els valencians, tenim l’exemple dins de casa, però no hi entrarem. No obstant això, no dubten a l’hora de mostrar-nos imatges horroroses de morts, de dessagnats o de cadàvers caiguts en alguna guerra. I tot això mentre dinem o sopem. Pel que es veu, el codi deontològic no es compleix en cap cadena, i són capaços, per tal de guanyar quotes i audiències televisives, de dedicar minuts a persones plenes de sang o cossos mutilats, mentre oculten, sense anar-nos-en massa lluny, que al voltant de 60000 ancians són maltractats anualment a l’Estat espanyol (la Fundació Lluís Vives dixit). A més, i segons un bloc interactiu (http://nataliapastor.blogspot.com), dels huit milions de majors de 65 anys que hi ha, més d’un milió viuen sols. Aquesta xifra escandalosa es triplica quan arriba l’estiu, ja siga perquè les famílies no se’ls volen emportar amb ells o perquè volen descansar. En canvi, quan arriba l’època dels pagaments, són els primers en tenir la mà oberta preparada. El cas és que, com denuncia Hermínia Lozano, presidenta de la Federació de Majors de Canàries (FEMAC), si aquestes darreres situacions ixen als mitjans de comunicació és perquè no hi ha més notícies per a cobrir. Sí, l’abandonament i el maltractament d’avis i àvies són plats secundaris o, fins i tot, les postres que ningú vol ni demana.

Hi ha històries terribles que s’han donat i que, desgraciadament, continuaran donant-se cada dia. Així, en el mateix bloc de Natàlia Pastor es conta que una anciana que anava per un centre comercial amb la filla, va ser abandonada. El com i el perquè mai el sabrem, però la dona es quedà sola i, tot i que s’intentà trobar l’acompanyant per megafonia, mai aparegué. Quan se li va proposar que podien localitzar la seua descendent, ella, amb llàgrimes als ulls, contestà que no, que “si no em vol, no vull molestar”. Observeu com d’esquizofrènic està el món: com pot una filla abandonar la seua mare, i més en un centre comercial? L’àvia, pobra, va caure tan derrotada que va preferir no buscar-la i, amb la màxima resignació, va acceptar la nova vida que la portaria a la mort. El refrany ja ho diu: “Una mare és per a cent fills, però cent fills no són per a una mare”.

Aquestes notícies, com ja hem comentat, no solen aparéixer ni a la xicoteta pantalla ni als fulls dels diaris de més renom si no és per falta de matèria informativa. Com a curiositat, destacaria que les primeres revistes que s’atreviren a parlar sobre el tema foren les científiques britàniques el 1975. El terme que empraven era “granny battering”, la traducció literal del qual és “àvies apallissades”. Tant de bo en prengueren nota les nostres televisions, més interessades en la butxaca que en l’ètica humana.

D’altra banda, i encara que tots som persones, existeixen unes certes “preferències” entre les diferents edats, tant a nivell sentimental com a nivell legal. Per què se sent més llàstima si la neglicència o el maltractament és contra un nadó que contra un avi? Al mes de setembre, el diari ADN es despertava amb una portada impactant: “Dos ancianos fueren abandonados en una furgoneta. Uno de los hijos pide perdón”. A la Universitat –casa on, teòricament, estudien persones amb seny i raciocini–, uns joves van ser capaços de riure-se’n. En quin món vivim? Potser, si la mort haguera sigut de dos nadons, tothom hauria exclamat una onomatopeia d’amargor. Per què?

Les lleis, però, tampoc ajuden, i molt menys les lleis de trànsit. Tornem a jugar a imaginar-nos la situació següent: portem un cotxe a una certa velocitat, encara que permesa, i arribem a un punt on, per alguna qüestió indeterminada, hem de girar cap a la dreta o cap a l’esquerra. Si tombem cap a la dreta, ens emportarem per davant un avi; si girem cap a l’esquerra, matarem un xiquet. Què faríeu? Penseu que és una decisió de mil·lèsimes de segon. Segurament, optaríeu per girar el volant cap a la dreta i atropellar l’ancià. Tampoc és tota la culpa nostra, ja que les lleis de la DGT obliguen a matar la persona més major. Els arguments que tant ells com gran part de la població poden aportar és que “l’avi ja havia viscut una vida i el xiquet la té tota per davant” o coses similars. La meua resposta, malgrat que pot sonar cruel, és que per eixa mateixa raó, després d’haver sofrit tant amb els anys, de no haver gaudit dels luxes actuals, és aquesta la millor manera d’acomiadar el món? Altres opinions són que, tal vegada, el xiquet, si és embestit, es pot recuperar amb el temps, mentre que l’avi, en tenir més anys i menys salut, no.

Una altra cosa que cal tenir present és que, potser, l’avi preferiria que fóra ell el mort i no podria viure amb el sentiment de culpa dins del cos per haver sobreviscut ell i haver mort un jove. No obstant això, tampoc podem oblidar que hi ha casos en què la dona de l’ancià depén d’ell per a viure, ja siga econòmicament o perquè és l’únic que sap cuidar-la amb els medicaments adients. Evidentment, són moltes les causes i els problemes que amagarien els cossos de l’un i de l’altre, però per què ens oblidem del conductor? Al cap i a la fi, ell té la culpa que es done aquesta situació, ja que podria aturar-se si no anara a tanta velocitat, no? En fi, són tantes les contradiccions amb què vivim i el mal repartiment a què ens sotmeten, que aquestes paraules només seran vent per a aquells que posen les normes generals. Això sí, si només és aire, que siga fort i extremadament fred.

Afortunadament, hi ha moltes associacions i entitats, com la FEMAC suara esmentada, o els projectes socials que fa “La Caixa”, que s’ocupen de fer revifar, de donar companyia i d’atendre les persones majors que han sofrit atacs violents o abandonaments intencionats. Gràcies a aquestes persones, els majors tenen la dignitat que es mereixen i que mai ningú els hauria d’haver arrabassat. A pesar de tota aquesta ajuda solidària –tant jove com adulta–, no és feina de persones alienes preocupar-nos pels nostres avis i àvies, pels nostres iaios i iaies, pels nostres güelos i güeles.

No deixem de recordar que són els nostres segons pares –de vegades, àdhuc, els únics que tenim–, que donarien la vida per nosaltres, que ells no han triat viure totes les tragèdies que han vist i que els hem de fer els anys més amens, que encara tenen molt per a ensenyar-nos i nosaltres molt per a aprendre d’ells, que són la resistència a un camí d’entrebancs, que són la història viva, que són les veus de l’experiència, que són les arrels de l’arbre que va creixent i madurant. En definitiva, que són ells i no cap objecte inanimat. Pensen, per tant, existeixen; i depén de nosaltres que aquesta existència els siga més agradable o menys. Fem-los un homenatge cada dia i no els recordem només quan ja no hi estiguen. Furguem en les escletxes d’aquells mesells sense consideració; mentre hi haja un buit per a l’esperança, seguirem lluitant i conscienciant de la importància que tenen. I ho agrairan, us ho assegure.

LA IMPORTÀNCIA DELS MAJORS: LES FUNCIONS

La conjectura fictícia afirma que, quan arribem a una certa edat, deixem de ser útils. Potser, físicament no estarem per a carregar sacs; o no tindrem la mateixa visió que un adolescent. Potser, no tindrem els reflexos amb què destacàvem als dèsset o díhuit anys. Però qui serà més expert en els assumptes de la vida? Qui podrà donar millors consells? Qui sabrà triar més correctament el camí de la dreta o el de l’esquerra? Aquestes qüestions són les que m’agradaria respondre mitjantçant l’explicació de les diverses funcions del llenguatge aplicables a les persones majors.

La primera que comentarem és la referencial. Aquesta es caracteritza per contar fets o anècdotes amb la finalitat d’informar. Normalment, busquem qualsevol tipus d’informació als llibres o, més recentment, al (sant) Google, una informació que, sovint, no resulta certa del tot. Un manual d’història pot narrar que durant la Guerra Civil van morir centenars de milers de persones, tant d’un bàndol com de l’altre. Pot esmentar que hi va haver molta misèria i molta fam en els anys posteriors de postguerra. No obstant això, el que ens dóna són dades, paraules, mots i frases objectives. Quan un major es posa a explicar com va veure morir companys i amics seus o, fins i tot, germans o el propi pare, la cara pot arribar a un punt extrem de pal·lidesa. O, quan recorden la fam que van sofrir, aprecien més que ningú poder tenir una nevera mitjanament plena a la seua disposició. Però no és ja la informació en si, que també, sinó la forma com l’expressen, els gestos, els ulls vidriosos que denoten el dolor inefable als textos.

D’altra banda, però, és cert que de vegades, mentre fan de veus del temps, se’ls escapa alguna mentida piadosa per tal de, o captar l’atenció, o fer més increïble el succés. El meu avi, per exemple, em conta que el 1936, al meu poble, l’Olleria, van incendiar el convent de Caputxins per les revolucions precedents al conflicte bèl·lic que hi tindria lloc. També diu que sap qui és el culpalbe pel “diuenquediuen”, encara que mai es coneixerà amb exactitud. El que més em sorprén és que m’explica que uns tres-cents xiquets van arrancar a córrer, cosa estranya si tenim en compte que el municipi no és tan gran. Però és la gràcia que tenen, i el sentiment que hi posen si veuen que els atens. Són tan importants o més que qualsevol llibre que tingueu a la vostra biblioteca personal; les fulles, les lletres, no gesticulen, no mostren la passió i la sofrença que ells han viscut. No deixem que la pols els tape; volguem-los, estimem-los i, sobretot, escoltem-los, perquè ens queden moltíssimes coses per a aprendre d’ells.

La següent funció aplicable és l’apel·lativa. Ací distingirem entre els sexes, tot i que no són massa diferents homes i dones. Ambdós intenten interferir en la conducta dels néts, per posar uns models més distanciats en el temps, amb les seues opinions. Són cabuts o, més que cabuts, extremadament fidels a unes idees o uns principis, el que és, per un altre costat, molt lloable. Així, si un avi veu el seu nét gitat en el sofà sense fer res o jugant amb algun videojoc, li cridarà un “jo a la teua edat ja estava treballant i tenia les mans plenes de durícies”. En canvi, el comportament d’una àvia envers la néta sol ser a causa de la imatge o dels vestits que du. Una jove que vaja molt maquillada i amb minifalda o alguna camiseta escotada, rebrà el sermó de l’àvia que, malgrat fer tot el calor del món, li dirà: “Fa frescor, per què no et tapes un poc?”.

No podem jutjar ni la postura dels majors ni la dels joves, ja que viuen d’acord a les modes de la societat. Malauradament, als anys trenta, quaranta o cinquanta, eren pocs els joves que podien estudiar pels problemes econòmics existents i havien d’anar a ajudar al camp o on fóra per a tenir un plat calent a taula. Aquell que volia saber una mica més en alguna àrea s’havia de fer autodidacte. Ara tots disposen d’una educació obligatòria fins als setze anys, encara que la majoria sol desaprofitar aquesta obligació; prefereixen la televisió o els jocs de pantalla, motivats per la quantitat de publicitat que ens fan tragar. Quant a les dones, quan les nostres àvies eren adolescents –o ja de més majors–, estava molt mal vist que portaren alguna part del cos a l’aire i, més, si portaven restes de pinturetes a la cara, perquè serien acusades de “dones del carrer”. Actualment, i per sort, poden vestir com els vinga en gana i poden maquillar-se tant com vulguen, ja que no han de sofrir cap tipus d’insult. Només amb l’enteniment que pertanyen a períodes de la història distints podrem comprendre els diferents punts de vista.

L’expressiva, una altra funció destacable, també mereix una distinció en avis i àvies. Aquestes són les més felices abraçant i besant les criatures; la mirada afectuosa i emotiva amb què ens pot mirar una àvia no es pot pagar ni amb tots els diners del món. A més, quan fa temps que no ens veuen i hi coincidim, amb alguna veïna, ens solen agafar de les galtes i, amb la seua veu més suau, saludar-nos amb un “Que major t’has fet! Com estàs, mante? I la mare? Sí? Va tot bé?”. En els homes trobem una situació contrària: és un misteri encertar allò que estan pensant, ja que no solen mostrar els seus sentiments. Podem saber si estan de més o menys humor depenent de l’estona que parlen, però la raó principal és gairebé impossible d’esbrinar. Això sí, si hi ha algun confident, eixe és quasi sempre el nét o la néta.

Ara bé, que no ens conten tot allò que els passa pel cap i que els pertorba o els alegra l’ànima, no vol dir que no tinguen felicitat o tristesa, perquè, com tothom, són humans i no són de pedra. A continuació, enumerarem algunes pautes que cal seguir per a fer-los sentir bé: no podem aïllar-los ni rebutjar-los, el millor que podríem fer és dedicar una hora del dia, com a mínim, a escoltar-los, a dialogar amb ells, a fer-los reviscolar, a expressar-los les nostres inquietuds, així com atendre-los quan ells vulguen quelcom; tampoc podem tractar-los malament, ni alçar-los la veu ni faltar-los al respecte, perquè per damunt de tot són persones i són majors que nosaltres. Potser mai endevinarem del tot el que tenen al pensament, si són reflexions positives o negatives; el que sí que podem fer és pintar-los la vida més alegre i amena, i tractar que esborren les idees dolentes que se’ls puguen acumular al cap.

Per acabar amb aquest apartat, parlarem de la funció fàtica, és a dir, la d’establir la comunicació entre ells. Novament, farem una distinció sexual: els temes de conversació dels homes i els de les dones. Entre els barons, gent de poca paraula, és freqüent escoltar converses que abasten temes com el futbol –o l’esport en general–, les olives o les bresquilles i per extensió el camp o la política, sobre si l’alcalde d’ara fa més obres que el d’abans. En canvi, entre les senyores, més xerraires, solen haver-hi més xafardejos: qui és aquell xic foraster que va amb la filla de tal dona, mira que major s’ha fet el nét del tio Sento, eixe és el cotxe nou que s’ha comprat la família Peris i Vanyó, amb la fam que estan passant, i etcètera. A més, no tenen cap problema a l’hora de presentar-se a algú: “Tu de qui eres, mante? A sí, tens raó, pôs que guapa t’has fet! No t’havia vist des que tenies… jo què sé… cinc anys”.

Si haguérem de posar algun punt en comú dels dos sexes, sens dubte elegiríem la repetició gairebé diària del que han dit el jorn anterior. Recorde que el meu oncle, el germà del meu avi, cada setmana que venia a veure’ns ens contava que havia fet ics cabassos d’olives, o que havia emprat un insecticida molt modern per a desinfectar els arbres fruiters que tenia. No és res roïn, només un costum que solen tenir, potser, i hi torne a insistir, per les ganes que se’ls escolte i se’ls faça partícips de la vida quotidiana.

LA PERSPECTIVA SENSORIAL

Des del punt de vista dels sentits, també podem esmentar algunes de les característiques principals que defineixen tant a avis com a àvies. D’altra banda, açò ens servirà per a veure les diferències cronològiques entre un temps i un altre. Sovint, no apreciem el fet que tinguem aigua calenta quan volguem; tampoc els hàbits d’higiene actuals, que ens pareixen la cosa més normal del món, però que no existien abans.

Així, per exemple, i ja que estem en l’olfacte, podem explicar que molts rebutgen els majors perquè afirmen que “fan mala olor”. No és que no els agrade dutxar-se o rentar-se, perquè després, fins i tot, se’ls nota més contents i cofois, però tenen la mentalitat enfocada a la seua època, on els costava molt tenir aigua a més de 20º. Eren pocs els que tenien el luxe –i ara ho veiem amb total naturalitat– de poder rentar-se la totalitat del cos més de tres vegades per setmana i amb una aigua amb la temperatura adequada. Els altres s’havien de conformar amb llavar-se per parts, ja que, o bé l’aigua estava molt gelada, o bé l’extreien de poals o barrils, cosa que resultava molt incòmode. Poseu-vos en la seua carn i imagineu-vos que sortiu de festa la nit d’un dissabte de gener, que us heu de dutxar amb la poca aigua fresca que queda al bidó i que, a sobre, no teniu el sabó que tant us estimeu, ni el perfum tan modern que us han regalat. No negue que us acabaríeu llavant, però quantes voltes durant l’hivern ho suportaríeu? És per això que hem d’entendre la seua posició i els seus costums; quan un hàbit s’adquireix amb els anys, costa molt transformar-lo. I en la seua defensa: no fan tanta pudor com diuen les males llengües! Pitjor pot resultar la fragància de qualsevol d’eixos eau de toilettes –aigua de vàter, literalment– que tenen tanta tirada en el mercat.

De l’olfacte, passem a la vista, apartat en què tractarem tant la vista interna, és a dir, el que veuen o com ho veuen ells, com la vista externa o com els observem nosaltres. En primer lloc, com hom pot comprovar, una gran part de les persones majors porta ulleres. Les causes són diverses, ja siga per miopia o per vista cansada. També és gran el nombre d’avis i àvies operades de cataractes. Són molts els anys i pocs ulls solen resistir sans del tot, encara que açò no és exclusiu d’ells, sinó que de menuts ja es detecten aquestes anomalies. Respecte al que veuen ells és molt relatiu; com llegirem més avant, no mostren els sentiments i, per tant, pot resultar un misteri allò d’endevinar el punt de vista concret dels objectes que passen pel seu camp òptic. Normalment, però, ho compararan amb les vivències de joventut.

Si ens atenem a la vista externa, el primer que trobem és la seua indumentària. Per als homes, el paradigma està compost per la boina, el jupetí, els pantalons de tela de colors obscurs, les camises de botons i, de vegades, els gaiatos. En el sexe femení, faldes llargues a flors o negres (si van de dol), bruses, davantals –que malacostumats han estat els homes al llarg de la vida, ai las!–, ventalls, pentinats recollits amb un ús abusiu de la laca per a donar-li més volum i bosses de mà xicotetes.

Aquestes vestimentes serien del tot inusuals en qualsevol jove de l’actualitat; si les vestira, de seguida es pensaria que, o està en un festival de disfresses, o ha arribat a un punt prou important de la follia. En canvi, com ens imaginem la nostra roba del dia de demà? Amb seixanta-cinc anys continuarem portant uns pantalons de colors cridaners i ajustats? Seguirem duent unes esportives en què, en una només, ja caben els dos peus? Vestirem bermudes o minifaldes? Mai pensem més enllà de l’endemà o, com a molt, de la setmana vinent. Jo, segurament, acabaré amb les camises de botons i els pantalons de tela característics dels majors.

El pròxim sentit que analitzarem serà el del gust. Què hi ha més típic que una paella, una fideuà, un arròs al forn, un aspencat o un putxero? Pocs (o cap) avis i àvies mengen el denominat menjar-ràpid o menjar-fem (fast food) que té tant d’èxit entre la jovenalla. Sempre s’hi oposaran i ho argumentaran amb un “a mi em poses un plat de paella i deixa’t de coses americanes!”. És que, a més, no són només els productes en si, sinó les reunions tradicionals que solien fer a l’hora de menjar paella, per exemple. Qualsevol diumenge o dia festiu, sota la garrofera més alta, plantaven una taula, unes quantes cadires al voltant i el paeller al mig. Hi havia qui s’escudellava al plat –freqüentment les dones–, mentre altres utilitzaven la cullera directament al paeller. Era una manera més, a part de gaudir d’uns dels nostres plats per excel·lència, de dialogar, de comunicar-se, de conversar amb els altres, sense televisions, ni videojocs, ni ordinadors. Tots es miraven a tots i somreien, amb anècdotes, acudits o històries. Anem perdent les bases pensant que sabem edificar un futur sense els fonaments més essencials.

A continuació, ens endinsarem en el tacte. Del tacte, ja n’hem parlat en el llenguatge no verbal. Com es comuniquen amb els néts: els avis tocant-los el cap i les àvies fent-los besos i abraçades; com saluden alçant el cap o la mà, gestos que poden dir igualment “bon dia” que “adéu”; com fan el joc d’ungles amb els fills dels seus fills, que poden molestar-los i emprenyar-los; o com es relacionen amb les parelles, normalment amb besos curts però intensius, carícies a les galtes per part d’ells i retocs a les camises o a les corbates, si en duen, per part d’elles, i sempre en àmbits privats, com la casa, mai pel carrer. Estava mal vist besar-se o acariciar-se públicament quan eren fadrins a la seua època, i de casats tampoc és que tingueren molt més avantatges en aquest sentit. Sempre amb la discreció per bandera.

Finalment, el sentit de l’oïda és, potser, aquell que més es perjudica amb el pas dels anys. Estem acostumats a haver de repetir les coses diverses vegades perquè ens entenguen; ho notem implícitament quan diem una cosa i ells entenen una altra, o explícitament quan directament pregunten “què?”. Com que la societat no els aïlla suficientment, tenen la desventura d’anar quedant-se sords. És per això que no ens ha de saber malament tornar a explicar el que havíem comentat o fer-ho amb un to de veu una mica elevat –encara que sempre rebrem el retret de “a mi no em crides, eh?!”, pel seu orgull i la seua tossuderia–, ja que ells ho agrairan. També estan els audiòfons, que són molt petits i molt pràctics. Una activitat molt saludable que podríem portar a terme perquè ens ajude a saber com se senten els majors en el seu estat d’aïllament auditiu seria col·locar-nos dos trossos de cotó en pel en cada orella i passar-nos el dia amb ells. Si ja ens costaria moltíssim vint-i-quatre hores, penseu el que els ha de costar a ells setmanes, mesos i anys. Tot es redueix a la mateixa solució, ho sé: posar-nos en la seua pell. Però resulta tan complicat.

L’HERÈNCIA GESTUAL I LINGÜÍSTICA

Hi ha certes característiques que defineixen un cert nombre de persones o una col·lectivitat: gestos o expressions que, quan una persona de fora d’eixa comunitat els porta a terme, sabem identificar ràpidament a qui pertany o a qui està imitant. Parlem, doncs, del llenguatge no verbal i del llenguatge verbal dels nostres majors, molt definit i marcat per sonar-nos, d’alguna manera, anacrònic, el qual el contraposarem al llenguatge dels joves per a veure més diferències.

En primer lloc, tenim el llenguatge no verbal, és a dir, aquell que no utilitza paraules per tal de comunicar quelcom. Així, quan volen saludar o es volen acomiadar sense dir res a algun amic, mouen el cap cap amunt; açò pot voler dir tant un “hola” com un “adéu”. En canvi, els joves poden articular la mà i jugar amb diversos dits fins a fer gestos com el de la “V”, que indica victòria, o el de l’anular alçat, aquest més en to pejoratiu.

Per un altre costat, tenim la relació amb els néts; com es comuniquen amb els fills dels seus fills. Els avis solen tocar-los el cap afectuosament, acte que desperta o l’estima del nét o la néta, o el rebuig per haver-los desfet el cabell. També poden agafar-los les mans i jugar amb les ungles; tenen molta mania de clavar les seues en les dels néts. Potser ho fan inconscientment, i el veritable valor de l’acció residisca en el contacte de mans. Quant a les àvies, aquestes són més d’abraçar els menuts que, tinguen l’edat que tinguen, per a elles sempre seran això, menuts. L’estima, com més avant veurem, és més explícita en les dones, que també solen acompanyar l’abraçada amb un bes. Hi haurà néts a qui els encantarà que l’àvia els bese –és tan gran l’afecte que poden mostrar!–, per contra d’altres que ho defugiran perquè els “dóna fàstic”. Mai podré entendre aquestos darrers; com poden tenir fàstic d’una persona que els estima tant, d’una persona que segurament donaria la vida per ells, mentre que, potser, arribe un dissabte de nit i acaben al llit amb un desconegut o una desconeguda?

Finalment, i per a acabar amb la part gestual, parlarem precisament dels besos entre les persones majors i els besos entre els joves. Mai, o en ocasions comptades, veurem una parella de persones majors besant-se pel carrer. Tampoc seran besos de llargs minuts amb les boques apegades i que semblen tan apassionats com els dels joves. Un avi besarà a una àvia d’acord amb la mentalitat que tenien en la seua època de joventut: en casa o en àmbits privats, i de curta durada, però no per això amb menys demostració d’amor. Els joves de hui en dia es besen on se’ls presente: en una botiga, en una xarrada, en l’institut, en la plaça, etc. A més, moltes vegades allò del bes tan durader va acompanyat de fer “manetes”, cosa impensable en els adults o en els majors. La pregunta és que quins dels dos tipus de besos seran més vertaders, més amorosos i intensos, si els d’estar de cinc a deu minuts com si foren aspiradores, o els curts i breus que poden dir moltes coses a la vegada. Més que de discreció, crec que hauríem de parlar de la revolució hormonal que els domina el cos, als joves.

Pel que fa al llenguatge verbal, seguirem amb la comparació amb els adolescents i analitzarem algunes de les expressions o frases fetes que diuen els avis, enfront de l’argot juvenil. Paraules i expressions com “mante”, “càguensos”, “càgondena”, “tio” o “tia” (sense el sentit d’enllaç familiar i per a referir-se afectuosament a un home o a una dona majors: el tio Sento, la tia Pepiqueta), “què fa?” per a preguntar què s’ha dit, “fa bo” per a respondre a quin temps fa, i una llarga llista. En canvi, els adolescents solen anar al tall i, en compte de “càguensos” o “càgondena”, solten el “caguenlaputa”; també hem de distingir l’ús de la paraula “tio” que fan ells. Diuen “tio” o “tia” a tot el món: als amics, als germans o a les germanes, als pares, als professors o als mateixos avis. Poden emprar aquest mot, àdhuc, com a falca (“És un cotxe, però que flipes, saps, tio?”). Uns altres vocables que els fascinen són el verb “flipar”, que és una cosa així com “entusiasmar-se”, o el verb “molar”, així com locucions com “estar ratllat”, quan algú s’embolica amb allò que explica, o “anar a mullar”, sinònim de “fotre un clau”.

Ara bé, en el tema dels refranys, no hi ha massa similitud entre una edat i l’altra. Els refranys són elements tradicionals que els joves només poden conéixer a través dels vells. El que sí que poden fer, però, és modificar-los al seu gust i fer-los servir com a dedicatòries a les agendes o a les parets de qualsevol edifici, sobretot, als vàters. El refrany castellà que diu “Más vale pájaro en mano que cientos volando” va sofrir una transformació i va passar a ser “Más vale pájaro en mano que madre a los dieciocho”.

En aquest punt, caldria destacar la immillorable tasca que ha fet el xativí Pep Gimeno “Botifarra”, ja que s’ha recorregut la major part de les comarques del País Valencià per tal de recollir refranys, així com lletres de cançons populars per a posar-li música i cantar-les allà on va. Ha estat a Canals i ha comentat que a “L’Alcúdia de Crespins, poquets i roïns, però més listos que els ratolins, però menos que els canalins”. Ha estat a Barcelona i ha sentenciat que a “La Llosa de Ranes, cotxines i marranes, però ben educades”. I ha arribat fins a Venècia i ha dit en tota la naturalitat del món “Pâ ser puta de cassoleta, val més tindre la figa queta”. Si no fóra per gent com el “socarrat”, o cantants com Miquel Gil i l’Ovidi Montllor i el grup Al Tall, que s’han passat la vida indagant els racons del nostre país, el folklore valencià haguera desaparegut completament. I ens porta a l’assumpte anterior del respecte a les nostres arrels. Gràcies a gent com aquesta podem assabentar-nos de què escoltaven els nostres avis o besavis, o què deien davant de cada situació. Cada refrany té un significat aplicable a cada moment; si ens oblidem d’aquestos, la cultura popular tindrà una batalla important perduda.