L’Edat Daurada: Els majors pensen, per tant, existeixen (VI)
LA IMPORTÀNCIA DELS MAJORS: LES FUNCIONS
La conjectura fictícia afirma que, quan arribem a una certa edat, deixem de ser útils. Potser, físicament no estarem per a carregar sacs; o no tindrem la mateixa visió que un adolescent. Potser, no tindrem els reflexos amb què destacàvem als dèsset o díhuit anys. Però qui serà més expert en els assumptes de la vida? Qui podrà donar millors consells? Qui sabrà triar més correctament el camí de la dreta o el de l’esquerra? Aquestes qüestions són les que m’agradaria respondre mitjantçant l’explicació de les diverses funcions del llenguatge aplicables a les persones majors.
La primera que comentarem és la referencial. Aquesta es caracteritza per contar fets o anècdotes amb la finalitat d’informar. Normalment, busquem qualsevol tipus d’informació als llibres o, més recentment, al (sant) Google, una informació que, sovint, no resulta certa del tot. Un manual d’història pot narrar que durant la Guerra Civil van morir centenars de milers de persones, tant d’un bàndol com de l’altre. Pot esmentar que hi va haver molta misèria i molta fam en els anys posteriors de postguerra. No obstant això, el que ens dóna són dades, paraules, mots i frases objectives. Quan un major es posa a explicar com va veure morir companys i amics seus o, fins i tot, germans o el propi pare, la cara pot arribar a un punt extrem de pal·lidesa. O, quan recorden la fam que van sofrir, aprecien més que ningú poder tenir una nevera mitjanament plena a la seua disposició. Però no és ja la informació en si, que també, sinó la forma com l’expressen, els gestos, els ulls vidriosos que denoten el dolor inefable als textos.
D’altra banda, però, és cert que de vegades, mentre fan de veus del temps, se’ls escapa alguna mentida piadosa per tal de, o captar l’atenció, o fer més increïble el succés. El meu avi, per exemple, em conta que el 1936, al meu poble, l’Olleria, van incendiar el convent de Caputxins per les revolucions precedents al conflicte bèl·lic que hi tindria lloc. També diu que sap qui és el culpalbe pel “diuenquediuen”, encara que mai es coneixerà amb exactitud. El que més em sorprén és que m’explica que uns tres-cents xiquets van arrancar a córrer, cosa estranya si tenim en compte que el municipi no és tan gran. Però és la gràcia que tenen, i el sentiment que hi posen si veuen que els atens. Són tan importants o més que qualsevol llibre que tingueu a la vostra biblioteca personal; les fulles, les lletres, no gesticulen, no mostren la passió i la sofrença que ells han viscut. No deixem que la pols els tape; volguem-los, estimem-los i, sobretot, escoltem-los, perquè ens queden moltíssimes coses per a aprendre d’ells.
La següent funció aplicable és l’apel·lativa. Ací distingirem entre els sexes, tot i que no són massa diferents homes i dones. Ambdós intenten interferir en la conducta dels néts, per posar uns models més distanciats en el temps, amb les seues opinions. Són cabuts o, més que cabuts, extremadament fidels a unes idees o uns principis, el que és, per un altre costat, molt lloable. Així, si un avi veu el seu nét gitat en el sofà sense fer res o jugant amb algun videojoc, li cridarà un “jo a la teua edat ja estava treballant i tenia les mans plenes de durícies”. En canvi, el comportament d’una àvia envers la néta sol ser a causa de la imatge o dels vestits que du. Una jove que vaja molt maquillada i amb minifalda o alguna camiseta escotada, rebrà el sermó de l’àvia que, malgrat fer tot el calor del món, li dirà: “Fa frescor, per què no et tapes un poc?”.
No podem jutjar ni la postura dels majors ni la dels joves, ja que viuen d’acord a les modes de la societat. Malauradament, als anys trenta, quaranta o cinquanta, eren pocs els joves que podien estudiar pels problemes econòmics existents i havien d’anar a ajudar al camp o on fóra per a tenir un plat calent a taula. Aquell que volia saber una mica més en alguna àrea s’havia de fer autodidacte. Ara tots disposen d’una educació obligatòria fins als setze anys, encara que la majoria sol desaprofitar aquesta obligació; prefereixen la televisió o els jocs de pantalla, motivats per la quantitat de publicitat que ens fan tragar. Quant a les dones, quan les nostres àvies eren adolescents –o ja de més majors–, estava molt mal vist que portaren alguna part del cos a l’aire i, més, si portaven restes de pinturetes a la cara, perquè serien acusades de “dones del carrer”. Actualment, i per sort, poden vestir com els vinga en gana i poden maquillar-se tant com vulguen, ja que no han de sofrir cap tipus d’insult. Només amb l’enteniment que pertanyen a períodes de la història distints podrem comprendre els diferents punts de vista.
L’expressiva, una altra funció destacable, també mereix una distinció en avis i àvies. Aquestes són les més felices abraçant i besant les criatures; la mirada afectuosa i emotiva amb què ens pot mirar una àvia no es pot pagar ni amb tots els diners del món. A més, quan fa temps que no ens veuen i hi coincidim, amb alguna veïna, ens solen agafar de les galtes i, amb la seua veu més suau, saludar-nos amb un “Que major t’has fet! Com estàs, mante? I la mare? Sí? Va tot bé?”. En els homes trobem una situació contrària: és un misteri encertar allò que estan pensant, ja que no solen mostrar els seus sentiments. Podem saber si estan de més o menys humor depenent de l’estona que parlen, però la raó principal és gairebé impossible d’esbrinar. Això sí, si hi ha algun confident, eixe és quasi sempre el nét o la néta.
Ara bé, que no ens conten tot allò que els passa pel cap i que els pertorba o els alegra l’ànima, no vol dir que no tinguen felicitat o tristesa, perquè, com tothom, són humans i no són de pedra. A continuació, enumerarem algunes pautes que cal seguir per a fer-los sentir bé: no podem aïllar-los ni rebutjar-los, el millor que podríem fer és dedicar una hora del dia, com a mínim, a escoltar-los, a dialogar amb ells, a fer-los reviscolar, a expressar-los les nostres inquietuds, així com atendre-los quan ells vulguen quelcom; tampoc podem tractar-los malament, ni alçar-los la veu ni faltar-los al respecte, perquè per damunt de tot són persones i són majors que nosaltres. Potser mai endevinarem del tot el que tenen al pensament, si són reflexions positives o negatives; el que sí que podem fer és pintar-los la vida més alegre i amena, i tractar que esborren les idees dolentes que se’ls puguen acumular al cap.
Per acabar amb aquest apartat, parlarem de la funció fàtica, és a dir, la d’establir la comunicació entre ells. Novament, farem una distinció sexual: els temes de conversació dels homes i els de les dones. Entre els barons, gent de poca paraula, és freqüent escoltar converses que abasten temes com el futbol –o l’esport en general–, les olives o les bresquilles i per extensió el camp o la política, sobre si l’alcalde d’ara fa més obres que el d’abans. En canvi, entre les senyores, més xerraires, solen haver-hi més xafardejos: qui és aquell xic foraster que va amb la filla de tal dona, mira que major s’ha fet el nét del tio Sento, eixe és el cotxe nou que s’ha comprat la família Peris i Vanyó, amb la fam que estan passant, i etcètera. A més, no tenen cap problema a l’hora de presentar-se a algú: “Tu de qui eres, mante? A sí, tens raó, pôs que guapa t’has fet! No t’havia vist des que tenies… jo què sé… cinc anys”.
Si haguérem de posar algun punt en comú dels dos sexes, sens dubte elegiríem la repetició gairebé diària del que han dit el jorn anterior. Recorde que el meu oncle, el germà del meu avi, cada setmana que venia a veure’ns ens contava que havia fet ics cabassos d’olives, o que havia emprat un insecticida molt modern per a desinfectar els arbres fruiters que tenia. No és res roïn, només un costum que solen tenir, potser, i hi torne a insistir, per les ganes que se’ls escolte i se’ls faça partícips de la vida quotidiana.