Blocs de VilaWeb

LA PERSPECTIVA SENSORIAL

Des del punt de vista dels sentits, també podem esmentar algunes de les característiques principals que defineixen tant a avis com a àvies. D’altra banda, açò ens servirà per a veure les diferències cronològiques entre un temps i un altre. Sovint, no apreciem el fet que tinguem aigua calenta quan volguem; tampoc els hàbits d’higiene actuals, que ens pareixen la cosa més normal del món, però que no existien abans.

Així, per exemple, i ja que estem en l’olfacte, podem explicar que molts rebutgen els majors perquè afirmen que “fan mala olor”. No és que no els agrade dutxar-se o rentar-se, perquè després, fins i tot, se’ls nota més contents i cofois, però tenen la mentalitat enfocada a la seua època, on els costava molt tenir aigua a més de 20º. Eren pocs els que tenien el luxe –i ara ho veiem amb total naturalitat– de poder rentar-se la totalitat del cos més de tres vegades per setmana i amb una aigua amb la temperatura adequada. Els altres s’havien de conformar amb llavar-se per parts, ja que, o bé l’aigua estava molt gelada, o bé l’extreien de poals o barrils, cosa que resultava molt incòmode. Poseu-vos en la seua carn i imagineu-vos que sortiu de festa la nit d’un dissabte de gener, que us heu de dutxar amb la poca aigua fresca que queda al bidó i que, a sobre, no teniu el sabó que tant us estimeu, ni el perfum tan modern que us han regalat. No negue que us acabaríeu llavant, però quantes voltes durant l’hivern ho suportaríeu? És per això que hem d’entendre la seua posició i els seus costums; quan un hàbit s’adquireix amb els anys, costa molt transformar-lo. I en la seua defensa: no fan tanta pudor com diuen les males llengües! Pitjor pot resultar la fragància de qualsevol d’eixos eau de toilettes –aigua de vàter, literalment– que tenen tanta tirada en el mercat.

De l’olfacte, passem a la vista, apartat en què tractarem tant la vista interna, és a dir, el que veuen o com ho veuen ells, com la vista externa o com els observem nosaltres. En primer lloc, com hom pot comprovar, una gran part de les persones majors porta ulleres. Les causes són diverses, ja siga per miopia o per vista cansada. També és gran el nombre d’avis i àvies operades de cataractes. Són molts els anys i pocs ulls solen resistir sans del tot, encara que açò no és exclusiu d’ells, sinó que de menuts ja es detecten aquestes anomalies. Respecte al que veuen ells és molt relatiu; com llegirem més avant, no mostren els sentiments i, per tant, pot resultar un misteri allò d’endevinar el punt de vista concret dels objectes que passen pel seu camp òptic. Normalment, però, ho compararan amb les vivències de joventut.

Si ens atenem a la vista externa, el primer que trobem és la seua indumentària. Per als homes, el paradigma està compost per la boina, el jupetí, els pantalons de tela de colors obscurs, les camises de botons i, de vegades, els gaiatos. En el sexe femení, faldes llargues a flors o negres (si van de dol), bruses, davantals –que malacostumats han estat els homes al llarg de la vida, ai las!–, ventalls, pentinats recollits amb un ús abusiu de la laca per a donar-li més volum i bosses de mà xicotetes.

Aquestes vestimentes serien del tot inusuals en qualsevol jove de l’actualitat; si les vestira, de seguida es pensaria que, o està en un festival de disfresses, o ha arribat a un punt prou important de la follia. En canvi, com ens imaginem la nostra roba del dia de demà? Amb seixanta-cinc anys continuarem portant uns pantalons de colors cridaners i ajustats? Seguirem duent unes esportives en què, en una només, ja caben els dos peus? Vestirem bermudes o minifaldes? Mai pensem més enllà de l’endemà o, com a molt, de la setmana vinent. Jo, segurament, acabaré amb les camises de botons i els pantalons de tela característics dels majors.

El pròxim sentit que analitzarem serà el del gust. Què hi ha més típic que una paella, una fideuà, un arròs al forn, un aspencat o un putxero? Pocs (o cap) avis i àvies mengen el denominat menjar-ràpid o menjar-fem (fast food) que té tant d’èxit entre la jovenalla. Sempre s’hi oposaran i ho argumentaran amb un “a mi em poses un plat de paella i deixa’t de coses americanes!”. És que, a més, no són només els productes en si, sinó les reunions tradicionals que solien fer a l’hora de menjar paella, per exemple. Qualsevol diumenge o dia festiu, sota la garrofera més alta, plantaven una taula, unes quantes cadires al voltant i el paeller al mig. Hi havia qui s’escudellava al plat –freqüentment les dones–, mentre altres utilitzaven la cullera directament al paeller. Era una manera més, a part de gaudir d’uns dels nostres plats per excel·lència, de dialogar, de comunicar-se, de conversar amb els altres, sense televisions, ni videojocs, ni ordinadors. Tots es miraven a tots i somreien, amb anècdotes, acudits o històries. Anem perdent les bases pensant que sabem edificar un futur sense els fonaments més essencials.

A continuació, ens endinsarem en el tacte. Del tacte, ja n’hem parlat en el llenguatge no verbal. Com es comuniquen amb els néts: els avis tocant-los el cap i les àvies fent-los besos i abraçades; com saluden alçant el cap o la mà, gestos que poden dir igualment “bon dia” que “adéu”; com fan el joc d’ungles amb els fills dels seus fills, que poden molestar-los i emprenyar-los; o com es relacionen amb les parelles, normalment amb besos curts però intensius, carícies a les galtes per part d’ells i retocs a les camises o a les corbates, si en duen, per part d’elles, i sempre en àmbits privats, com la casa, mai pel carrer. Estava mal vist besar-se o acariciar-se públicament quan eren fadrins a la seua època, i de casats tampoc és que tingueren molt més avantatges en aquest sentit. Sempre amb la discreció per bandera.

Finalment, el sentit de l’oïda és, potser, aquell que més es perjudica amb el pas dels anys. Estem acostumats a haver de repetir les coses diverses vegades perquè ens entenguen; ho notem implícitament quan diem una cosa i ells entenen una altra, o explícitament quan directament pregunten “què?”. Com que la societat no els aïlla suficientment, tenen la desventura d’anar quedant-se sords. És per això que no ens ha de saber malament tornar a explicar el que havíem comentat o fer-ho amb un to de veu una mica elevat –encara que sempre rebrem el retret de “a mi no em crides, eh?!”, pel seu orgull i la seua tossuderia–, ja que ells ho agrairan. També estan els audiòfons, que són molt petits i molt pràctics. Una activitat molt saludable que podríem portar a terme perquè ens ajude a saber com se senten els majors en el seu estat d’aïllament auditiu seria col·locar-nos dos trossos de cotó en pel en cada orella i passar-nos el dia amb ells. Si ja ens costaria moltíssim vint-i-quatre hores, penseu el que els ha de costar a ells setmanes, mesos i anys. Tot es redueix a la mateixa solució, ho sé: posar-nos en la seua pell. Però resulta tan complicat.