L’Edat Daurada: Els majors pensen, per tant, existeixen (IV)
L’HERÈNCIA GESTUAL I LINGÜÍSTICA
Hi ha certes característiques que defineixen un cert nombre de persones o una col·lectivitat: gestos o expressions que, quan una persona de fora d’eixa comunitat els porta a terme, sabem identificar ràpidament a qui pertany o a qui està imitant. Parlem, doncs, del llenguatge no verbal i del llenguatge verbal dels nostres majors, molt definit i marcat per sonar-nos, d’alguna manera, anacrònic, el qual el contraposarem al llenguatge dels joves per a veure més diferències.
En primer lloc, tenim el llenguatge no verbal, és a dir, aquell que no utilitza paraules per tal de comunicar quelcom. Així, quan volen saludar o es volen acomiadar sense dir res a algun amic, mouen el cap cap amunt; açò pot voler dir tant un “hola” com un “adéu”. En canvi, els joves poden articular la mà i jugar amb diversos dits fins a fer gestos com el de la “V”, que indica victòria, o el de l’anular alçat, aquest més en to pejoratiu.
Per un altre costat, tenim la relació amb els néts; com es comuniquen amb els fills dels seus fills. Els avis solen tocar-los el cap afectuosament, acte que desperta o l’estima del nét o la néta, o el rebuig per haver-los desfet el cabell. També poden agafar-los les mans i jugar amb les ungles; tenen molta mania de clavar les seues en les dels néts. Potser ho fan inconscientment, i el veritable valor de l’acció residisca en el contacte de mans. Quant a les àvies, aquestes són més d’abraçar els menuts que, tinguen l’edat que tinguen, per a elles sempre seran això, menuts. L’estima, com més avant veurem, és més explícita en les dones, que també solen acompanyar l’abraçada amb un bes. Hi haurà néts a qui els encantarà que l’àvia els bese –és tan gran l’afecte que poden mostrar!–, per contra d’altres que ho defugiran perquè els “dóna fàstic”. Mai podré entendre aquestos darrers; com poden tenir fàstic d’una persona que els estima tant, d’una persona que segurament donaria la vida per ells, mentre que, potser, arribe un dissabte de nit i acaben al llit amb un desconegut o una desconeguda?
Finalment, i per a acabar amb la part gestual, parlarem precisament dels besos entre les persones majors i els besos entre els joves. Mai, o en ocasions comptades, veurem una parella de persones majors besant-se pel carrer. Tampoc seran besos de llargs minuts amb les boques apegades i que semblen tan apassionats com els dels joves. Un avi besarà a una àvia d’acord amb la mentalitat que tenien en la seua època de joventut: en casa o en àmbits privats, i de curta durada, però no per això amb menys demostració d’amor. Els joves de hui en dia es besen on se’ls presente: en una botiga, en una xarrada, en l’institut, en la plaça, etc. A més, moltes vegades allò del bes tan durader va acompanyat de fer “manetes”, cosa impensable en els adults o en els majors. La pregunta és que quins dels dos tipus de besos seran més vertaders, més amorosos i intensos, si els d’estar de cinc a deu minuts com si foren aspiradores, o els curts i breus que poden dir moltes coses a la vegada. Més que de discreció, crec que hauríem de parlar de la revolució hormonal que els domina el cos, als joves.
Pel que fa al llenguatge verbal, seguirem amb la comparació amb els adolescents i analitzarem algunes de les expressions o frases fetes que diuen els avis, enfront de l’argot juvenil. Paraules i expressions com “mante”, “càguensos”, “càgondena”, “tio” o “tia” (sense el sentit d’enllaç familiar i per a referir-se afectuosament a un home o a una dona majors: el tio Sento, la tia Pepiqueta), “què fa?” per a preguntar què s’ha dit, “fa bo” per a respondre a quin temps fa, i una llarga llista. En canvi, els adolescents solen anar al tall i, en compte de “càguensos” o “càgondena”, solten el “caguenlaputa”; també hem de distingir l’ús de la paraula “tio” que fan ells. Diuen “tio” o “tia” a tot el món: als amics, als germans o a les germanes, als pares, als professors o als mateixos avis. Poden emprar aquest mot, àdhuc, com a falca (“És un cotxe, però que flipes, saps, tio?”). Uns altres vocables que els fascinen són el verb “flipar”, que és una cosa així com “entusiasmar-se”, o el verb “molar”, així com locucions com “estar ratllat”, quan algú s’embolica amb allò que explica, o “anar a mullar”, sinònim de “fotre un clau”.
Ara bé, en el tema dels refranys, no hi ha massa similitud entre una edat i l’altra. Els refranys són elements tradicionals que els joves només poden conéixer a través dels vells. El que sí que poden fer, però, és modificar-los al seu gust i fer-los servir com a dedicatòries a les agendes o a les parets de qualsevol edifici, sobretot, als vàters. El refrany castellà que diu “Más vale pájaro en mano que cientos volando” va sofrir una transformació i va passar a ser “Más vale pájaro en mano que madre a los dieciocho”.
En aquest punt, caldria destacar la immillorable tasca que ha fet el xativí Pep Gimeno “Botifarra”, ja que s’ha recorregut la major part de les comarques del País Valencià per tal de recollir refranys, així com lletres de cançons populars per a posar-li música i cantar-les allà on va. Ha estat a Canals i ha comentat que a “L’Alcúdia de Crespins, poquets i roïns, però més listos que els ratolins, però menos que els canalins”. Ha estat a Barcelona i ha sentenciat que a “La Llosa de Ranes, cotxines i marranes, però ben educades”. I ha arribat fins a Venècia i ha dit en tota la naturalitat del món “Pâ ser puta de cassoleta, val més tindre la figa queta”. Si no fóra per gent com el “socarrat”, o cantants com Miquel Gil i l’Ovidi Montllor i el grup Al Tall, que s’han passat la vida indagant els racons del nostre país, el folklore valencià haguera desaparegut completament. I ens porta a l’assumpte anterior del respecte a les nostres arrels. Gràcies a gent com aquesta podem assabentar-nos de què escoltaven els nostres avis o besavis, o què deien davant de cada situació. Cada refrany té un significat aplicable a cada moment; si ens oblidem d’aquestos, la cultura popular tindrà una batalla important perduda.