Blocs de VilaWeb

PER A LA REFLEXIÓ: XIFRES, PREGUNTES I FRASES QUE FORMEN UN TOT

Les televisions –i els periòdics–, qualsevol d’elles, solen amagar fets d’acord amb la política ideològica que els regeix. Si als directors no els convé traure una notícia, ja podem agafar seient perquè no la trauran. I nosaltres, els valencians, tenim l’exemple dins de casa, però no hi entrarem. No obstant això, no dubten a l’hora de mostrar-nos imatges horroroses de morts, de dessagnats o de cadàvers caiguts en alguna guerra. I tot això mentre dinem o sopem. Pel que es veu, el codi deontològic no es compleix en cap cadena, i són capaços, per tal de guanyar quotes i audiències televisives, de dedicar minuts a persones plenes de sang o cossos mutilats, mentre oculten, sense anar-nos-en massa lluny, que al voltant de 60000 ancians són maltractats anualment a l’Estat espanyol (la Fundació Lluís Vives dixit). A més, i segons un bloc interactiu (http://nataliapastor.blogspot.com), dels huit milions de majors de 65 anys que hi ha, més d’un milió viuen sols. Aquesta xifra escandalosa es triplica quan arriba l’estiu, ja siga perquè les famílies no se’ls volen emportar amb ells o perquè volen descansar. En canvi, quan arriba l’època dels pagaments, són els primers en tenir la mà oberta preparada. El cas és que, com denuncia Hermínia Lozano, presidenta de la Federació de Majors de Canàries (FEMAC), si aquestes darreres situacions ixen als mitjans de comunicació és perquè no hi ha més notícies per a cobrir. Sí, l’abandonament i el maltractament d’avis i àvies són plats secundaris o, fins i tot, les postres que ningú vol ni demana.

Hi ha històries terribles que s’han donat i que, desgraciadament, continuaran donant-se cada dia. Així, en el mateix bloc de Natàlia Pastor es conta que una anciana que anava per un centre comercial amb la filla, va ser abandonada. El com i el perquè mai el sabrem, però la dona es quedà sola i, tot i que s’intentà trobar l’acompanyant per megafonia, mai aparegué. Quan se li va proposar que podien localitzar la seua descendent, ella, amb llàgrimes als ulls, contestà que no, que “si no em vol, no vull molestar”. Observeu com d’esquizofrènic està el món: com pot una filla abandonar la seua mare, i més en un centre comercial? L’àvia, pobra, va caure tan derrotada que va preferir no buscar-la i, amb la màxima resignació, va acceptar la nova vida que la portaria a la mort. El refrany ja ho diu: “Una mare és per a cent fills, però cent fills no són per a una mare”.

Aquestes notícies, com ja hem comentat, no solen aparéixer ni a la xicoteta pantalla ni als fulls dels diaris de més renom si no és per falta de matèria informativa. Com a curiositat, destacaria que les primeres revistes que s’atreviren a parlar sobre el tema foren les científiques britàniques el 1975. El terme que empraven era “granny battering”, la traducció literal del qual és “àvies apallissades”. Tant de bo en prengueren nota les nostres televisions, més interessades en la butxaca que en l’ètica humana.

D’altra banda, i encara que tots som persones, existeixen unes certes “preferències” entre les diferents edats, tant a nivell sentimental com a nivell legal. Per què se sent més llàstima si la neglicència o el maltractament és contra un nadó que contra un avi? Al mes de setembre, el diari ADN es despertava amb una portada impactant: “Dos ancianos fueren abandonados en una furgoneta. Uno de los hijos pide perdón”. A la Universitat –casa on, teòricament, estudien persones amb seny i raciocini–, uns joves van ser capaços de riure-se’n. En quin món vivim? Potser, si la mort haguera sigut de dos nadons, tothom hauria exclamat una onomatopeia d’amargor. Per què?

Les lleis, però, tampoc ajuden, i molt menys les lleis de trànsit. Tornem a jugar a imaginar-nos la situació següent: portem un cotxe a una certa velocitat, encara que permesa, i arribem a un punt on, per alguna qüestió indeterminada, hem de girar cap a la dreta o cap a l’esquerra. Si tombem cap a la dreta, ens emportarem per davant un avi; si girem cap a l’esquerra, matarem un xiquet. Què faríeu? Penseu que és una decisió de mil·lèsimes de segon. Segurament, optaríeu per girar el volant cap a la dreta i atropellar l’ancià. Tampoc és tota la culpa nostra, ja que les lleis de la DGT obliguen a matar la persona més major. Els arguments que tant ells com gran part de la població poden aportar és que “l’avi ja havia viscut una vida i el xiquet la té tota per davant” o coses similars. La meua resposta, malgrat que pot sonar cruel, és que per eixa mateixa raó, després d’haver sofrit tant amb els anys, de no haver gaudit dels luxes actuals, és aquesta la millor manera d’acomiadar el món? Altres opinions són que, tal vegada, el xiquet, si és embestit, es pot recuperar amb el temps, mentre que l’avi, en tenir més anys i menys salut, no.

Una altra cosa que cal tenir present és que, potser, l’avi preferiria que fóra ell el mort i no podria viure amb el sentiment de culpa dins del cos per haver sobreviscut ell i haver mort un jove. No obstant això, tampoc podem oblidar que hi ha casos en què la dona de l’ancià depén d’ell per a viure, ja siga econòmicament o perquè és l’únic que sap cuidar-la amb els medicaments adients. Evidentment, són moltes les causes i els problemes que amagarien els cossos de l’un i de l’altre, però per què ens oblidem del conductor? Al cap i a la fi, ell té la culpa que es done aquesta situació, ja que podria aturar-se si no anara a tanta velocitat, no? En fi, són tantes les contradiccions amb què vivim i el mal repartiment a què ens sotmeten, que aquestes paraules només seran vent per a aquells que posen les normes generals. Això sí, si només és aire, que siga fort i extremadament fred.

Afortunadament, hi ha moltes associacions i entitats, com la FEMAC suara esmentada, o els projectes socials que fa “La Caixa”, que s’ocupen de fer revifar, de donar companyia i d’atendre les persones majors que han sofrit atacs violents o abandonaments intencionats. Gràcies a aquestes persones, els majors tenen la dignitat que es mereixen i que mai ningú els hauria d’haver arrabassat. A pesar de tota aquesta ajuda solidària –tant jove com adulta–, no és feina de persones alienes preocupar-nos pels nostres avis i àvies, pels nostres iaios i iaies, pels nostres güelos i güeles.

No deixem de recordar que són els nostres segons pares –de vegades, àdhuc, els únics que tenim–, que donarien la vida per nosaltres, que ells no han triat viure totes les tragèdies que han vist i que els hem de fer els anys més amens, que encara tenen molt per a ensenyar-nos i nosaltres molt per a aprendre d’ells, que són la resistència a un camí d’entrebancs, que són la història viva, que són les veus de l’experiència, que són les arrels de l’arbre que va creixent i madurant. En definitiva, que són ells i no cap objecte inanimat. Pensen, per tant, existeixen; i depén de nosaltres que aquesta existència els siga més agradable o menys. Fem-los un homenatge cada dia i no els recordem només quan ja no hi estiguen. Furguem en les escletxes d’aquells mesells sense consideració; mentre hi haja un buit per a l’esperança, seguirem lluitant i conscienciant de la importància que tenen. I ho agrairan, us ho assegure.