La paella mecànica

La llista de pecats havia estat elaborada i publicada pel mateix Gandhi uns anys abans, el 1925, en un diari que ell editava, “Young Índia”.

Sembla ser que Arun Gandhi va afegir un temps desprès un vuitè pecat a la llista del seu iaio: el de “Drets sense responsabilitats”.

La llista de pecats socials que Gandhi em van fer reflexionar.
Malgrat fer quasi 90 anys des de que havia estat feta, em semblava plenament aplicable als principis de la societat i la política de l’actualitat.

Aquesta llista es troba esculpida en una de les parets del seu mausoleu.

La ressenya periodística que estava llegint assenyalava que una còpia es lliura en forma de pergamí a tots els personatges il.lustres que el visiten per honorar a Ghandi. La intenció d’aquest present és que “no caiguen en aquests mateixos errors” que Gandhi havia identificat.

El xicotet article acabava assenyalant que el Rei Juan Carlos Borbón va rebre’n una còpia quan visità el mausoleu a l’octubre de 2012. I allà estava la seua fotografía amb el pergamí a les seues mans, la què figura a l’inici de l’apunt.

En veure-la em vaig preguntar: que hi haurà pensat o sentit el monarca d’Espanya quan els haja llegit, especialment aqueix que diu allò de “riquesa sense treball“?

Probablement res, vaig pensar, o potser en què el seu escàndol a Botswana escampara el més aviat possible per tornar a fer una nova cacera d’elefants en companyia d’una bonica princesa alemanya…

Patraix, València, a 8 de gener de 2013.

Hui, per fi!… comença el judici a Roger Rabbit, alies Rafael Blasco.

Podem dir que la història del camaleònic conseller Blasco en la política valenciana ha estat, per dir-ho d’alguna manera, una mica “peculiar”, per no qualificar-la directament d’esquizofrènica. I també paradigmàtica del que ha segut la política del PPCV en les darreres tres dècades al País Valencià.

Perquè quina cosa es pot dir d’un home, d’un polític que de jove fa forjar el seu esperit combatiu en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE Marxista-Leninista (per la qual cosa va ser detingut i empresonat en la Model de Barcelona en els estertors del franquisme), per acabar en la seua maduresa militant en la rància dreta espanyolista valenciana, desprès de haver estat procesat (i judgat una volta) dues vegades per delictes de corrupció, una en el any 1991 militant en el PSOE i un altra a hores d’ara amb el PP.

L’altre dia en el periòdic digital La Veu, Francesc Viadel, periodista valencià, va traçar una extraordinària semblança d’aquest animal polític, potser únic en l’història de la política valenciana i del tot el país, què passe a reproduir-vos en aquest apunt: 

Rafael Blasco en el cadafalet, per Francesc Viadel.

Recorde haver vist des de la finestra de la redacció del diari Levante en Alzira, Rafael Blasco gaudint de la tebior del sol en un banc de la plaça Major, com un jubilat, aquells dies en què als pobles les buguenvíl·lies solien florir quan era el temps i en què l’atur encara no era una malaltia de morir. Blasco, semblava absent, gairebé minúscul. El fet de veure’l allà assegut, entotsolat, allunyat dels grans assumptes, evidenciava que de colp s’havia convertit en una mena de cadàver polític semifred, en un residu del poder incapaç d’emetre cap fulgor, inanimat. Aleshores, ja feia tres llarguíssims anys que havia estat escapçat pel president Joan Lerma a compte d’un tèrbol assumpte urbanístic que, per cert, va acabar en no res a causa d’una instrucció judicial de vergonya.

Amb la seua execució, Lerma no tan sols havia preservat la Generalitat d’una possible infecció per corrupció si no que, a més, s’havia desfet d’un dels ‘condottiero’ dels que senyorejaven llavors el PSOE. Blasco no era, però, una peça fàcil d’abatre i sense testa i tot, encara va resultar ser més molest per a Roma que no si l’hagueren mantingut en una qualsevol seu cardenalícia, entretingut en els seus afers. El vell ‘Carlos’ dels temps del PCE (marxista leninista), els comunistes del Frente revolucionario Antifascista Patriótico (FRAP), no tan sols estava foguejat en la lluita pel poder sinó que tenia –i té- una mena d’intel·ligència natural per a obtenir-lo i per a conservar-lo.

Un dia el polític alzireny, molest amb l’article d’un dels companys de taula, va abandonar per uns moments el seu banc a la plaça, va pujar fins a la redacció amb el posat greu d’un municipal i va adreçar-se al periodista que li havia tocat els collons per a recordar-li breument que això de la política era, si fa no fa, igual de capriciós que el futbol: hui en primera divisió, demà en segona, despús-demà potser de bell nou entre els equips estrella. Tot seguit, es va tancar amb el delegat del diari al seu despatxet i al cap de poc se’n va anar per on havia vingut, fent un somrís d’orella a orella. Tots van fer veure que no l’havíem vist i vam continuar cap cot a la faena.

El cas és que Blasco sabia molt bé de què parlava. Li agradava jugar i guanyar. Mai no es va resignar a ser un gris secretari d’ajuntament i menys encara a ser la trista ombra de si mateix. El seu cessament com a conseller, hui gairebé oblidat, només va ser que l’inici de la seua veritable carrera. Des d’aquell mateix moment, coneixedor dels budells del PSOE com de les febleses col·lectives dels valencians, va posar-se a treballar en la direcció de trobar la fórmula que li permetera mantenir-se en la política. Primerament, fundà el Partit Socialista Independent (PSI), un succedani del socialisme local concebut com a una bomba de fissió antilermista administrat pel seu germà Paco i per la seua neboda, Gisela. Després, la Convergència Valenciana, un experiment neoregionalista on havien de quedar atrapats com en una tela d’aranya, amb la promesa d’un plat de calent, tant els ‘blavers’ de final de la guerra freda com els postfusterians amb problemes de mala consciència i en procés de descatalanització. El ben cert és que gairebé sol i amb aquests artefactes tan modestos, va saber conjurar la maledicció del mort en vida.

L’hàbil Eduardo Zaplana, al capdavall un murcià foraster en València, va saber valorar les seues dots i va endur-se’l per a fer d’intèrpret amb els indígenes i com a bruixot de la tribu. Després d’uns anys d’ostracisme, Blasco, tornava, per fi, a la primera línia política, agafat del ‘braseo’ de la seua Consuelo Císcar i malgrat els renecs de la poderosa María Consuelo Reyna i de tota la vella guàrdia ‘pepera’.

La inversió va pagar la pena. Ni un milió d’assessors del PP llepaculs amb màsters de comunicació política valen la ungla del dit gros de Blasco. Els hi falta ambició i intel·ligència, i la majoria són forasters per origen o per actitud. Entrenats en decorar escenaris i en escriure discursos buits amb algunes frases amb ganxo, haurien estat incapaços de bastir un relat a l’alçada de les circumstàncies, en el context d’un país caïnita, presoner del seu passat, llastat per misèries de tot tipus, poc amic de subtileses.

Fou Blasco qui des de les catacumbes de Palau va idear l’escenografia de l’assassinat polític del ‘blaverisme’ lizondià que permeté la consolidació de Zaplana. Un assassinat que, a més del suborn institucional de la nata i caspa d’Unió Valenciana amb figures tan irrellevants com Rafael Ferraro o José María Chiquillo incloïa la ‘mise en scene’ de grans espectacles lúdico-matriòtrics com ara els homenatges a la Senyera o el pacte pel valencià d’impossible acompliment per part d’un PP castellanòfil fins al moll dels ossos. Va ser, també, un dels autors de la gran tragicomèdia bufa Poder Valencianointerpretada durant anys pel mediocre Francisco Camps en el paper d’emperador boig. Fins i tot, entre les parets del Palau de Fuentehermosa, alletà alguns joves nacionalistes, molt tebis segons els recorde, amb vocació de professionals de la política, qui sap si amb la mirada posada en un futur amb possibilitats per a un valencianisme conservador, amb el cap en el negoci, allunyat d’idealismes inútils.

El deute de la caverna conservadora amb l’encara diputat Rafael Blasco és enorme, d’aquells que només es pot pagar en sang quan es trenquen les condicions en què es va contreure i si se n’exigeix sense èxit la torna.

Com vulga que siga, en un partit com el seu, ple de bocamolls i botafoguerades, d’esgarramantes i furtanius, de falangistes eixelebrats de banda de corneta i de tambor, la seua discreció i elegància en l’art de la conxorxa política, seran, de ben segur, molt enyorats si més no pels cronistes i els comentaristes polítics de la premsa provincial.

El Cas Cooperació ha posat fi a la seua dilatada vida política o això sembla. A Blasco ja li ha tocat l’hora de comparèixer davant de la justícia per a donar explicacions sobre la seua responsabilitat en la desaparició d’uns 6 milions dels valencians els quals, inicialment, estaven destinats a ciutadans d’Àfrica i Amèrica Llatina a hores d’ara tan desgraciats com nosaltres. L’acompanyarà, entre altres personatges, un tal Augusto César Tauroni, un tipus amb cara d’ocell que assegura ser innocent i no conèixer de res l’exconseller malgrat que a les converses enregistrades per la policia s’hi refereix -pel que sembla- amb el nom de Roger Rabbit, el conill sospitós de l’assassinat del senyor Marvin Acme. Aquest procés pot obrir un esvoranc enorme sota els peus de Blasco, però, també sota els d’un PP que s’ofega literalment en la merda.

El cadafalet és a punt. Em resistesc a pensar que Blasco pujarà els seus graons pietosament, en silenci i resignat, de mans lligades i amb un capirot al cap. Vés per on, potser encara el veiem, a última hora, allà de dalt de tot, fer una estranya cabriola i, corda en mà, amb una gavina entre les dents, llançar-se al buit i volar fins tenir el coll d’Alberto Fabra a l’abast… Del ben segur que serà un espectacle digne d’una fi de règim.

Excel.lent Francesc, l’has clavat!

Patraix, València (L’Horta), a 7 de gener de 2014.

Durant l’acte, es van lliurar al Patge real unes cartes adreçades als reis mags per part d’aquestes persones amb discapacitat i de les seues famílies. En les cartes s’adjuntava una fotocòpia de la resolució del copagament engrapada a un escrit utilitzant un model habitual de carta als reis mags, nomenant els temes que més els afectaven: quedar-se sense recurs, reducció de la qualitat de l’atenció, empobriment de l’economia familiar, etc., per tal de reclamar la retirada immediata del copagament.

L’acte, que havia estat convocat per FE CCOO PV i altres organitzacions integrades en la Coordinadora de Discapacitat i Dependència, tenia per lema un ben significatiu: “Una altra més d’aquests governs: copagament”.

“Comencem l’any treballant perquè aquest siga el de la recuperació de drets per a tots i totes. Les actuals polítiques dels governs valencià i estatal estan massacrant als treballadors i treballadores, i especialment, a aquest sector, el de la discapacitat, en el qual entre endarreriments, retallades i recaptacions introduïdes, sembla que siga un sector amb el qual s’han acarnissat particularment. Però sabem que difícilment ocorrerà sense lluita.

Per desgràcia, en aquests  primers dies de 2014, hem de mantenir-la i incrementar-la. La situació generada pel govern valencià arran de les resolucions que estan rebent els usuaris dels centres pel que fa al pagament que han de realitzar (copagament-repagament) va a posar en risc la viabilitat dels centres i de l’atenció de bastants usuaris”, deia el comunicat emés pels organitzadors de l’acte.

Remouran aquestes cartes la consciència d’aquests governants que diuen ser tan cristians, alguns d’ells fins i tot de missa diària?
O potser el Déu al que ells preguen no és el mateix que els dels discapacitats, els desnonats, els aturats, els pobres…?

Potser serà això. Amb tota probabilitat, aquestes cartes que els Reis Mags donaran en mà al President de la Generalitat, acabaran en el calaix de de la ignorància i de l’oblit.

Patraix, València, a 6 de gener de 2013.

La Creu Roja és una institució privada patrocinada per grans empreses espanyoles, i encara que les persones voluntàries són mereixedores de gran respecte, no passa el mateix amb el seu president, un banquer que compatibilitzava fins fa poc el seu càrrec retribuït en aquesta organització amb la presidència de Caja Canarias i amb la seua pertinença al Consell d’Administració de Bankia.

D’altra banda, al contrari del que succeeix en altres països del nostre entorn com França i Holanda, on la fabricació d’hemoderivats va a càrrec del sistema públic, a l’Estat espanyol aquest procés està en mans de la companyia farmacèutica catalana Grifols, que a més de rebre gratuïtament el plasma donat per la població espanyola, importa plasma d’USA per elaborar hemoderivats per al mercat Europeu.

Grifols té gran interès a disposar de quantitats suficients de plasma, sense necessitat d’haver-lo de importar des dels Estat Units. El seu president Victor Grifols ha sol.licitat al govern d’Espanya la legalització del comerç de la sang, a canvi de comprometre’s  “a pagar 60 o 70 euros per donant a la setmana, el que sumat a l’atur és una forma de viure”, va dir.
 

La privatització encetada a Madrid obre les portes a aquest mercat i facilita l’acord comercial entre Grifols i la Creu Roja.
Tant el govern madrileny com les empreses privades saben que aquests fets poden generar desconfiança entre els donants i disminuir el seu nombre, però les noves tecnologies permeten incrementar la producció per donant, ja que la reintroducció dels hematies després de l’extracció de la sang evita l’anèmia i possibilita fer dues donacions setmanals i fins a 24 anuals, enfront de les 3 o 4 permeses amb el mètode convencional.

A més, la crisi econòmica afavorirà l’afluència de persones sense feina, que necessitaran vendre la seua sang com a últim recurs, com ja va passar en èpoques a les que pensàvem que mai tornaríem, possibilitant una gran oportunitat de negoci per a la indústria privada, a costa d’acabar amb un altre servei públic essencial del Sistema Nacional de Salut i d’una enorme pèrdua per a la credibilitat i la seguretat de la gestió de la sang a Espanya, que de segur costarà molt recuperar.

Es dóna la circumstància que el president de Creu Roja ni ha dimitit ni tampoc ha estat destituït per la cúpula de la seua organització, malgrat la seua imputació en el cas Bankia, el mateix banc que ha fet perdre les seues cases i els seus estalvis als mateixos madrilenys als quals ara se’ls commina a vendre la seua sang per sobreviure.
Un negoci redó per aquests depredadors!

Patraix, València (L’Horta), a 3 de gener de 2013.

Prenga dotze mesos que estiguen ben madurs. Veja que estiguen nets de records amargs, odis i rancors, d’insolidaritat i d’intolerància.

Netegeu-los acuradament i traieu totes les taques de mesquinesa, banalitat i petitesa.
Assegureu-vos que en aquests mesos no quede res del passat i conserve-los tan frescos i nets com quan van eixir del “gran magatzem del temps”.

Dividiu cadascun d’aquests mesos en 30 o 31 parts iguals, llevat del segon que caldrà dividir-lo en 28.
Aquesta quantitat fa 365 porcions.

No tracte de cuinar tot d’una sola vegada, prepareu-lo cada dia de la següent manera: 

Poseu en cada un d’ells: dotze parts de llibertat, onze d’amor, deu de tolerància, nou de generositat, vuit de solidaritat, set de compromís, sis de justícia social, cinc de democràcia radical (no ometeu aquest ingredient), quatre d’esperit crític, tres de rebel.lió davant la injustícia, dues de desobediència civil enfront dels abusos del poder i una de molt, però de molt seny.

Afegiu a tot això una mica d’alegria, una altra d’assertivitat i una cullerada ben plena d’esperit lliure. Afegiu a la barreja més dosi de llibertat i barregeu tot amb pau i salut.

I per als nostres germans al nord del Sénia, haveu d’afegir imprescindiblement un bon cullerot de coratge i d’independència //*//.

Cuineu-lo tot a foc lent amb cor ardent i solidari.

Quan estiga llest, serviu-lo als comensals amb benestar, serenitat i altruisme.

Aquesta recepta és d’excel.lents resultats arreu del món.

Patraix, València (L’Horta), a 1 de gener de 2014.