La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

… i la CUP tenia raó.

Ahir va ser el dia en què al Parlament de Catalunya es va aprovar la proposició de llei per què el Congrés espanyol debati si traspassa la competència a la Generalitat per convocar la consulta d’autodeterminació mitjançant l’article 150.2 de la Constitució Espanyola.

Els 87 vots favorables a la proposta eren els esperats, però hi va haver una sorpresa: 3 d’aquests vots van provenir del PSC, i no de la CUP, com era a priori el lògic, o almenys el més esperat.

Els crítics del PSC havien plantejat un clar desafiament, al meu parer radicalment democràtic, a la direcció del seu partit (que ara més aviat sembla estar a Madrid que a Barcelona), mentre que la CUP aparentment trencava el bloc dels partits que havien aprovat al Parlament la convocatòria de la consulta sobiranista.

Des del moment en què la CUP va donar a conèixer la seua intenció d’abstenir-se en la votació, una allau de crítiques es va desencadenar sobre ells provinents de la resta dels partits favorables a la consulta, però fonamentalment del partit de govern a la Generalitat, CiU.

La decisió de la CUP va ser ràpidament qualificada com a sorprenent, egoista, poc solidària, etc…

Els arguments esgrimits per l’organització, a través de Quim Arrufat, van ser ben lògics i carregats de solidesa: no volien sotmetre el procés a les exigències del marc constitucional espanyol ja que “l’Estat espanyol no és escenari en aquest conflicte, ha dimitit de la funció de ser un escenari vàlid per poder discutir res democràticament que tingui a veure amb la sobirania del poble català”. Espanya ”és actor bloquejador, és actor sord, és actor cec, és actor immobilista i és actor negador i menyspreador dels drets col.lectius del poble català”, per continuar dient què “El dret a decidir no s’accepta a canvi de cap contrapartida. S’exerceix i es respecta, perquè si no, no és dret, és pacte entre elits.”

“S’exerceix i es respecta…”. Per a mi aquestes són les paraules clau.
Per què?


Recordem el que va passar ara farà just un any al mateix escenari de la resolució aprovada ahir, al Parlament.
Per 85 vots a favor, el 23 gener de 2013 s’aprovava una resolució anomenada: “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, què entre altres contenia els següents termes:

“- Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

(…)

“- Paper principal del Parlament. El Parlament, en tant que la institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés, i per tant s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.”

Cal rellegir-ne amb atenció: El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, i el Parlament de Catalunya té un paper principal en aquest procés (referit al Dret a decidir).

Crec què està bastant clar. En base a aquesta declaració aprovada fa un any pels mateixos partits polítics que ara “demanen” permís a Madrid per gaudir de la legitimitat per poder exercir el Dret a decidir, a qui deurien d’assenyalar d’haver pres una decisió sorprenent, per contradictòria, respecte al que es va aprovar fa un any?

Sense cap dubte, a la CUP no.

Perquè si d’alguna manera hem de qualificar la seua decisió, ha de ser de lògica i coherent amb la del caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà definit per al poble de Catalunya (i, conseqüentment, per al seu Parlament, on resideix la seua sobirania), i amb la del paper principal (i no subordinat -a Madrid-, com s’ha votat ara! que el Parlament de Catalunya ha de tindre en el Dret a decidir.

Patraix, València, a 17 de gener de 2013.

 



  1. “Excusatio non petita, accusatio manifiesta”. La CUP pot votar el que vulgui, evidentment. Tots sabem que serà un altre no de Madrid, i tots hauríem de saber que ens convenen aquests “nos” de cara a la comunitat internacional (i també de cara als que no tenen clar el procés). Qui ens reconeixerà com a estat no és Madrid, sinó el món, i el món ha de saber que ho hem intentat tot amb la mà estesa. Senzillament. Els seus “nos” ens carreguen de raons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent